Tombes de Ferran d'Antequera i Elionor d'Alburquerque, monestir de Santa Maria de Poblet.
ECSA
La Diputació del General, nascuda com a delegació permanent de les corts amb la funció explícita de reunir i administrar el subsidi concedit al monarca mitjançant personal i administració independent del fisc reial, s’havia constituït com a comissió igualment permanent en la Cort del 1359, durant el regnat de Pere el Cerimoniós, i es perfilà els anys següents amb la creació dels impostos propis que li havien de donar automonia financera —les generalitats—, i l’ús del deute públic (venda de censals i violaris per tal de recollir diners per a la defensa), que exigia garantia de continuïtat de la institució emissora i dels seus impostos. Tanmateix, fou a partir de la Cort del 1413 que la Diputació rebé una nova estructura i gaudí d’una major estabilitat i, alhora, independència i, per tant, de més força i entitat pròpia.
Al començament, les atribucions del General, emanades de les mateixes corts o del mateix monarca, eren purament fiscals i administratives, com ara recollir els donatius votats, administrar els seus impostos, avançar alguna quantitat al rei en cas de necessitat a compte del donatiu de la cort següent, etc. Però ben aviat les funcions s’ampliaren i s’estengueren a altres esferes d’acció, especialment al camp polític, jurídic i social, i això tant pel fet d’ésser l’únic organisme permanent representatiu dels interessos de tot el Principat, com pel prestigi de la font d’on emanava la seva autoritat.
Per exemple, la Diputació fou protagonista en la defensa del Principat, ajudant o substituint el rei en aquesta tasca, amb la possessió d’armes i galeres pròpies, el pagament de contingents de tropes per a la defensa terrestre i la col·laboració en les flotes organitzades pel rei o les ciutats per a la defensa marítima. Encara, des del mateix 1413, la Diputació del General tingué a més la missió de vetllar pel respecte a les Constitucions, els Costums i les lleis de Catalunya, com també de publicar o interpretar els acords de les corts. El General assumí, doncs, el manteniment de la relació dialèctica amb el príncep, fonament del constitucionalisme pactista, és a dir, esdevingué defensor de la legalitat paccionada.
De fet, foren diverses les corts celebrades durant aquest període que afectaren tant l’organització com el funcionament de la Diputació del General en els punts de l’elecció dels membres del seu consistori, les atribucions i prohibicions de diputats i oïdors, el seu horari, la remuneració o la indumentària; com també dels altres oficials de la casa o, millor, de les tres cases que integraven la institució: diferents diputats locals, dos advocats assessors, advocat fiscal, escrivà major i els seus ajudants, regent dels comptes i ajudants, racional i ajudants, procurador fiscal, receptors, credencers, exactors, albaraners, porters i un llarg etcètera. Però cal dir que foren especialment significatives les reformes introduïdes en les corts del 1413, el 1421, el 1433 i el 1455.
La reforma del 1413: les noves atribucions en el camp jurídici polític
Esborrany del compromís de Casp, 5 de juny de 1412.
ECSA
Es pot afirmar que no fou fins a l’accés al tron dels Trastàmara que es dotà l’edifici jurídic de la Diputació del General d’una permanència de iure. Sens dubte, incidiren en aquest fet les disputes entorn de l’accessió al tron, la debilitat inicial del rei Ferran I, les reticències que la nova dinastia aixecava al país i el posterior conflicte amb el comte d’Urgell. Això conduí a una veritable ofensiva contractualista destinada a subjectar normativament la Corona, procés que menà també a la renovació de l’organització de la Reial Audiència i a la compilació de les Constitucions i altres drets de Catalunya, encarregada, aleshores, a prestigiosos juristes. La reforma del 1413 suposà, en definitiva, l’assumpció per part del General de noves competències fonamentals, com eren el control de la legalitat i l’observança de les lleis per part del rei i dels seus oficials, en el vessant jurídic, i la representació del Principat, en el vessant polític.
