Característic aspecte de les Gavarres, en una panoràmica des del puig d’Arques. El relleu és ondulat i els vessants són totalment coberts per boscos d’arbres de fulla perenne, com alzines, arboços, sureres i pins.
Ernest Costa
Les Gavarres i el massís de Cadiretes (1.1), entre els principals espais naturals del sistema litoral català.
Els massissos de les Gavarres i Cadiretes, amb les muntanyes de Begur, formen part del límit septentrional de la Serralada Litoral Catalana. Són un conjunt paisatgístic de primer ordre, i conserven importants reductes de bosc mediterrani, enfront les planes extenses agrícoles que els circumden i l’ocupació urbanística de la costa.
El massís de les Gavarres separa la Depressió Pre-litoral de la Selva, i el Gironès de la Depressió Litoral del Baix Empordà. El seu relleu és suau i modelat per la xarxa fluvial, formada per torrents i petites rieres. El puig d’Arqués, amb 532 m d’altitud, n’és el punt culminant. Els materials geològics corresponen a pissarres i granits de l’era primària, separats per franges d’esquists. Només apareixen puntualment materials calcaris (calcàries i quarsites) al sector de Girona.
El massís de Cadiretes, del Grau o d’Ardenya separa la plana de la Selva del mar. Està individualitzat de les Gavarres pel corredor de la vall d’Aro, banyat pel riu Ridaura. Té un elevat interès geològic i estètic per la seva costa rocosa i escarpada i pels afloraments de roques granítiques modelades per l’erosió, que en alguns casos formen estructures molt curioses, com el bloc basculant de Pedralta.
Les muntanyes de Begur són una prolongació vers el litoral de les Gavarres, de les quals estan separades per la fossa tectònica formada pel corredor de Palafrugell. Es tracta de petits turons (puig Son Ric, 325 m), formats per materials esquistosos i granítics, que cauen arran de mar en forma de notables penya-segats.
El clima d’aquestes muntanyes és de tipus mediterrani marítim, amb hivern temperat i màxim de pluges a la tardor. Les temperatures mitjanes anuals estan situades entre els 13 i 16°C i les precipitacions mitjanes són de l’ordre dels 600 mm anuals, que arriben als 800 mm als punts més alts de les Gavarres.
País de la sureda
La pedra basculant de Pedralta, emergint de forma solitària enmig de la sureda, és una curiosa mostra de les formes erosives que es desenvolupen als granits. Es localitza al massís de Cadiretes, vora Sant Feliu de Guíxols.
Jordi Camprodon
El clima mediterrani, el substrat geològic silícic i la intervenció humana, present des de temps neolítics, han condicionat el paisatge vegetal actual. Aquest està dominat per boscos mediterranis, formats principalment per l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), la sureda (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetorum) i les pinedes. L’alzinar creix en els vessants menys secs, sobre sòl profund amb pissarres i esquistos. La sureda es troba als indrets solells, més eixuts i amb sòl profund sobre granits, tot i que també ocupa sòls prims.
Els alzinars de les Gavarres i de Cadiretes són un testimoni dels antics boscos que hom diu que cobrien la major part del territori. El seu sotabosc els dóna un aspecte selvàtic, ja que són atapeïts d’una gran varietat d’arbustos (marfull, arboç, aladern, etc.), i de lianes (arítjol, vidiella, lligabosc) que s’entortolliguen a les altres plantes. El vessant de ponent rep la influència del front oriental humit, que permet a les alzines formar un bosc mixt amb el roure cerrioide. Aquesta varietat de l’alzinar, el Quercetum ilicis galloprovinciale cerrioidetosum, està acompanyada per plantes de sotabosc típiques de la roureda, com el lloreret (Daphne laureola) i la lleteresa de bosc (Euphorbia amygdaloides). També apareixen als obacs mostres de les antigues plantacions de castanyers i claps de roureda.
