Nucli urbà
Vista aèria del nucli antic, format sobre una cruïlla de primitives vies romanes.
TAVISA-J. Todó
La localització del poblament medieval de Granollers confirma la continuïtat d’un nucli d’hàbitat des de l’època romana. El turó de Sant Esteve, on es construeix la primera església romànica, era una zona d’habitatge romà des dels segles V-IV aC.
L’establiment del nucli granollerí pot estar molt relacionat amb la coincidència en aquest punt d’un encreuament de vies de comunicació romanes. La via Heraclea, després Via Augusta, o via dels Vasos Apol·linars, de Roma a Cadis, situa Semproniana, probablement Granollers, com un dels llocs de pas. L’encreuament es devia fer amb dos altres eixos que eren el d‘Iluro (Mataró) a Aquae Calidae (Caldes de Montbui) i el de Barcino a Ausa (Vic).
Aquell poblament romà de caràcter urbà desapareixeria a causa d’un incendi a mitjan segle III dC, però s’han trobat a la mateixa zona restes dels segles IV i V, tombes visigòtiques, i també algunes referències de la dominació sarraïna. La continuïtat de la població, malgrat la presència dels sarraïns, sembla que és una característica del Vallès en el període anterior a l’any 1000.
Nucli històric i medieval sobreposat a una antiga estructura romana (plànol segons J. Estradé i Garriga, a Síntesis Arqueològica de Granollers, Granollers, 1955, 2a. ed., pàg. 23).
La població medieval, doncs, se situa sobre l’antiga Semproniana. El nom de Granuliarios Subteriore apareix en un document de l’any 944, citat en el cartulari de Sant Cugat, en el qual Danla fa donació al monestir d’un tros de terra i d’una vinya situats “in termino Palaciolo vel de Granuliarios Subteriore”.
Les referències documentals són més abundoses a partir del segle XI, sobretot amb relació a l’església de Sant Esteve. En una confirmació de possessions del monestir de Sant Cugat de l’any 1007 ja apareix el terme “in villa granoiarios”.
La població s’establí entorn de l’església i de la Plaça Major. El perímetre d’aquell espai fou emmurallat molt probablement al final del segle XIII. D’aquella primera construcció, no en resten vestigis, únicament hi ha la constància que l’any 1291 el senyor de la vila, Pere Marquès, va concedir, a manera de privilegi, deu mil sous perquè hi alcessin murs.
S’han mantingut, en canvi, les restes de la muralla que s’edificà entre el 1366 i el 1380. Aquesta muralla tenia uns 2 800 m de llargada, una amplada d’1,20 m i una alçada aproximada de 5 m. S’hi bastiren, també, onze torres distribuïdes de manera espaiada. Al voltant del clos hi havia un camí de ronda, els “corredossos”, que subsisteixen encara en bona part —són els actuals carrerons de la Constància, de Santa Esperança i de Sant Cristòfol—.
Hi havia cinc entrades a la vila corresponents als cinc portals que obrien el recinte: el de Barcelona; el de la Roca, cap a la Roca i Mataró; el de Bell-lloc, que es dirigia cap a Cardedeu i Girona; el de Corró, que es corresponia amb el camí ral que passava per Corró i cap a Vic; i el de Caldes. Més endavant se n’obriria un altre, entre el de la Roca i el de Barcelona, anomenat el Portalet.
Cadascun dels portals, exceptuant el darrer, es posaren sota l’advocació d’algun sant. Així, respectivament: el de Sant Cristòfol, Santa Esperança, Sant Roc, Sant Antoni i Santa Anna. Posteriorment, ja al segle XVI, s’hi erigiren al damunt les capelles corresponents.
La vila creixia fonamentalment a l’entorn de l’eix dels carrers de Barcelona i de Corró, i amb algunes construccions extramurs en el camí ral. Fou ja a partir de 1586-1587 que es prolongaren tots dos carrers fora de la muralla, com a conseqüència d’un important augment demogràfic. L’enderroc definitiu dels portals i de bona part de la muralla s’esdevingué al segle XIX.
El desenvolupament de la vila de Granollers, segurament des dels seus orígens pel fet de ser un lloc de pas, està estretament relacionat amb l’organització del mercat. La primera referència explícita és de l’any 1041, en un conveni entre la vescomtessa Guila i els seus fills amb els canonges de Barcelona en el qual es dona un cens anual d’“un modium de fromenti” mesura legítima “mercato Granulariis”. En un altre document del 1043 es parla del camí que porta al “forum granularios”. Segons Balvey, a diferència d’altres mercats medievals de la mateixa comarca, el de Granollers no devia ser inicialment de fundació reial sinó d’organització espontània, i devia ser, per tant, molt més antic.
