Sant Sadurní de Rotgers (Borredà)

Situació

L’església de Sant Sadurní de Rotgers es troba situada dins la finca dels Torrents, al cantó de tramuntana del terme de Borredà, i en el límit del municipi de Borredà amb el Castell de l’Areny, en el llom d’un petit serrat, al centre d’una vall i en un terreny despoblat, envoltada, enmig del bosc i d’una espessa vegetació. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781: x 15,2 — y 67,7 (31 TDG 152677).

Vista exterior de l’església des del costat de llevant, amb la capçalera a primer terme.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Una vista aèria de l’església, situada en un lloc despoblat i enmig d’una atapeïda vegetació.

J. Pagans-TAVISA

L’accés és molt difícil. Hom hi pot anar passant pel camí que va fins a Sant Jaume de Frontanyà. En arribar a la Teuleria, cal agafar una pista, en molt mal estat, que hi ha a mà esquerra. També es pot intentar d’anar-hi agafant la pista que surt a mà dreta, abans d’entrar a Vilada, venint a Borredà, i pujar per la vall de la riera de Camp-rubí, vorejant-la i travessant-la. Havent passat el Molí de les Monges, cal abandonar-la i agafar un trencall a mà dreta que puja cap a Sant Sadurní i Can Cirera. Tant l’un camí com l’altre es troben en molt males condicions. (JVV)

Història

L’església de Sant Sadurní de Rotgers és dins l’antic comtat de Berga, al seu sector oriental; des de la seva construcció fou església parroquial, propietat i domini del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll i pertanyent al bisbat d’Urgell.

El lloc de Rotgers surt esmentat per primera vegada l’any 888 (Palau Rodegari), com una possessió del monestir ripollenc, juntament amb Borredà. El topònim és interessant car hom ha pensat en l’existència d’un casal construït en època de la repoblació del territori berguedà, el propietari del qual deixà el seu nom a la futura església.

L’església de Rotgers és documentada en els preceptes del monestir de Santa Maria de Ripoll. L’any 938, el rei Lluís de França confirmava a Santa Maria de Ripoll els seus béns i al “pagus” del Berguedà les esglésies de Santa Maria de Borredà i l’església de Rotgers, sense esmentarne l’advocació, com a sufragània. El precepte del rei Lotari de l’any 982 torna a referenciar totes dues esglésies.

Les notícies són pròdiges el segle X; l’any 963 el lloc de Rotgers (palacio de Rodgers) és un dels límits d’una donació privada al monestir de Sant Pere de la Portella. L’any 1078 un document especifica que l’alou de Gardiolans limita al nord amb Rotgers (...et de parte circi in Palad de Rodgers).

L’església, que imaginem ja parròquia, quedà insuficient i el segle XII fou refeta. Hom engruixí els murs de la nau i fou coberta amb una volta de canó, a la vegada que era acoblada a l’absis que havia estat construït el segle XI. Aquestes reformes donaren lloc a què el dia 7 de juny del 1167 el bisbe de la Seu d’Urgell Arnau de Preixens, consagrés novament l’església; malauradament l’acta de consagració no es conserva i únicament es coneix la notícia estricta gràcies a les notes manuscrites del monjo de Ripoll, Roc d’Olzinelles.

Sant Sadurní de Rotgers conservà el seu caràcter parroquial tot al llarg de l’edat mitjana car notícies de l’any 1246 i la visita al deganat de Berga del 1312, en reconeixen la categoria i autonomia. L’any 1344 mantenia aquest caràcter parroquial però cal pensar que el segle següent passà a ser sufragània de Santa Maria de Borredà.

Com les esglésies parroquials de Merlès, Borredà, Aranyonet, Obiols, Gargallà, Sorba i Sant Cugat del Racó pertanyia al monestir de Ripoll però estava inserta dins el territori del recent creat bisbat de Solsona el segle XVI; fou objecte així d’una concòrdia entre ambdues dignitats i un llarg plet per la jurisdicció que durava encara el segle XVIII.

