Ramon Monroig i Valls va tenir una formació universitària. Va estudiar medicina, cirurgia i farmàcia a Barcelona, però el seu interès va evolucionar ràpidament cap a la fabricació de productes químics. Presumia d’haver après l’ofici a través dels seus coneixements teòrics i a base d’experimentació, sense haver realitzat cap mena d’aprenentatge pràctic.
L’any 1837 inicià la seva producció, conjuntament amb Joan Gualbert Subirá, un altre fabricant, també protagonista d’aquest capítol. El producte escollit aleshores fou el clorur de calci descolorant, que mereixé una medalla de plata a l’Exposició de Madrid del 1841. "Un articulo que nada deja que desear, tanto por su superior calidad, como por su arreglado precio, que imposibilita la concurrencia extranjera. Estas circunstancias, que por si solas recomiendan cualquier producción del arte, realzan con especialidad aquellas materias que, como el cloruro de calcio, contribuyen a los adelantos y a la perfección de otros ramos de la industria. Por estas razones ha juzgado la Junta –de l’Exposició– dignos de la medalla de plata a los Srs. Monroig i Subirá y no vacilaría en la adjudicación de la de oro si, mejor enterada del estado de su fábrica,pudiese asegurar que se hallaba en el caso de dar abasto al considerable consumo que hay de dicho artículo" (Exposición pública de los productos de la industria española en 1841, Madrid 1842, pàgs. 90 i 91). Pocs productes químics presentats a l’esmentada exposició mereixeran tantes ratlles.
La primera fàbrica era a l’interior de les muralles de Barcelona, però aviat es traslladà a un terreny propi, prop de la carretera de Sants, en zona de l’Eixample barceloní i prop de l’estació del ferrocarril de Martorell, carrer del Fons de Valldonzella, núm. 11.
Juntament amb Joan Subirá es convertiren en fabricants d’àcids. Construïren tres cambres de plom destinades a la producció d’àcid sulfúric, poc abans que els aranzels del 1841 tiressin per terra alguns d’aquests projectes industrials en reduir els drets que pagava l’àcid pare de la indústria.
Monroig i Subirá se separaren després del 1844, en què feren la darrera presentació pública dels seus productes a l’Exposició barcelonina d’aquest any. Mentre Subirá es mantenia fidel als àcids, Monroig provà fortuna en el terreny dels colorants, en veure la forta demanda que hi havia per part dels estampadors i que era atesa quasi exclusivament per les importacions.
En la seva primera etapa el primer producte fou la gomalina, o goma de midó, obtinguda de la fécula de patata o de blat. La gomalina volia substituir la goma que utilitzaven els estampadors per donar espessor i solubilitat als colors que s’incorporaven a les peces teixides.
"El Sr. Monroig, el más antiguo fabricante de este producto posee un horno de 25 palmos de diámetro, destinado a la continua tostación de la fécula en el que elabora mensualmente más de 200 quintales de gomalina, siendo él el único que verifica todas las operaciones, desde la compra de los trigos al por mayor hasta la obtención de la goma artificial perfecta y cual se requiere para los usos del estampado." (Ronquillo, vol. III, 1855).
Seguint en aquest camí d’indústria auxiliar i al servei dels estampadors, instal·là el 1846 la fabricació d’extractes colorants, procedents d’arbres americans (fusta de campetx, fusta del Brasil i Quercus tinctoria). Era un procés de polvorització per al qual utilitzava primer la força animal, substituïda molt aviat per màquines de vapor, abans del 1850.
L’interès pels colors l’impulsà a estudiar les possibilitats de la roja tintòria, la planta més popular i coneguda per a obtenir aquest color. Com que era un home ambiciós, integrà tot el cicle productiu dintre de la seva fàbrica, començant pel conreu de la planta al voltant del seu establiment, un assecador de l’arrel, la polvorització i el tractament químic que la convertia en un dels colorants més cotitzats.
L’any 1867 era la primera indústria d’Espanya en el seu sector (España en París, pàg. 202) i el 1873 facturava més de dos milions de rals anuals. Tota la seva producció anava destinada als estampadors catalans.
Esquela de Ramon Monroig (Diari de Barcelona, juny del 1874). Ramon Monroig fou el primer fabricant de colorants per a la indústria tèxtil.
Ramon Monroig destacà pel seu sentit social. Els seus treballadors rebien el sou complet quan estaven malalts i no anaven a treballar, fet bastant extraordinari a mitjan segle XIX. Tot indica que era un empresari paternalista, que volia una plantilla contenta, tranquil·la i que fes bé la feina. La xifra de personal no era, però, important, ja que per al 1843 es parla de 25 obrers.
Ramon Monroig morí el 16 de maig de 1874. El negoci quedà en mans de la seva filla Rosalia Monroig i Morell, que mantingué la fàbrica i el despatx al carrer Nou de la Rambla, núm. 67. Però dos mesos després de la mort del fundador –el 7 de juliol de 1874– es produí el que era un accident laboral bastant corrent i terrible: explotà una caldera i morí el responsable de la maquinària de vapor. Per aquesta raó o per altres, l’empresa no tingué continuïtat.
Ramon Monroig va rebre els premos següents:
- 1841 - medalla de plata a l’exposició de Madrid.
- 1845 - medalla de plata, també a Madrid.
- 1850 - medalla d’Isabel la Catòlica a l’exposició de Madrid, el màxim guardó que es podia donar.
- 1851 i 1852 - l’Institut Industrial de Catalunya atorgà medalles de plata a la seva indústria.
- 1855 i 1867 - gran medalla d’honor a les exposicions internacionals de París, corresponents a aquests dos anys. Elogis unànimes dels crítics amb motiu de la presentació dels seus productes a les exposicions de Barcelona del 1860, 1871 i 1877, en les quals no es donaven premis.
- 1873 - medalla del Progrés a l’Exposició internacional de Viena.