La serra de Collserola

Els perfils suaus i el mantell quasi continu de les pinedes de pi blanc són dos trets ben definidors del paisatge de Collserola.

Jaume Orta

La serra de Collserola (1.7), entre els principals espais naturals del sistema litoral català.

Entre el Besòs i el Llobregat, separant la depressió del Vallès del pla de Barcelona, es dreça Collserola, una de les serres més populars per als barcelonins. La seva silueta, amb el punt culminal del Tibidabo (512 m), és indissociable de l’horitzó de la ciutat. La gran proximitat a un macronucli urbà no ha afavorit la conservació del seu patrimoni natural, i força de les actuacions comeses durant aquest segle (urbanitzacions, infrastructures urbanes, activitats d’esbarjo incontrolades, etc) no han estat gaire o gens respectuoses amb el medi. Malgrat això, i quasi de forma miraculosa, Collserola continua mantenint-se com un extens espai forestal, i conserva encara grans zones en prou bon estat.

Quant a l’aspecte geològic, constitueix una unitat ben diferenciada en relació amb les altres alineacions veïnes de la Serralada Litoral. A diferència del Garraf, a l’oest i bàsicament calcari, i de la serra de Marina, a l’est i on predominen els granits, la serra de Collserola està formada principalment per esquists, encara que també afloren granits a la part basal i calcàries siluro-devonianes a Santa Creu d’Olorda i al turó de Montcada. Les carenes i els turons tenen línies força suaus, però el relleu no és tampoc senzill, i així el nombre de valls i fondals és força alt.

El clima és de tipus mediterrani, força endolcit per la influència marítima de la Mediterrània. Les precipitacions, molt sovint de tipus torrencial, es concentren durant els mesos de tardor. L’existència de microclimes més frescals, lligats a la topografia de la serra, expliquen la presència de moltes espècies eurosiberianes.

Un pulmó de Barcelona

Avellanosa amb falgueres a l’obaga de Collserola, a la rodalia de la Font Groga.

Juan M. Borrero

Collserola es localitza en el límit de dues regions fitogeogràfiques: el país de les màquies, al sud, i el país dels alzinars, al nord. Altrament, hi ha un clara dissimetria d’origen antròpic entre el vessant meridional, poblat principalment per prats i brolles, i el vallesà, on predomina àmpliament el paisatge forestal.

A l’obaga, algunes restes ben conservades d’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) han pogut sobreviure fins als nostres dies. Més interessants són encara els fragments que han arribat quasi intactes (com per exemple a la Font Groga) d’una variant de l’alzinar on l’estrat arbori està dominat pel roure cerrioide, i on apareixen algunes espècies eurosiberianes: el lloreret, el mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum), etc. Les pinedes de pi blanc, certament afavorides per l’home, ocupen gran part del vessant vallesenc, i són de les més esponeroses i extenses de la Mediterrània. Els boscos i bosquetons de ribera, poblats per gatells, oms i verns, presenten un alt percentatge d’espècies netament medioeuropees, força exòtiques per a les latituds de Barcelona. En destaquen Lonicera peryclymenum, Sanicula europaea i Carex remota.

El roure cerrioide (Quercus cerrioides) de Collserola, en el seu aspecte tardoral, en què aguanta força temps una barreja de fulles seques i fulles ben verdes.

Fototeca / MC

El vessant meridional de Collserola ha perdut la major part dels boscos i, actualment hi predominen prats i comunitats arbustives. En les zones calcàries del puig d’Olorda es poden reconèixer alguns retalls relictuals de la màquia litoral (Querco-Lentiscetum), comunitat més freqüent i esponerosa al sud del Llobregat. El prat sabanoide d’albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubescentis) és una comunitat molt estesa al solell de Collserola i, ben al contrari del que succeix amb alguns boscos de l’obaga, representa una feble irradiació de les sabanes africanes. Si hom exceptua l’abundància de l’albellatge (Hyparrhenia hirta), les semblances són més de tipus fisiognòmic que florístic, ja que la major part de la resta d’espècies són encara mediterrànies. La brolla d’estepes o bruc boal (Cisto-Sarothamnetum catalaunici), característica dels substrats silicis, hi és també bastant abundant. D’altra banda, l’estepa ladanífera, espècie iberomagrebina raríssima en els Països Catalans, presenta una petita població en els turons d’Horta.

