1462-1494: De la guerra civil a l’establiment del sistema d’insaculació

A mitjan segle XV, les tensions socials i polítiques que s’havien acumulat durant diverses dècades esclataren al Principat amb una virulència sense precedents. El precari equilibri de poder vigent des del compromís de Casp entre el sobirà i els estaments privilegiats de Catalunya es trencà bruscament. En aquest escenari bèl·lic, la Diputació del General assolí, per primera vegada, el protagonisme polític, fins al punt que, en algunes fases del conflicte, assumí la governació de Catalunya.

De la crisi política a l’enfrontament armat

La guerra civil catalana. 1462-1466.

B. de Riquer (dir.), 1996.

La divergència entre Joan II i la Diputació del General s’inicià a la Casa de la Ciutat de Barcelona, on el bàndol oligàrquic, la Biga, recuperà, al novembre del 1460, la majoria al Consell de Cent. El control simultani, per part dels estaments privilegiats, de la Diputació del General i del consistori barceloní afavorí l’entesa entre les dues principals institucions polítiques de Catalunya, que esdevingueren un binomi indestructible per al sobirà. Durant tota la guerra civil, el Consell de Cent assessorà els diputats i en complementà l’actuació. Mentre la Busca i la Biga es disputaven el control de la ciutat de Barcelona, les relacions entre Joan II i la Diputació es degradaven ràpidament. La Generalitat, davant l’actitud desafiant del monarca, es dotà, el 8 de desembre de 1460, d’un nou organisme consultiu, el Consell representant lo Principat de Catalunya, els vint-i-set escons del qual foren copats sistemàticament per membres de l’aristocràcia i del patriciat urbà. Alhora, l’arrest del primogènit Carles de Viana, acusat de traïció, i el seu arbitrari gitament de Catalunya generaren un escenari prebèl·lic. La fase inicial de la contesa, que fou diplomàtica, es tancà amb el triomf dels partidaris del pactisme, els quals, en la concòrdia de Vilafranca, constrenyeren fortament la sobirania reial a Catalunya. Joan II, després de delegar totes les seves atribucions administratives en Carles de Viana, lloctinent perpetu i irrevocable, es comprometé a no penetrar al Principat sense una autorització prèvia de la Generalitat, que, d’ara endavant, podria vetar, a més, els nomenament dels oficials reials. Joan II i els seus assessors, que no podien acceptar les limitacions de sobirania dimanades de la capitulació de Vilafranca, procuraren refermar la fidelitat dels restants territoris de la corona catalanoaragonesa amb resultats positius, i s’asseguraren la cooperació militar de França en canvi d’una entrega temporal dels comtats de Rosselló i Cerdanya. El desplegament diplomàtic de la Diputació obtingué, en canvi, resultats força més modestos: només reeixí a Castella, interessada a dissoldre el bàndol nobiliari intern dels infants d’Aragó i a reactivar la guerra civil navarresa, que, des de la mort de la reina Blanca, el 1441, enfrontava els partidaris del fill i hereu, Carles de Viana, amb els del rei consort, Joan d’Aragó. La mort de Carles de Viana, el 23 de setembre de 1461, les maniobres de la reina Joana Enríquez, tutora del nou lloctinent, el príncep Ferran, per integrar en un front únic les forces socials catalanes partidàries del sobirà, i l’aixecament dels pagesos de remença a l’Empordà i la Muntanya gironina precipitaren els esdeveniments. Al començament del juny del 1462, la Generalitat, amb el suport incondicional del bigaire Consell de Barcelona, declarà Joan II, Joana Enríquez i tots els seus addictes —després d’acusar-los de fomentar la revolta camperola i la contestació de les capes baixes urbanes, d’aliar-se amb França i d’atentar contra la integritat territorial del Principat— «enemichs de la cosa pública del dit Principat». Els diputats, basant-se en diversos Capítols de cort i en les propostes dels tèorics polítics més radicals de l’època, assumiren la sobirania i es declararen l’únic govern legal de Catalunya. El trencament de les hostilitats obligà el conjunt de la societat catalana a elegir bàndol. L’enfrontament entre la Diputació del General i el sobirà, en la mesura que provenia d’una controvèrsia política, d’un dissentiment respecte al model d’estat, esquinçà verticalment la societat catalana. Cada família i, fins i tot, cada persona va haver d’optar d’acord amb la seva ideologia, les seves passions i els seus interessos. Magnats, cavallers, clergues, ciutadans, menestrals i pagesos —en proporcions força diverses— donaren el seu suport tant al monarca com a la Diputació. De la constatació que totes les capes socials participaren en els dos camps no s’ha de deduir, però, que es repartissin. La revolta del partidaris del pactisme transcendia àmpliament el terreny de la política, i endinsava també les seves arrels en una crisi econòmica i social. No es dirimien tan sols les competències polítiques del sobirà i de les assemblees representatives de Catalunya; es ventilaven també altres qüestions tan importants com la distribució de la propietat de la terra, de la riquesa i del poder, o la llibertat i la dignitat de les persones. Tot i que un sector considerable de l’alta noblesa i de les jerarquies eclesiàstiques, estretament vinculat a la cort, es mantingué fidel al sobirà, el gros, per preservar rendes i privilegis, s’alineà amb la Diputació. Força desequilibrada fou també la distribució dels ciutadans honrats, que optaren gairebé en bloc per la Generalitat. Els pagesos —que feia més de mig segle que lluitaven per abolir les relacions socials i l’estructura de la propietat instaurades pels poderosos al camp— es decantaren en massa pel monarca, especialment els de la Muntanya gironina, coordinats per Francesc de Verntallat. Joan II també gaudí d’una notable acceptació entre els menestrals urbans, descontents per la degradació de les condicions de treball i l’increment de la pressió fiscal, i entre els conversos. El conflicte, pel fet d’esvorancar ensems verticalment i horizontalment la societat catalana, generà, doncs, aliances complexes, posicions aparentment contradictòries i bàndols heterogenis, tot plegat difícil d’analitzar.

