La solana del Matagalls ha sofert una intensa desforestació i actualment els prats i les landes de bruguerola hi són les formacions vegetals dominants.
Jaume Orta
El Montseny (1.3), entre els principals espais naturals del sistema litoral català.
El Montseny, màxima altitud de la Serralada Costanera Catalana, és un massís molt individualitzat que destaca de manera accentuada en el paisatge. S’aixeca majestuosament per sobre la plana del Vallès al sud, la de la Selva a l’est, i la plana de Vic al nord-oest; per la banda occidental queda separat de les muntanyes del Bertí i el Moianès pel riu Congost, i septentrionalment enllaça amb la Serralada Transversal, a través de les Guilleries. L’integren tres unitats orogràfiques que s’articulen al voltant de la conca alta de la Tordera i que tenen com a punts culminals, d’est a oest, el Turó de l’Home (1712 m), el Matagalls (1770 m) i el Pla de la Calma (1350 m).
El relleu és bastant abrupte; es donen forts desnivells en petites distàncies. Això no obstant, són molt rares les cingleres (no tant altres manifestacions de rocam), en bona part a causa de la naturalesa esquistosa del substrat. Cal ressaltar, pel seu interès geomorfològic, alguns altiplans com el de la Calma. Hi predominen els materials silicis, encara que poden observar-se alguns afloraments carbonatats (margues i calcàries triàsiques i eocèniques) a la base del vessant occidental. Les llicorelles silúriques formen el substrat geològic més important, tret de la zona nord i nord-est on abunden els granits.
El clima presenta un gradient altitudinal molt marcat, que varia des del mediterrani subhumit i temperat, en el vessant vallesà, fins a l’eurosiberià de tendència atlàntica, a les parts culminals. Així i tot, també es donen diferències importants per a cada estatge. A la part basal nord-occidental, es produeix un augment de la continentalitat, tan característica de la plana de Vic; mentre que pel vessant selvatà, s’incrementa l’atlanticitat climàtica. Igualment les parts altes orientals, més exposades als vents mediterranis humits, presenten una pluviositat major en relació amb les occidentals, molt més mediterrànies i seques.
Alzinars i fagedes
Rierol enmig de la fageda, prop de Santa Fe de Montseny.
Juan M. Borrero
Per raó de la seva elevada altitud i de la seva posició geogràfica, a l’extrem meridional de l’anomenat front oriental humit, aquest massís acull una extensa i excel·lent representació dels ambients bòreo-mediterranis, i també una mostra de comunitats vegetals d’indiscutible afiliació eurosiberiana.
L’abandó o disminució recent de bona part dels aprofitaments econòmics tradicionals del massís (agricultura, ramaderia, carboneig, etc.) ha conduït a una regeneració ràpida del bosc i a una rarefacció dels ambients oberts.
Hom pot distingir diferents estatges de vegetació, que responen a variacions del clima segons l’altitud. Així, a la part basal dels vessants meridional i oriental, fins als 500-600 m, es localitza l’estatge de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale). A les zones de substrat granític, com per exemple entre Palautordera i Breda, aquest és substituït per la sureda (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum). Igualment, es veu desplaçat per la roureda de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis) en el sector nord-occidental, per efectes sobretot de la influència de la inversió tèrmica que té lloc a la plana de Vic.
L’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), un dels boscos més extensos del Montseny, forma una ampla sanefa entre els 600 i els 1100 m d’altitud. Les rouredes submediterrànies, representades aquí per la roureda de roure martinenc, tenen un paper molt discret i formen un estatge de pocs centenars de metres, no sempre apreciables arreu. Sovint, l’alzinar muntanyenc és substituït a més altitud per la fageda, bosc també força important en el paisatge, des dels 1100 m fins a gairebé els nivells culminals, i sol estar relacionat amb el límit altitudinal de les boires. Aquesta fageda, probablement l’element més característic i popular del Montseny, constitueix un dels boscos d’aquest tipus localitzats més al sud d’Europa. Cal distingir, això no obstant, la fageda acidòfila amb descàmpsia flexuosa (Luzulo-Fagetum), força extensa però pobra en espècies, i la fageda amb el·lèbor verd (Helleboro-Fagetum), molt més rica i només localitzada als replans i pendents poc inclinats. Els nuclis d’avets del Montseny s’inclouen dins la fageda acidòfila (subassociació abietetosum) i formen el poblament europeu més meridional per a aquesta conífera.
Per damunt dels 1600 metres la fageda comença a ser substituïda per un matollar de ginebró (Genisto-Arctostaphyletum) que domina, encara que ocupa poca extensió, les zones culminals del Turó de l’Home, les Agudes i Matagalls. Es tracta d’una comunitat subalpina integrada per moltes espècies boreals força rares en aquestes latituds, com el corner i la cirerola.
