Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac

Una imatge del vessant de llevant de Sant Llorenç del Munt, el més abrupte del massís. La combinació de diferents nivells de cingles i rocams conglomeràtics amb boscos mediterranis (alzinars i pinedes secundàries) és el tret que resumeix les característiques del paisatge d’aquesta muntanya.

Ernest Costa

Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac (1.4), entre els principals espais naturals del sistema litoral català.

El massís format per Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac, a cavall de les comarques del Vallès Occidental i del Bages, s’integra dins el sector central de la Serralada Pre-litoral Catalana. El relleu, producte de les característiques del substrat geològic i dels processos erosius, és espectacular i li confereix una gran bellesa paisatgística. Aquest fet, unit a la proximitat de grans nuclis urbans, explica en bona mesura l’alt índex de popularitat d’aquesta àrea.

Una de les zones més impressionants és la part culminal de Sant Llorenç del Munt, constituïda per una llarga carena de més de 5 km de longitud, que s’estén en direcció N-S des del Montcau (1053 m) fins a més enllà de la Mola (1095 m). La serra de l’Obac presenta una carena de característiques similars, però d’altitud un xic menor. Ambdós conjunts orogràfics conflueixen al coll d’Estenalles i conformen la capçalera de la riera de les Arenes.

Tot el massís reposa sobre un sòcol paleozoic de llicorelles com les que afloren, per exemple, a Matadepera i a les Pedritxes. Per sobre d’aquest nivell apareixen els característics conglomerats eocènics i oligocènics, que tenen una potència superior als 1000 m. S’originaren talment com els de Montserrat, és a dir, com a producte dels extensos ventalls al·luvials formats a la zona de contacte entre l’antic massís Catalano-Balear i la conca terciària de l’Ebre. Els processos erosius esdevinguts posteriorment al seu aixecament, produït durant l’orogènia alpina, han modelat aquest rocam de manera capriciosa i han originat un paisatge de tipus "montserratí" amb nombrosos monòlits, cims escarpats, etc.

El clima és de tipus mediterrani, encara que es poden apreciar algunes matisacions a causa de l’altitud i al major grau de continentalitat que s’observa al vessant del Bages.

Una vegetació típicament bòreo-mediterrània

Panoràmica des del Montcau cap al sud, amb la silueta de castell Sapera que es retalla a la carena de la serra de l’Obac.

Juan M. Borrero

El paisatge vegetal d’aquest sistema muntanyós es troba principalment constituït per les comunitats típiques del món mediterrani septentrional (alzinars, garrigues, etc.), encara que hi destaquen algunes pinzellades eurosiberianes molt remarcables, com és, per exemple, la presència de faig.

L’alzinar litoral (Quercetutn ilicis galloprovinciale) dominaria, si l’home no l’hagués destruït, fins els 600-800 m d’altitud. En aquestes comunitats són especialment interessants els poblaments de molses que contenen amb alguns epífits força rars. Actualment, bona part de les grans extensions que ocuparia potencialment l’alzinar estan cobertes per pinedes de pi blanc i en menor grau de pinassa, corresponents a brolles calcícoles de romaní i bruc d’hivern amb bufalaga tintòria (Erico-Thymelaeetum tinctoriae). Al vessant bagenc apareix el carrascar (Quercetum rotundifoliae), indicatiu d’unes condicions de major continentalitat. L’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) es fa a les parts més altes, llocs on es produeix una descalcificació per efectes de la major pluviosiotat i que afavoreix l’aparició d’algunes espècies calcífugues.

Als indrets especialment ombrívols (canals, obagues, etc.), hom hi pot trobar petites extensions de rouredes de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis), que acullen algunes plantes força rares en el món mediterrani com el freixe de fulla gran, el trèmol o la rara herba canuguera (Cardamine heptaphylla).

