1494-1518: Anys de transició

Cavaller amb falcó, Taula de Sant Julià d'Aspa, segle XV.

R.M.

El període 1494-1518 comprèn els anys del regnat de Ferran II que abasten des de l’inici de la implantació de la insaculació com a sistema d’elecció de diputats i oïdors fins al trienni successiu a la darrera extracció feta encara en vida del Rei Catòlic.

Sobretot en contrast amb el període anterior, que inclou la Guerra Civil i l’impuls de les reformes de la institució, es pot dir que, durant aquests anys, la Diputació del General sembla decaiguda, gairebé inercial. Això no implica que es tracti d’una Diputació en decadència, sinó d’una Diputació que es troba en fase d’assentament, però apaivagada.

Sigui quina sigui la valoració que es faci d’aquesta etapa, no hi ha dubte que, en el context del redreç ferranià, que a nivell institucional abans d’estendre’s al municipi barceloní havia tingut en la Diputació del General el seu primer objectiu de magnitud, es tracta de la desembocadura d’una època de canvis i reformes. Per tant, ja no pertoca jutjar les motivacions que impulsaren la intervenció, ni valorar la seva justícia o injustícia. Ni, tampoc, establir el grau d’autoritarisme i de voluntat de control subjacents a les accions reials, i sospesar-los amb la veritable, sincera i necessària voluntat sanejadora que se suposa que els acompanyava. El que pertoca, en tot cas, és valorar els resultats que, concretats en l’establiment del règim insaculatori, es perfilaren el 1493, a la cort reunida al monestir de Santa Anna de Barcelona, i començaren a aplicar-se el 22 de juliol de 1494, amb la primera extracció de diputats i oïdors segons el règim de sac i sort. Però, comptant amb l’única i encara relativa excepció d’Àngel Casals (que, en treballar sobre els darrers anys del regnat de Ferran II —el sexenni 1510-1516—, reflectí d’esquitllentes el que ell mateix denominà «el llanguiment» de la Generalitat), es pot afirmar, de manera inequívoca, que la Generalitat del període que es pren en consideració no ha estat mai atesa. Teodor Creus s’ocupà, només, de condemnar el «cop d’estat» ferranià de la dècada dels vuitanta; Jaume Vicens i Vives, que intentà redimir la intervenció reial, culminà els seus estudis en la desembocadura suara esmentada de les reformes, de manera que també es quedà a les portes de la inauguració del sistema insaculatori, que, a més, jutjà per les seves suposades virtuts, sense prendre en consideració els seus inherents vicis i defectes; Ignacio Rubio y Cambronero es limità a descriure la reglamentació del nou sistema... Per tant, i per més vàlides que puguin ser, totes les valoracions que es poden fer d’aquests anys no deixen de ser, a hores d’ara, relativament provisionals.

Deixant de banda les inexactituds existents en les nòmines de diputats que fins ara havien estat difoses, potser una de les millors mostres tant del desconeixement d’aquesta Generalitat de transició com, probablement, de la seva manca de vigor —que, tanmateix, no sempre ni necessàriament ha de ser equiparable a apatia—, és el fet que, tot sovint, no hagi ni tan sols transcendit ni sigui notori que alguns personatges d’aquesta època que, des d’altres punts de vista són ben coneguts, haguessin estat diputats del General. I ni cal dir-ho, és clar, pel que fa als oïdors de comptes, bé que, com ha indicat Víctor Ferro, a la primeria del segle XVI sembli completat el seu procés d’assimilació o d’equiparació, a gairebé tots els efectes, amb els seus companys de consistori, encara que els oïdors mantinguin en exclusiva les funcions originals que denota la seva denominació.

