Sant Ponç de Corbera (Cervelló)

Situació

Vista aèria del cenobi, amb les restes de les antigues dependències monacals a mà esquerra.

ECSA - J. Todó

Vista general de l’edifici, remarcable pels frisos d’arcuacions cegues que n’ornen tots els paraments externs.

MC

S’aixeca sobre un petit turó. al fons d’una vall drenada per la riera de la Palma o de Rafamans, riera que és divisòria entre els termes de Cervelló i de Corbera.

Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF093842.

Des del poble de Corbera (Corbera de Dalt), cal prendre el camí d’Amunt i seguir-lo més enllà d’aquest llogaret, fins a Sant Ponç. (MPP)

Història

És falsa l’afirmació segons la qual l’església podia haver estat construïda pel levita Guillem de Mediona o els seus successors, perquè parteix de la premissa errònia que l’església era dins el terme del castell de Corbera, quan en realitat és bastida dins el terme del castell de Cervelló. L’església de Sant Ponç, que ja posseïa un territori en domini alodial el 1068, l’any 1085 rebé, per llegat testamentari del bisbe de Barcelona Humbert de Cervelló, tot el que aquest havia adquirit al terme a Oliba Ramon i la meitat de Camp Preciós al seu nebot Guerau Alemany, aleshores senyor de Cervelló. En aquest testament Humbert feu molt poques deixes piadoses: a Sant Cugat, a la canònica catedral de Barcelona i a la de Girona, com també al seu bisbe. Fora d’aquestes, l’única església a la qual fa un llegat és la de Sant Ponç, fet que demostra que devia tenir una particular significació per al bisbe, segurament per raó del seu llinatge, com si Sant Ponç hagués estat un lloc d’especial devoció familiar, una fundació dels Cervelló. Si tenim en compte que després de Puig i Cadafalch ha estat acceptada una datació entre el 1040 i el 1070, hauríem de creure que l’església fou començada per Alemany de Cervelló, senyor de Cervelló des del 1025-27, i acabada, segurament, en temps del seu fill Guerau Alemany I, que degué morir després del 1079. D’altra banda, aquella datació concorda amb el fet que l’església de Sant Ponç sigui esmentada al testament del bisbe, del 1085, sense fer cap referència a la seva construcció, cosa que s’hauria d’entendre en el sentit que ja era edificada, altrament s’hi hauria fet constar. És probable que els Cervelló edifiquessin el monestir perquè, segons els costums de l’època, els servís de panteó familiar.

El monestir de Sant Ponç estigué vinculat a Cluny per mitjà de Sant Pere de Casserres, que centralitzava a Catalunya les possessions de la gran abadia borgonyona. La subjecció degué realitzar-se cap a la fi de segle, amb posterioritat a la construcció de l’església, però abans del 1096, quan hi ha documentat el prior Salomó. Al juny del 1104 els monjos de Casserres, conjuntament amb els de Sant Ponç, feren l’establiment vitalici d’un alou donat al monestir. La subjecció a Cluny degueren realitzar-la segurament els mateixos fundadors del monestir, els Cervelló, i les dates esmentades ens indueixen a pensar que podia haver estat Guerau Alemany III (d. 1079-1130) qui vinculà l’abadia del Llobregat a la casa borgonyona. El 1235 la casa de Sant Ponç, regida pel prior Riambau que era a més procurador de Casserres, rebé Pere de Cornellà com a germà beneficiat. Signaren el document, a més del prior, els monjos següents: Joan, sagristà de Casserres; Arnau, cambrer de Casserres; Arnau, prevere; Pere d’Olost, prevere de Casserres; Pere, sacerdot; Guillem, levita; Gil, de Cluny; Pere de Bas, sots-diaca, i Ramon, sots-diaca. Dels qui no s’especifica la destinació hem de suposar que eren de la casa que rebia el beneficiat, és a dir de Sant Ponç. Si fos correcta la interpretació, resultaria que aleshores, a més del prior, hi havia cinc monjos més, dos dels quals, Arnau i Pere, eren també preveres.

Al començament del segle XIV un conflicte enfrontà el monestir de Sant Ponç al bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, al qual hom negà l’entrada al monestir el 14 de desembre de 1303 per fer la visita canònica. S’hi oposaren el prior de Sant Ponç, Bernat de Mirambell, i el rector, Vidal de Casa Sobirana. El prior Bernat de Roca-salva (1306-1314), al seu torn, el 1306 s’oposà a l’accés del bisbe, tot adduint que Sant Ponç depenia de Truyetho, segons Pladevall, abadia francesa desconeguda que devia ésser una filial de Cluny. En aquesta època els llaços amb Cluny es devien haver afluixat molt, perquè altrament sembla que hom hauria hagut d’invocar la dependència de la gran abadia borgonyona. Tampoc no s’esmenta la vinculació amb Casserres, potser per eludir que hom pogués exercir pressió per mitjà d’aquest monestir. El bisbe de Barcelona intentà de nou la visita de Sant Ponç el 1310, i com que li fou denegada va excomunicar el prior i el sacerdot, Vidal de Casasobirana, i va posar interdicte a l’església, prohibint-hi tota celebració. Finalment, el prior hagué de cedir a les aspiracions del bisbe, el 8 d’agost de 1314, i admetre que el prelat podia visitar l’església perquè aquesta tenia parròquia, amb la qual cosa s’aixecaren les censures i l’interdicte. El bisbe fins i tot concedí permís al sacerdot Vidal per poder binar, és a dir, dir dues misses en cas urgent de difunts o en aniversaris, cosa que vol dir que només hi havia un prevere. Els darrers priors de Sant Ponç de què tenim notícia foren Berenguer de Tavertet (1324-34) i Antoni Cassabó (1426). Segons el fogatjament de 1365-70, a la quadra de Sant Ponç hi havia set focs. El 1550 sabem que n’era prior comendatari Francesc de Corbera, i el 1576 que hi hagué un plet amb el baró de Corbera respecte del delme de la parròquia. El 1590 les rendes del priorat s’uniren al Reial Col·legi de Monjos Joves i Estudiants de la Congregació Claustral Tarraconense, mentre les de Casserres havien estat donades al Col·legi de Jesuïtes de Betlem de Barcelona el 1572, la qual cosa indica que entre els dos monestirs hi havia separació de béns. Al cap de poc temps de donació al col·legi de Lleida, Sant Ponç es convertí en parròquia sufragània de la de Santa Maria de Corbera, el capellà de la qual era nomenat pel prior del col·legi de Lleida i després del de Sant Pau del Camp. La parròquia perdé vitalitat i finalment fou abandonada. Actualment només té culte en comptades ocasions. (MPP)