La guerra civil

Campanyes remences. 1462-1485.

V. Hurtado, VJ. Mestre, T. Miserachs, 1995.

L’escàs prestigi polític de la Diputació del General més enllà de les fronteres de Catalunya obligà els revoltats a proposar un referent simbòlic més atractiu, que aleshores només podia ser de tipus monàrquic. La Diputació buscà entre els descendents col·laterals dels darrers membres de la Casa de Barcelona els candidats adients per al càrrec de sobirà de Catalunya. D’altra banda, els avenços dels reialistes impel·liren la Generalitat a buscar reforços militars externs. La Diputació, amb el su- port del Consell assessor i de la Ciutat de Barcelona, oferí, l’11 d’agost de 1462, la senyoria del Principat de Catalunya i dels comtats de Rosselló i Cerdanya a Enric IV de Castella. L’acceptació subsegüent del monarca castellà refermà el bàndol pactista i amplià la projecció exterior del conflicte, que enfrontava, des de llavors, les dues branques d’una mateixa dinastia, la dels Trastàmara. L’arribada de contingents castellans no fou suficient per a capgirar la dinàmica de la guerra. Durant el semestre següent a la proclamació d’Enric IV, els partidaris del pactisme acumularen, tant en el terreny militar com en el diplòmatic, força més fracassos que èxits. Els retrocessos territorials coincidiren, a més, amb desercions importants: la nit del 7 al 8 de gener de 1463 fugiren de la Ciutat Comtal Bernat Saportella, diputat pel Braç Militar, i Joan Berenguer Torà, regent dels comptes de la Generalitat, en direcció a Tarragona, on oferiren als assessors de Joan II la seva experiència fiscal. El restabliment, mitjançant diputats locals, de la xarxa recaptatòria als territoris conquerits facilità a Joan II el finançament gradual de la guerra. El sobirà es mogué també hàbilment en el camp de la política internacional. L’estiu del 1463, gràcies a la mediació de Lluís XI de França, obtingué, en canvi del lliurament de la Merindad d’Estella i d’una forta compensació econòmica, la renúncia d’Enric IV a la senyoria del Principat. La Generalitat, entre la pressió de Joan II i les ambicions annexionistes de França, decidí, el 27 d’octubre, acceptar l’oferiment de l’infant Pere, duc de Coïmbra i cosí d’Alfons V de Portugal. L’afany de protagonisme del nou sobirà, que generà conflictes jurisdiccionals amb la Diputació i amb la ciutat de Barcelona, les seves aptituds militars, força per sota de les expectatives, i la manca de suport internacional no permeteren, tampoc, neutralitzar els avenços militars i diplomàtics del bàndol joanista. La mort inesperada, el 29 de juny de 1466, de Pere de Portugal semblava anunciar la fi de la guerra. La Generalitat, controlada per una facció profranca, oferí, però, la Corona a Renat d’Anjou, duc d’Anjou i comte de Provença, membre d’una dinastia que des de mitjan segle XIII s’oposava a l’expansió catalana per la Mediterrània. Renat d’Anjou, com Enric IV, no trepitjà mai el Principat; es limità a enviar el seu fill Joan de Lorena, el qual incrementà considerablement la capacitat ofensiva de les hosts de la Diputació. Després d’un seguit d’importants retrocessos territorials, a la darreria del 1469 Joan II recuperà la iniciativa: el matrimoni del seu primogènit Ferran amb Isabel de Castella li assegurà el suport d’una poderosa facció castellana en la guerra civil catalana; a les Corts de Montsó del 1470, els representants dels regnes d’Aragó i de València i de la Catalunya joanista li oferiren un important ajut econòmic i militar, respectivament, i Bernat Saportella, amb l’elecció de tres diputats i tres oïdors de comptes, improvisà una Generalitat reialista. La mort de Joan de Lorena, el 16 de desembre de 1470, marcà l’inici de la darrera fase de la guerra, la més infausta per als partidaris del pactisme. A la darreria del 1471, les tropes reialistes, després de recuperar una bona part de Catalunya, iniciaren el setge de Barcelona, que