És obvi, com ha assenyalat el mateix Ferro, que la reforma de la Diputació del 1493 contribuí tant a despolititzar-la com a impulsar-la com a institució de solucions judicialistes. És cert que, segons com, no es pot evitar de tenir la impressió que els membres del consistori malbarataren les seves energies en superfluïtats en lloc d’abordar directament les qüestions de fons (per exemple, durant el trienni encapçalat per Pedro de Mendoza, en l’afer de les precedències). També és cert que, un cop neutralitzats —amb la instauració del nou règim insaculatori— tots els vestigis de cooptació, i a desgrat de tota possible bona voluntat de diputats i oïdors, els relleus triennals acabaren neutralitzant també, a la pràctica, tota possible complicitat amb les línies d’actuació dissenyades durant el trienni anterior (n’és una bona mostra, durant el trienni iniciat el 1512, el fracàs en l’afer del corall sard; si bé Jordi Sanç i els seus col·legues no havien escatimat cap esforç per intentar aconseguir una resolució favorable al General, fa la sensació, en canvi, que els seus successors, massa embarcats en altres baralles, deixaren que se’ls esmunyís de les mans sense ni tan sols alçar la veu). Per tant, i encara que òbviament hi hagi afers transversals que ultrapassin diversos triennis, segurament es podria concloure que allò que es pot designar l’acció de govern de cada consistori queda estretament lligat i condicionat als personalismes. I el cert és que, sigui arran d’això, sigui arran de la manca de fermesa necessària o de la suficient capacitat negociadora tant de la Diputació com dels estaments reunits en corts, alguns problemes (com els relacionats amb la Inquisició, o amb la Reial Audiència i els seus doctors) s’acabaren eternitzant o bé només es resolgueren de manera transitòria, com demostra el fet que alguns d’ells siguin heretats pels anys i pel regnat successius.

En molts aspectes, s’està evidenciant la indefinició pròpia d’un període de transició, que permet conjuntar, sovint, la cara i la creu d’una mateixa moneda. L’absentisme fins i tot recalcitrant d’alguns diputats i oïdors, per exemple, no ha de traduir-se necessàriament en indiferència, perquè sovint són ells mateixos els qui millor demostren, en la mesura que s’aferren a la detenció de l’ofici amb una obstinació equiparable, que els oficis no estaven pas buits de significat, que, si més no, tenien una important càrrega simbòlica i que seguien despertant apetències.

En aquesta fase inicial del nou sistema, tot just es poden començar a intuir els primers assaigs dels mecanismes d’amiguismes i corrupteles que consentia la insaculació. I, sobretot a través de les referències al repartiment de porcions entre diputats i oïdors, d’apreciar el marge de maniobra que encara els havia romàs en el nomenament de tots aquells ministres que continuaven essent proveïts per designació del consistori. Tot plegat deixa ben palès, en diverses ocasions, fins a quin punt estava interioritzada la patrimonialització dels oficis de diputat i oïdor. En canvi, i ben a diferència del que s’esdevingué al municipi de Barcelona, no es té constància, un cop endegada la reforma, d’ingerències o d’intents d’ingerència reials en el funcionament de la institució, ni tan sols en el nivell més elemental de les bosses d’insaculació.

Tot i amb això, cal dir que, al llarg d’aquests anys, diputats i oïdors —o, el que és el mateix, la Diputació del General— donaren mostres constants i reiterades de la seva convicció i del seu sentit del deure com a garants de la vigilància i de la defensa de la legalitat constitucional, maldant com podien per complir la seva comesa. Però, per davant de tot, lluitaren aferrissadament i de manera totalment inequívoca pel manteniment de la seva jurisdicció, i en contra, fins i tot, de les més nímies violacions i invasions de la mateixa. Pel que fa a les finances del General (un altre dels aspectes que hauria de ser estudiat a fons), no hi ha dubte que la tònica general és la de la regeneració i restauració creditícia de la institució, a desgrat de les càrregues dels serveis i donatius successius a les corts de Tortosa (1495-1496), Barcelona (1503), Montsó (1510 i 1512) i Lleida (1515) i encara que els laments periòdics —de vegades purament retòrics i tot sovint atribuïbles a temors que acaben mostrant-se infundats, més que no pas deguts a escassetats passatgeres— dels successius consistoris semblin desmentir-ho, perquè transmeten una sensació de constant inquietud i inseguretat.

