Situació
Un aspecte de les ruïnes que resten de l’església, amb un mur interior de la nau, el qual deixa veure l’arrencada de la volta que la cobria i un arc toral.
F. Tur
L’església ruïnosa de Sant Miquel de Freixe es troba al sector septentrional del municipi d’Espolla, dins l’antic terme de Baussitges, en plena serralada de l’Albera. És vora el mas de Freixe, a la vall de la riera d’aquest nom.
Mapa: 220M781. Situació: 31TEG025998.
Per arribar a Freixe cal situar-se a la vila d’Espolla, des d’on s’agafa el camí de Baussitges (una pista apta només per a certs vehicles), el qual, en direcció a tramuntana i seguint el curs del riu Orlina, porta, en un recorregut d’uns 5 km, al mas Corbera, deshabitat. En aquest indret hi ha un entreforc de camins: a mà esquerra “vers ponent” surt el que mena a Baussitges i Sant Genís d’Esprac; a la dreta, un altre que puja cap al mas Pils i el coll de Banyuls i, finalment, davant, vers tramuntana, surt el camí que porta al mas de Freixe, que és a uns 2,5 km de la cruïlla esmentada.
El mas de Freixe, encara habitat, és vora el marge esquerre del torrent. Les ruïnes de l’església, en aquesta recollida vall de l’Albera empordanesa, es troben a l’altre costat, a poca distància del mas (a uns 200 m), enmig del bosc i després de travessar uns camps de conreu.
Història
El lloc de Freixe apareix esmentat l’any 946 en l’acta de consagració de la propera església de Sant Martí de Baussitges. Una de les dotacions correspon a un camp situat a la villa Frexano, al costat de la riera. A més, entre les donacions fetes pel bisbe Gotmar de Girona, s’inclou el vilar de Freixe amb el seu terme, els límits del qual es precisen. No hi ha cap referència a l’església d’aquest lloc; probablement encara no devia existir.
El lloc surt esmentat repetidament en el testament del comte Gausfred d’Empúries-Rosselló de l’any 989: unes vinyes situades entre el coll de “Spilius” (coll de Banyuls) i “Fraxano” els alous situats a la “villa Frexano”.
Al darrer quart del segle XI la vall de Freixe és esmentada entre els alous que posseïa el monestir de Sant Quirc de Colera.
La primera notícia “encara que indirecta” que coneixem sobre la molt possible existència d’una església a Freixe, apareix en la donació de l’alou de Sant Joan de Banyuls feta l’any 1135 pel comte Gausfred de Rosselló al monestir de Sant Quirc. Joan, capellani de Frexano, signà el document entre els testimonis.
L’església de Sant Miquel de Freixe fou confirmada, entre les que dominaven els monjos de Sant Quirc de Colera, en una butlla del papa Honori III de l’any 1219. Aquesta confirmació es repeteix a la butlla que aquest monestir rebé l’any 1246 del papa Innocenci IV.
A partir de l’any 1248, per compra feta a Simó Satrilla, el monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona (a l’altre vessant de l’Albera, al Rosselló) adquirí drets i propietats a la parròquia de Baussitges. L’any 1323 consta que la comunitat de Vallbona nomenà un procurador per resoldre amb el bisbe de Girona unes dissensions sobre els delmes de Freixe i Baussitges. L’abat de Vallbona reconegué, aquest mateix any, que tenia pel bisbe un terç dels esmentats delmes.
L’any 1362 consta que Sant Martí de Baussitges i Sant Miquel de Freixe formaven una sola jurisdicció parroquial i que “una depenia de l’altra” (Llibre verd del capítol de Girona). Aquesta unió s’esmenta també en els nomenclàtors diocesans del final del segle XIV.
Sens dubte fou a causa de la poca importància demogràfica del lloc que l’església de Sant Miquel de Freixe fou abandonada i acabà enrunant-se. En les llistes de l’any 1691 dels Synodales Gerundenses ja no figura la parròquia de Baussitges i Freixe
Prop de l’església hi ha les restes del vilar medieval de Freixe.
Església
Sant Miquel de Freixe era una església d’una sola nau rectangular, ben orientada i coronada per un absis semicircular.
En trobar-se prop del caire d’una alta marjada que ha sofert esllavissaments, ha desaparegut totalment el costat meridional de l’edifici. El mur de tramuntana de la nau és l’únic que encara resta gairebé sencer. Del frontis resten pocs vestigis: un fragment de l’extrem septentrional, amb la cantonada del nord-oest de poca alçada, i un tram del basament amb l’espai d’una porta.
La capçalera és completament derruïda. Entre els munts d’enderrocs i la vegetació és visible la cantonada de l’absis amb la nau al costat de tramuntana i un curt fragment de la base del mur d’aquest absis, just per assenyalar que la seva planta era semicircular.
Al mur septentrional de la nau ja esmentat, hi ha, tot al llarg, un fragment de la volta, d’uns 2 m d’alçada. Aquesta volta, de pedra sense desbastar amb morter, arrenca d’una banqueta molt marcada.
A la meitat oriental d’aquest mur resta la part corresponent d’un arc toral. El pilar adossat, quadrangular, és fet amb carreus grans, de granit, i és coronat per una prominent imposta bisellada, tallada també en granit. L’inici de l’arc, lleugerament passat de radi, en el fragment que resta, presenta dovelles grosses i ben tallades en granit, en alternança amb parells de lloses primes, de llicorella.
Als paraments veiem també una barreja de llicorella i granit formant un aparell de petits carreus només escantonats i sense polir, que no sempre s’afileraren amb regularitat.
Les característiques de la construcció ens portarien a considerar aquesta església de Sant Miquel de Freixe, parcialment conservada, de la primera meitat del segle XI.
Sense dubte si es realitzessin treballs d’excavació es posarien en clar diferents aspectes avui desconeguts o dubtosos sobre aquest edifici. Altrament, les ruïnes i les del poblat veí formen un conjunt arqueològic medieval d’un gran interès, que indubtablement mereix una exploració científica.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs i Albert Recasens: Tres antigues esglésies de l’Albera, “Revista De Palafrugell” núm. 87, abril del 1969.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàg. 164.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B, Diputació de Girona, Girona 1986, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 556.