"In nomine domini Ego Ricardus filius qui fui Giscafredi et conjux mea nomine Ermengaude venditores sumus domino Deo et Sancto Petro cenobii cluniacenci et Ugo Abbate eiusdem loci, cum cuncta congregatione monachorum illi subjecta, et Salomoni priori Santi Pontii martiris alodium, meum proprium, cultum et heremum, pronum et planum, vie ductibus et reductibus montibus et collibus garricis et omnia genera arborum que infra sunt, fontibus et vallibus dirivationes aquarum, casibus et casalibus et terre excalce (sic) et petra fundata, et cum omnia quidquid dici et nominari potest que ad eadem alodia pertinent; que adveniunt mihi Aycardus jam dicta omnia per vocem genitorem meorum seu per multis modis voces, et ad me. Ermengaudis per meum decimum. Quod est hec omnia jam dicta en commitatu Barchinone, in Sancte Eulalie Provinciane in terminum de Splugues. Habent vero affrontationes predicta omnia: A parte orientis in ipso collo de Finestrelles sive in ipso torrente qui vocatur Apiera et ex meridie affrontant in strata que pergit ad Barcinonam sive pro ipsa gavarra, ex parte occidentis affrontant in tendone que vocant Gotremundo et in alodio Sancte Eulalie sedis Barchinone, ac vero parte finis affrontant in monte que vocatur. Visa vel Gudiol sive in pugio Marrubi. Quantum iste affrontationes predicta includuntur et isti termini ambiunt sic vendimus domino deo et Sancto Petro apostolo cenobio jam dicto et Abbato jam dicte et ad reliquos monachos eiusdem loci et Salomoni priori Sancti Pontii martiris, per alodium francum cum decimis et primitiis et oblationibus simul exhitibus et regresibus suis propter pretium uncias LXXX de auro de Valentia vel in rem valentem; quantum ibi habemus per ullum directum ibi infra jam dictos terminos habere debemus in omnia et in omnibus omnia vobis vendimus propter pretium jam dictum quod tu Salamon prior nobis dedisti et nos venditores manibus nostris recepimus, et est manifestum, et de nostro jure in vestro tradimus dominio et potestatem ad proprium alodium francum Sancti Petri cenobii jam dicti ut faciant de eo servientes Deo et Sancto Petro quemadmodum et aliïs faciunt. Quod si nos venditores aut aliquis homo utriusque sexus con[D tra hanc cartam venditionis venerit pro irrumpendum ad nihilum nobis vel illis deveniat, sed insuper componat vel componamus domino Deo et Santo Petro et ad Abbatem eiusdem loci et de ceteros monachos eiusdem loci et Salamoni priori et succesorum eius jam dicta alodia in duplo, cum omne sua in melioratione et in antea ista carta venditionis firmitatem et stabilitatem suam obtinet omne per evum. Actum est hoc decima nona kalendas septembris anno trigessimo sexto regnante Philipo rege. Sig+num Ricardi Giscafredi -Sig+num Ermengaudis nos qui hanc cartam venditionis fieri fecimus et manibus nostris dextris illam puntatim firma rogavimus. Sig+num Berengarii Aycardii Sig+num Adroare femina Sig+num Cicilie femina Sig+num Riscendis femina nos prescripti qui sumus filii jam dicti Aycardi et conjugis eius Ermengaudis qui hanc cartam venditionis voluntarie firmamus et omnes voces nostras quas ibi habemus sine fine definimus et pacificamus jam dictis emptoribus Sig+num Bernardi suniarii Sig+num Berengarii Bremundi Sig+num Bernardi Guillermi de Splugues pronotarius unicus et presbiter qui hoc scripsit sub die et anno."

[O]: Perdut.

[A]: Còpia medieval a l’Arxiu parroquial d’Esplugues, perduda el 1936.