Les suredes de les Gavarres i de Cadiretes són els millors testimonis d’aquest bosc als Països Catalans. La capçada esclarissada de la surera, o simplement suro, deixa entrar abundantment la llum al sotabosc. Aquest fet, junt amb l’aclarida d’arbres i les estassades practicades per l’home, permet l’abundància de nombrosos arbustos amants de la llum, com són les estepes i els brucs, molts dels quals prefereixen els terrenys silícics d’on són exclusius.
Els alzinars i les suredes tenen també un gran interès antropològic per l’aprofitament tradicional que han rebut, basat sobretot en el carboneig i l’obtenció de suro, respectivament. La pela del suro està en declivi actualment, tot i que es vol potenciar amb l’ajut de fons europeus. Hom considera que l’abandonament de l’activitat surera, junt amb la malura provocada per un fong que pateixen molts arbres, està afavorint la substitució, amb els anys, de la sureda per l’alzinar.
De fet, les pinedes de pi pinyer, de pi blanc i, sobretot, de pinastre ocupen la major part de les Gavarres. Cal destacar que les pinedes de pinastre d’aquest espai són les més extenses de Catalunya. Els pins, que en bona part provenen de les repoblacions realitzades, són però molt propensos al foc i han facilitat diversos incendis forestals que han afectat el massís de manera important fins als anys seixanta. Les àrees afectades per antics incendis o amb un sòl massa prim perquè hi arrelin els arbres, avui estan ocupades per brolles d’estepes i brucs amb pins dispersos i, en segon lloc, per garrigues que ocupen els sòls calcaris o poc àcids del sector occidental.
Als fondals de les rieres, on la humitat del sòl i de l’ambient és molt important, creix el bosc de ribera. És format per vernedes, avellanoses i petites tremoledes, on conviuen salzes, oms, sanguinyols, evònims, grèvols i altres arbres i arbustos d’indrets humits. Entre tots ells destaca el llorer-cirer de Portugal, arbre molt escàs, exclusiu de la Península Ibèrica i el nord d’Àfrica.
A les brolles i a les suredes viuen algunes plantes silicícoles amants del sol rares de trobar a la resta del país, com l’estepa ladanífera, pròpia del sud de la Península Ibèrica i que es localitza a Quart, Llambilles i Sant Cebrià. També es poden citar una espècie d’espunyidella (Galium scabrum), Genista linifolia i l’escruixidor (Adenocarpus telonensis).
La flora de les Gavarres és rica en orquídies repartides pels diferents ambients. També cal esmentar, per la seva importància, la varietat de bolets de bosc mediterrani. Entre moltes altres espècies, es poden ressaltar pel seu valor gastronòmic l’ou de reig (Amanita caesarea), que es fa a les suredes, el carlet (Hygrophorus russula), molt abundant als alzinars, i les múrgoles (Morchella), més difícils de trobar.
La vegetació de Cadiretes és similar a les Gavarres, amb importants suredes, pinedes, brolles i singulars boscos de ribera. Són molt interessants els pradells d’herbes anuals que es fan a les clarianes de les brolles i esqueixos de les roques temporalment humits. S’hi troben espècies com l’Isoetes duriei i l’Helianthemum guttatum. També destaca la jonquerola anual de Cyperus flavescens i altres petits joncs i càrexs.
La flora destaca per l’aparició de diferents espècies mediterrànies rares al país, com la ginesta biflora (Genista biflora) i la viudeta (Iberis dunalii), que creixen a les brolles. També és molt particular la presència de plantes atlàntiques relictuals, com la petita planta insectívora Drosera rotundifolia i la molsa Sphagnum subnitens, pròpies de les torberes pirinenques i que a Cadiretes troben les localitats més meridionals i acostades a la Mediterrània. En els rierols ombrívols apareix un altre vestigi botànic amb un interès de primer ordre. Es tracta de la lloreda, caracteritzada principalment pel llorer i la falguera de rei (Osmunda regalis). El llorer és un arbre cultivat, però que a Cadiretes podria tenir un reducte autòcton o, si més no, de creixement espontani.