La vegetació rupícola té moltes similituds amb la de Montserrat. La boixeda amb savina (Buxo-Juniperetum phoeniceae), que marca el trànsit vers les comunitats pròpiament fissurícoles, s’instal·la sobre els sòls poc profunds per damunt dels 700 m. La comunitat de te de roca (Jasiono-Linarietum cadevallii), a les roques assolellades, i el Saxifragetum catalaunicae, a les més ombrívoles, configuren la resta del panorama que destaca, a més, per la gran riquesa d’endemismes com ara la bella orella d’ós (Ramonda myconi) i la corona de reina (Saxifraga callosa subspècie catalaunica). A les codines més ombrívoles de la serra de l’Obac s’ha localitzat l’Anomodonto-Moehringietum muscosae, comunitat rica en l’herba prima de roca (Moehringia muscosae) i que representa una irradiació de les codines eurosiberianes.

Expansió de la fauna forestal

Alzinars a la banda de ponent de la serra de l’Obac, amb el queixal del Paller de Tot l’Any al fons.

Oriol Alamany

Com a altres serres de la Serralada Costanera Catalana, l’abandó de les activitats agrícoles i ramaderes i la consegüent regeneració vegetal han portat a una progressiva rarefacció de la fauna dels espais oberts i, per contra, a un predomini de les espècies dels ambients forestals. Tanmateix, els incendis i el sotabosc arbustiu de les pinedes de pi blanc permeten que la fauna característica de brolles i garrigues encara hi estigui prou representada, tot i que en conjunt s’hi hagi produït una certa pèrdua de diversitat faunística. Per la seva transcendencia, cal destacar la raresa actual d’algunes de les espècies-presa fonamentals dels ecosistemes mediterranis, com són el conill i la perdiu roja. Això es deu a diversos factors: entre d’altres, la ja esmentada pèrdua d’usos tradicionals de la muntanya, la reforestació, l’extraordinària densitat de caçadors i, en el cas del conill, també les epidèmies víriques.

El poblament faunístic de Sant Llorenç de Munt i la serra de l’Obac té un notable valor, no sols per les seves particularitats més destacables, sinó pel paper d’aquestes serres com a enclavament natural dins un entorn molt més artificialitzat. L’aspecte mediterrani de la fauna del massís es veu matisat per importants penetracions eurosiberianes com poden ser el talpó roig (Clethrionomys glareolus), el talpó muntanyenc (Microtus agrestis), la colobra llisa septentrional (Coronella austriaca) o la salamandra (Salamandra salamandra), urodel que en ocasions pot ser trobat reproduint-se en basses a l’interior de les coves. El senglar, l’espècie faunística de major mida del massís, ha experimentat durant aquest segle, com a la major part dels Països Catalans, una gran recuperació, motivada entre altres factors per la regeneració del mantell vegetal i la pràctica absència actual d’enemics naturals. L’home n’és però un actiu perseguidor, i actualment la pressió de les colles de caçadors de senglars sobre l’espècie és molt forta. Molt més escassos són diversos rapinyaires com l’amenaçada àguila cuabarrada, el falcó pelegrí o el duc. Dins d’aquest grup d’aus són més freqüents algunes espècies forestals com l’astor i sobretot el gamarús, afavorit per l’alta densitat del ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), que constitueix la seva principal presa al massís.

A la zona excel·leix el rat-penat de cova (Mineopterus schereibersii), que té a Sant Llorenç hi ha una colònia d’hivernada molt important: hom hi ha comptat més de 6000 individus, provinents d’un bon conjunt de localitats del Principat, Catalunya Nord i Occitània. La carstificació del massís ha afavorit també la presència d’espècies d’invertebrats cavernícoles, com és el cas de Troglocharinus kiesenwetteri, coleòpter endèmic que també habita les cavitats subterrànies de Montserrat. Una distribució geogràfica comparable és la que té el cargol Xeroplexa montserratensis, per bé que aquest no es relaciona amb les cavitats subterrànies.