a: E. Carbonell, Esplugues de Llobregat 1949, pàgs. 65-67, ex A.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"En nom del Senyor. Jo, Ricard, que vaig ser fill de Giscafred, i la meva muller anomenada Ermengarda, respecte al Senyor Déu, al monestir cluniacenc de Sant Pere i a Hug, abat d’aquest lloc, juntament amb tota la congregació de monjos que hi són subjectes, i respecte a Salomó, prior de Sant Ponç, màrtir, som venedors del meu alou que tinc en propietat, en terres conreades i ermes, en pendents i planes, en camins d’entrada i de sortida, muntanyes i turons, garrigues i tota mena d’arbres que hi ha, fonts i valls, conduccions d’aigües, cases i casals edificats amb terra calcària i amb pedra i amb tot el que es pot dir i esmentar com a pertinent de l’esmentat alou; totes aquestes coses em pervingueren a mi, Aicart, per dret dels meus pares o per altres títols de diverses maneres, i a mi, Ermengarda, per la meva desena part. Totes aquestes coses esmentades es troben al comtat de Barcelona, a Santa Eulàlia de Provençana, en el terme d’Esplugues. Totes aquestes coses tenen les afrontacions següents: de la banda de llevant, el coll de Finestrelles i el torrent anomenat de Piera; a migjorn limiten amb el camí que va cap a Barcelona i amb la gavarra; pel cantó de ponent limiten amb la possessió anomenada Gotremund i amb un alou de Santa Eulàlia de la seu de Barcelona; i per la darrera part limiten amb la muntanya anomenada Visa o Gudiol i amb el puig Marrubí. Tot el que enclouen aquestes afrontacions i envolten aquests termes ho venem al Senyor Déu, a l’esmentat monestir de Sant Pere, apòstol, al susdit abat i a la resta de monjos del mateix lloc, i a Salomó, prior de Sant Ponç, màrtir, com a alou franc, amb els delmes i les primícies juntament amb les oblacions, amb les entrades i sortides, pel preu de vuitanta unces d’or de València o en el seu equivalent. Tot el que tenim o hem de tenir en aquest lloc dins els termes ja esmentats, us ho venem tot íntegrament pel preu ja esmentat que tu, Salomó, prior, ens donares i que nosaltres, els venedors rebérem en les nostres mans, i això és manifest, i del nostre dret ho traspassem al vostre domini i potestat com a alou propi i franc del ja esmentat monestir de Sant Pere, perquè els servidors de Déu i de sant Pere en disposin tal com ho fan respecte dels seus altres béns. I si nosaltres, els venedors, o alguna altra persona de qualsevol dels dos sexes anés en contra d’aquest document de venda per a trencar-lo, que ni a nosaltres ni a ningú no ens sigui possible, sinó que a més pagui, o paguem, com a esmena, al Senyor Déu, a sant Pere, a l’abat i els altres monjos d’aquest lloc, i al prior Salomó i els seus successors, el doble dels alous esmentats amb totes les seves millores. I que des d’ara aquesta carta de venda obtingui la seva fermesa i estabilitat per tots els segles. Això ha estat fet el dia dinovè de les calendes de setembre de l’any trenta-sisè del regnat del rei Felip.

Signatura de Ricard Giscafred. Signatura d’Ermengarda. Nosaltres que hem fet fer aquesta carta de venda i l’hem signada puntualment amb les nostres mans. Signatura de Berenguer Aicart. Signatura d’Adroera, dona. Signatura de Cecília, dona. Signatura de Ricenda, dona. Nosaltres, els susdits, que som fills de l’esmentat Aicart i de la seva muller Ermengarda, que signem voluntàriament aquesta carta de venda i que definim i atorguem per sempre tots els nostres drets que tenim en aquest lloc als compradors ja esmentats. Signatura de Bernat Sunyer. Signatura de Berenguer Bremund. Signatura de Bernat Guillem d’Esplugues, pronotari únic i prevere, que ho ha escrit el dia i l’any abans esmentats."

(Traducció: Joan Bellès i Sallent)

Priorologi de Sant Ponç de Corbera

Vegeu a continuació el priorologi de Sant Ponç de Corbera, que abasta des del 1096 fins al 1590, any en què s’havia unit al col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense, els priors del qual també tenien el títol de priors de Sant Ponç.

Salomó	1096
Riambau	1235
Arnau	1250-1256
Guillem	1263
Bernat de Mirambell	1291-1303
Bernat de Rocasalva	1306-1314
Berenguer de Tavertet	1323-1334
Romeu de Corts	1413
Antoni Cassabó	1426
Francesc de Corbera	1550

(APF)

Església

Planta de l’església i de les restes de dependències pertanyents a l’antic cenobi.

J.A. Adell

Del conjunt de l’antic monestir de Sant Ponç de Corbera es conserven l’església, que és la part més important del conjunt, i una bona part de les dependències monàstiques, totalment emmascarades per les transformacions sofertes arran de la seva utilització com a masoveria, però de les quals són identificables prou elements per poder-ne reconstruir les característiques.

L’església deu el seu aspecte actual a importants obres de restauració i consolidació, iniciades els anys 1929 i 1930 pels Amics de l’Art Vell, sota la direcció de l’arquitecte Jeroni Martorell (AVV, 1935, pàg. 26), i continuades després del 1942, i especialment entre 1955-1958, sota la direcció del mateix Jeroni Martorell i de Camil Pallàs (Vigué, 1974, pàg. 76) amb els auspicis del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona, i més recentment l’any 1991-1992, sota la direcció d’Albert Martínez i Lluís A. Berdejo (Martínez, 1991, pàgs. 231-267). En aquestes obres es retiraren els arrebossats dels seus murs i les decoracions que havien alterat l’aspecte interior de l’edifici, alteracions visibles especialment en el rebaix, evident, del nivell del paviment del presbiteri.

Detall de l’arrencada del cimbori que s’aixeca sobre el creuer.

ECSA - J.A. Adell

Vista de l’interior de l’església, ara en curs de restauració.

