Les serres de Cardó i del Boix

La intensitat i la freqüència dels incendis han fet que actualment la coberta arbòria de la serra del Boix sigui ben escassa.

Ernest Costa

Les serres de Cardó i del Boix (1.11), entre els principals espais naturals del sistema litoral català.

El massís format per les serres del Boix i de Cardó, continuació natural dels ports de Beseit, constitueix el primer tram de la Serralada Pre-litoral Catalana al nord de l’Ebre. S’estén des de la cubeta de Móra fins al coll de l’Alba i manté una clara orientació nordsud. A l’est cau molt bruscament sobre els plans del Burgà, els quals l’aïllen de les serres de Tivissa i Vandellós.

De totes dues, la serra de Cardó és la més coneguda, per raó, en part, del renom de la mítica vall de Cardó. Se situa al nord de la serra del Boix i assoleix l’altitud màxima a la Creu de Santos (941 m). La serra del Boix té una altitud menor, però que és compensada per l’abundància i espectacularitat dels seus espadats.

Ambdues serres integren una unitat constituïda bàsicament per calcàries mesozoiques que, en conjunt, rep el nom de bloc de Cardó. De fet forma part de la mateixa unitat estructural que els ports de Beseit i la serra de la Batalla, dels quals queda separat però per dues fractures, la dels plans del Burgà i la de la plana de Tortosa. La serra de Cardó està integrada per materials triàsics, al nord, i juràssics, al sud. En canvi, a la serra del Boix es produeix la transició, de nord a sud, entre les calcàries juràssiques i les cretàcies, les quals dominen al coll de l’Alba.

El clima és de característiques típicament mediterrànies, encara que s’hi aprecia un gradient altitudinal. A les parts culminals les precipitacions augmenten, la temperatura mitjana disminueix i es passa a un clima de baixa muntanya marítima.

Dues cares d’una mateixa muntanya

El tritó meridional o ofegabous (Pleurodeles waltl) té a les serres de Cardó i del Boix i a les planes immediates el seu límit nord-oriental de distribució.

Anna Motis

Un dels aspectes més sorprenents d’aquest massís és el notable constrast paisatgístic que es dóna entre les dues serres que l’integren. Així, la serra del Boix, seguint la tònica general de les muntanyes litorals del migjorn català, ofereix un aspecte presidit per les comunitats eixarreïdes, producte de focs devastadors i massa freqüents. En canvi, la serra de Cardó ha mantingut miraculosament bona part del mantell vegetal primigeni, i presenta actualment una de les mostres de boscos mediterranis millor conservades en aquestes latituds.

L’alzinar litoral (Quercetutn ilicis galloprovinciale) és la comunitat vegetal climàcica més important, encara que ha estat destruït en la major part del territori. Així i tot, la serra de Cardó conserva alzinars ben constituïts i força extensos, molt rics en marfull. L’escassa altitud del massís no permet diferenciar un estatge submediterrani, encara que en algunes obagues, especialment a la serra de Cardó, apareixen restes d’alzinars muntanyencs (Quercetum mediterraneo-montanum) i de boscos de roure valencià (Violo-Quercetum faginae). En aquesta darrera comunitat apareix, localment abundant, l’esplèndida i rara peònia (Paeonia officinalis subspècie humilis). Les comunitats pròpies de l’alta muntanya mediterrània ocupen una superfície molt reduïda i resten localitzades a les carenes i als llocs més ventosos. S’hi pot distingir la brolla d’ericó i antil·lis de muntanya (Erinaceo-Anthyllidetum montanae), comunitat xeroacàntica d’òptim catalano-provençal, i el gramenet d’anyol i festuques (Conopodio-Festucetum gautieri), pròpia dels indrets culminals més arrecerats.

A les obagues més humides i sovint rocoses (peus de cingle, canals, etc.) pot aparèixer la teixeda (Saniculo-Taxetum), bosc força fragmentari que acull un nombrós grup de plantes eurosiberianes nemorals, exòtiques per al món mediterrani, tals com l’herba de Sant Robert (Geranium robertianum subspècie robertianum) i Sanicula europaea.

La degradació dels alzinars i rouredes, especialment ostensible a la serra del Boix, ha afavorit les pinedes secundàries de pi blanc i de pinassa. Les primeres, que corresponen majoritàriament a la brolla de romaní i bruc d’hivern amb bufalaga tintòria (Erico-Thymelaeetum tinctoriae), s’estenen àmpliament pel massís, sobretot a la zona basal. Per contra, les pinedes de pinassa —joncedes (Aphyllanthion) en la seva major part— queden limitades a les parts més elevades i ombrívoles. A les serres del Boix i de Cardó les joncedes estan representades per dues comunitats: la jonceda típica (Brachypodio-Aphyllanthetum), a les parts altes del domini de l’alzinar, i la jonceda amb sàlvia (Salvio-Aphyllanthetum), a les zones potencials de roureda. Aquesta darrera, estesa des de Penyagolosa fins al Montsant, és rica en algunes plantes prou vistoses pròpies de les muntanyes mediterrànies meridionals com ara la tulipa silvestre (Tulipa sylvestris subspècie australis) i la fritil·lària (Fritillaria pyrenaica subspècie boissieri).