Finalment, cal destacar la importància micològica dels boscos de Collserola, força rics en espècies comestibles i en d’altres que, encara que poc conegudes pels boletaires, són molt interessants per als científics.

Comunitats faunístiques envoltades d’una gran colònia humana

Pineda de pi blanc al capvespre.

Ernest Costa

La fauna de Collserola, sense tenir l’espectacularitat d’altres èpoques (a l’edat mitjana la noblesa barcelonina hi anava a caçar l’ós!), continua tenint actualment un notable interès, que incrementa encara més el seu valor pel caràcter urbà i el densíssim poblament de les àrees circumdants —el més alt de tota la riba mediterrània—, tant al pla de Barcelona com al Baix Llobregat i el Vallès.

Com que dues terceres parts de la serra són cobertes per bosc, no és estrany que la fauna sigui predominantment forestal. Els vertebrats més diversos són els ocells, i entre ells dominen un grapat de moixons boscans de distribució àmplia: mallerengues emplomallada i carbonera, pit-roig, bruel, merla, tallarol de casquet, cargolet, mosquiter pàl·lid, etc. Els boscos més ben constituïts o de caràcter més humit es veuen enriquits per altres espècies, menys freqüents a la serra, com el mosquiter groc petit, el pinsà, el tallarol gros, la mallerenga petita o el tord. Per contra, les formacions arbustives i prats secs són domini d’ocells de caire més mediterrani (tallarol capnegre, tallareta cuallarga, etc.) o vinculats als ambients oberts, com el gafarró, la cadernera i en algunes zones el botxí. Els rapinyaires no són gaire abundants a Collserola, són més visibles durant les èpoques de pas, quan és freqüent observar aligots vespers, arpelles i d’altres espècies sobrevolant la serra.

Pot sorprendre que en aquesta àrea tan envoltada de zones urbanes i industrials —i parcialment urbanitzada— pugui mantenir encara gran part de la fauna de mamífers de l’àrea mediterrània del país. La majoria dels carnívors hi són presents: el gat mesquer és bastant comú i també hi figuren la guineu, el teixó, la fagina i la mostela. L’animal més gran de la serra és el porc senglar, que algunes vegades s’acosta fins a ben a prop dels barris perifèrics de Barcelona. El mamífer més fàcilment observable és l’esquirol, que assoleix una densitat considerable i que ocupa també els parcs urbans barcelonins situats al peu de la serra, on s’ha tornat força refiat.

El poblament d’amfibis, rèptils i peixos es veu alterat per dos fets oposats: d’una banda, l’afluència humana massiva que en algunes zones causa alteracions i captures, els fa minvar; d’altra banda, hi han sovintejat les introduccions d’espècies exòtiques o pròpies d’altres zones del país, de tal manera que s’ha modificat la composició de les comunitats faunístiques. Alguns amfibis i rèptils, com la salamandra, el gripau comú o el vidriol, són indicadors del caràcter relativament humit de Collserola. Entre els peixos, solament el barb cua-roig i l’anguila poblen de manera natural els escassos cursos d’aigua.

La fauna d’invertebrats és força rica i diversa, amb una bona representació d’elements septentrionals. Com a exemple interessant cal esmentar que als ambients aquàtics s’han trobat ditíscids (escarbats d’aigua) força rars, com Hydroporus normandi o Graptodytes fractus. Són freqüents lepidòpters tan bonics com la papallona de l’arboç (Charaxes jasius), vinculada a aquest arbust i de distribució bàsicament africana.

Entre els factors negatius que afecten, en major o menor grau, els diferents grups faunístics es troba la intensa artificialització del medi, l’elevat nombre de morts per atropellament (coincideix una densa xarxa de carreteres i pistes amb un alt trànsit rodat), la rarificació d’alguns ambients (particularment els conreus) o, per a algunes espècies, l’isolament entre poblacions causat per les autopistes que encerclen la serra.

Estat de conservació

Més que a cap altre espai de la perifèria de Barcelona, la proximitat a la ciutat —i a tot un conjunt de poblacions importants— ha marcat de manera profunda l’evolució de la serra. Ben aviat (a final del segle passat i començament de l’actual), començaren a desenvolupar-s’hi àrees de lleure (parc d’atraccions del Tibidabo, berenadors, etc.) i la serra esdevingué pionera en un procés —la construcció de segones residències— que després ha tingut molta transcendència en l’espai i a tot el país; també es creà una important xarxa de comunicacions (carreteres, línia de ferrocarril, funiculars). A la segona meitat del segle hi van créixer, anàrquicament, urbanitzacions il·legals i barriades suburbanes, i s’hi van emplaçar tota mena d’equipaments (escoles, línies elèctriques, antenes, conjunts esportius, cementiris, etc.), en part per l’escassetat de sòl a la ciutat. Paral·lelament, la població rural de tipus dispers desapareix quasi completament i amb ella la major part de les explotacions agrícoles.