ECSA - J.A. Adell

L’església és situada al costat nord de tot el conjunt, de manera que el clos monàstic se situa adossat al cantó sud de l’església. Aquesta és un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó, de perfil semicircular, reforçada per quatre arcs torals, que arrenquen d’impostes bisellades, i suportades per tres parelles d’arcs formers que reforcen els murs laterals, conformant un sistema de pilars en T, i arcs que articulen poderosament els murs de la nau, que és dividida en tres trams. El mur de ponent de la nau, també presenta la mateixa classe d’articulació, amb la presència d’un arc toral en la unió de la volta amb el mur de façana. El quart arc toral, que remata la nau per llevant, s’obre a una gran capçalera formada per un ampli transsepte, els braços del qual són coberts amb voltes de canó, de perfil semicircular i directriu paral·lela a la volta de la nau, i que és rematada per tres absis semicirculars —amb un ampli tram presbiterial que precedeix cada absis— que es troben comunicats per dos estrets passos que relacionen els tres absis entre si, seguint una fórmula de relació funcional entre els espais de culte que resulta molt infreqüent en l’arquitectura catalana del segle XI, però que és molt comuna en els edificis monàstics de la fi del segle X o començament del segle XI, allunyats de les formes de l’arquitectura llombarda, com les esglésies monàstiques de Sant Genis de Fontanes, Sant Andreu de Sureda, Sant Pere de Rodes, o en els absis laterals de Sant Miquel de Cuixà.

En els murs de l’absis i els trams presbiterials es pot constatar perfectament com el paviment actual se situa uns 80 cm per sota del nivell del paviment original.

En el creuer, entre el cos del transsepte i de la nau, se situa una cúpula semiesfèrica, suportada per quatre trompes que arrenquen de dos arcs paral·lels als d’obertura dels braços del transsepte, però situats a una alçària molt superior, que regularitzen la planta rectangular del creuer, per a formar un pla, aproximadament quadrat, que serveix de base a la cúpula.

Els pilars que suporten els arcs d’obertura dels braços del transsepte, a diferència dels pilars dels arcs de la nau, que són prismàtics, adopten una forma semicilíndrica, amb una interessant resolució del pas a la forma rectangular de l’arc, sense interposició de capitell o àbac, mantenint el mateix tipus constructiu de maçoneria.

Aspecte exterior de la capçalera, amb els tres absis que s’obren al transsepte.

MC

Els absis laterals són llisos, només trencats per l’obertura d’una finestra en cadascun, i el central presenta tres finestres, de doble esqueixada com les altres de l’edifici, però amb ressalts interiors i exteriors. Per sota les finestres, i en la seva mateixa vertical, hi ha tres nínxols semicirculars, de dimensions molt reduïdes, i que no podem confondre amb els nínxols absidals que presenten nombroses esglésies del segle XI, des de Sant Vicenç de Cardona a la propera església de Santa Maria de Cervelló, Sant Sadurní d’Osormort o Sant Jaume de Frontanyà, amb una clara funció d’articular el mur del perímetre absidal, mentre que els nínxols de Sant Ponç de Corbera, per la seva petita dimensió, i pel detall de no emmarcar les finestres, com és habitual en els models més generalitzats, no assoleixen el suficient caràcter per a arribar a ésser una articulació del mur, i queden reduïts més aviat a un additament funcional, amb una intenció arquitectònica molt diferent a la que es planteja en aquests altres edificis, i que si no fos per la seguretat que manifesten els seus autors en el conjunt de l’església de Sant Ponç, hom podria arribar a pensar en una interpretació maldestra del model, però per aquest mateix motiu cal pensar en una intenció arquitectònica totalment diferent als nínxols absidals de gran dimensió.

A més de les finestres absidals esmentades, l’església presenta nombroses obertures, totes de doble esqueixada, amb una finestra, respectivament, en els trams presbiterals de les absidioles, i una altra, tapiada, sobre els seus arcs d’obertura, una altra finestra en el mur nord del transsepte, i en la façana de ponent de cada braç de transsepte hi ha una finestra de doble esqueixada, per sobre de la qual s’obre una finestra cruciforme. En el tambor de la cúpula hi ha dues finestres més, una a ponent, i una altra, tapiada, a llevant. A la nau hi ha cinc finestres, tres a la façana sud i dues a la façana nord, corresponents a cada tram de nau, dels quals el tram nord-est no té finestra per estar ocupat per una porta, i situades de forma excèntrica, llevat del tram central, a causa del fet que la situació de les finestres, en tot l’edifici, és estretament relacionada amb el sistema decoratiu de les façanes.

El mur de ponent de la nau és el que presenta una composició d’obertures més complex, amb la porta principal, centrada, en el nivell més baix; en un primer nivell hi ha dues finestres de doble esqueixada, i encara, en un segon nivell hi ha una finestra geminada, amb columna central dotada de capitell mensuliforme, centrada en el mur, ran de l’arc toral. La porta principal, situada en aquest mur de ponent, té unes proporcions particularment baixes i aplanades; s’obre en arc de mig punt a l’exterior, i interiorment presenta una llinda de fusta (substituïda per una llinda de formigó en la recent restauració), sobre la qual hi ha un arc de descàrrega de perfil rebaixat, amb el timpà massís. La mateixa tipologia presenten les altres dues portes tapiades, situades en la façana nord de la nau, i en la façana sud del transsepte, aquesta amb un acusat desnivell respecte del paviment de l’església. En el mateix braç sud del transsepte, en el seu mur de ponent, hi ha una altra porta, també tapiada, de tipologia molt més senzilla, amb només una llinda de fusta, sense arc de descàrrega, i amb un aspecte d’haver estat oberta amb l’obra ja acabada, com si es tractés d’una reforma, però no molt allunyada en el temps, de la construcció de l’església.

Exteriorment, l’església de Sant Ponç de Corbera presenta una articulació dels seus volums, equilibrant el seu component horitzontal amb l’acusada verticalitat del seu creuer, la cúpula del qual es manifesta exteriorment en un cimbori prismàtic, de planta quadrada, rematat per una coberta a quatre vessants, al cim de la qual es dreça un campanar format per una petita torre prismàtica amb dos nivells d’obertures, un nivell baix format per finestres senzilles, i el superior format per finestres geminades amb columna central dotada de capitell mensuliforme.

