Situació
Vista de l’església des del sector nord-oest, després de la seva recent restauració.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial d’Abella de la Conca és situada a la part alta del poble vell d’Abella de la Conca.
Mapa: 33-12 (290). Situació: 31TCG424696.
S’arriba a Abella de la Conca per una carretera que surt de la carretera comarcal d’Isona a Coll de Nargó. (JAA)
Història
El primer esment del lloc d’Abella data de l’any 1033, quan és mencionat com a límit del castell de Llordà, amb motiu de la seva venda pels comtes d’Urgell a Arnau Mir de Tost.
L’any 1048, en el testament d’un personatge anomenat Esteve, en el qual hi ha diversos llegats a les esglésies de Santa Maria i Sant Pere de la Seu, hi figura un alou que ell tenia a la “villa que vocant Abella”, sense cap més especificació, la qual cosa no permetria afirmar plenament que es referís a la vila d’Abella de la Conca, si no fos per un document posterior, datat l’any 1139, en què Ramon d’Abella, la seva muller Caritat i el seu fill Ramon, donaren a Santa Maria de la Seu dos masos situats al lloc d’Abella, donació que ens aporta la seguretat necessària per a identificar ambdós documents com a relatius a Abella de la Conca.
Ermessenda, muller de Miró Sunyer d’Abella, en el seu testament del 1094, deixà a Santa Maria de Solsona les possessions que el seu marit havia adquirit al terme d’Abella. El seu fill Pere Miró amplià, l’any 1097, les donacions que els seus progenitors havien fet a la canònica de Solsona de béns situats al terme del castell d’Abella.
Santa Maria de Solsona amplià, encara més, les seves possessions a Abella, gràcies a la donació que l’any 1122 féu al seu favor el comte d’Urgell, Ermengol VI, de les dècimes de la seva dominicatura a Abella. En la butlla atorgada pel papa Eugeni III l’any 1151 a favor d’aquesta canònica, s’inclou l’església d’Abella, possessió que es confirma el 1165 en la consagració de l’església canonical de Solsona. El 1171 la comtessa d’Urgell, Dolça, li traspassà la dècima senyorial d’Abella.
L’església de Sant Esteve d’Abella apareix esmentada en el testament de Guillem Guitard de Caboet, l’any 1110. Aquest li llegà, entre altres béns, el delme que rebia de la vila d’Abella.
En el llibre de la dècima del 1391, el capellà d’Abella hi consta, dins del deganat de Tremp, amb la quantitat de 2 lliures i 10 sous. Vers l’any 1526 la rectoria era regida per Pere Farrer, dins ja de l’oficialat de Tremp. En la visita pastoral de 1758, Sant Esteve tenia com a sufragànies Sant Romà de Sant Romà i Sant Vicenç de Bóixols, que li foren segregades l’any 1904. Actualment depèn de l’església parroquial d’Isona. (MLIC)
Església
Pla d’aquesta església de planta basilical, força alterada per reformes tardanes, i dues seccions del seu interessant campanar.
J.A. Adell
És un edifici construït a partir d’un pla basilical de tres naus, sense transsepte, capçades a llevant per sengles absis semicirculars que s’obren directament a les naus respectives, amb la presència d’arcs presbiterals, sense brancals, que no es reflecteixen en planta. L’absis central, més gran que els laterals, presenta una curiosa estructura d’un doble arc presbiteral.
La nau lateral nord ha estat paredada i només conserva en el seu estat original el tram de llevant, habilitat com a sagristia, mentre que la resta de la nau ha estat transformada en capelles que n’ocupen tota l’amplada.
Les voltes de les naus són reforçades per arcs torals que arrenquen de pilars semicirculars adossats als pilars rectangulars que suporten els arcs formers, molt baixos, que separen les naus, i es configura així una curiosa tipologia de pilar en creu, amb pilastres semicirculars, que no és freqüent en edificis del segle XI. Aquesta tipologia apareix més elaborada encara en edificis del segle XII, en què la pilastra, amb base i capitell, adopta una forma de semicolumna, que no existeix a l’església d’Abella, on les pilastres semicirculars manquen d’aquests elements columnars, i evoquen les formes dels pilars del transsepte de l’església de Sant Ponç de Corbera i, en relació més directa, de l’església de Santa Maria de Llimiana, de proporcions més esveltes als arcs formers.
La nau lateral sud presenta trets d’una important reforma en el conjunt de l’edifici, per la construcció d’un campanar de torre, com es demostra per una clara alteració en la unió del cos de la nau amb el seu extrem de llevant, situat més enllà del campanar i amb una amplada superior a la resta de la nau. Tanmateix, al pilar de llevant de l’arc former que separa els trams de llevant de les dues naus s’observen traces d’haver estat objecte de reformes posteriors a la seva construcció inicial.
La porta principal s’obre a la façana de ponent, a la nau central, i és resolta amb un arc de mig punt, emfasitzat exteriorment per una arquivolta en degradació.
A la façana sud hi ha una segona porta, de dimensions més modestes, també resolta amb un arc de mig punt. A la mateixa façana s’obren tres finestres de doble esqueixada, dues al sector de ponent i la tercera al tram de llevant. Al centre de cada absis hi ha una altra finestra, també de doble esqueixada, i al centre de la façana de ponent, per sobre de la porta, hi ha un gran finestral d’esqueixada recta.
Interior de la nau central, amb les obertures d’accés a la nau esquerra o nord molt modificades.