es prolongà fins el 8 d’octubre de l’any següent, data en què el Consell de Cent acordà per unanimitat acollir-se a la sobirania de Joan II. La capitulació de Pedralbes —signada el 24 d’octubre de 1472— era, pel fet d’implicar el lliurament no sols de la capital, sinó de tot el Principat, un autèntic tractat de pau, un intent reial de reconduir el país a la situació en què es trobava a l’estiu del 1461, quan es produí la mort de Carles de Viana. Anul·lava la concòr- dia de Vilafranca, tan humiliant per a Joan II; establia l’alliberament de tots els presoners, el sobreseïment de les causes judicials pendents i la restitució dels béns confiscats pels dos bàndols; resolia el conflicte plantejat per la coexistència de dues Generalitats amb la fusió de tots dos organismes; reconeixia la legalitat de certs impostos instaurats durant la guerra pel Consell del Principat, la Diputació i el Consell de Cent barceloní, així com les emissions de censals fetes per aquests organismes, i comprometia el monarca a mantenir i respectar les Constitucions i altres privilegis de Catalunya. La capitulació de Pedralbes patia, tanmateix, d’un defecte fonamental: no s’adequava a la realitat; oblidava que la guerra havia existit i que els vencedors no acceptarien una absoluta igualtat de tracte amb els vençuts. Durant la guerra, la Diputació del General, havia acomplert, doncs, un paper fonamental, ja que no sols havia elegit —assessorada pel Consell del Principat i la ciutat de Barcelona— els tres sobirans estrangers que regnaren successivament a Catalunya, sinó que havia assumit també, durant 26 mesos i 20 dies —la durada global dels corresponents interregnes—, la governació del Principat. Tant els lloctinents d’Enric IV i Renat d’Anjou com el mateix Pere de Portugal estigueren sempre estretament controlats per la Diputació i la ciutat de Barcelona, de les quals depenien econòmicament, logísticament i, fins i tot, militarment. Malgrat que en els moments decisius de la guerra, el monarca o els seus lloctinents decretaren la mobilització general, tot invocant el vell usatge Princeps namque, i les autoritats locals convocaren el sometent i el sagramental, l’eficàcia d’aquests serveis militars obligatoris fou força reduïda i el pes de la guerra recaigué sistemàticament sobre les tropes assalariades. La insuficiència dels recursos generats pel patrimoni reial i la inexistència d’ajuts de corts convertiren els impostos recaptats per la Generalitat i el Consell de Barcelona en les vies més importants de finançament de la guerra. Els principals ingressos ordinaris de la Generalitat eren els drets d’entrades i eixides, un aranzel ad valorem sobre el comerç exterior del Principat, i el de la bolla, un impost que gravava la producció de draps. Des del 1463, tot i les elevacions de les taxes de les esmentades contribucions i les mesures adoptades per eradicar l’evasió fiscal, la Diputació, com a conseqüència de les despeses extraordinàries ocasionades per la guerra, patia una forta manca de liquiditat. Per a redreçar el seu pressupost, hagué d’instaurar nous tributs, com les imposicions de la sal, de les teles de lli i de cànem, i dels nòlits, o un fogatge de 10 sous mensuals per llar. La multiplicació dels impostos indirectes perjudicà les classes baixes, per a les quals l’evasió de les taxes al consum era força més difícil que per a les capes privilegiades. A mesura que l’empobriment d’amplis sectors de la societat reduïa els ingressos fiscals, la Diputació es veié obligada a compensar-ne la caiguda mitjançant emissions successives de deute públic, amb la venda de censals. La Generalitat, a més de satisfer el gros dels salaris de les tropes mercenàries, aportà a la guerra la seva flota de galeres, que reforçà, en les etapes àlgides, amb l’armament d’embarcacions de particulars, així com diverses peces d’artilleria i contingents importants de pólvora i de municions.