Els braços del transsepte presenten una coberta amb un únic vessant, però especialment al costat nord és visible com l’angle del cimbori s’allarga, i fa pensar que, originàriament, els braços del transsepte devien tenir cobertes a dos vessants, amb el carener descentrat, característica que devia donar una esveltesa més gran al cimbori, però que probablement creava nombrosos problemes constructius, motiu pel qual es devien reformar les cobertes. A llevant del transsepte, el tram presbiteral dels absis es manifesta com un volum diferenciat cobert a dos vessants, interposat entre el cos del transsepte i els semicilindres absidals.

El cimbori de planta quadrada de Sant Ponç de Corbera constitueix un cas singular entre els exemples d’aquest tipus constructiu conservats a Catalunya, entre els quals el més comú és la forma octagonal, que trobem a la propera església de Santa Maria de Cervelló, o a la de Sant Jaume de Frontanyà, però la forma quadrada de Sant Ponç també apareix en l’església de Santa Cecilia de Voltregà (Adell, 1986, pag. 542) el cimbori de la qual, molt amagat per edificacions posteriors, presenta, a diferència del de Sant Ponç que és llis, una ornamentació en les seves façanes formada per un fris d’arcuacions sota el ràfec. Les façanes de l’església de Sant Ponç, llevat de les del cimbori, són totalment decorades amb els motius llombards del fris d’arcuacions sota el ràfec, dividit en sèries de dues per les lesenes verticals, resoltes amb un gran domini compositiu, condicionant totalment la situació de les finestres dins la composició, i amb només dos punts de dubte en els quals es trenca el rigor de la formació: en l’angle sud-est de la nau, on manca una lesena per poder-hi situar la finestra i es forma una sèrie de quatre arcuacions, i en la façana de ponent, on una lesena central, sobrera, queda tallada sota la finestra geminada.

En els semicilindres absidals i en els trams de façana corresponents al cos dels trams presbiterals es manté el ritme de les lesenes, però la parella d’arcuacions és substituïda per una arcuació única, formant un nou ritme en el sistema decoratiu. Aquesta interpretació de les formes llombardes en la decoració absidal representa una singularitat en la concepció ornamental de les façanes que retrobem en alguns escassos edificis catalans del segle XI, com l’església de Santa Maria de Palau de Rialb.

El sistema constructiu de l’església de Sant Ponç es basa en un aparell format per carreuons de pedra calcària, simplement escairats, de mides molt irregulars, encara que col·locats molt uniformement, amb un gran ordre dins unes filades desiguals, però tendents a la horitzontalitat. En diversos punts dels paraments, especialment els portals, s’hi troben elements de pedra de gres vermellosa, col·locats amb una evident intenció ornamental. Les voltes són construïdes amb un aparell de carreuó, més allargassat que el dels murs, col·locat en la forma anomenada en plec de llibre. Els arcs dels portals i algunes finestres presenten les seves dovelles extradossades per una filada de lloses planes.

Porta que donava accés a les antigues dependències monàstiques.

ECSA - J.A. Adell

Al costat sud-oest de l’església se situa el conjunt de les dependències monacals, totalment transformades per la seva conservació en masoveria, i malgrat que no han pogut ésser estudiades amb la profunditat que mereixen, els elements que encara són visibles permeten de veure com la seva façana nord, que dona a la plaça de davant de l’església, i una bona part de la façana oest, en una longitud, com a mínim de set metres, corresponen a l’obra original del clos monàstic, construït amb un aparell de carreuó de pedra calcària, molt similar al de l’església, però menys ordenat, i en el qual s’observa una porta, tapiada, en arc de mig punt, situada prop de l’extrem de llevant del mur, a tocar de la façana oest de l’església, de factura clarament alt-medieval, i en el mur oest hi ha una finestra d’una sola esqueixada. La resta del parament és parcialment arrebossada, i amb nombroses obertures tardanes que desfiguren l’edifici original i impedeixen veure les seves característiques o l’existència d’altres elements originals.

Adossat a la façana sud de l’església, i del mateix ample que el braç sud del transsepte, es conserva un cos d’edifici, on hi ha diverses obertures molt alterades, al qual s’accedia des de l’església per la porta oberta en el mur oest d’aquest braç del transsepte. Per la situació de les dependències monacals, a ponent, sembla clar que aquest cos d’edifici, resolt com una galeria, era el pas de comunicació entre l’església i el monestir, sense que puguem afirmar, en el seu estat actual d’exploració, si es tractava o no d’una galeria claustral, i encara menys si la disposició claustral era l’adoptada per les dependències monacals. El que sí pot afirmar-se, ni que sigui a tall d’hipòtesi, és que el clos monàstic era desplaçat cap a ponent, i que en la façana sud del transsepte no es veuen traces d’haver-s’hi adossat edificacions, d’on es desprèn que la porta situada en aquesta façana no comunicava amb el clos monacal, funció que complia la porta del mur oest, per mitjà de la galeria adossada al mur sud.

En aquest cas, semblaria que ens trobem davant una situació semblant a la que es planteja al monestir osonenc de Sant Pere de Casserres, en la qual, malgrat la unitat de la seva concepció arquitectònica (Adell, 1984, pàg. 378), hom detecta diversos processos constructius, no ben coordinats, i que explicarien les disfuncions i irregularitats que s’observen entre l’església i el conjunt del clos monàstic. En aquest cas, a Corbera, el clos monàstic seria construït immediatament després de l’església, amb un plantejament lleugerament diferent al que s’havia fet inicialment, que faria inútil la porta de la façana sud, i hauria obligat, tot just acabada l’obra, a obrir la porta de la façana oest, per comunicar l’església amb el monestir mitjançant la galeria adossada al mur sud.

