Situació
Detall del mur de llevant d’aquesta fortalesa, on s’aprecien els seus diferents rengles d’espitlleres.
ECSA - A. Roura
Les impressionants ruïnes del castell de Rodés s’alcen al vessant de migdia del puig on s’assenta la població de Rodés, situada a 210 m d’altitud, a la dreta de la Tet, i a l’extrem de llevant del Conflent.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 29’ 42” N - Long. 2° 33’ 48” E.
Per a arribar a Rodés s’ha d’agafar la carretera N-116, venint de Perpinyà i d’Illa, i un cop passat el coll de Ternera cal agafar, a la dreta, la carretera D-16 que en 1 km de recorregut porta a Rodés. Un cop situats dins el nucli, des de l’entorn de l’església parroquial, cal seguir un corriol costerut i tortuós, que en un recorregut a peu d’uns 10 o 15 minuts porta fins al cim del castell, emplaçat en un punt estratègic, sobre les gorges de la Tet.
Història
El primer esment conegut sobre el castell de Rodés (castellun Rodenis) es troba en l’acta de jurament de fidelitat i d’homenatge al comte Guillem Ramon I de Cerdanya, per part de Bernat Pere de Domanova, que el tenia en feu; aquest document, tot i que no es pot assegurar, data probablement de l’any 1068, quan l’esmentat comte inicià el seu govern. El mateix comte, en el seu testament datat l’any 1095, llegà el castellum Rotenis al seu fill i hereu Guillem Jordà.
Entre els anys 1109 i 1117 consta que Pere Bernat de Domanova, fill de Bernat Pere, prestà jurament feudal pel castell de Rodés al comte Bernat Guillem I, germà i successor de Guillem Jordà.
Per un document datat al castell de Rodés l’any 1175, hom sap que Pere de Domanova i la seva esposa Ermessenda cediren les pastures de Carlit a l’abadia cistercenca de Santa Maria de Poblet. Cerdana de Rodés, filla i hereva de Pere de Domanova i néta de Pere Bernat, es casà amb Guillem de Canet; llur fill, Guillem de Canet, a la mort de la seva mare, ab intestato, l’any 1225, va rebre la confirmació del castell de Rodés i d’altres possessions per part de Nunó Sanç, senyor dels comtats de Rosselló i Cerdanya, mitjançant el pagament de 7 000 sous barcelonesos, d’acord amb els U satges de Barcelona.
D’entre el 1276 i el 1311 daten unes disposicions del rei Jaume I de Mallorca sobre les jurisdiccions de Guillem de Canet, entre les quals es mencionen els llocs i els castells de Rodés i el proper de Ropidera; el mateix Guillem va retre homenatge al rei Sanç I de Mallorca entre el 1311 i el 1324 pels castells de Canet, Rodés i Ropidera.
Per aquestes dates s’establiren uns pactes entre el rei Sanç I i Guillem de Canet. Es creà el vescomtat de Canet a favor de Guillem i, entre d’altres acords, se li concedí el territori de Torrelles i Juegues i altres llocs, mentre el rei reprenia els castells de Rodés i Ropidera i altres possessions. Des d’aleshores Rodés es governà, en nom del rei, per mitjà d’un castlà amb el títol de batlle.
Ramon de Perellós fou nomenat batlle de Rodés l’any 1359 pel rei Pere III de Catalunya-Aragó, en substitució de Pere de Millars, que havia de marxar a Sardenya. L’any 1370 el rei concedí la castlania a perpetuïtat i de forma hereditària al dit Ramon de Perellós.
Segons Alart, l’any 1362 una muralla, de la qual no queden restes apreciables, encerclava el nucli de la població de Rodés, als peus del castell.
Ramon de Perellós, en ésser nomenat governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya l’any 1376, fou autoritzat a tenir un lloctinent a Rodés. A la mort de l’esmentat senyor, l’any 1384, la seva filla Elionor heretà la castlania de Rodés i Ropidera. Com que aquest tipus de domini no era permès que el tingués indefinidament una dona, el rei Joan I comprà la castlania de Rodés i Ropidera. L’any 1393 les va vendre al cosí germà d’Elionor, Ramon de Perellós, segon vescomte de Rueda i primer vescomte de Perellós. El seu fill i hereu, anomenat també Ramon de Perellós, destacà com a militar a Itàlia al servei d’Alfons el Magnànim, i morí vers el 1442.
Vers els anys 1419-20 els comissaris reials havien comprat el castell i la castlania de Rodés a la comunitat d’habitants del lloc, als quals havia estat empenyorada. Hom afirma que aleshores el castell ja havia perdut la seva importància estratègica.