El cert és que, tot just resolt el compromís de Casp, el rei Ferran I celebrà corts al monestir dels frares predicadors de Barcelona, les quals començaren el 4 de gener de 1413. El monarca accedí a la petició dels braços de dotar d’una nova estructura orgànica la Diputació del General. Aquesta havia d’estar integrada per un consistori de tres diputats i tres oïdors de comptes —un per cada braç—, a més de dos advocats; tant els diputats com els oïdors no havien d’ésser nomenats per les corts amb el rei, sinó pels mateixos diputats i oïdors cessants. Es podria afirmar que el rei s’hagué d’inclinar davant els estaments privilegiats de Catalunya, que el 1413 obtingueren la definició de l’organisme que havia de vetllar per l’equilibri del govern paccionat.
Segons els Capítols de cort —superiors a la vintena els que feien relació al General—, els diputats i oïdors cessants, un mes abans de la fi del seu mandat, és a dir, el dia primer de juliol del tercer any, després d’haver assistit a una missa de l’Esperit Sant, s’havien de recloure a la casa de la Diputació, havien de prestar jurament davant el notari de l’escrivania de l’organisme i havien de procedir a l’elecció dels nous càrrecs de la manera següent. Primer, els diputats sortints havien de nomenar els nous diputats i, després i de forma separada, els oïdors de comptes sortints havien d’elegir els nous oïdors. Aquesta no-intervenció i absència dels diputats en l’elecció dels oïdors s’entenia com a prudent i preceptiva, atès que els oïdors elegits havien de revisar els comptes dels diputats sortints. Es determinava, a més, que durant els primers deu dies de l’elecció els càrrecs rebrien el seu salari acostumat, però que el deixarien de percebre a partir de l’onzè dia.
Feta l’elecció, calia comunicar-ho als elegits i rebre el seu consentiment. Després, la decisió s’havia de mantenir en secret fins als vuit dies abans de la fi del mes de juliol, en els quals es faria pública, amb el prec que els nous càrrecs havien de prendre possessió el dia primer d’agost, en què s’iniciava el mandat del seu trienni. Es disposava igualment que els diputats i oïdors elegits no podien ser-ho de bell nou, pel temps de dos triennis consecutius, del mateix bisbat, vegueria o ciutat o vila d’on eren els càrrecs del trienni últim. I que, en cas de mort, llarga malaltia o bé impossibilitat d’exercir la funció, els membres restants del consistori havien d’elegir una altra persona seguint el mateix sistema.
Aquest nou sistema d’elecció per cooptació calia entendre’l com una mesura preventiva davant la intromissió reial, tan característica de la institució en les èpoques inicials, especialment en el control de les quantitats votades a les corts. De fet, des del 1413 existí a Catalunya una dualitat governamental. D’una banda, el monarca i la seva cort (canceller, vicecanceller, batlle, mestre racional…), acompanyat de tota la sèrie d’oficials que exigia l’administració del territori i de la gent (governador general, veguers, batlles…). I, d’u-na altra, la Diputació del General, convertida en organisme representatiu del país —«cors místich de Cathalunya»— i també en instrument dels interessos de l’oligarquia agrària i urbana, i dotada d’un notable aparell administratiu, financer i territorial.
Continuant l’anàlisi de l’evolució de la institució en aquest període, que s’escola des del 1413 fins al 1461, tot just en el moment d’inici de la guerra civil catalana, cal dir que, des del mateix 1413 (capítol 14 dels referits al General), la Diputació sumà a les seves cada cop més àmplies atribucions la missió de vetllar pel respecte a les Constitucions, els Costums, els Usatges, els Capítols de cort i les lleis generals de Catalunya, com també de publicar o interpretar els acords de les corts. I la Cort de Barcelona del 1421, que constituí un avenç considerable en la doctrina pactista, reblà aquesta disposició fonamental.