En aquest sentit, el conjunt monàstic de Sant Ponç de Corbera, tot i situar-se dins els paràmetres de l’arquitectura del segle XI, representa una forma tipològicament singular, en desvincular el clos monacal del suport directe dels murs de l’església. La manca d’exploracions arqueològiques i arquitectòniques de les estructures conservades i del seu entorn fa que no puguin confirmar-se o acabar-se de raonar aquestes i qualsevol altra hipòtesi sobre les seves estructures.

En canvi, sí que resulta més clara la contextualització de l’església de Sant Ponç dins l’arquitectura del segle XI català. “Entre les esglésies de plan de creu ab cimbori, hi ha també el grup d’obres més perfectes…Són aqueixes Sant Pons de Corbera…” o “És una obra cuidadíssima dintre d’aqueix sistema de decoració lombarda, deguda a un mestre intel·ligent…”, en opinió de Josep Puig i Cadafalch (Puig i Cadafalch, 1911, pàg. 266), que segueixen, amb més o menys matisos, els altres investigadors que li han dedicat atenció, des de W.M. Whitehill, “una de les més belles esglésies rurals de Catalunya” (Whitehill, 1973, pàg. 47), o E. Junyent (Junyent, 1961, pàg. 163), fins a A. José i Pitarch i N. de Dalmases (José, 1986, pàg. 125), que la consideren en general, com una obra cabdal dins l’arquitectura del seu moment i la relacionen amb l’església de la canònica de Sant Jaume de Frontanyà. Cal reconsiderar aquesta relació i sobrepassar els aspectes purament tipològics, en els quals efectivament hi ha una estreta relació entre els dos edificis, i cal tenir en compte els aspectes formals i de composició volumètrica, ben diferents en ambdues esglésies, especialment quant a la concepció i l’organització de volums de la capçalera i a la concepció ornamental. En aquest aspecte, a diferència de Sant Jaume de Frontanyà (Puig i Cadafalch, 1911, pàg. 163, José, 1986, pàg. 125), edifici de decoració molt continguda, l’església de Sant Ponç de Corbera s’inscriu plenament dins els corrents més ornamentals de l’arquitectura del segle XI català, i tant en aquest aspecte com en el de la concepció volumètrica, es relaciona amb els moviments arquitectònics generats durant el segle XI, a redós de les grans obres de Cardona i Osona, relació que es confirmaria en els cimboris de Corbera i Voltregà, que també s’estendrien amb l’obra de la catedral barcelonina, si es confirmen les hipòtesis de Martí Vergès i M.Teresa Vinyoles, que forçosament havia de generar el seu propi cercle d’influència, i en el qual els millors exemples conservats serien les esglésies de Santa Maria de Cervelló i la de Sant Ponç de Corbera, que constitueix la màxima expressió de les possibilitats ornamentals dels motius llombards en la composició de les façanes dels edificis. (JAA)

Escultura

A Sant Ponç de Corbera hi ha alguns exemples de decoració escultòrica, situats en punts molt concrets, i que sovint passen desapercebuts a la vista de l’espectador per la seva ubicació. Ens referim a petits relleus que ocupen la superfície dels capitells mensuliformes de les finestres geminades de la façana i del segon nivell del campanar. La historiografia ha dedicat breus referències a aquesta decoració, en estudis referits a l’arquitectura del conjunt de Sant Ponç, tot remarcant el contrast entre el caràcter general del mateix i la presència dels relleus que ens ocupen.

El motiu que decora la peça de la façana és una palmeta invertida al centre i una semipalmeta a cada angle, tot emmarcant-se en el format rectangular; tot plegat obtingut mitjançant incisions que simplement en delimiten els contorns. El resultat plàstic és molt lleu, tot i la claredat de la composició, de manera que es fa explicable el fet que gairebé sempre, fins i tot en els estudis esmentats més amunt, hom hagi considerat que la superfície d’aquest capitell trapezial era llisa. Quant als relleus del campanar, els motius i la composició són similars als del frontispici, si bé la composició és sensiblement més complexa i mostra l’entrellaçat mutu de les palmetes i semipalmetes per mitjà de tiges o cintes. La tècnica emprada, ara, és la talla a bisell, tot rebaixant-se la superfície de la pedra, i el relleu, més profund que a la façana.

El repertori i l’estil dels relleus del campanar s’aproxima notòriament a importants obres de la primera meitat del segle XI, com la decoració de l’interior de Sant Pere de Rodes, les llindes de Sant Genis de Fontanes i de Sant Andreu de Sureda. Més a prop, convé recordar del conjunt monàstic de Sant Sebastià dels Gorgs (Alt Penedès) un capitell i dos cimacis mensuliformes, segons la terminologia emprada per Francesca Español i Bertran (L’escultura, dins El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, ed. Artestudi, Barcelona 1982, pàgs. 196-205, la qual data el conjunt de mitjan segle XI). De totes maneres, a Sant Ponç la talla és més seca i les formes més anguloses, mentre que l’ocupació de la superfície és inferior que en els exemples esmentats. Aquesta doble coincidència en el caràcter de la decoració i la seva tècnica respecte a obres perfectament datables permet pensar que el conjunt que ens ocupa pertany al segle XI, com tota l’església. Tot i les diferències, l’exemplar de la façana pot respondre a la mateixa època, obra d’un artífex més limitat que el de les peces del campanar, o bé inacabada. En general, no podem oblidar que aquesta mena de repertori és molt usual, no solament al segle XI sinó també en moments més avançats, i aplicat en altres terrenys artístics, com el de la pintura. En aquest sentit, cal recordar, tal com ja ha estat fet en aquestes pàgines, la similitud amb alguns dels fragments de pintura mural de Sant Ponç, en especial de l’absis lateral. Tot i la semblança, és difícil cercar una relació immediata entre ambdós elements. De totes maneres, resten aspectes per aclarir, sobretot quant a la peça de la façana, de la qual no podem ometre el seu record d’obres islàmiques (fet també comentat per a la pintura), ni descartar altres possibilitats, com un reaprofitament, costum no estrany a l’època de l’edifici en qüestió. Només un estudi més minuciós, que analitzi també les dimensions, podrà aportar probables solucions. (JCSo)