El mercat granollerí esdevingué des d’aleshores el centre comercial dels pobles del voltant, i les seves mesures s’aplicaven a tota la comarca. En documents dels segle XII se citen els sesters i les quarteres de forment “mesura legitima Granullariis”, i es disposava també de mesures de longitud i de l’oli. Un altre element que explica el volum d’activitat d’aquest mercat és l’existència d’una taula de canvi, documentada per Balvey en un testament de l’any 1217. Completa els mitjans de desenvolupament econòmic l’obtenció del privilegi d’encunyació de moneda del 1451.
L’interès econòmic que despertava el mercat es veu també reflectit en les accions dels senyors jurisdiccionals; així el 1287 Pere Marquès compra els drets del mercat de Granollers al noble Pere de Montornès. No en va, foren els successius senyors, i especialment quan ho eren els mateixos reis, els qui concediren diversos privilegis que facilitaren l’activitat comercial. L’any 1333 el rei Alfons el Benigne concedeix el privilegi de “guiatge” pel qual ningú que anés o vingués de la vila no podia ser pres ni hipotecat per cap motiu; el privilegi del 1335 establia que a més a més del mercat setmanal s’havia de celebrar també una fira anual per Pasqua Granada de sis dies de durada.
El privilegi propi del mercat fou signat per la reina Maria el 1448. El 1452 concedí també la creació del càrrec de mostassaf. El llibre d’ordinacions n’establia les funcions, i també els drets que es podien percebre sobre les mercaderies.
L’espai urbà devia reflectir l’activitat mercantívola per l’alteració que comportava l’afluència de persones i mercaderies un cop la setmana. La toponímia del segle XVI, persistent probablement de segles abans, situa en l’espai que hi ha al voltant de la Plaça Major altres places com la del Blat, la de l’Oli, la dels Cabrits, la de les Gallines o la de les Olles. Resulta fins i tot estrany trobar un nombre tan elevat de places en un espai força reduït, de manera que algunes pràcticament es tocaven. Al segle XVI algunes d’aquestes places desaparegueren quan s’engrandí la Plaça Major i s’hi construí la Porxada (1586) com a llotja de gra.
L’evolució de la vila va ser condicionada també pels constants canvis de domini jurisdiccional que va patir des del segle X fins al 1418, que passà a ser definitivament reial per la redempció oferta a Alfons el Magnànim.
A partir de la cessió que es realitzà com a feu comtal l’any 990 a Gombau de Besora, se succeïren diversos traspassos entre senyors i a voltes reversions als comtes o reis. El 1025 la vila s’inclou dins del privilegi de les “Franchedas” del Vallès, i gaudeix, conjuntament amb d’altres pobles, d’un seguit d’exempcions. Ja al segle XIII, el 1253, és a les mans del bisbe de Barcelona, que la cedirà el 1291 al senyor de la Roca Pere Marquès. El rei Jaume II n’adquirí la jurisdicció el 1316 amb el compromís de retenir-ne el domini, com ja ho havia fet al segle anterior Jaume I. L’esmentat compromís es trencà, però, una i altra vegada.
Amb la venda de Pere III a Pere Arnau Marquès, el 1374, es generà una forta oposició dels granollerins, que exigien el retorn al domini reial. Malgrat tot, passà encara a l’infant Martí, a Guillem Ramon de Montcada, a Jaume d’Urgell i a Ramon de Torrelles. Finalment es produiria la redempció del drets dels Torrelles de la Roca, pagada pels mateixos vilatans, que representava el traspàs definitiu a la Corona. El mateix 1418 la vila de Granollers obtenia el privilegi de ser considerada “Carrer de Barcelona”.
La configuració social i política de la vila va anar a remolc dels esdeveniments esmentats. Fou en els períodes de domini reial que s’avançà més en l’estructuració. Així, Jaume II concedí el privilegi de creació del càrrec de batlle (1291) i l’exempció d’alguns drets feudals com la quèstia i el fogatge (1315); Alfons el Benigne atorgà els ja citats privilegis de la fira i del mercat; amb Pere el Cerimoniós s’aconseguí l’elecció de 4 jurats que juntament amb la fundació de la batllia i la possibilitat d’imposar drets, significava ja disposar d’una organització política més estable.
En el període d’Alfons el Magnànim es va acabar de consolidar administrativament la vila, sobretot amb el privilegi de “Regiment municipal” de l’any 1440 signat per la reina Maria, desenvolupat després en època de Joan II.
Bibliografia
- Arrizabalaga, 1984
- Balvey, 1934, pàg. 9
- Baulies, 1965
- Baulies, vol. 6, 1981, pàg. 206
- Canal, 1921, pàg. 8
- Canal, 1930, pàgs. 45-52
- Coroleu, 1882
- Dantí, 1988, pàgs. 243-256
- Estrada, 1981
- Llobet, 1951
- Vilaginès, 1987