A les muntanyes de Begur el paisatge vegetal està constituït per suredes, pinedes i brolles d’estepes i brucs. El pi blanc ocupa la major part del terreny i arriba fins a arran de mar.
Fauna forestal mediterrània
La fauna d’aquestes muntanyes està caracteritzada per espècies pròpies dels boscos i brolles mediterrànies. L’abundant cobertura arbustiva afavoreix els ocells dels matolls, d’entre els quals els petits tallarols són els més representatius. S’hi troba el tallarol capnegre, el de garriga, l’emmascarat, el de casquet i la tallareta cuallarga. S’amaguen a l’interior dels arbustos i és molt més senzill sentir-los que no pas veure’ls. Més conspicus són, en canvi, el capsigrany i l’esvelta mallerenga cuallarga, que crien en els matolls de les brolles i clarianes de bosc. A les brolles, prats secs i llindars de bosc abunden els rèptils amants de l’escalfor, com la sargantana cuallarga, el llangardaix comú, la bívia tridàctila i la serp verda, entre altres. A les Gavarres s’han trobat alguns exemplars de tortuga mediterrània, tot i que segurament es tracta d’exemplars asilvestrats.
A l’alzinar, els animals d’espais oberts hi tenen poca tirada i en canvi abunden ocells típics de l’estrat arbori com el tudó i el gaig, també la merla, el cargolet, el tallarol de casquet i el pit-roig, aquest darrer molt estès durant l’hivern i a l’estiu més limitat a les fondalades humides. L’alzinar conserva un microclima estable en el seu interior durant tot l’any, fresc a l’estiu i càlid a l’hivern, que permet mantenir l’activitat dels éssers vius durant totes les estacions. Per exemple, hi ha una gran activitat dels organismes del sòl (cargols, cucs, tocinetes, formigues, etc.), que a les brolles i suredes fan vida nocturna i han de refugiar-se sota les pedres durant les hores de sol.
La sureda és l’ambient forestal ornitològicament més ric, atès que el seu estrat arbori clar i el nodrit sotabosc arbustiu, afavoreix alhora els ocells de brolla i els de bosc. Les suredes amb arbres més grossos afavoreixen els ocells que crien i s’alimenten en els troncs, com el raspinell comú, el pica-soques blau i les mallerengues. Les pinedes són el bosc idoni per a determinats ocells, com ara les mallerengues petita i emplomallada, el bruel i el colltort.
L’abundància de rèptils, ocells i petits mamífers permet la presència d’un variat repertori de depredadors, tant rapinyaires com carnívors. Entre ells, l’astor, l’esparver, el gamarús, la fagina i la geneta actuen preferentment dins el bosc, mentre que l’àguila marcenca, l’aligot, el xoriguer i algun escadusser duc, com també la mostela, el teixó i la guineu ho fan més aviat en els ambients oberts.
Quant a la fauna invertebrada destaquen els poblaments de lepidòpters i heteròpters pollinitzadors de plantes arbustives. Hi viuen alguns organismes relictes dels antics ambients tropicals, ombrívols i humits, que ocupaven aquest espai abans de les últimes glaciacions. També cal remarcar la presència de la formiga Camponotus pilicornis, un endemisme ibèric.