Talla

Procedent del monestir de Sant Ponç de Corbera, hom guarda a la sagristia de la parròquia de Corbera la imatge de la Mare de Déu de la Llet. És una talla policromada del segle XIII, d’uns 73 cm d’alçària. Asseguda en un seti sense respatller ni braços, té el Nen a l’esquerra, com si el tingués assegut a l’avantbraç. Malgrat els plegats naturalistes de la toca i de les faldilles, té encara una forta rigidesa i frontalitat. La Mare de Déu, que el 1952 fou restaurada al Servei de Restauració del Museu d’Art de Catalunya, duu una corona, acabada amb una mena de merlets, i a sota una diadema amb perles i flors; més avall, li cauen els plecs de la toca. Entre la diadema i el vel, a banda i banda del front, hom pot veure els cabells. La cara de la Mare de Déu és llarga, quasi rectangular i força inexpressiva; té el front ample, els pòmuls marcats, els llavis prims i un coll molt robust. Les seves mans són grosses i poc treballades. El Fill, amb el cap aixecat vers la Mare, té la mà dreta sobre el seu pit i un llibre tancat a la mà esquerra, el seu coll també és gruixut i les mans molt grosses. No duu corona, sinó un nimbe crucífer subjectat darrere el cap, incorporat posteriorment a la talla, retocada tot al volt del cap. Vesteix túnica llarga amb màniga llarga i una dalmàtica ornamentada a les vores amb boles grosses que es toquen. Per sota les faldilles li surt la punta del peu esquerre, nu. Amb una gran semblança amb la Mare, encara que potser la cara d’aquesta sigui més gràcil, la del Fill té el sotabarba molt rodó, probablement per imitar la realitat del rostre d’un infant de llet, la boca petita i com enclotada entre el nas i la barbeta, més prominents. Duu els cabells cap al darrere, ondulats, amb la cabellera curta fins a mig coll. (MPP)

Pintura

De la decoració mural de l’església de Sant Ponç es conserven cinc petits fragments, a l’absis central i al lateral de migdia. De tots ells, el més gran i més divulgat és el que presenta, sobre un fons groc fosc, un tema vegetal de dues grans tiges blanques entrellaçades i acabades en formes flordelisades o en palmeta. Dins els dos espais circulars que defineixen les tiges hi ha dues palmetes doblegades cap endins en forma de cor i una estrella de set puntes. Hom desconeix, fins ara, la representació d’aquest motiu ornamental en la pintura mural romànica hispànica. Només podem parlar d’una representació semblant, pel que fa a l’element inscrit dins el cercle més gran (doble palmeta simètrica), als conjunts pictòrics del Panteó Reial de Sant Isidor de Lleó i de Bagüés, Saragossa (Museu Diocesà de Jaca).

A la finestra de migdia de l’absis principal hi ha un escacat en blanc i vermell i figures d’animals (ocell i quadrúpede amb la cua capçada per una flor de lis), inscrits dins de requadres, que recorden els que apareixen representats als murals de Sant Pere la Seu d’Urgell. A la finestra central sembla que hi havia un bestiari similar.

A la fornícula dreta de l’absis central hi ha una creu potençada i restes d’una inscripció, avui il·legible. A l’embocadura hi ha una banda ornamental formada per una sèrie de tiges amb palmetes de tres pètals.

A l’absis de migdia només es conserva un fragment de pintura: sobre un fons mangra hi ha una sanefa de color blanc, amb dues tiges ondulants contraposades simètricament. Es tracta d’una composició molt freqüent dins les arts plàstiques romàniques, tant pictòriques (Sant Quirze de Pedret, Santa Maria de Taüll, San Pedro de Olite, frontals de Planès i Sagàs) com escultòriques (llinda de Sant Genis de Fontanes, portada del claustre de Cuixà, cimacis de Sant Pere d’Àger i del Panteó Reial de Sant Isidor de Lleó), i en un període cronològic prou llarg (segles XI al XIII i, en algun cas, dins el segle XIV). Per sobre corre una inscricpió fragmentària (..A… PERIVN…).

Sembla que tots els temes, excepte el primer dels descrits, han estat realitzats amb estergits; els motius ornamentals són molt semblants en tots els fragments conservats. El tema de les palmetes, doblegades cap endins i en forma de cor, el trobem també en els relleus dels capitells del campanar de Sant Ponç, la qual cosa ens indicaria que la decoració pictòrica del temple hi hauria estat realitzada segurament encara dins el segle XI, poc després de l’acabament de l’edifici, per un taller que probablement col·laborava amb el de l’obra, ja que el vocabulari ornamental d’ambdós és el mateix. Aquesta observació referma l’opinió d’Ainaud, segons el qual són pintures d’aspecte més arcaic que les d’Osormort i Barberà, i contradiu les de Carbonell i Sureda, que les feien més tardanes. (MPP)

Malgrat tot, el tema de les palmetes és conegut i molt reproduït al llarg de l’època romànica, des del segle XI fins al XIII, i en algun cas, dins el segle XIV. Per tant, resulta veritablement arriscat datar les pintures a partir d’aquest motiu ornamental tan estès. D’altra banda, la totalitat de la superfície pictòrica que ens ha arribat és poc representativa i molt fragmentària per a poder aventurar una hipòtesi cronològica respecte de la factura del conjunt. (LCV)

Intervencions arqueològiques posteriors

Durant el mes d’abril del 1990, arran d’uns treballs de restauració de l’edifici que portaven aparellat l’aixecament dels paviments del temple, el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya emprengué una intervenció arqueològica a l’església de l’antic priorat. L’actuació va consistir fonamentalment en l’excavació en extensió de la nau de l’església, tot i que de manera complementària es va realitzar un sondeig ampli a l’àrea de l’absis meridional que no va aportar informacions de rellevància en trobar-se el paviment actual recolzat directament sobre la roca.

