Bartomeu Pons era un ciutadà francès. El nom suggereix una procedència rossellonesa o del Llenguadoc. Aquesta darrera és probable, tenint en compte l’especialitat química de la universitat de Montpeller. Si fos així, es tractaria d’un industrial amb el mateix origen que Cros.
La indústria de Pons es creà el 1845 i es desenvolupà durant els anys següents. La seva especialitat serà el crémor tàrtar, en les seves varietats de roig i blanc. Fabricà, però, aquest producte únic en gran escala, ja que es parla d’un miler de quintars el 1860, de 12 quintars diaris el 1867 i de 13 quintars diaris el 1873. La producció, per tant, va decreixent, característica general de la indústria química catalana a la segona meitat del segle XIX.
La fàbrica de Pons era al carrer de Padilla núm. 10 de Sants i tenia un despatx a Barcelona, que estarà successivament al carrer de Valldonzella núm. 1 (1849), de Santa Margarida núm. 6 (1860) i al carrer de Sant Pau núm. 53 del 1871 en endavant.
A la fàbrica de Sants hi tenia el 1873 14 grans calderes que produïen el crémor tàrtar blanc i 29 calderes per a produir el roig, amb uns 45 obrers que les atenien.
El crémor tàrtar de Pons rebé abundants medalles i felicitacions. Al marge de les exposicions dintre de l’estat destaquen la menció honorífica a la de París del 1867 i la medalla de mèrit a la de Viena del 1873.
A la mort de Bartomeu Pons, l’empresa continuà a nom de Pons i Llopart, una societat constituïda pel fill, Juli, i per un soci, Joan Llopart. Al final del segle era la primera empresa fabricant de matèries tartàriques a l’estat espanyol. La seva adreça telegràfica era precisament “Tártaro”. Però els socis aviat se separaren i crearen dues empreses absolutament paral·leles en la seva producció: la de Juli Pons, al carrer de Montcada, núm. 27, que era el darrer domicili de la vella empresa i la de Joan Llopart al passatge de la Pau i que agafà com a clau telegràfica la de “Cremor-Barcelona”. Juli Pons tenia sucursals i delegacions en una sèrie de ciutats vinateres: Reus, València, Jerez de la Frontera, Montilla, Medina del Campo, Logronyo i Saragossa. Però la seva empresa s’extingí abans que la del seu antic soci.