Estat de conservació

La història d’aquest espai ve marcada per la confrontació entre la voluntat de salvaguardar-lo —les iniciatives oficials de protecció es remunten als anys seixanta i fins i tot als trenta) i les diverses actuacions que n’han amenaçat la conservació. Entre aquestes darreres han destacat el gran desenvolupament de processos urbanitzadors, bàsicament a la part baixa del massís, i un ús també antic com a lloc de pràctica del trial, incloent la celebració anual de proves internacionals d’aquest esport. La muntanya ha estat de sempre molt popular i ha constituït una localitat clàssica de l’excursionisme català. Conseqüentment, l’oposició a la seva degradació i parcel·lació ha estat molt forta, especialment per part de grups cívics i associacions excursionistes vallesans. Els anys setanta van estar marcats per l’avenç del procés urbanitzador i per la incertesa de la força que tindria la figura del parc natural ja creat. Així, l’any 1972, en la que era la primera delimitació d’un parc natural que es feia efectiva als Països Catalans, només s’hi englobava les parts més altes del massís, mentre que la definició de l’anomenada zona perifèrica d’influència deixava la porta oberta a l’edificació de les àrees més forestals. Afortunadament, el Pla Especial de l’any 1982, amb uns criteris de protecció més seriosos, consolidava un parc que, posteriorment, ha anat guanyant infrastructura i mitjans de gestió.

Entre els efectes positius del parc cal destacar la paralització dels processos urbanitzadors que es produïen dins dels seus límits (això ha comportat fins i tot l’enderroc de construccions il·legals), la fi de la celebració de proves de trial (la pràctica del motorisme de muntanya no ha estat totalment eliminada) i el seu ampli ús educatiu. D’altra banda, però, cal esmentar també la manca d’atenció envers les espècies amenaçades, el poc control sobre l’explotació forestal i cinegètica i la dificultat de canalitzar adequadament la gran massa de visitants, que també genera degradació (abandó de deixalles, erosió, etc.).

Les urbanitzacions, parcialment convertides ara en seu de primeres residències, com també algunes pedreres, han acabat ocupant grans extensions d’ambients naturals valuosos dels termes de Matadepera, Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall, espatllant al mateix temps les perspectives sobre la muntanya. En una situació ideal, prèvia a la degradació d’aquestes àrees, el parc les hagués hagut d’incloure com a part integrant de la unitat natural del massís.

Consells per al visitant

Aquest massís té accés immediat des de les ciutats vallesanes de Terrassa i Sabadell. A partir d’elles, la carretera de Terrassa a Talamanca i Navarcles puja paral·lela a la riera de les Arenes, que separa la serra de l’Obac de Sant Llorenç, mentre que la de Sabadell a Monistrol de Calders accedeix al sector oriental de Sant Llorenç del Munt, tot pujant per la vall del Ripoll. Finalment la carretera de Terrassa a Rellinars i Manresa facilita l’accés a la part sud-occidental de la serra de l’Obac. Totes aquestes carreteres ofereixen bones vistes sobre el massís, i molts punts des d’on endinsars’hi.

L’ascensió al cim de la Mola, on s’ubica el monestir romànic que dóna nom a la muntanya, és una excursió quasi obligada: hom obté una bona visió de les característiques del massís i una magnífica panoràmica des de la zona culminal. L’itinerari més curt parteix de Can Pobla, punt comunicat per una bona pista amb la carretera de Talamanca. Una ascensió complementària és la del Montcau, situat a prop del coll d’Estenalles, per on passa també la carretera anterior. Els itineraris careners entre aquests dos cims o sobre la serra de l’Obac són ben adequats per a un coneixement més ampli de l’espai.

L’exploració dels avencs i de les nombroses coves existents sol requerir uns certs coneixements tècnics. De tota manera hom pot recomanar la visita de la primera galeria de la cova Simanya, situada al vessant oriental del Montcau: el seu recorregut és apte per a tothom, i l’ampla boca de la cavitat procura una il·luminació suficient.

El clima del massís és bastant temperat. Les escasses nevades, no gaire intenses ni duradores, donen l’oportunitat de gaudir d’un paisatge hivernal sense que en general el trànsit es compliqui gaire.

El Centre d’Informació del coll d’Estenalles acull una exposició permanent sobre el parc. Una altra exposició, reduïda i de caire més històric, és al Casal de Cultura de Matadepera.