1359-1413: Una institució en evolució: les primeres diputacions

La Diputació del General nasqué a causa d’una guerra que assolà Aragó i el País Valencià i arruïnà Catalunya: la guerra amb Castella, dita dels dos Peres. El nucli original de la Diputació fou la comissió econòmica elegida a les corts per a administrar el donatiu concedit al rei per a la defensa del país.

A mitjan segle XIV regia la corona de Catalunya-Aragó Pere III el Cerimoniós (1336-87), un monarca força bel·licós que es comprometé en nombroses guerres interiors i exteriors. Castella era governada per Pere I el Cruel (1350-69), guerrer i venjatiu, que abocà en la contesa tot l’esforç dels seus regnes, més extensos i més poblats que els de la confederació catalanoaragonesa, en un afany d’anorrear el contrari, de conquerir el país i d’annexar-lo a Castella. El Cerimoniós tenia uns objectius més limitats: l’annexió dels territoris a la frontera de Castella amb Aragó i amb València, que des de feia temps eren reclamats.

La guerra s’inicià el 1356, i les hostilitats obertes duraren fins el 1369, any en què Pere el Cruel fou assassinat pel seu germanastre bastard Enric de Trastàmara. Però el conflicte no s’acabà oficialment fins el 1375 per la negativa del Trastàmara, esdevingut rei, a lliurar els territoris castellans que havia promès al Cerimoniós en canvi de l’ajut rebut en la lluita contra Pere I. Fou, doncs, una llarga guerra, malgrat que entre el 1356 i el 1369 hi hagué períodes de treva.

L’esforç financer que la corona catalanoaragonesa hagué de fer per a sostenir aquesta guerra fou extraordinari, i sovint en circumstàncies molt difícils, amb una gran part d’Aragó i del País Valencià ocupada per les tropes castellanes. Les guerres anteriors havien deixat el patrimoni reial molt empobrit, de manera que el Cerimoniós hagué de recórrer constantment a les corts per a demanar ajut econòmic; això féu que el finançament del conflicte esdevingués molt lent, la qual cosa impedí sovint una resposta immediata als atacs ràpids i per sorpresa que llançava Pere I de Castella, el qual no tenia cap obstacle legal a l’hora d’imposar contribucions extraordinàries per a la guerra i recaptar-les tot seguit, o de fer lleves de tropes. El poder més limitat dels monarques catalans resultà, doncs, perjudicial per a la marxa dels esdeveniments, bé que en altres moments aquesta estructura de poder fou beneficiosa.

El primer pas per a la creació de la Generalitat: Cort de Cervera del 1359

Florí d'or de Pere III, Perpinyà

MNAC -GNC / J.Ca. - J. Sg. - M.M.

Durant la guerra, foren moltes les convocatòries de corts, però la major part dels historiadors antics i moderns han coincidit a assenyalar la celebrada a Cervera el 1359 com a origen de la Diputació del General, perquè a partir de llavors les diputacions escollides en les diverses corts se succeïren sense interval, bé que la institució, de fet, no havia estat creada encara amb caràcter permanent. Joan Francesc Boscà, autor d’un Memorial Històric, inclogué entre els apèndixs d’aquesta obra una llista dels diputats i oïdors de comptes de la Generalitat de Catalunya i la inicià amb els diputats nomenats per la Cort del 1359; aquesta era la tradició de la mateixa institució, que Boscà pogué conèixer de prop perquè exercí el càrrec de racional de la Diputació. Ignacio Rubio y Cambronero, en el seu treball sobre la Diputació del General de Catalunya, igualment fa néixer la Generalitat amb la llista dels diputats elegits el 1359, que trobà en una nota del manuscrit de les Constitucions de Catalunya compilat per Narcís de Santdionís, jurista gironí del segle XIV. Santdionís també podia estar-ne ben informat, perquè assistí a la Cort de Cervera com a síndic de Girona i signà, amb d’altres, la confirmació reial del nomenament dels diputats. Així mateix, Pere Serra i Postius, un erudit i acadèmic barceloní que visqué entre la fi del segle XVII i la primera meitat del XVIII, reuní els noms dels diputats del 1359 per a encetar una llista, que arriba fins el 1710.