L’any 1835 l’església d’Aranyonet i la de Borredà, juntament amb les seves sufragànies, i cal incloure-hi, doncs, Rotgers, passaren a formar part del bisbat de Vic. (RSR)

Església

Plantes de l’església, a escala 1:200, a nivell de la cripta, del cor, de la nau, del campanar, i de la coberta, en les que es pot apreciar la seva estructura, senzilla, una nau, i el seu procés constructiu.

A. Baraut-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

A ponent de l’església, a uns 100 m d’ella, a l’altre extrem del cim del turó, són visibles unes restes de murs, les quals dibuixen els angles de diverses estances, i que poden correspondre a les runes d’un assentament d’hàbitat medieval, o, com s’ha suposat, a l’estatge de Rodgari, personatge que donà nom a l’església i amb la qual apareix vinculat.

L’església és un petit edifici d’una nau, coberta amb una volta lleugerament apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau per un simple plec que forma degradació, amb una forma molt peculiar, car no ha adoptat el sistema de la volta de canó, com és habitual, sinó que el seu alçat és dividit en dos trams, l’un amb volta de canó, el més proper a l’absis, i un altre amb el fragment d’una volta de quart d’esfera, talment com si es tractés d’una volta absidal.

Aquesta peculiar entrega de l’absis amb la nau, que no té paral·lel en l’arquitectura romànica catalana, s’explica per l’evident diferència cronològica de construcció que hi ha entre la nau i l’absis, la qual cosa fa que no coneguem la nau original, substituïda per l’original, moment en el qual hom degué construir la volta de quart d’esfera esmentada com una enginyosa solució per resoldre la unió de l’absis amb la nau, molt més alta. La presència d’una arrencada de volta al cantó esquerre permet de suposar que originàriament tot el tram presbiteral era cobert amb una volta de canó, i que fou retallat en ésser construïda la nau, si no ho fou posteriorment encara.

Seccions longitudinal i transversal de l’església, en les quals es manifesten els diferents processos constructius que ha tingut la capella, i la unió entre la nau i l’absis.

A. Baraut-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Al fons de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada i al mur de migdia del tram presbiteral n’hi ha una altra de característiques idèntiques, la qual queda mig cegada pel mur de migdia de la nau. En aquest mur meridional hi ha oberta una altra finestra, d’esqueixada senzilla, com la que hi ha al mur de ponent, i, també, la porta, de factura molt simple i ben aparellada, oberta amb un arc de mig punt.

Sobre la coberta de la nau, aproximadament a un terç de la seva longitud, comptant des de l’absis, hi ha un petit campanar de torre, de dos pisos de finestres, sense divisions interiors, que és cobert amb una estructura d’embigat a dos vessants. L’accés al campanar s’efectua per la coberta i és totalment tancat a l’interior de la nau.

El primer nivell d’obertures es compon de finestres senzilles, amples, obertes amb un arc de mig punt, i el segon, de finestres geminades, del mateix ample que les del pis inferior, amb columnes molt senzilles, rematades per capitells mensuliformes.

En l’aparell es fa ben palesa la diferència cronològica entre les diferents parts de l’església. L’absis i el tram presbiteral han estat construïts amb petits carreus, molt irregulars, simplement escantonats i mal escairats, disposats en filades poc uniformes.

Vista de l’interior de l’església, tal com era al començament del segle XX.

Exteriorment l’absis ha estat ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes, distribuïdes en cinc sèries de dues arcuacions entre lesenes, que és completat amb un fris en dent de serra. Interiorment en escatar l’arrebossat de l’absis ha aparegut, just sota la finestra, una filada de pedres, disposades en opus spicatum.

Els murs de la nau presenten un aparell molt diferent de carreus ben tallats i escairats, però no polits, disposats en filades molt regulars i ben horitzontals, bé que d’alçades no uniformes.

El campanar també ha estat construït amb aquest tipus d’aparell ben polit, però, en comptes d’ésser en pedra calcària, el material és de pedra tosca, la qual cosa li dóna un aire més rústic i menys polit. La volta de la nau, igual com els seus murs, ha estat construïda amb un aparell de dovelles ben travades.