A mitjan anys setanta la situació de la serra era ben complexa: les àrees naturals cobrien encara grans superfícies, però les greus alteracions de moltes altres i la multiplicitat d’usos dificultaven el seu ordenament i gestió. Amb tot, l’any 1976 el Pla General Metropolità classificà la major part de Collserola com a Parc Forestal i començà a frenar-ne la pressió urbanística. L’any 1987 s’aprovà un Pla Especial de Protecció que preveia la classificació dels terrenys del parc segons unes categories de tractament diferenciat (reserves naturals i zones naturals, seminaturals i agrícoles). En els seus anys de funcionament el Parc de Collserola ha destacat pel seu dinamisme en tasques sensibilitzadores i d’educació ambiental, en la popularització de l’espai i potenciació d’uns usos lúdics compatibles amb la conservació. S’han desenvolupat també diferents iniciatives de protecció del medi (creació de reserves naturals, inventaris forestals, gestió de la caça, prevenció dels incendis forestals, etc.). Paradoxalment un territori que ni tan sols té l’estatut de parc natural rep una inversió pública molt considerable (600 milions de pessetes l’any 1991) que contrasta fortament amb els pressupostos quasi mesquins que reben la major part de les zones protegides del país.

Una obra pública de gran transcendència ha vist la llum en aquest període: l’autopista del túnel de Vallvidrera (E-9), que ha acabat de migpartir la serra en dos sectors. El seu impacte ambiental ha estat molt fort, tot i que s’hi ha fet un esforç considerable, insòlit al país, per a minvar-lo.

El futur de Collserola passa per l’assumpció definitiva del seu caràcter de zona natural valuosa on la preservació del medi ha de ser l’objectiu prioritari. Cal refermar la protecció de les zones millor conservades i anar recuperant les degradades. La localització específica de Collserola ha estat l’origen de molts dels seus mals, però pot jugar un paper enormement positiu si hom aconsegueix combinar intel·ligentment la conservació, el lleure i el desenvolupament de l’immens potencial educatiu de l’espai.

Consells per al visitant

La serra ofereix tota mena de facilitats per al seu recorregut i coneixement: clima benigne, bones comunicacions (és encerclada per autopistes i un conjunt de carreteres i, a més, una línia de ferrocarril la travessa), una xarxa de pistes i camins molt densa i una certa infrastructura concebuda per al passeig.

El parc ha dissenyat un conjunt d’itineraris i circuïts prou vàlids per a una visió completa de la serra, però que són llargs de detallar aquí. En tot cas sí que cal recomanar que les visites a Collserola mostrin tant els ambients forestals com els de caire més obert. Un recorregut completíssim és el de la vall de Sant Medir, des de Vista Rica (just al NE del Tibidabo) fins a Sant Cugat del Vallès: s’hi troba un magnífic conjunt de boscos que inclou petites rouredes, bosquets humits de fondalada, alzinars i, sobretot, les pinedes de pi blanc que tant caracteritzen la serra. La imatge complementària de Collserola la dóna el vessant litoral, que cau damunt Barcelona i que posseeix un cobriment vegetal generalment més baix (brolles, màquies, prats secs); la visibilitat és molt més bona i es té accés a àmplies panoràmiques que són difícils d’aconseguir a gran part de la serra. Un bon sector per a obtenir aquesta altra visió el formen els turons de vora el Portell de Valldaura, per on passa la carretera BV-1415; en algunes carenes poden contemplar-se simultàniament els dos vessants i, a més, si es va cap al sud és possible enllaçar amb l’itinerari anterior.

El centre d’informació del parc és a Vil·la Joana (al costat del baixador de Vallvidrera). Disposa d’una exposició permanent sobre Collserola i se n’instal·len d’altres temporals, de temàtica variada. Els equipaments del parc quant a educació ambiental, realització d’activitats divulgadores i projecció pública de l’espai són considerables i afavoreixen el coneixement de Collserola i l’apropament a la natura.