Per contra, els indicis de manca de transparència i de preocupació per la gestió de receptors i collidors són una constant, com ho són també les notícies de queixes —i, per tant, de suposades reclamacions— per ròssecs, endarreriments i dèbits. Alguns diputats i oïdors mateixos són els primers que no en queden eximits, puix que moltes vegades calgué reclamar-los i perseguir-los, a posteriori, per deutes contrets o quantitats que s’havien apropiat indegudament durant el seu trienni.

En definitiva, durant aquests anys es pot parlar d’una Generalitat de transició entre la vigorosa Generalitat medieval i la futura i també vigorosa Generalitat moderna, de la qual, precisament, es començaren a posar les bases el 1494. Però si la situació en què es trobava la Diputació del General sembla de decaïment, cal dir que, a desgrat del seu apaivagament, la Generalitat del Renaixement no fou pas una Diputació tan dòcil com podria semblar d’entrada, encara que estant com estava en fase d’arrencada i de consolidació sovint no tingués la força de combatre necessària ni els recursos que anà generant al llarg de la centúria que s’inaugurava.

Les normes del sistema insaculatori

Les ordinacions que regiren el sistema insaculatori d’elecció de diputats i oïdors del General des del trienni que s’inicià l’1 d’agost de 1494 foren aprovades, tal com s’ha indicat, a la cort general del Principat de Catalunya, congregada al monestir de Santa Anna de Barcelona, el 4 de novembre de 1493, per una comissió de cinquanta-quatre persones, formada per una divuitena de membres de cada estament. A més, cada divuitena procedí a insacular o a nominar i inscriure, sense límit de nombre, les persones de cada estament que cregué convenients com a diputats i oïdors de comptes.

Encara que el 1494, per procedir a la primera extracció, es congregaren deu persones de cada estament, en endavant hagueren de ser només tres les que cada tres anys, el 22 de juliol, dia de santa Magdalena, havien d’assistir com a testimonis de cadascun dels braços a la renovació del consistori.

Per procedir a les extraccions de diputats i oïdors calia, aquell dia, fer un rodolí de cera amb el nom de cada insaculat que pogués concórrer, rodolins que, separadament per cada estament i per cada càrrec, s’havien d’anar dipositant primer en un bací d’aigua i, després, traslladant en un bací d’argent, d’on un fadrí de menys de nou anys n’havia d’extreure un nom.

Els diputats i oïdors extrets, als quals tot seguit havia de ser-los notificada l’elecció, havien de prestar jurament i prendre possessió i exercici dels seus càrrecs l’1 d’agost. Si al cap de dos mesos de l’elecció no s’havien presentat a fer-ho al lloc on el consistori feia residència, s’havia de procedir a l’extracció d’una altra persona. En aquest cas, l’elegit no podia trobar-se absent del Principat i, si n’era fora, calia extreure algú altre que en aquells moments fos a Catalunya.

Si alguna de les persones insaculades era oficial reial o de la Diputació quan es procedia a l’extracció, no hi podia concórrer; i si, per inadvertència, ho feia i era extreta, calia repetir l’elecció. D’altra banda, un pare i els seus fills o germans no podien ser membres d’un mateix consistori, de manera que, en cas de ser extrets, calia treure algú altre per a substituir aquell que hagués estat elegit en segon lloc. Els diputats o oïdors havien de vacar dos triennis abans de poder tornar a ser sortejats.

Amb relació al Braç Reial, s’acordà una alternança entre la ciutat de Barcelona i les altres universitats del Principat presents a corts en l’estament reial: durant un trienni, el diputat s’extrauria de la bossa de Barcelona i l’oïdor de la de fora; durant el següent, seria barceloní l’oïdor i no barceloní el diputat; durant el tercer trienni, no serien barcelonins ni el diputat ni l’oïdor, i així successivament.