La configuració de la Diputació del General no quedà enllestida en la Cort del 1359, però s’hi féu un primer pas. L’aportació més important fou la reglamentació de les funcions dels diputats, encarregats per delegació de les corts de recollir i administrar l’ajuda concedida pels tres braços al rei, tasca en què havien d’actuar amb independència total del monarca. El més destacat dels poders que els foren atorgats fou que les seves decisions, preses amb el consentiment dels diputats consellers, tenien el mateix valor que les adoptades per les corts. Es volia, així, garantir la possibilitat de prendre decisions ràpides en aquell context de guerra tan greu, sense haver d’esperar una nova convocatòria de l’assemblea.

El donatiu sol·licitat pel rei a Cervera fou molt més important que altres vegades, la qual cosa l’obligà a cedir més facultats a la delegació de corts. En aquesta primera ocasió els diputats nomenats foren dotze, quatre per braç, i a més es designaren dotze consellers, que eren persones molt significades dins de cada grup, com per exemple l’arquebisbe de Tarragona, el cap del Braç Eclesiàstic. La Cort de Cervera no tenia la intenció de crear un organisme nou i permanent, com ho demostra l’ordre de cremar els comptes i altres escriptures quan els diputats acabessin la seva tasca, a fi que no fossin trobats en el futur. (Aquesta mesura ja l’havia pres la cort precedent per evitar que el rei pogués aprofitar, per a ajustar el seu aparell fiscal propi, les informacions de focs o altres dades utilitzades per a recollir el donatiu aprovat.) Aquesta decisió no hauria tingut sentit si s’hagués volgut crear una institució nova, ja que la conservació de la documentació és la base de tota bona administració.

El segon pas: les Corts Generals de Montsó de 1362-63

La institució rebé una nova empenta en les Corts Generals de Montsó de 1362-63, en les quals foren creats els impostos més característics de tots els que nodriren les arques de la Diputació del General: les generalitats. Aquestes mateixes corts assenyalaren l’inici de la Diputació d’Aragó i de la Generalitat Valenciana, regnes on també foren imposades les generalitats. Des d’aquell moment la institució seguí un camí més o menys paral·lel en tots tres territoris.

Les Corts Generals de Montsó foren convocades per la reobertura de la guerra amb Castella. Al mes de maig del 1361 s’havia signat la pau a Deza-Terrer, però pel juny del 1362 fou trencada per Pere el Cruel, que atacà per sorpresa i sense declaració de guerra els regnes de Pere el Cerimoniós. El rei catalanoaragonès, que es trobava a Perpinyà, decidí reunir els catalans en Parlament i sol·licitar-los ajuda. El Parlament se celebrà a Barcelona a la primeria de juliol, però les notícies que començaren a arribar de la frontera aragonesa sobre el setge de Calataiud per les tropes castellanes i sobre la captura de les forces que anaven a auxiliar la ciutat —capitanejades pel comte de Luna i pel comte d’Osona, un dels diputats pel Braç Militar del 1359— obligaren el Cerimoniós a canviar d’estratègia perquè no hauria pogut obtenir del Parlament una ajuda prou important. Llavors convocà Cort de Catalunya, que tingué lloc entre l’agost i el setembre del 1362 i acordà concedir-li ajudes per al pagament de tropes a cavall. Sembla que no hi hagué temps per a escollir nous diputats i que els mateixos oficials reials s’encarregaren de cobrar el fogatge concedit. Però els recursos obtinguts eren limitats, i només permetien pagar les tropes durant uns sis mesos.

Davant la gravetat de la situació a la frontera aragonesa, Pere III convocà Corts Generals de tots els regnes a Montsó, bé que les corts de cada regne funcionaren per separat. La Cort catalana atorgà al monarca 130 000 lliures d’or anuals (65 000 els braços Eclesiàstic i Militar conjuntament i 65 000 el Braç Reial) per a dos anys i set mesos i el producte d’un nou impost, el de les generalitats, que havia de tenir dues modalitats, un impost sobre la producció i venda de draps i un altre d’entrades i eixides, sobre l’exportació/importació.

La Cort catalana decidí que, per a administrar el donatiu i ocupar-se dels afers de la defensa de Catalunya, fossin elegits vint diputats, més un de resident a Mallorca, ja que la Diputació de Catalunya també representava aquest antic regne.