Altres boscos caducifolis tenen una distribució força localitzada, com és el cas de la roureda de roure martinenc i de fulla gran (Aceri-Quercetum petraeae), la roureda de roure africà (Carici-Quercetum canariensis) —a vegades en forma de castanyeda— i la roureda de fulla gran (Teucrio-Quercetum petraeae), comunitats totes elles acidòfiles i que acullen gran nombre de plantes atlàntiques i de l’Europa mitjana. Els boscos i bosquetons de ribera també estan molt diversificats: vernedes (Lamio-Alnetum, Alnetum catalaunicum, Carici-Alnetum) i gatelledes (Carici-Salicetum catalaunicae), entre d’altres, ocupen gran part de les lleres dels torrents. Cal citar, encara que només sigui per la seva significació, la lloreda (Osmundo-Lauretum nobilis), bosquetó dominat pel llorer i que constitueix, en conjunt, una feble irradiació dels laurifolis tropicals.
De la gran diversitat de formacions arbustives i herbàcies existents al Montseny només s’esmenten aquí les més interessants. Entre les brolles silícoles destaquen la brolla de la raríssima estepa crespa (Calicotomo-Cistetum crispi) i la bruguera arbòria amb estepa borrera (Centaureo-Ericetum arborae), comunitat de més altitud que acull la també rara estepa de muntanya. Les landes, representades per la landa de bruguerola amb ginesta repent (Violo-Callunetum) i la landa de gòdua i falguera (Prunello-Sarothamnetum scoparii), provenen principalment de la degradació de les rouredes humides i les fagedes.
Els prats montans mesòfils, integrats sobretot per l’Aveno-Potentilletum montanae), acullen algunes espècies atlàntiques molt poc freqüents al sud dels Pirineus, com és el cas de Potentilla montana.
L’associació d’herba de Sant Segimon (Saxifragetum vayredae) és la comunitat rupícola més singular del massís. Hi són abundants, a part de diferents crespinells i falgueres, l’endèmica herba de Sant Segimon (Saxifraga vayredae).
Finalment, cal remarcar el gran interès fitogeogràfic de dos comunitats molt locals: l’associació de falguera mascle i all victorial (Dryopterido-Allietum victorialis), irradiació de les formacions de megafòrbies pirinenques, i els fragments de torbera d’esfagnes.
Darrers nuclis d’una fauna septentrional
Límit del bosc, a la carena del Turó Gros, amb els faigs completament emblanquinats per una recent nevada.
Ernest Costa
A causa dels contrastos ambientals de la muntanya, els animals del Montseny, sense arribar al nivell de la flora, mostren una gran diversitat: només dins la fauna vertebrada, el nombre d’espècies observades s’acosta a les tres-centes. Així doncs, la varietat és un dels trets més remarcables de la fauna montsenyenca, més que no pas la gran excepcionalitat dels seus components. Animals de requeriments termòfils i mediterranis comparteixen la muntanya amb d’altres característics de climes freds i atlàntics; en la majoria dels casos aquestes espècies no conviuen sinó que estan establertes a diferents altituds, una mica com s’esdevé amb la vegetació. N’hi ha també força de més eclèctics, que es presenten a qualsevol cota; el gradient altitudinal no és suficientment ampli per què afecti animals com el cargolet, el gaig, el pit-roig o el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), per exemple.
L’herba de Sant Segimon (Saxifraga vayredana), un bonic endemisme català pràcticament limitat al massís del Montseny.
Oriol Alamany
Un altre aspecte destacable del massís és que constitueix el límit de distribució d’un bon grapat d’animals, propis en general del centre i nord d’Europa: aquests ja no apareixen més al sud, o ho fan de manera molt escassa. En serien exemples tant diverses espècies forestals, com la mallerenga d’aigua —característica dels boscos caducifolis humits—, la becada, el pinsà borroner i el liró gris o rata esquirolera (Glis glis), com d’altres d’ambients més oberts, com ara l’escorxador o la piula dels arbres. Algunes d’aquestes espècies "salten" directament del Pirineu al Montseny, que així constitueix un enclavament per a ocells com el grasset de muntanya (habitant dels prats d’altitud), el diminut reietó (recentment localitzat també a les Guilleries), o al cercavores, associat al medi alpí, i que aquí ha estat trobat nidificant a les cotes més altes.
Excepte els peixos, tots els grups de vertebrats del Montseny són prou diversos. Entre els amfibis i rèptils tornen a aparèixer límits meridionals de distribució com el tritó pirinenc, la granota roja, el llangardaix verd o la sargantana de paret. Els mamífers han patit algunes extincions recents, com és el cas de dos carnívors —el gat salvatge i la llúdriga—, que són ben emblemàtics d’una natura poc alterada. La llúdriga va estar prou perseguida en el passat, però ha patit sobretot la degradació extrema d’uns cursos fluvials dels quals les rieres del Montseny són solament les capçaleres. Un carnívor exòtic, el visó americà, ha colonitzat el massís i fins a cert punt ha passat a cobrir el buit que ha deixat la llúdriga. D’altres d’autòctons es mantenen prou bé (gat mesquer, fagina, guineu, etc.). El més gran dels mamífers del massís és però el senglar, animal amb força influència en la cultura rural del Montseny i que és objecte d’una cacera tradicional molt arrelada.