En cas que, durant el trienni, es produís la mort d’algun diputat o oïdor, calia procedir a l’extracció d’un substitut abans de deu dies. Si, en canvi, qui moria era algun dels insaculats, es disposava de trenta dies per designar-li substitut i, per fer-ho, el procediment variava en funció de l’estament al qual pertangués. En cas que el difunt fos un dels eclesiàstics que s’insaculaven per la seva dignitat (l’arquebisbe o els bisbes del Principat), es considerava que quedava automàticament substituït pel seu successor en la prelatura; si el difunt era un abat, prior, comandatari d’abadia o priorat, comanador de l’orde de Sant Joan o un altre religiós, calia insacular algú de la seva mateixa condició però de qualsevol orde o diòcesi; si qui moria era algú que havia estat inclòs com a capitular, es designava un altre capitular de qualsevol capítol catedralici del Principat, però a condició que, de cada capítol, sempre hi hagués, almenys, un insaculat, i que de cap capítol no n’hi hagués més de tres; en canvi, si qui moria era un capitular insaculat com a oïdor, calia triar un altre eclesiàstic del mateix capítol, i si no n’hi havia cap d’hàbil i suficient es podia elegir un altre eclesiàstic secular de la mateixa diòcesi. Si el difunt era de l’estament militar i era persona de títol, a la seva mort havia de ser substituït pel fill que el succeís en el títol; si moria un noble, calia introduir un altre noble del Principat; si moria un cavaller o gentilhome domiciliat a la vegueria de Barcelona, calia triar-ne un altre de la mateixa vegueria; però si moria algú d’una altra vegueria on no hi hagués ningú hàbil i suficient per a ser insaculat, es podia escollir algú d’una altra vegueria: si el mort era de Cervera, podia ser substituït per algú d’Agramunt o de Balaguer, i viceversa; si era de Lleida, podia ser-ho per algú de Tortosa, de Montblanc o de Manresa, i viceversa; si era de Vilafranca del Penedès, podia intercanviar-se per algú de Tarragona, Tàrrega o Vic, i viceversa; si era de Girona, per algú de Besalú o de Camprodon, i viceversa; i, si era de Perpinyà, per algú de Puigcerdà o Vilafranca del Penedès, i a l’inrevés. En canvi, si el difunt era del Braç Reial, només calia elegir algú de la mateixa ciutat o vila que el difunt.

Pel que fa a les insaculacions d’oïdors de comptes eclesiàstics, es considerà que, aleshores, hi havia moltes persones suficients i hàbils per a ser insaculades com a tals però que, en el futur, podia no ser així i el nombre inicial de candidats podria obligar a incloure persones poc adequades per a substituir les difuntes. Per això, s’estipulà que, quan morissin eclesiàstics insaculats com a oïdors que fossin capitulars, no els fos elegit substitut fins que només hi hagués tres persones inscrites pel capítol respectiu i, per tant, tres persones per cada capítol; i que es fes el mateix amb els religiosos, fins que el seu nombre quedés reduït a dotze.

Per l’estament eclesiàstic, no podien ser insaculats ni nomenats diputats i oïdors de comptes menors de vint-i-cinc anys; pel militar, no podien ser-ho, com a diputats, nobles menors de vint-i-cinc anys i cavallers menors de trenta i, com a oïdors, menors de vint-i-cinc anys; pel que fa al Braç Reial, els diputats no podien ser menors de trenta anys ni els oïdors menors de vint-i-cinc. Per a procedir a les noves insaculacions, feien falta sis persones de cada estament com a testimonis. El nomenament era a decisió dels diputats i oïdors. Però, si no hi havia acord entre ells en la designació, cadascun —els tres diputats si calia inscriure un diputat, els tres oïdors si calia inscriure un oïdor— havia d’elegir un candidat i, entre els tres, se n’havia d’extreure un a sort.

Quan el règim insaculatori entrà en funcionament, la praxi anà plantejant constantment dubtes o buits que no havien estat considerats per les ordinacions del 1493 i que, per tant, calgué anar resolent i ajustant a mesura que apareixien. D’aquesta manera, de mica en mica s’anaren completant i adaptant petits detalls de les ordinacions inicials.