El tercer pas: la Cort de Barcelona-Lleida- Barcelona-Tortosa de 1364-65

La convocatòria de la Cort de Catalunya (i Mallorca) poc temps després de la celebració de les Corts de Montsó obeí a la marxa desastrosa de la guerra amb Castella. El 2 de juliol de 1363 havia estat signada la concòrdia de Morvedre, que per al Cerimoniós era una pau humiliant perquè consolidava les conquestes de Pere I a Aragó i a València. Però, ni tan sols en aquesta ocasió, el rei castellà no respectà l’acord i reprengué les hostilitats al mes de desembre del mateix any. Pere I ocupà tot el territori meridional del País Valencià, llevat d’Oriola, que caigué l’any 1365, i passà a Morvedre —l’actual Sagunt—, que era a les seves mans des de l’etapa anterior de la guerra. Des d’aquí, inicià el setge de la ciutat de València per terra i per mar. Quan, finalment, el Cerimoniós pogué socórrer-la, Pere el Cruel es tancà novament a Morvedre.

Amb el rei absent, la Cort fou presidida per la seva esposa, Elionor de Sicília. Començà a Barcelona el 2 d’abril de 1364 i a la darreria d’aquest mes ja havia concedit una primera ajuda urgent al rei, la meitat del fogatge d’un any; pel juliol, atorgà un donatiu de 120 000 lliures, i en la pròrroga de Tortosa, un donatiu molt important de 325 000 lliures anuals durant dos anys, destinat a pagar 1 500 homes a cavall anualment.

La decisió de vendre censals morts i violaris fins a un total de 100 000 lliures fou determinant per a la institucionalització i la permanència de la Diputació del General. La garantia del deute públic que es creava eren els impostos anomenats generalitats, previstos fins llavors com a recàrrecs temporals; la Cort hagué de declarar que aquests impostos no serien suprimits fins que els censals venuts no haguessin estat amortitzats i totes les pensions pagades, cosa que no s’aconseguí mai. Resultava necessari garantir la continuïtat de la Diputació per tal d’assegurar l’administració del deute; per aquest motiu es decidí que, passats els dos anys del donatiu votat per la cort, els tres diputats residents a Barcelona escollirien tres persones, una per braç, que tindrien tant de poder com els diputats mateixos i que s’encarregarien de pagar les pensions i amortitzar els censals. No sembla pas una casualitat que els primers registres de la sèrie que conté les lletres trameses pels diputats siguin, precisament, del 1365. La Diputació organitzà una cancelleria a imitació de la del monarca i abandonà el principi de destrucció de la documentació generada. Els diputats sabien que la institució perduraria i que la documentació anterior seria una eina imprescindible de funcionament. L’emissió de deute públic fou, doncs, un altre dels passos importants en la configuració de la Generalitat i el que li assegurà la permanència. En canvi, no era clara, encara, la forma que adoptaria la institució en el futur.

La primera reforma reductora: el protagonisme del regent de la Diputació de Catalunya

La continuació de l’ofensiva del rei castellà pel Regne de València i el perill tan greu que suposava havien obligat Pere el Cerimoniós a convocar novament corts a Barcelona pel juliol del 1365. En aquest cas li concediren un donatiu de 100 000 lliures, a més de 40 000 florins per a pagar l’entrada a Castella del comte de Trastàmara, del qual esperaven que obligués Pere el Cruel a afluixar els seus atacs dins la corona catalanoaragonesa. Aquell any, Pere III aconseguí recuperar Morvedre, però el tomb favorable de la guerra fou determinat per la intervenció en el conflicte de les Companyies Blanques del francès Bertrand Du Guesclin. S’inicià llavors la guerra civil a Castella —que havia d’acabar en l’assassinat de Pere el Cruel, l’any 1369, a mans del seu germanastre Enric de Trastàmara—, per la qual cosa la guerra amb Catalunya quedà en suspens, perquè el Cruel estava molt absorbit pels problemes interns. El 1367 el Cerimoniós convocà corts a Vilafranca del Penedès per tal de demanar una ajuda per a prosseguir la reconquesta dels llocs ocupats pels castellans tan bon punt s’acabés la treva amb Castella.

