Distribució de les microreserves valencianes de flora silvestre (2010).
Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge.
El territori valencià gaudeix d’una xarxa de conservació in situ de les plantes singulars, mitjançant la figura anomenada microreserva de flora. La idea d’establir aquesta xarxa va sortir al començament de la dècada de 1990, en comprovar-se que un percentatge substancial de les plantes rares, endèmiques o amenaçades tendien a concentrar-se en llocs de petita superfície, coincidint sovint amb allò que hom anomena microhàbitats (enclavaments amb condicions ecològiques especials que sovint no tenen continuïtat paisatgística, com ara les basses o llacunes temporals, els penya-segats, les dunes o els cims de les muntanyes). En molts casos es tracta d’ambients on la flora ha estat sotmesa a un fort procés de selecció adaptativa, marcat per característiques específiques del substrat o per les condicions microclimàtiques. De les prop de 360 espècies endèmiques ibèriques o iberollevantines de flora vascular presents a les terres valencianes, més del 97% fuig dels boscos o evita la instal·lació sobre sòls ben desenvolupats, on sovint són desplaçades per plantes d’àmplia distribució geogràfica; a la vegada, eixa mateixa flora endèmica es troba preferentment en tres ambients on els tipus majoritaris de vegetació no poden desenvolupar-se plenament: cingleres, tarteres i altres terrenys dominats per roques; llocs poc o gens arbrats, per manca d’evolució de la successió vegetal o per impediments propis del substrat i de l’orografia, i zones amb condicions edàfiques especials, com ara la forta salinitat, l’alt nivell freàtic, l’excés de permeabilitat, etc. Aquest tipus de microambients esguiten el paisatge mitjançant milers de fragments inconnexos que actuen com a veritables illes biogeogràfiques, de manera que constitueixen un model difícilment protegible per les figures tradicionals d’espais naturals. Però eixos mateixos llocs sovint tenen l’avantatge d’estar relativament ben representats en qualsevol tipus de propietat, ja siga pública o privada.
Microreserva de Cala Argilaga (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat), a la serra d’Irta.
Emili Laguna.
A la microreserva del Cap de Sant Antoni (Xàbia, Marina Alta) creix la ferradura de cingle o ferradura valenciana (Hippocrepis valentina), un endemisme iberollevantí protegit al País Valencià.
Emili Laguna.
Amb aquests antecedents, el Servei de Biodiversitat de la Generalitat Valenciana va proposar establir una xarxa de petits llocs que pogués ser una representació d’alta qualitat, el més àmplia possible, de la flora endèmica valenciana, incloent-hi almenys una població per cada espècie més ressenyable, i que amb el temps es fes extensible al cas de plantes rares o amenaçades no endèmiques. La finalitat, més que la mateixa protecció per se, seria garantir l’estudi a llarg termini d’eixes poblacions vegetals úniques, i servir de base per al desenvolupament de pràctiques actives de conservació sobre el terreny, però tenint unes garanties legals de conservació de les quals no disposen la majoria de parcel·les de seguiment de la flora silvestre arreu del món. Atès que els terrenys gestionats per la mateixa Generalitat tenien almenys una població de gairebé totes les espècies endèmiques, i particularment dels endemismes exclusius valencians (60 tàxons), es va proposar la creació d’una xarxa de zones públiques, obrint la possibilitat d’afegir-ne de privades o de gestió municipal, a petició dels seus propietaris, sempre que estigueren particularment compromesos amb la conservació de la natura i proposaren els llocs per a ser protegits de manera irreversible; paral·lelament, s’establiren mecanismes perquè la gestió en eixos casos de particulars i ajuntaments romangués en mans dels propietaris i fóra reforçada per l’Administració mitjançant subvencions per a les activitats de conservació que proposaren, sempre que estigueren assessorats adientment per institucions científiques o de custòdia del territori. Amb aquesta filosofia el Govern valencià va aprovar el Decret 218/1994 de 17 d’octubre, que va establir la figura jurídica de microreserva vegetal, prevista per a llocs de fins a 20 ha, on tota la flora i el substrat queden protegits, però es mantenen les activitats tradicionals beneficioses per a les espècies singulars. Més recentment, el Decret 70/2009 de 22 de maig del Govern valencià ha modificat lleugerament la norma anterior i l’ha dotat de noves eines, com la possibilitat de fer futures microreserves marines.
Nombre de microreserves valencianes de flora silvestre, superfície i dimensions. Des del 2008, el total de microreserves creades és de 273. La superfície va des dels 610 m2 (en projecció horitzontal) fins a les 20 ha, i la mida mitjana és d’unes 7 ha. La majoria són tan petites que no ultrapassen les 5 ha i, moltes d’aquestes ni tan sols excedeixen les 2 ha.
Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge.
Un grup ampli d’investigadors i col·laboradors va seleccionar les zones i les poblacions que calia protegir, i la Generalitat va comptar amb l’ajuda de la Comissió Europea (mitjançant el programa LIFE-Naturalesa per als treballs inicials, entre el 1993 i el 1998). A la fi del 1998, es van declarar les primeres microreserves de flora, i a l’actualitat la xarxa es compon de 273 zones legalment protegides, que sumen 1.918 ha de terreny disperses per 135 termes municipals. De les 273 zones, 48 pertanyen al model privat i municipal. Tot i que la mida mitjana de les microreserves ultrapassa les 7 ha i que part de la superfície inclou sovint una àrea d’esmorteïment d’impactes, la majoria d’aquests espais són encara més petits; en concret 153 microreserves no ultrapassen les 5 ha, i 98 ni tan sols excedeixen les 2 ha. La microreserva més petita té una superfície de 610 m2 en projecció horitzontal. La petita superfície de la xarxa (vora el 0,008% del territori valencià) contrasta fortament amb la seva representativitat botànica, que ateny almenys 1.505 espècies (el 49,3% de les plantes vasculars silvestres valencianes); si les dades es refereixen només a la flora autòctona, aqueixa representació puja al 52,5%. El 74% dels 360 endemismes abans esmentats tenen almenys una població en la xarxa, i la proporció puja al 86,5% en parlar dels endemismes de distribució més restringida. La xarxa inclou, entre d’altres, l’única població mundial coneguda de l’ensopeguera de Peníscola (Limonium perplexum), totes les poblacions ibèriques conegudes de la silene d’Ifac (Silene hifacensis) i llevantines de l’alfals arbori valencianobaleàric (Medicago citrina), així com gran part de les poblacions més representatives d’endemismes de relleu, com ara Limonium dufourii o Silene diclinis. El recent Decret 70/2009 obre una nova ruta per al treball de la xarxa, perquè protegeix nombroses espècies no endèmiques que fins ara no eren objectiu d’aquesta figura de conservació in situ; tot i això, les microreserves comencen aquest nou camí de protecció incloent poblacions del 53,6% de les espècies protegides en el recent Catàleg valencià d’espècies de flora amenaçades.
El model valencià de microreserves ha donat peu a figures similars o esteses també a la resta d’elements naturals (no tan sols la flora) dintre de les normatives de les Balears, Castella-la Manxa, Castella i Lleó i Letònia. Mitjançant el programa LIFE, els tècnics valencians han assessorat iniciatives similars en Menorca, Creta, Eslovènia, Xipre i Bulgària (amb altres vies de col·laboració també ho han fet a Egipte i Rússia). Ara per ara, tot fa pensar que les petites microreserves poden ajudar a canviar els models de conservació pertot arreu del planeta i estendre la pràctica de protegir llocs que mereixen ser preservats i gestionats, però que per la seva dimensió no haurien d’exigir sistemes complexos de declaració i gestió.