El contrast en l’aparell constructiu i el deficient encaix entre les parts posa ben de manifest la seva cronologia relativa, on l’absis, que fa evident la seva construcció dins la segona meitat del segle XI, perdé la seva nau pròpia, que fou substituïda dins el segle XII per l’actual, moment en el qual es degué construir també el campanar, coetani de la nau, en un procés constructiu molt similar al de l’església de Sant Andreu de Llanars, també amb una base del segle XI, reformada el XII, amb la construcció d’un campanar molt similar, però més acusat que el de Sant Sadurní de Rotgers, església amb la qual manté evidents lligams tipològics. (JAA)

Pintura

Frontal d’altar procedent d’aquesta església i conservat al Museu Episcopal de Vic, on és catalogat amb el número 6 (a baix, dibuix, a escala 1:10, de l’esquema compositiu, d'A. Golobart). La disposició dels temes que hi han estat representats és: el centre és presidit per la figura del Pantocràtor, flanquejat als quatre angles pels animals simbòlics dels evangelistes, situat en un plafó que ocupa tota l’altura del frontal. A mà esquerra hi ha, superposats, dos registres; al superior hi ha estat representat sant Sadurní, bisbe de Tolosa, el qual, davant l’emperador Antoni, es resisteix a adorar un ídol; a l’inferior el sant és arrossegat per un toro incitat per un saig. A mà dreta el compartiment superior presenta un miracle del sant, que salva uns nàufrags de la mort; el compartiment inferior és tan malmès que no se’n pot identificar el tema que hi era representat.

G. Llop

Procedent de l’església de Sant Sadurní de Rotgers, es conserva al Museu Episcopal de Vic un frontal d’altar. Catalogat amb el número d’inventari 6, fou de les primeres peces que entrà al Museu, ja que consta en el catàleg de l’any 1893. Aquesta peça fou exhibida a l’Exposició Universal de l’any 1888 celebrada a Barcelona.

El frontal fa 1, 34 m d’ample per 0, 90 d’alt i té un gruix de 3, 5 cm. Aquesta peça ha estat decorada amb pintura al tremp sobre fusta.

La distribució general del frontal és molt típica: cinc compartiments: un de central, que agafa tota l’altura del frontal i dos a cada costat, superposats. Unes bandes de divisió horitzontals separen les escenes i unes altres bandes verticals separen les escenes narratives laterals dels espais triangulars que emmarquen l’aurèola central. Aquest sistema de compartimentació el trobem ja als frontals de Sant Martí de Puigbò i de Sant Andreu de Sagàs també als de Guils i Gréixer.

Dintre l’aurèola trobem, presidint el retaule, la imatge del Crist en Majestat, assegut en un tron encoixinat beneint amb la mà dreta i aguantant un llibre amb l’esquerra. Els símbols dels quatre evangelistes, el tetramorf, ocupen els espais triangulars que forma la màndorla amb les bandes de distribució del frontal. Distingim només els que ocupen els espais triangulars superiors.

Un detall del frontal, amb el compartiment superior del costat dret, en el qual apareix sant Sadurní que salva del naufragi uns pobres desemparats.

G. Llop

En el compartiment superior esquerre del retaule apareix un personatge vestit amb els atributs de bisbe; aquest està dret davant dues figures; una d’elles és asseguda sobre un bancal, i de la segona només en distingim el rostre, ja que està dreta davant la primera. Al mig hi ha un petit brau ficat dins una conca posada sobre un pedestal.

En el registre inferior esquerre hi ha el mateix personatge mitrat, ara vestit amb una túnica negra, el qual té les cames lligades per una corda a un brau que l’arrossega; un segon personatge al mig de l’escena, però més a segon terme, excita l’animal amb un fuet.

A l’escena superior dreta hi ha la figura vestida de bisbe en actitud de beneir a vuit personatges que surten de l’aigua i s’agenollen.

EI compartiment inferior dret està totalment destruït.

Emmarca el frontal un guardapols decorat amb brots de flors molt estilitzades entre buidats semicirculars que imiten grans caboixons de cristall. L’aurèola ametllada central i les franges de separació dels compartiments han estat executades en relleu de pastillatge que imita pedreria.