Certament, com afirma Jaume Vicens i Vives, basant-se en l’onada de calma econòmica de la primera meitat del segle XV, el pactisme adquirí volada ben palesa al Principat. Cal recordar que d’aquesta època són els principals tractadistes del pacte polític català, com ara Jaume Callís, Tomàs Mieres i Jaume Marquilles, les obres dels quals establiren els principis fonamentals de la dialèctica constitucionalista catalana dels segles següents, basada en el racionalisme jurídic, la Monarquia limitada i la preocupació per la llibertat individual, això sí, sense la destrucció de les jerarquies socials.
En efecte, en la Cort del 1421 es comanà a la Diputació del General de Catalunya la custòdia i defensa de l’estructura constitucional de la Terra davant qualsevol extralimitació del rei i de les autoritats públiques. Així, aquesta constitució esdevingué pedra de toc de la ideologia pactista, ja que donava al General un poder extraordinari i el convertia en un clar instrument de contrapès de l’autoritarisme monàrquic. Tanmateix, el cert és que aquest nou sistema d’elecció fomentava la possibilitat d’instaurar al General una oligarquia tancada, que poca cosa tenia a veure amb la seva suposada voluntat popular ni menys encara amb la mateixa cort.
A fi d’evitar precisament aquests possibles abusos de l’oligarquia dominant, a la Cort del 1433 —celebrada a la seu de Barcelona— es decretaren uns capítols encaminats a corregir la forma d’elecció dels oïdors de comptes, bo i ordenant-se que els diputats també intervinguessin en el procés. Igualment, es determinà que els càrrecs no podien ésser reelegits fins escolats dotze anys, és a dir, quatre triennis. De fet, aquesta minsa concessió de l’oligarquia dominant era resultat del moment polític d’angoixa i de desconcert, i palesava que la Diputació es trobava en una situació crítica arran de la crisi econòmica.
La reforma del 1455: un nou intentfrustrat de control de la institució
El reconeixement dels abusos i les irregularitats que es cometien a la casa de la Diputació, com també la necessitat de reformar-los de manera immediata, era força general. Era del tot convenient modificar el sistema d’elecció («... que com en la casa de la Diputació del General de Cathalunya se fassen molts abusos e grans desordes, així en eleccions de diputats e altres officis com en altra manera...»). I, per això, com sorgida la idea per generació espontània i sense cap mena de contradicció, el 1455 s’adoptà un sistema mixt d’elecció i insaculació, que consistia en la nominació per part dels diputats i oïdors cessants de sis candidats per a cada càrrec, davant sis testimonis, entre els quals era escollida després, a la sort, la persona que havia d’ocupar el lloc.
Sembla que la iniciativa partí de la fracció majoritària del Braç Militar, és a dir, de la que dirigia el baró de Llagostera, Martí Guerau de Cruïlles i de Blanes, i que comptà amb el vistiplau de la Busca, del governador Galceran de Requesens i del mateix monarca, i amb la lògica oposició de la Biga, la qual tanmateix no s’hi oposà de manera pública i oberta, atès que hauria estat una actitud molt impopular. De fet, canviat l’estament que controlava el govern de la ciutat de Barcelona, era lògic que es pretengués assolir els llocs de poder en l’organisme superior del Principat de Catalunya. I aquests capítols, sorgits d’unes corts poc favorables als interessos dels estaments potentats, anaven en aquesta línia.
Després dels tràmits i debats corresponents, l’11 d’octubre de 1455, la Cort, en sessió solemne i amb una assistència massiva, presentà al lloctinent el projecte de reforma de la Diputació del General, que li atorgà vigència immediata. Al cap de dos dies, el 13 del mateix mes, l’ordinació era comunicada oficialment als diputats, els quals dos dies després ja elegien els seus successors per al trienni següent. La nova forma d’elecció assenyalava una evolució vers els sistemes d’insaculació que per aquella època s’anaven generalitzant arreu.