La pèrdua de prestigi com a conseqüència de la derrota

Tot i que la capitulació de Pedralbes en ratificà els drets i les vies de finançament, la Diputació pagà un preu elevat, en termes de prestigi, per la desfeta. La derrota incrementà l’hostilitat entre les capes baixes i mitjanes, que, empobrides per la hipertaxació fiscal, li recriminaven no haver distribuït equitativament els costos de la guerra. Els partidaris del pactisme, en aquella conjuntura adversa, atribuïren a la Generalitat tots els errors: els homes de negocis li retreien el replegament forçós dels grans mercats internacionals i l’aliança amb els angevins, els enemics seculars dels catalans a la Mediterrània occidental; els ciutadans l’acusaven d’haver menystingut tant l’hostilitat d’un ampli sector de la pagesia com el suport econòmic i militar aportats per València, les Illes Balears i Aragó al bàndol reial; i els nobles li retreien l’haver prolongat un conflicte polític que, des del moment en què només arrelà a Menorca i a la baronia valenciana d’Arenós, no podia guanyar. Al desprestigi de la Generalitat contribuí també la incapacitat per a retornar els préstecs que havia rebut d’institucions i de particulars per finançar la guerra. Per tal com, arran de la destrucció d’infraestructures i de l’empobriment d’amplis sectors de la societat catalana, els ingressos fiscals havien experimentat una forta caiguda, la Diputació, en la dècada dels setanta, no havia pogut fer front alhora als creditors i als sous dels funcionaris. El seu principal proveïdor de capital havia estat el Consell de Cent, que li havia transferit partides de diners que havia bestret de particulars; per aquest motiu, tot just finalitzat el conflicte, li reclamava imperiosament, pressionat pels seus mateixos censalers, la liquidació del deute o, si més no, l’import de les pensions. La Diputació, amb les arques buides, no podia atendre, emperò, les demandes dels creditors. La manca de liquiditat trencà l’entesa que havien mantingut durant el llarg conflicte les dues principals institucions polítiques de Catalunya i perjudicà especialment la Generalitat, que cedí protagonisme a la ciutat de Barcelona.

Les mesures redreçadores de Ferran II

Tombes de Ferran d'Antequera i Elionor d'Alburquerque, monestir de Santa Maria de Poblet.