La peça ha estat seriosament i profundament restaurada darrerament, concretament a l’octubre de l’any 1984, ja que el seu estat era deplorable. Les tires de pergamí que protegien la fusta sota l’enguixat havien desaparegut. La manca d’aquestes tires desgracià la pintura que va caure en les juntures i pels refrecs també se’n va anar el pigment en altres llocs. Aquests varen ser els motius que varen fer desaparèixer l’escena inferior dreta i dos símbols dels evangelistes.

Un detall del compartiment central del frontal, amb la representació del Pantocràtor. Als angles superiors hi ha l’àngel i l’àguila, animals simbòlics dels evangelistes Mateu i Joan.

G. Llop

El davant d’altar el presideix la imatge de Crist en Majestat. Correspon a la iconografia de la visió segons l’Apocalipsi de Sant Joan: “Vaig veure un tron col·locat al mig del cel i sobre el tron un personatge assegut” (Ap, 4, 2-7). Apareix emmarcada dins una aurèola en forma d’ametlla, símbol de la seva glòria i majestat. Crist seu en un tron cobert per un coixí sobre un fons vermell intens. Vesteix una túnica vermella i un mantell blau que li cau sobre l’espatlla esquerra i deixa al descobert l’espatlla dreta; la volta de la màniga sobre el braç aixecat deixa veure la túnica de sota brodada. Beneeix amb la mà dreta amb els tres dits estirats, exactament com a la Maiestas Domini que presideix els frontals de Sant Genis de Fontanes, Orellà i Baltarga.

Aquest model iconogràfic correspon al de les representacions que trobem a la majoria de les conques absidals i baldaquins del romànic català, però la lectura de la imatge canvia en la pintura mural i sobre taula. Als frontals no és presentat ja el Crist apocalíptic, sinó que està més prop de la teofania. Podem trobar-lo al centre del col·legi apostòlic o presidint les escenes que representen la vida d’un sant, com és el cas del frontal de Rotgers. Trobem altres frontals en els quals la figura de la Maiestas Domini presideix narracions hagiogràfiques, les quals expliquen les històries de sants o màrtirs: el retaule de Guils de Cerdanya, Sagàs, Sant Llorenç, Sant Martí, Puigbò, La Llaguna i Ribesaltes entre d’altres.

La introducció de les narracions hagiogràfiques en els frontals d’altar romànics repercuteix en un canvi en el desenvolupament plàstic d’aquests. Les exigències espacials de les escenes amb diverses figures entrà en conflicte amb l’ordre monumental d’arrel orfebrística. S’aniran deixant d’utilitzar les arcuacions aixoplugant una sola figura, i els espais s’acomodaran perquè puguin disposars’hi les històries dels sants.

El frontal de Rotgers és dedicat a sant Sadurní, sant titular de la parròquia. Al voltant del Crist Majestat podem identificar alguns períodes de la vida del Sant bisbe, fundador de l’església a Tolosa de Llenguadoc. Aquest sant va ser víctima de la persecució de l’emperador Deci l’any 250, i mort, segons la llegenda, a les escales del Capitoli d’aquesta ciutat. La història ens és explicada per Aimeric Picaud, a la Guia del Pelegrí a Santiago de Compostel·la, basant-se en un text llegendari escrit el principi del segle V per un clergue tolosà: la Passio Sancti Saturnini. La Llegenda Daurada per la seva part també recull la història.

El compartiment superior esquerre narra el moment en què Sadurní vestit de bisbe amb tots els seus atributs: túnica, tunicel·la, capa pluvial, bàcul i mitra, assisteix al judici que li fa el tribunal de l’emperador. La figura de l’emperador que en aquest cas identifiquem com Deci és representada asseguda en un ric bancal decorat amb arcuacions; porta túnica curta blava i mantell curt vermell, manté les cames creuades. Sembla agafar i oferir l’ídol representat pel brau i donar-lo al bisbe. Darrere l’emperador hi ha un ajudant. Aquesta mateixa escena la trobem repetida al frontal de Boí, Baltarga, Santa Margarita, Ribesaltes i al frontal de Sant Vicenç de la Llaguna; en aquests tres últims la figura de l’emperador manté les cames creuades com en el de Rotgers. Però en tots ells va vestit de la mateixa manera i sembla estar en actitud de donar alguna ordre. És comú a tots ells trobar el personatge assegut en un ric tron decorat amb arcuacions i franges que volen semblar rica pedreria. Sempre ocupa el mateix costat de l’escena, l’esquerre, assegut i de perfil.