Així, segons els Capítols de la Cort de Barcelona d’octubre del 1455, el 21 de juliol del tercer any del mandat els diputats i oïdors havien d’escollir sis testimonis, dos per cada braç. El dia següent, 22 de juliol, s’havien de reunir tots, inclòs el notari de l’escrivania de la Casa de la Diputació i, escoltada la missa de l’Esperit Sant i prestat el jurament acostumat, tal com ja s’havia preceptuat en la reforma anterior, calia procedir al nomenament dels càrrecs. Aquesta elecció s’havia de fer de la manera següent. Primer, cada diputat i oïdor, de forma individual i separada, nomenava davant dels testimonis i del notari una persona per a ocupar cada càrrec. Després, es procedia a la seva insaculació, de manera que s’escrivien els seus noms en sengles targetes de pergamí, enrotllades i posades dins unes cànules de cera o rodolins. Tot seguit, aquests sis rodolins s’introduïen en un bací amb aigua, i d’entre ells un infant de menys de deu anys n’extreia un. Per a l’elecció del diputat i de l’oïdor del Braç Reial calia seguir un rigorós i complex torn de rotació, per tal que totes les ciutats i les principals viles reials del Principat participessin en el General en funció de la seva importància demogràfica. Per al cas de mort d’algun càrrec del consistori, s’establia que en el termini de trenta dies s’havia de procedir a l’elecció del seu substitut. Així mateix, es prohibia designar com a candidats tots els qui mantinguessin algun grau de consanguinitat o d’afinitat amb els electors, i es dictava que els magnats i nobles només podien ésser elegits diputats del Braç Militar i no oïdors de comptes d’aquest estament.
Per tant, el nou sistema d’elecció dels càrrecs del consistori del General de Catalunya, que perdurà fins el 1493, any en què Ferran el Catòlic implantà la insaculació sobre una matrícula extensa de candidats, suposà un pas tímid vers la insaculació, però encara deixava un marge ben ampli a la voluntat dels càrrecs cessants. Ara, per a falsejar l’elecció calia que tots sis estiguessin plenament d’acord, ja que cada diputat i oïdor tenia un candidat per a cadascun dels sis càrrecs, però el cert és que el nou sistema no oferia gaires garanties més que l’antic i afavorí igualment l’oligarquia dominant, que sens dubte l’usà en benefici propi.
En síntesi, doncs, l’evolució de la Diputació del General en aquest període previ a la guerra civil catalana del 1462 es caracteritzà, entre altres factors de menor transcendència, per una major estabilitat i una consolidació ferma de la institució, que esdevingué centenària, i que es mantingué ben vital fins a la seva desaparició al començament del segle XVIII; una independència cada cop més palesa de les corts; una invasió de les seves atribucions en el camp jurídic i social, més enllà de les simples funcions fiscals i administratives inicials, i, especialment, una cada cop més clara funció i pes polítics.
Cal recordar que, des del 1413, manava a Catalunya una dinastia sense arrels a la terra i, a més, «elegida amb pactes», com escrivia el prohom barceloní Gabriel Turell. Per tant, és fàcil d’entendre que la Monarquia capitulés davant les sòlides articulacions legals de les classes superiors, i això amb més raó davant l’absentisme reial i l’establiment d’un sistema de govern comanat per lloctinents o virreis. La Diputació del General, juntament amb la ciutat de Barcelona i altres municipis on concentraven el poder els grans patricis, i d’acord també amb els bisbes, els abats i l’alt clergat, tingué un pes polític extraordinari durant tota la primera meitat del segle. I això fins a les transformacions dels anys cinquanta, prèvies a la guerra civil del 1462, que feren trontollar la solidesa del bloc oligàrquic, minvaren els poders i les influències dels bigaires, permeteren que els buscaires es fessin amos del municipi de Barcelona, que els mercaders, els menestrals i els pagesos entressin en el joc públic i polític, que les reivindicacions dels pagesos fossin presentades davant els tribunals reials i que la Monarquia recobrés part de la seva autoritat usurpada. De fet, la Diputació del General sortint de la guerra civil catalana, i de les reformes de Ferran el Catòlic del final del segle XV, tingué un altre caire, estigué menys polititzada, no tan dominada per l’oligarquia com fins llavors i més subjecta a la Corona.