ECSA

Davant les crítiques dels consellers barcelonins, que atribuïen la morositat no a la manca d’efectius econòmics sinó a la supeditació dels interessos públics als d’un estret i poderós grup de pressió, a mitjan 1479 Ferran II decidí analitzar el funcionament intern de la Generalitat. La guerra de Granada, la segona fase del conflicte remença, l’aixecament d’Hug Roger III al Pallars i la resistència oposada per les autoritats catalanes a l’establiment de la Inquisició obligaren el sobirà a ajornar, durant gairebé una dècada, els seus projectes reformistes. D’una reunió d’alts càrrecs i de prohoms catalans de confiança, convocada pel sobirà a Saragossa al final de febrer del 1488, sorgí un primer projecte de reforma de la Diputació. El 6 de juliol, Ferran II suspengué el procediment normal de renovació de la Generalitat i en designà personalment els sis càrrecs. El rei justificà la seva iniciativa en el desgavell financer que patia la institució i en la necessitat d’eradicar-hi tant l’endogàmia com l’ús privat de cabals públics. En la carta adreçada al president, Joan Payo Coello, abat de Poblet, el monarca, després de comunicar-li el nomenament, li explicà el seu determini de reestructurar a fons la Generalitat i li ordenà, com si d’un agent reial es tractés, que cobrés dels arrendataris dels impostos, pagués les pensions dels censals, sense demora ni distinció de persones, i liquidés els deutes. Ferran II supervisà de prop l’actuació dels nous càrrecs, per tal que «la utilitat i el profit del General fos preferit a tot altre interès», i es reservà el dret de ratificar els oficials que elegien. Sembla, tanmateix, que els membres de la Diputació, conscients que el monarca no els podria processar —li ho impedien les ordinacions del General—, procediren gradualment d’acord amb el propi criteri. Aquest intent de reconquesta de la iniciativa suscità recels en el sobirà, que, a més de recriminar-los reiteradament, el 1491 impedí als diputats i oïdors elegir, de conformitat amb els antics privilegis, els seus successors. Integraren la nova Generalitat persones fidels al monarca. Les mesures de sanejament financer adoptades pels nous diputats permeteren a la Generalitat consignar partides creixents de recursos al pagament de les pensions dels censals i a la liquidació de deutes. La intervenció de la Generalitat pel sobirà sense el beneplàcit de les corts ha suscitat opinions contraposades entre els historiadors catalans, que l’han considerat des d’un autèntic cop d’estat fins a una mesura imprescindible de redreç i d’eradicació de l’arbitrarietat.

L’establiment del sistema d’insaculació

Conclosa la guerra de Granada, el 1493 Ferran II aprofità la seva ferma posició per a convocar les corts catalanes, que no s’havien reunit des del 1481, i per a sotmetre a la seva consideració la qüestió de la Generalitat. Una comissió específica dictaminà que el redreç de la institució exigia un canvi radical en el procediment de selecció dels membres, ja que el tradicional afavoria l’endogàmia. Aquesta comissió d’experts proposà que la designació dels càrrecs es fes pel sistema de la insaculació, que tan bons resultats havia donat en els consells municipals. Les corts aprovaren uns «Capitols fahents per les insaculacions y extraccions de Deputats y Oydors de Comptes», segons els quals una comissió de cinquanta-quatre persones, divuit per cada un dels tres braços, redactaria llistes —una per braç— amb totes les persones que, «segons Déu e llurs bones consciències», consideressin adequades per a ocupar els càrrecs. Les llistes serien traslladades pels escrivans del respectiu estament a un llibre de pergamí, que es guardaria a la Casa de la Diputació, en un armari especial, amb tres panys diferents, les claus dels quals serien custodiades pels diputats. Arribada la data de la renovació, el 22 de juliol de cada trienni, els diputats traurien el llibre de l’armari per tal que els escrivans copiessin en petites tires de pergamí els noms consignats en les tres llistes esmentades. Cada tira es col·locaria en un rodolí de cera, que s’introduiria en un recipient, tot començant pel Braç Eclesiàstic; un infant en trauria un, i el nom que contingués seria el designat. Els càrrecs corresponents als altres estaments serien designats, a continuació, seguint el mateix mecanisme. Durant el darrer quart del segle XV, la Diputació del General perdé pes polític a favor del Consell de Barcelona, que esdevingué el principal interlocutor del sobirà al Principat i el portaveu dels interessos dels estaments privilegiats. La derrota de la Generalitat permeté a Ferran II trencar l’equilibri institucional vigent des del compromís de Casp i instaurar a la corona catalanoaragonesa una monarquia autoritària, un model d’estat que aleshores triomfava també a França, Anglaterra i Castella.