L’abandó de l’agricultura de muntanya provoca que un conjunt d’espècies, afavorides per la presència de conreus i d’àrees obertes, estigui actualment en regressió (llebre, conill, perdiu roja); algunes fins i tot ja han desaparegut. D’altra banda, la presència humana poc respectuosa i la intensitat del trànsit de vehicles està fent minvar els amfibis en algunes zones molt freqüentades, com ara la vall de Santa Fe.
Estat de conservació
La preocupació ciutadana i política per a preservar aquesta muntanya és, insòlitament, molt primerenca. Ja a final del segle XIX algunes veus proposaren la creació d’un parc nacional i l’any 1928 es constituí el Patronat del Montseny, organisme que teòricament havia de vetllar per la preservació de gran part del sector oriental del massís, però que tingué una intervenció molt limitada en aquest sentit. No fou fins a l’any 1977 que s’aprovà el Pla Especial del Parc Natural del Montseny, que afectava 17 372 ha (poc més de la meitat de la muntanya). L’any següent, la UNESCO el declarava Parc Reserva de la Biosfera.
Diverses actuacions greus ja havien tingut lloc abans de la creació del parc. Per exemple, les urbanitzacions s’havien escampat per la part més baixa de la muntanya, i es construí una base militar al cim del puig Ses Olles (al costat del Turó de l’Home); la carretera que hi donava accés fou així mateix força impactant. El parc passà una complicada història administrativa abans de la seva regularització plena; amb tot, el Montseny ha destacat força en el camp de l’educació ambiental, en la ingent massa de visitants i en l’amplitud de treballs científics que hi han estat realitzats.
El parc no ha estat ni de bon tros una garantia ferma contra les agressions al medi ambient. El ventall d’activitats i usos que la figura d’un parc natural permet de desenvolupar és normalment molt ampli, i inclou l’explotació forestal, agrícola, ramadera, cinegètica, turística, etc. Es fàcil comprendre que això pot originar problemes, com els que per exemple ocasiona la presència humana massiva en algunes àrees. Tanmateix, són més difícils de justificar fets com la construcció de l’embassament de Vallforners, cas que provocà un conflicte entre la Generalitat de Catalunya, promotora del projecte, i la Diputació de Barcelona, gestora del parc; tot acabà però amb un acord d’acceptació de l’obra.
Nogensmenys, el futur del Montseny passa per l’harmonització d’uns usos (lúdics, econòmics, etc.), intensos i variats, amb la clara necessitat de preservació dels sistemes naturals.
Consells per al visitant
El Montseny té una aproximació fàcil per la carretera N-152, que recorre la vall del Congost, i sobretot per l’autopista A-7 (de Barcelona a la Jonquera), que passa per la base del seu vessant meridional. A partir de l’autopista es té accés a dues carreteres, la de Sant Celoni a Sant Marçal i Viladrau, i la de Santa Maria de Palautordera a Seva per Collformic; les dues són prou útils per a conèixer el massís, ja que el travessen íntegrament i a més ho fan ascendint a altituds importants.
Convé, si es pot, visitar cadascuna de les tres subunitats en què es divideix la muntanya. La banda oriental conté alguns dels indrets més cèlebres: el Matagalls, la vall de Santa Fe, les Agudes i el Turó de l’Home. L’ascensió a aquests dos cims des de Santa Fe és molt recomanable; a més del contacte amb la fageda, la visió que hom obté és esplèndida i abraça gran part de Catalunya. Es bo retornar a Santa Fe pel camí de l’obaga del Turó Gros, ja que passa per enmig d’una petita però magnífica avetosa. El Turó de l’Home és també accessible en cotxe per la carretera que hi ascendeix des de la Costa del Montseny. D’altra banda, al Matagalls es pot pujar, forçosament a peu, des de Collformic o Sant Marçal; el desnivell és semblant en ambdós casos, però el recorregut és molt més forestal en la segona opció. Un paisatge ben diferent, d’orografia menys agressiva i horitzons més oberts, és el del Pla de la Calma, al sector occidental del massís. S’hi accedeix des de Collformic: una pista travessa el pla d’un extrem a l’altre, i és possible arribar fins al Tagamanent, puig des d’on es domina molt bé la vall del Congost.
Les mutacions estacionals del paisatge, particularment les dels boscos caducifolis, aconsellen la realització de diferents visites al llarg de l’any. L’hivern no és necessàriament una mala època; la neu pot donar tocs molt bonics i els dies clars hi són freqüents.
El parc disposa d’una considerable infrastructura d’equipaments i serveis: un centre d’interpretació i informació a Can Casades (Santa Fe), d’altres punts d’informació (Fontmartina, Arbúcies, Montseny), exposicions permanents, dos centres de documentació, un conjunt d’itineraris senyalitzats, etc.