ECSA - J.A. Adell
L’interior del temple presenta els seus paraments coberts amb una capa d’arrebossat, per sota de la qual, al sector de l’absis central, hi ha una decoració mural de factura tardana. A l’intradós del segon arc former lateral sud hi ha un dibuix incís sobre l’arrebossat, que planteja la possibilitat que la decoració pictòrica s’estengués per tot l’edifici.
Exteriorment, les cobertes acusen la diferent alçària de les naus, amb el cos de la nau central més alt que els de les laterals. Als murs de la nau central que sobresurten per sobre les cobertes de les laterals, s’hi desenvolupa una decoració mural formada per un fris continu d’arcuacions cegues sota el ràfec. El mateix tipus de decoració, seguint els models llombards, es desenvolupa a les façanes absidals. A la façana de la nau lateral nord, al seu angle nord-est, es conserven vuit arcuacions d’un fris interromput. A les façanes sud i oest no hi ha cap tipus d’ornamentació, i la façana oest presenta un pinyó triangular de pendents molt acusats, sense relació amb els pendents de les cobertes, situació molt infreqüent en l’arquitectura catalana del seu temps.
A la façana sud se situa el campanar, una torre prismàtica de planta rectangular, que en la seva part baixa aprofita el mur de l’església com a suport, la qual cosa palesa clarament que fou construït amb posterioritat. També cal assenyalar que el sector de llevant de la nau lateral sud presenta una alteració de la seva geometria amb relació a la resta de la nau, que cal atribuir a un procés de reformes de l’edifici original, en el qual es devia construir el campanar i es devia modificar, almenys, el sector de llevant de la nau sud.
Aspecte parcial del campanar, on s’aprecien els detalls de la seva arquitectura llombarda.
ECSA - J.A. Adell
El campanar consta de la planta baixa, sense obertures, i dos pisos separats per sostres, actualment metàl·lics, però originàriament de fusta. En canvi, el sostre del segon pis, sota la coberta a quatre vessants, és una volta de canó de perfil semicircular i directriu en sentit est-oest. Els dos pisos superiors presenten finestres geminades a les façanes est i oest, i triforades a les façanes sud i nord (al primer pis —adossat a l’església al sector de tramuntana— manca la finestra nord i al segon pis, la finestra sud ha estat modificada).
Les façanes del campanar, llevat de la nord que és llisa, presenten la composició característica dels models de l’arquitectura llombarda, amb frisos d’arcuacions llombardes sota el ràfec, que són acompanyats per un altre fris de peces disposades de forma triangular que també es troba en la separació entre els pisos. Les arcuacions del campanar, que arrenquen de sengles mènsules, són de tipologia i execució molt diferents de les arcuacions existents als murs de l’església, que són fetes de petites lloses, mentre que les del campanar són tallades en un sol carreu cadascuna.
El motiu ornamental del fris de peces disposades en triangle és molt singular en el context de l’arquitectura medieval catalana, on pràcticament només és present a l’absis de la propera església de Sant Pere Màrtir de Sant Romà d’Abella. Tanmateix, però, no és un motiu estrany en el repertori de les formes ornamentals de l’arquitectura llombarda, i apareix a les façanes de l’església del monestir de Saint Philibert de Tournus, i al campanar de Santa Maria de Ribera de Cardós, en forma més elaborada.
Els murs de la nau són fets amb carreu irregular, molt ben ordenat i disposat, amb grans carreus col·locats al llarg i de través en la formació dels pilars rectangulars. Per sota dels arrebossats s’observa la presència de juntes incises. Al sector del campanar, l’aparell, tot i conservar les mateixes característiques, és format per peces més polides.
Les estructures conservades posen en evidència que l’església d’Abella de la Conca és un edifici concebut amb importants pretensions formals i amb un ple domini de les fórmules constructives de la plenitud del segle XI. L’edifici original fou objecte de reformes, amb la construcció del campanar, en una fase immediatament posterior, potser ja dins el segle XII, seguint, però, fidelment les formes de l’arquitectura llombarda, de la qual el campanar d’Abella constitueix un element singular per la seva peculiar ornamentació. (JAA)
Figura gravada
Restes d’una figura gravada corresponent, potser, a una capa de preparació de decoració mural.
ECSA - J. A. Adell
A l’interior de Sant Esteve d’Abella de la Conca, sobre una part de la capa de l’arrebossat del mur absidal hi ha restes d’una figura gravada. La part conservada correspon al cap d’un sant, o potser d’un pantocràtor, que duu nimbe i barba com a únics trets destacables. Sembla formar part d’un dibuix preparatori per a una decoració mural, més que un grafit pròpiament. Potser es tracta d’una primera capa de preparació d’un conjunt que mai no s’arribà a fer.
El cap, incís, és de figura allargada i apuntada a l’altura de la barbeta; el nas és estret i llarg i els arcs superciliars gruixuts. La barba, figurada mitjançant línies, és acabada en tres punxes. Resulta difícil realitzar una anàlisi, tant iconogràfica com formal, d’aquesta figura fragmentària, com també d’establir una datació. Malgrat tot, sembla que per les traces conservades s’acosta a una manera de fer de l’autor dels murals d’Esterri de Cardós i a una datació plenament romànica. (LCV)
Bibliografia
- ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 112, foli 277v-279v
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 297
- Riu, 1979, pàgs. 228, 229, 237 i 241
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàg. 1 285
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 305
- Baraut, 1982, vol.V, doc. 622, pàgs. 144-146
- Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 88, pàgs. 184-187
- Baraut, 1988-89, vol.X, doc. 1 250, pàgs. 78-81; doc. 1 262, pàgs. 93-96 i doc. 1 468, pàg. 273.