La Cort analitzà l’organització de la Diputació del General; en aquell moment en què la guerra havia cessat, considerà que era una entitat massa cara. Ja no calia una institució amb una estructura àmplia i representativa de tots els braços que pogués substituir les corts quan no eren reunides. Per tal d’estalviar, i per adaptar-se a la nova situació, fou suprimida la figura dels diputats residents a Barcelona i, en canvi, es potencià la del regent dels comptes, que passà a convertir-se en regent de la Diputació de Catalunya. La Diputació esdevingué, doncs, una entitat administrativa de gestió. La Cort de Barcelona de 1368-69 reforçà la figura del regent, a qui foren confiades les tasques que abans havien acomplert els diputats. La seva gestió quedava sotmesa, només, a la supervisió dels oïdors de comptes, amb els quals s’havia d’aconsellar per a les qüestions importants. Aquest sistema de gestió fou vigent fins el 1375.

Retorn al sistema de diputats residents a Barcelona a la Cort de Lleida del 1375

L’amenaça d’invasió de Catalunya per les companyies d’armes reunides per l’infant Jaume de Mallorca obligà a convocar corts a Lleida al començament de l’any 1375. Calia preparar la defensa del Principat contra aquestes tropes, que arribaren a prop de Barcelona, però que finalment passaren a Aragó i entraren a Castella, ja que l’infant s’havia aliat amb Enric de Trastàmara. La Cort reflexionà sobre l’organització de la Diputació del General i, potser a causa del context de guerra, decidí retornar al sistema de tres diputats residents a Barcelona, un per braç, sense eliminar la figura del regent dels comptes, que hauria d’actuar conjuntament amb ells.

Les amenaces del duc d’Anjou contra les terres de la corona catalanoaragonesa obligaren el rei a reunir novament les Corts Generals a Montsó en 1376. Els regnes prometeren al monarca 325 000 lliures, 178 000 de les quals correspongueren a Catalunya i Mallorca; aquesta vegada s’acordà que els diners s’obtindrien d’imposicions sobre els cereals i la carn i de noves generalitats. Les Corts es negaren a atorgar un subsidi per a la guerra de Sardenya, perquè consideraren que no hi estaven obligades ja que era una qüestió patrimonial del rei. S’avingueren, però, a fer-li un préstec de 50 000 florins, 27 400 dels quals provinents de Catalunya i Mallorca.

Pel que fa a l’estructura de la Diputació, les Corts mantingueren la terna de diputats residents i el regent dels comptes. Malgrat que els diputats escollits a Lleida havien actuat durant un temps molt breu, es renovaren tots els càrrecs.

Una nova reforma reductora. La supressió dels oïdors

Les corts foren convocades a Barcelona el 1379 per tal de demanar ajuda per a una expedició amb un doble objectiu: sotmetre Sardenya i intervenir a Sicília. Aquesta gran expedició no es portà a terme i el donatiu obtingut s’usà per a la defensa de Sardenya. La Cort de Barcelona tornà a reformar l’esquema del personal que regia la Diputació; després d’haver-se assajat la supressió dels diputats, ara foren suprimits els oïdors. Continuava la cerca d’una fórmula eficaç, però poc costosa, per a regir aquella institució que s’havia fet imprescindible.

Els diputats elegits per la Cort de Barcelona de 1379-80 mantingueren una relació tensa amb el rei i en moltes ocasions hagueren de menester un intermediari per a negociar-hi. El monarca, mancat de recursos, els demanava galeres armades per a ambaixades, defensa marítima etc., i s’irritava quan els diputats, que tenien vaixells, armes i eixàrcies, es negaven a deixar-los-hi. Havien passat els temps en què els diputats podien decidir com si les corts estiguessin reunides, si bé per a afers greus havien de consultar els diputats consellers; ara tenien uns poders molt limitats, inconvenient que resultava agreujat si, com en aquest cas, eren poc hàbils en la formulació de les negatives.