Consta que l’any 1455 n’era senyor Antoni Viader, un burgès de Vilafranca del Conflent, i el 1502 posseïa el castell Francesc Andreu, gendre de l’anterior. L’any 1543 Galceran de Vilardell va vendre la senyoria de Rodés i Ropidera al baró de Jóc, Francesc de Perapertusa. Els barons de Jóc mantingueren aquesta senyoria fins a la fi de l’antic règim. El castell disposava d’una capella pròpia dedicada a sant Valentí.
Castell
Planta del castell amb indicació del seu à m b i t originari, en bona part desaparegut.
J. Bolòs
Aquest cástell medieval tenia una posició ben estratègica. Les seves ruïnes tenen encara una gran presència. Resten dempeus sectors importants de la muralla perimetral i de les estructures interiors de la fortalesa. A. de Pous i V. Buron estan d’acord a afirmar que el castell de Rodés és el que presenta les ruïnes més importants, més antigues i més extenses de tot el Conflent.
El castell tenia una planta poligonal, de fet gairebé un rectangle, però amb diferents i poc marcades inflexions en el perímetre, originades per les irregularitats dels caires del penyal, que ocupava enterament.
La fortalesa era pràcticament inaccessible pels costats de tramuntana i de llevant, aquest darrer sobre el riu, amb cingles que cauen a pic. El vessant de migdia, damunt del poble, també és força escarpat. Un ampli i pregon fossat fou excavat a la roca al llarg de tot el costat de llevant, que era l’únic d’accés relativament fàcil ja que enllaça amb la carena del serrat.
El recinte exterior s’ha conservat gairebé sencer a llevant i a tramuntana. En canvi a migdia i a bona part del costat de ponent és molt destruït i els seus enderrocs formen grans piles o s’escampen pels vessants. El recinte no tenia torres ni baluards, almenys en els sectors que s’han mantingut dempeus. L’entrada entenem que devia estar situada en el front meridional, segurament vers el SE, però aquest és un dels sectors més malmesos. Al nord s’ha conservat una poterna.
Interior del sector est del castell, el més ben conservat de tot el conjunt de ruïnes.
ECSA - J. Bolòs
La cortina de llevant es dreça damunt la roca natural que aquí en gran part fou tallada per crear el fossat. Es manté en tota la seva llargada i en una alçada d’uns 10 m. El mur és perforat per nombroses espidieres, en una alçada d’uns 10 m, disposades força irregularment, a diferents nivells. Són espitlleres molt altes, generalment amb lloses verticals estretes i llargues, d’esquist, a cada costat, però també n’hi ha un parell de molt més petites, d’altres emmarcades amb carreus o també amb els mateixos blocs de pedra trencats que formen el parament del mur. En el sector meridional del llenç, a la seva part alta, hi ha una petita finestra en forma de creu grega, la qual, com veurem, assenyala la situació de la capella del castell. A l’extrem superior de la cortina hi ha restes d’un parapet de coronament que degué estar emmerletat. Té un rengle d’espitlleres de mida petita i destaca de la resta del mur per tenir menys morter encastat. S’aixeca sobre el nivell de coberta de les estances interiors, el qual és marcat per una regata horitzontal, en la qual queden fragments de teules i de llosetes.
El front de muralla del nord afecta també una inflexió a la part central. A la meitat de llevant hi ha la poterna, ja esmentada, que dona gairebé a l’abisme de l’engorjat. És una obertura d’arc escarser, fet amb lloses estretes, només escantonades i molt morter, que travessa el mur per mitjà d’un tram de volta rebaixada. Aquest pany presenta una filada regular de sageteres força altes. A l’interior queden a nivell del camí de ronda, situat a la meitat de l’alçada del mur i aconseguit mitjançant un considerable desgruix. En conseqüència, la base d’aquestes cortines perimetrals del castell és d’una amplada enorme.
De la murada del costat de ponent es manté un tram de la mateixa alçada que el pany de tramuntana, però només amb una llargada de 2,5 m, a continuació de l’angle nord-oest. A la resta d’aquest llenç, únicament hi ha alguns trams on s’aprecia la fonamentació, al caire de l’alt cingle. A l’extrem de migdia apareix un segment de mur una mica més alt, que, en diagonal i després d’una inflexió, formava part de l’angle sud-oest del recinte.
El llenç meridional del recinte és el més destruït, i el seu espai és ple, actualment, de grans munts d’enderrocs. És en aquest costat on hi hauria l’entrada del castell, com ja hem indicat. Els rastres de fonaments que s’arriben a identificar en alguns llocs permeten suposar que en aquest costat el recinte era doblat per una fortificació avançada, a manera de barbacana, que protegia l’entrada. Tanmateix, la seva existència únicament quedaria ben provada amb un treball d’excavació.
En el seu estat actual, l’interior del castell mostra un important conjunt de restes d’edificació, si bé molt colgades per terres i enderrocs i amb un aspecte força caòtic. Es pot deduir que els compartiments es devien estructurar entorn d’un petit pati central.