L’excavació de la nau va permetre definir dues zones ben diferenciades. D’una banda, el tram oriental, en el qual apareixia el substrat rocós per sota del paviment contemporani i on només es van poder documentar una sèrie de forats de pal associats bé al moment constructiu de l’església, bé a alguna de les reformes i restauracions que ha patit l’edifici amb posterioritat. En canvi, en els dos trams més occidentals de la nau, els treballs d’excavació van permetre identificar un paviment de terra trepitjada datable al segle XVI, que pràcticament se situava sobre la roca natural i segellava les obertures d’un total d’onze sitges i un forn de fosa de campana.

Pel que fa a les sitges, ocupaven gairebé la totalitat de l’espai disponible en els dos darrers trams de la nau. Semblen totes obertes en el mateix moment (probablement poc després de la construcció del temple al segle XI) i amortitzades en diferents èpoques (a partir del final del segle XII o començament del XIII i sobretot en el moment de realització del paviment del segle XVI), de manera que en l’actualitat encara en restava una en funcionament. Moltes de les sitges conservaven parcialment les pedres i lloses de la seva boca. Totes es troben completament tallades a la roca i tenen profunditats diverses que van des d’1,5 a 2,5 m. La seva excavació va permetre recuperar materials arqueològics (tant ceràmica com me talls o elements arquitectònics) de notable interès, entre els quals es podria destacar una matriu de segell medieval corresponent segurament a un dels priors del monestir, Arnau Matheró.

L’altre element important documentat al llarg de l’excavació és un forn per a la fosa d’una campana. Aquesta estructura, d’uns 2,5 m de llarg per 75 cm d’amplada màxima, es troba al centre del cos central de la nau. El forn, excavat en bona part a la roca, està dividit en dos àmbits diferenciats, separats per un envà de terra en el qual s’obre una petita porta que comunica els dos sectors. El primer és la fossa que devia permetre l’accés fins al nivell de foc del forn des de l’exterior a través de la petita obertura. L’altre sector és el del forn pròpiament dit, d’estructura aproximadament circular, amb tres petits suports d’argila al fons, sobre els quals se situava el motilo de fang i teules que devia servir de base per a la fosa de la campana. S’han trobat restes d’aquest motilo d’argila, així com escòries de bronze i altres elements relacionats amb aquest tipus de produccions.

El conjunt del forn es completava amb un petit receptacle circular situat per sobre de l’estructura pròpiament dita, i que s’unia amb aquesta a través d’un petit canal abocador. Hom ha relacionat aquesta estructura amb el procés de fosa del bronze en el gresol previ a l’abocament del metall líquid a l’interior del motlle.

A manera de conclusió, podem avançar que de l’estudi arqueològic de l’església de Sant Ponç de Corbera es desprèn l’existència de dues grans fases en l’evolució de l’edifici. Una primera fase, datable entre els segles XI i XVI, en la qual l’edifici funciona com a seu d’un priorat dependent del monestir benedictí de Sant Pere de Casserres. Correspon a aquest moment el funcionament de les sitges i la utilització del forn de fosa de campana. Durant aquesta fase sembla que l’edifici va disposar d’una tribuna elevada, reservada als monjos, que se situaria al tram més oriental de la nau.

La segona fase es produí al segle XVI, moment en què va tenir lloc una important remodelació de l’edifici un cop desaparegut el priorat; l’església va passar a tenir les funcions de parròquia sufragània de la de Santa Maria de Corbera. Aquests canvis de funció van suposar per una banda la desaparició de la tribuna elevada, que entorpia la relació entre l’oficiant i els feligresos, amb una unificació del pla de la nau. Paral·lelament, es va procedir al rebliment definitiu de deu de les onze sitges en funcionament (només es va mantenir en ús un dels dipòsits segurament ampliat i dotat d’un revestiment de pedres en aquell moment) i a la col·locació d’un paviment de terra trepitjada que unificava la totalitat de la nau, ja transformada amb vista a la seva nova utilització parroquial. (JMVC-MMV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Martínez-Berdejo, 1991, pàgs. 231-267
• José i Pitarch-Dalmases, 1986, pàg. 125
• Adell, 1984, pàg. 542
• Adell, 1986, pàg. 378

Bibliografia sobre l’escultura

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1911, pàgs. 265-266
• Pladevall, Vigué, Carbonell i altres, 1974, pàg. 62
• Junyent, 1975, pàg. 99

Bibliografia sobre la talla

• Pladevall, Vigué, Carbonell i altres, 1974, pàgs. 65-68
• Pagès, 1992, en premsa

Bibliografia sobre la pintura

• Cook-Gudiol, 1950, pàg. 92
• Cook, 1956, pàg. 33
• Ainaud, 1962b, pàg. 22
• Gudiol, Reglà, Vilà i Valentí, 1974, pàg. 167
• Vigué, Pladevall, Carbonell i altres, 1974, pàgs. 69-73
• Sureda, 1981, pàg. 376
• Ainaud, 1989, pàg. 51
• Pagès, 1992, en premsa

Bibliografia sobre les intervencions arqueològiques

• Miquel, Vila i Clua, 1994; Vila - Miquel, 1995-96, 16-17, pàgs. 291-294