L’any 1383 foren convocades a Montsó unes noves Corts Generals de tots els regnes perquè hi havia un clam col·lectiu contra els consellers i oficials del rei, tant per les responsabilitats polítiques en la conducció de dues guerres desastroses contra Gènova i contra Castella, com per les acusacions de corrupció i malversació. Pere el Cerimoniós procurà desviar el debat cap a una qüestió que li interessava més: una expedició a Sardenya que, aprofitant el moment de desconcert després de l’assassinat d’Hug III d’Arborea i la seva filla en el transcurs d’una revolta popular, hauria permès sotmetre l’illa, on el domini català havia quedat reduït a Càller i l’Alguer i poca cosa més. Però la Cort es negà a entrar en aquest tema sense haver resolt abans la demanda de justícia, de manera que aviat es féu palesa la impossibilitat d’arribar a acords constructius entre el rei i els braços. El Cerimoniós aprofità la necessitat de sotmetre el seu gendre, el comte d’Empúries, per a deixar la cort inconclusa i marxar cap a Figueres després que fossin escollits nous diputats.

La darrera Diputació abans de la reforma del 1413

No hi hagué cap nova convocatòria de corts fins a la de les Generals de Montsó del 1388, reunides per a concloure les del 1383 i demanar ajuda contra una nova revolta a Sardenya i contra la invasió de Catalunya per les tropes del comte d’Armanyac, el qual exigia indemnització per uns drets sobre el Regne de Mallorca que afirmava que li havien estat venuts per la infanta Elisabet de Mallorca. En realitat volia un rescat per no atacar, però la Corona no cedí al xantatge, i un gran exèrcit envaí Catalunya. Això comportà la suspensió de les corts, que ja no foren concloses en la resta del regnat de Joan I per manca d’interès del monarca, el qual no volia cedir a les demandes dels braços.

Abans que les corts foren suspeses es procedí a l’elecció d’una altra terna de diputats de Catalunya, que hagué d’ocupar el càrrec una llarga temporada, perquè Joan I no convocà més corts i Martí l’Humà no ho féu al Principat fins el 1405 (una llarga cort que tampoc no s’arribà a cloure per la mort del rei i que no renovà la Diputació). Naturalment, un exercici tan dilatat provocà diverses substitucions en la terna de diputats residents, de tal manera que, a la fi, no en quedava cap dels nomenats per les Corts de Montsó el 1389. Els poders d’aquests diputats foren limitats, com els dels darrers representants de la institució, i quan es presentà la necessitat de fer alguna despesa extraordinària els calgué consultar els membres més destacats de cadascun dels braços. A més, havien de tenir molta cura a no extralimitar-se en les seves atribucions —en alguna ocasió els procuradors del Braç Militar protestaren contra ells només perquè havia corregut el rumor que deixarien diners al rei—. En canvi, eren competents per a organitzar estols destinats a protegir el comerç marítim —o participar-hi en l’organització—, ja que estaven obligats a defensar la percepció dels impostos de les generalitats, que baixaven quan les rutes marítimes esdevenien insegures a causa de la presència de corsaris.

Funció política de la Diputació del General en els primers temps

La Diputació del General fou en principi un organisme econòmic, però els poders de decisió sobre l’administració del donatiu de les corts li donaren poder polític, almenys durant la guerra amb Castella. Els diputats de cada regne controlaren de fet els exèrcits reials, i el monarca hagué de negociar amb ells la seva estratègia. En les ocasions que es produí una situació de buit de poder en les instàncies supremes de govern, la Generalitat de Catalunya assumí les responsabilitats polítiques que li pertocaven com a delegació dels estaments representats a corts. Així, per exemple, quan pel maig del 1396 Joan I morí inesperadament mentre el seu germà i successor, l’infant Martí, era absent a Sicília, els diputats ajudaren la nova reina Maria de Luna a assegurar la successió en la persona del seu marit.

La Generalitat hauria pogut acomplir una funció política molt important en morir Martí l’Humà sense successió masculina legítima i produir-se l’interregne, que durà dos anys. Si els diputats i els consellers de Barcelona ho haguessin volgut, podien haver reconegut com a rei Jaume d’Urgell —el lloctinent general, càrrec tradicionalment propi dels hereus de la Corona—, com ho havien fet l’any 1396 amb Martí l’Humà, sense esperar la decisió dels altres regnes, que en aquella ocasió es limitaren a presentar una protesta formulària, almenys Aragó. Però els diputats s’inhibiren de la qüestió successòria i es limitaren a continuar administrant els recursos de la Generalitat per a la defensa del Principat i de Sardenya.