Vers la part central, però, a la meitat de ponent de l’espai, es pot accedir a una sala que té els murs externs gairebé del tot soterrats. Té una llargada de 6,50 m i és coberta amb una volta de canó seguida, feta amb petits blocs de granit trencats i posats de cantell en filades regulars. La seva façana de llevant, que devia donar al pati, ha conservat els muntants de la porta.
A l’oest i sud-oest, el punt més elevat i, segurament, més cobert de runes, s’identifiquen les restes de diferents murs d’almenys dues petites estances. En aquest indret hi pot haver molts elements arquitectònics soterrats.
Al sector nord-oest hi ha una gran cisterna de dos pisos, construïda aprofitant aquest angle de la muralla. El dipòsit del nivell inferior ha conservat bona part de les arrencades de la seva volta de canó, a cada costat; és de planta rectangular, recoberta totalment per una capa de morter amb picadís ceràmic molt fi, l’arrebossat habitual dels aljubs i les cisternes des de l’antiguitat. A la majoria dels espais on s’ha conservat, l’estat d’aquest arrebossat és excel·lent, gairebé com acabat de treballar. La cisterna superior no ha conservat la volta, però sí l’arrebossat del sòl i de les parets, fins a bona alçada. S’hi veuen les conduccions de comunicació amb la cisterna baixa.
En altres castells importants del país hem vist cisternes d’estructura complexa. Aquesta de Rodés, de dos nivells, ens recorda, per exemple, la del castell d’Oltrera, a l’Albera rossellonesa, encara més gran.
En aquest punt del castell s’observa que la construcció del conjunt de cisternes va tapar una espitllera de la muralla de tramun-tana. Aquest detall demostra, per tant, que la construcció de les cisternes és posterior a aquesta muralla.
A llevant, malgrat la important sedimentació de ruines, són ben visibles les restes d’una llarga sala paral·lela a la muralla d’aquest costat, des de l’angle nord-est; en resta un fragment considerable de l’arrencada d’una volta de canó, la qual presenta, al morter de l’intradós, unes curioses incisions reticulars. Al seu damunt queden vestigis del paviment d’un pis superior, desaparegut.
Probablement les restes d’edificació més notables que avui podem veure a l’espai intern del castell són les que es troben al seu angle sud-est. En aquest punt queden importants testimonis de dues sales de planta rectangular, superposades, situades a dos nivells.
L’estança inferior ha conservat la volta sencera en un tram de 2,50 m, a l’extrem de llevant adossat a la muralla d’aquest costat. És una volta de canó una mica peraltada, feta amb lloses de granit posades de cantell i abundant morter. La sala del pis superior es pot identificar, sens dubte, amb la capella del castell, que era dedicada a sant Valentí.
La muralla del castell de Rodés presenta un aparell homogeni. És una construcció a base de blocs de granit, de mides més aviat petita i mitjana, que només han estat desbastats; es disposen en tendència a la sedimentació horitzontal, amarats en morter molt abundant i visible entre les pedres. En alguns punts, sobretot en el llenç oriental, hi ha algunes filades llargues de pedres inclinades, però sense acabar de formar espiga. Aquest aparell lliga amb cantonades de carreus grans i més ben treballats, al llarg i través. Els murs són perforats per rengles regulars de forats de bastida. Una capa d’arrebossat, de la qual queden diferents vestigis, devia recobrir enterament aquest aparell tan rústec.
A les construccions de l’interior de la fortalesa es fa molt més difícil observar els aparells perquè estan soterrats o coberts de restes d’arrebossats de morter de calç. A la zona de la capella els murs són fets amb pedres de mides més regulars i una mica més treballades que la muralla. Aquest, i algun altre detall, com el que hem esmentat en referir-nos a les cisternes, demostren que en el conjunt edificat hi pot haver sectors de data diversa; tanmateix, el ventall cronològic és relativament reduït.
Per la tipologia dels aparells, les voltes i les obertures, entenem que el castell, en tot el seu conjunt, pot datar del segle XI, tot coincidint amb les notícies documentals del castell.
Aquestes apreciacions han de quedar lògicament sotmeses a la important revisió que es produiria si mai el castell fos explorat o excavat. Aquest castell amaga, sense cap mena de dubte, elements arquitectònics subsistents de gran relleu i importància.
A l’interior del castell, a la roca natural i a la vora del caire del penya-segat de ponent que cau sobre el curs del riu, hi ha estat gravada una grossa cassoleta. La concavitat fa 20 cm de diàmetre i té 10 cm de fondària.
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 659, pàgs. 169-170 i doc. 660, pàgs. 171-172
- Pous, 1974, pàgs. 239-241
- Ponsich, 1980*, pàg. 119
- Pous, 1981A, pàgs. 146-148
- Buron, 1989, pàgs. 133-134