Al mateix costat del frontal, ocupant la part inferior, trobem l’episodi del martiri del sant. Ens descriu el moment concret en què en negar-se a oferir sacrifici als ídols el van lligar per les cames a un brau i aquest, excitat per un saig, surt corrent escales avall del capitoli arrossegant el seu darrere el bisbe. Aquesta escena va plantejar al seu autor un problema d’espai, ja que veiem el cos del sant decantat per simular el desnivell de les escales; dóna la impressió que resta suspès en l’aire sense cap punt de contacte amb el terra.

Al compartiment superior de la dreta hi ha representat un miracle en el qual sant Sadurní, vestit de bisbe, salva de morir ofegades vuit persones. Aquestes han estat representades sortint del mar, els uns drets i els altres mig inclinats en actitud d’agenollar-se per donar gràcies. El mar el trobem representat per unes ondulacions blanques sobre un fons blau. L’aigua la trobem representada en altres conjunts pictòrics, com en les pintures murals de Baltarga i de Sant Pere de Sorpe, i en els frontals de Sant Climent de Taüll. En aquests casos el mar ha estat considerat com la secció d’una massa d’aigua d’un color blau verdós, transparent, mentre que les ones, han estat representades per unes línies onejants, disposades de manera irregular. Notem la importància d’aquesta escena quant a la dificultat de representar un grup de més de tres persones sense disposar-los d’una manera totalment simètrica i ordenada, formant un triangle com el frontal dels Apòstols. Aquí se’ls amuntega i distribueix formant una barreja ordenada.

El color, molt viu, és un element important en els frontals d’altar d’època romànica. Al frontal de Rotgers sobresurten els colors vermell, blau, groc, negre i blanc. Els fons monocroms dels compartiments corresponen a l’interès de l’autor en diferenciar les diferents escenes. Ha combinat la coloració dels elements respecte a la tonalitat del fons. Així trobem que on el fons és carmí, la coloració de mantells, túniques i diversos elements tendeixen a ésser blaus o un vermell més suau que l’utilitzat de fons. El fet d’utilitzar dos tons de vermell permet de combinar-los i posar-los de costat amb el sol fet de delimitar la forma amb una línia negra. El color negre, doncs, té la finalitat de delimitar formes, perfilar i donar volums, de la mateixa manera que el blanc ha estat utilitzat per als plecs i difuminats dels vestits. El groc, quan dóna una nota de vitalitat, ha estat utilitzat amb mesura alhora que dóna contrast.

El tractament de les figures és acurat; dóna un tractament àgil i no gens encarcarat a les formes; veiem moviment i dinamisme en totes les escenes. Els personatges estan més humanitzats encara que notem que els rostres són els mateixos en tots els personatges, canvien només el tractament dels cabells i les barbes; aquest detall el notem sobretot en les figures que intervenen en l’escena del miracle. També hi ha una forta semblança entre el rostre de Crist i el de sant Sadurní, en el qual l’única diferència és la forma donada a la barba. Tot això reflecteix una influència de Bizanci que vindria donada pel corrent bizantí que entra pel Pirineu i del qual fou principal receptor el taller de Ripoll. Aquesta influència la reafirmen Richert, Post, Cook, Gudiol, Azcárate i Sureda.