Estat de conservació
L’interès silvícola d’aquests massissos i la seva proximitat als nuclis turístics costaners posen en perill la integritat del seu patrimoni natural. L’extensió de cada tipus de bosc o plantació d’arbres ha anat variant al llarg dels segles segons l’interès econòmic de cada producte forestal. D’ençà la dècada dels anys setanta es van introduir els eucaliptus i diverses espècies de pins, que van ser plantats en terrasses, tot modificant la morfologia del terreny. Aquestes plantacions han suposat una pèrdua de la riquesa natural d’aquests espais, atès que han substituït alzinars, suredes i boscos de ribera, a més de la fauna específica associada a aquesta vegetació. Les tècniques forestals també han suposat un risc d’erosió i empobriment del sòl, que seria convenient estudiar amb profunditat per saber-ne els efectes reals. També val a dir que la coberta majoritària de pins augmenta considerablement el risc d’incendi. Seria convenient preservar les àrees amb vegetació natural que resten i planificar l’aprofitament i la conservació dels terrenys forestals aplicant-hi plans tècnics de gestió adequats.
La freqüentació turística i l’expansió urbanística associada han esdevingut un impacte greu. A partir dels anys setanta s’han construït diverses urbanitzacions, i així el 1975 hi havia onze urbanitzacions il·legals a les Gavarres. Un impacte més local ha estat la construcció de la variant de la carretera N-II, per la vall de Sant Daniel, a l’extrem gironí de les Gavarres que va provocar una intensa oposició popular per la degradació que la carretera comportava d’aquesta vall; tanmateix no s’aconseguí aturar el projecte.
Davant els múltiples perills que amenacen les Gavarres i Cadiretes, diferents col·lectius locals reivindiquen des de fa anys un parc natural que englobi aquests massissos. Hom ha aconseguit frenar l’expansió urbanística i les plantacions d’eucaliptus, però de moment les Gavarres i Cadiretes continuen sense protecció legal. Algunes comunitats naturals, com els boscos de ribera i en especial les lloredes, i certes espècies vegetals i d’invertebrats rares són mereixedores d’una protecció especial.
Consells per al visitant
L’accés a les Gavarres pot fer-se des de les dues carreteres principals que voregen el massís: al nord la carretera C-255, que uneix Girona amb Palamós, i al sud la C-250, de Girona a Sant Feliu de Guíxols. Aquestes dues vies d’accés estan entrellaçades per diverses carreteres locals que s’endinsen a l’interior de les Gavarres. A partir d’elles es poden marcar diferents itineraris. Així, des de Quart parteixen dues rutes cap al llogaret de Montnegre. En el seu recorregut són interessants els alzinars i les poques mostres de vegetació caldcola del massís. De Montnegre s’accedeix als Àngels, punt destacat per gaudir d’una visió geogràfica del sector nord-oest del massís. Els terrenys ja són silicics i coberts per la vegetació que s’hi associa, vegetació formada per brolles i bons exponents de pineda de pinastre. Entre els Àngels i Madremanya apareixen els últims reductes de castanyeda que resten a les Gavarres.
La ruta que uneix Cassà de la Selva amb la Bisbal, i també la de Llagostera a Calonge permeten observar una vegetació més uniforme dominada per la sureda, amb diferents graus d’explotació. Els cims de Montigalà i de puig Arqués, que s’han de pujar a peu, permeten una altra visió sobre el conjunt de les Gavarres, i a les seves faldes poden observar-se els últims reductes d’alzinar sobre sòl silícic. A més, en punts diferents dels recorreguts anteriors es poden visitar testimonis megalítics, el millor dels quals és la Cova d’en Daina.
La visita al massís de Cadiretes pel sector nord es pot combinar amb l’itinerari de les Gavarres, a partir de la vall d’Aro. Pel sud s’accedeix a Cadiretes circulant per la carretera de Llagostera a Tossa de Mar. És molt recomanable l’itinerari per la costa, a través de la carretera de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar, on cal efectuar parades per observar els penya-segats marins. S’obté una visió completa del massís seguint parcialment aquesta ruta pel litoral i endinsant-se després per la carretera vers el port de Cadiretes.
Finalment, per visitar les muntanyes de Begur és recomanable anar directament als punts més destacats: cap de Begur, cap de Son Ric, punta des Mut, cap de Sant Sebastià, punta de la Torre, cap Roig i cap de Roques Planes.