Els estanys de Sils

Herbassars d’aiguamoll i plantacions de pollancres als terrenys de l’antic estany de Sils.

Ernest Costa

Els estanys de Sils (2.1), entre els principals espais naturals del sistema litoral català.

Aquest espai és constituït per una petita part de la depressió en què s’ubicava un extens estany —l’antic estany de Sils— que tenia unes dimensions de cinc quilòmetres de llargada per un i mig d’amplada. L’estany, situat al bell mig de la plana de la Selva, fou dessecat de manera definitiva a mitjan segle XIX, després de força intents anteriors frustrats o incomplets. Actualment, l’àrea està ocupada per conreus farratgers i, sobretot, per plantacions de pollancres i plàtans. Tot i així, quan es produeixen fortes pluges, una ampla extensió de terreny torna a inundar-se temporalment. De fet, fins fa poc persistia una àrea relativament gran d’aiguamolls (els estanys de Sils), que feien de l’espai una de les escasses zones humides interiors de caràcter natural. Les obres de drenatge del rec principal i dels estanys, realitzades l’any 1988 cara a l’evacuació de les aigües que s’hi embassaven, han suposat un cop molt dur per al manteniment d’aquesta significativa i valuosa zona humida. Aquesta actuació, a més d’inadequada des de diferents àmbits, és inconcebible si es considera l’existència d’una llei d’Espais Naturals que teòricament impedeix la destrucció de les zones humides.

Cal parlar d’un abans i un després d’aquesta intervenció. En aquella època restaven encara alguns retalls de vegetació ripària i aigualosa (petites vernedes, canyissars, herbassars d’aiguamoll, etc.), d’un interès botànic potenciat per les singulars característiques biogeogràfiques de la comarca de la Selva, que permetien una presència rica de plantes marcadament medioeuropees. Quant a les poblacions de vertebrats, l’espai destacava des d’un punt de vista ornitològic i herpetològic. A més de constituir un punt molt notable dels ocells aquàtics migradors, ho era també dels reproductors (ànec coll-verd, cabusset, rascló, martinet menut, etc.), i hi havien criat espècies que rarament nidifiquen als Països Catalans, com és el cas del xarxet. Entre els amfibis i rèptils destacava una població molt important de tortuga d’aigua europea, com també la presència de tritó palmat i, ja dins els peixos, de l’espinós. Tots aquests valors naturals han patit greument les conseqüències de l’actuació esmentada, i les comunitats existents s’han vist molt reduïdes i banalitzades.

Encara ara, el destí més lògic i desitjable per a la zona és la seva ferma protecció i la restauració dels estanys o aiguamolls de Sils; amb aquestes accions quedaria palès ben ràpidament l’alt potencial biològic i educatiu d’aquest espai.