Estaríem d’acord amb Cook i Gudiol quan situen al frontal de Rotgers dintre el taller més avançat de Ripoll; justificaríem aquest contacte amb el fet que l’any 888 el lloc de Rotgers fou cedit juntament amb el municipi de Borredà al monestir de Ripoll, fins el 1835, que passà al bisbat de Vic. Concretar més la seva autoria seria situar-lo dins el cercle del Mestre d’Avià com han fet Cook, Gudiol, Ainaud, Azcárate, Sureda i Carbonell. Aquest últim autor, ens relaciona els frontals d’Avià, Rotgers, Vidrà, i el baldaquí de Toses per a l’ornamentació. El dibuix en relleu que hi ha en les franges separadores d’escenes i en la màndorla, és el mateix tema que trobem al frontal d’Avià com a motiu ornamental. El tema de guardapols de Rotgers de fons vermell amb dibuix verd i blanc amb pètals grocs és el mateix que hi ha a Vidrà i al baldaquí de Toses. Aquestes quatre obres esmentades estan catalogades per Cook i Gudiol dins el cercle del Mestre d’Avià. Ainaud relaciona Rotgers amb Ribesaltes, que nosaltres ja hem citat per connexions iconogràfiques. Post i Yarza creuen que té punts de contacte amb el Mestre de Lluçà. Al nostre entendre és clara la relació amb Avià.

Respecte a la cronologia Gudiol i Cunill la precisa a partir del tipus de mitra triangular que porta el sant i que respon al tipus utilitzat a partir de l’any 1175. Tots els autors citats donen una cronologia que es mou dins la primera meitat del segle XIII. Nosaltres estaríem d’acord a datar-lo el primer terç del segle XIII. (RRG)

Bibliografia

Bibliografia sibre l’església

• Ramon d’Abadal: Els Diplomes carolingis, pàgs. 164 i 171
• Cebrià Baraut: 7 actes més de consagració del bisbat d’Urgell, a “Urgellia”, vol. II, La Seu d’Urgell, 1979, pàg. 486
• Antoni Pladevall: Sant Sadurní de Rotgers, “Gran Enciclopèdia Catalana”, vol. 13, pàg. 310
• Antoni Pladevall: Sant Sadurní de Rotgers, “La Popa” n.° 3, Borredà maig 1979
• Antoni Pladevall: Sant Sadurní de Rotgers. Noves descobertes, “La Popa”, núm. 7. Borredà setembre 1979
• Joan Santamaría i Rovira: Memòries del monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu abaciat i baronia. Solsona 1935, pàgs. 14 i 23
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 207-210

Bibliografia sobre les pintures

• J. Ainaud: Pinturas románicas, Col·l. Unesco de Arte Mundial, 7, París 1971, pàg. 22
• J. Ainaud: Pinturas españolas románicas, Barcelona 1962, pàg. 20
• J. Ainaud: Pintura románica catalana, Barcelona 1962, pàg. 47
• J. M. Azcárate: El protogótico hispánico, Discurso de entrada en la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid 1974, pàg. 77
• E. Bertaux: La peinture du Xlème au XIVème siecle en Espagne, Histoire de l’Art, dirigida per André Michel, vol. II, part I, pàg. 414, París 1906, pàg. 417
• E. Carbonell: L’art romànic a Catalunya, segle XII, vol. II, Barcelona 1975, pàg. 24
• E. Carbonell: L’ornamentació en la pintura romànica catalana, Artestudi Edicions, Col·lecció de Materials, 2, Barcelona 1981
• J. Cook-Gudiol: Pintura e imaginería románicas, Ars Hispaniae vol. VI, Madrid 1950, pàg. 222, fig. 198
• J. Gudiol i Cunill: La Pintura Migeval Catalana, Els primitius, vol. II, la pintura sobre fusta, Barcelona 1929 pàgs. 148-155, 64-67
• J. Gudiol, S. Alcolea, i J. E. Cirlot: Historia de la Pintura en Cataluña, Madrid 1956, pàg. 54
• J. Morgades i Gili: Catálogo del Museo Arqueológico, Artístico, Episcopal de Vich, 1893, pàg. 72, núm. 3
• G. Richert: La Pintura Medieval en España. Pinturas Murales y tablas catalanas, Barcelona 1926, pàgs. 34-35
• J. Sureda: La pintura romànica a Catalunya, Alianza Forma, Madrid 1982
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 208-210. (RRG)