Els ambients rupícoles concentren bona part de les espècies més interessants del massís. A les roques orientades a migjorn apareix la comunitat de te de roca (Jasiono-Linarietum cadevallii), rica en la delicada linària de cingle (Linaria origanifolia subspècie cadevallii) i els apreciats te de roca (Jasione glutinosa) i poniol (Satureja fruticosa). El Hieracio-Salicetum tarraconensis, propi de les parets més ombrejades, es caracteritza per la presència d’un petit salze, Salix tarraconensis, endèmic de les muntanyes litorals del migjorn català.

Cabres salvatges i ofegabous

El poblament faunístic d’aquestes muntanyes mostra moltes semblances amb el de les serres mediterrànies del sud de Catalunya. Quant als propers ports de Beseit, es produeix, però, un cert empobriment, ja que no s’assoleix l’altitud ni es dóna la diversitat d’ambients d’aquell massís. La cabra salvatge hi ha persistit, probablement afavorida per una certa arribada d’individus provinents de l’altra riba de l’Ebre. El nombre d’exemplars és però reduïdíssim, i el seu augment no està gens potenciat pel règim cinegètic existent.

Una altra espècie que ha persistit, afavorida pel caràcter aspre i deshabitat del massís, ha estat el gat salvatge, tot i que és més rar que els altres mamífers carnívors: rabosa, geneta, teixó, fagina i mostela.

La qualitat d’abrupte es manifesta en una riquesa de rocams i cingleres que es correspon amb la presència de les típiques aus d’aquests ambients: merles blava i roquera, ballester, roquerol, o rapinyaires com el duc, el falcó pelegrí o les àguiles cuabarrada i daurada. Un ocell d’especial interès és la merla de cua blanca, en regressió al nord dels Països Catalans i afavorida aquí pels ambients oberts que li han procurat el desboscament i els incendis forestals.

Uns ocells molt ben representats són els tallarols, característics majoritàriament de les formacions arbustives, tan exteses en aquestes serres: s’hi troben totes les espècies del país llevat de la tallareta sarda i, potser, la comuna. De tota manera, els importants boscos del nord del massís fan també possible l’existència d’interessants comunitats d’aus forestals. Dins aquesta avifauna forestal es compten algunes espècies septentrionals, com el mosquiter groc petit, el tallarol gros i el tord, que al sud de Catalunya tendeixen a ser rars o a presentar-se en nuclis aïllats.

La fauna herpetològica té caràcter meridional; el més gran dels urodels europeus, l’ofegabous anomenat aquí peix marí, hi té el límit septentrional de distribució. També són presents d’altres espècies interessants com el tritó jaspiat o la serp de ferradura, de coloracions prou atractives, malgrat el tradicional rebuig popular envers aquests grups zoològics.

Estat de conservació

Malgrat la duresa de les condicions del terreny, el massís va ser molt explotat per l’home en el passat, en són testimonis la munió de bancals que s’enfilen pels seus rocosos vessants. Actualment l’abandó de l’agricultura, excepte en les parts més baixes, és general, i la ramaderia s’ha vist també molt reduïda; conseqüentment s’han produït importants processos de recolonització vegetal dels conreus abandonats. La poca presència humana i l’escàs desenvolupament d’activitats explotadores afavoreix la conservació de l’espai. Tanmateix, els incendis forestals (de vegades provocats per a obtenir pastures) han estat molt importants. A part d’interferir la regeneració vegetal, són una amenaça important per a les mostres de vegetació més ben conservades, com ara els boscos de la vall de Cardó.

La construcció de l’eix de l’Ebre ha estat particularment impactant en el tram que creua aquest espai: els enormes desmunts produïts un poc al sud-oest de Rasquera, realment esborronadors, en són la mostra més clara.

Els valors naturals de l’espai no estan actualment prou salvaguardats davant de la possible represa d’activitats humanes degradadores (explotació forestal o extractiva, traçat de pistes, etc.). D’altra banda, la minsa població de cabra salvatge té una supervivència no gens fàcil, perquè manca una figura legal que n’afavoreixi no ja l’augment sinó fins i tot la persistència.

Consells per al visitant

El massís té accés ràpid des de la costa, a partir de l’autopista A-7 i de la carretera N-340. A més es troba totalment franquejat per les carreteres de Tortosa a Rasquera (a l’oest, sobre el riu Ebre), i del Perelló a Rasquera (per l’est). És possible, per tant, fer la volta sencera per carretera entorn de les serres de Cardó i del Boix, i se’n poden obtenir així nombroses perspectives.Un itinerari obligat és la visita a la vall de Cardó, emplaçada a la part més forestal del massís, i de gran bellesa paisatgística. S’hi arriba per una sinuosa carretera des del poble de Rasquera, i des d’allà són possibles diferents excursions. L’ascensió a la Creu de Santos n’és una de ben recomanable, pels magnífics panorames que ofereix i perquè permet la visió tant de la vegetació culminal com dels magnífics boscos de la serra de Cardó.D’altra banda, una pista de terra surt de la carretera del Perelló a Rasquera (a uns 7 km de la primera població) i s’aproxima a la part meridional del massís. A 2 km de la cruïlla es troba una altra pista, que puja fins a l’espectacular Roca Foradada, i poc més enllà una altra pista secundària condueix a la part baixa del barranc de les Nines: en una roca un poc extraplomada, al costat del camí que ascendeix per aquest barranc, poden admirar-se unes pintures rupestres; amb gran claredat hom hi podrà reconèixer les figures d’un boc —un mascle de cabra salvatge— i d’una femella de cérvol, ungulats que sens dubte poblaren abundantment la zona en el passat.