Panoràmica des de la rodalia del Puig Gros, amb els vessants de Montdois, i el Collsacabra al darrere. Els alzinars s’enfilen pels dos costats de la vall del Ter, el fons de la qual omplen les aigües de l’embassament de Susqueda.
Ernest Costa
Les Guilleries (1.2), entre els principals espais naturals del sistema litoral català.
Les Guilleries formen part de l’extrem septentrional de la Serralada Pre-litoral Catalana. Són un espai de transició entre la regió mediterrània, que penetra des de la Depressió de la Selva i per la vall del Ter, i la regió eurosiberiana que apareix en els punts més enlairats, entre els 1000 i els 1200 m d’altitud. Aquest fet, a més de complexa orografia i la secular activitat silvícola, permeten l’existència d’una gran varietat d’ambients forestals.
Aquest espai és limitat al nord pels cingles del Collsacabra; per llevant s’obre a la plana del Gironès i de la Selva; al sud s’alça el massís del Montseny; finalment, per ponent llinda amb la plana de Vic. La part oriental del seu territori pertany a la comarca de la Selva, mentre que l’occidental, més reduïda, correspon a Osona. El relleu de les Guilleries és el d’un massís compacte, de perfil arrodonit i amb nombrosos turons, sense cims gaire destacats. Els materials geològics són molt antics (pertanyen a l’era primària) i es componen de llicorelles amb granits, esquists i gneis, aquests últims únics en tota la Serralada Pre-litoral.
Per sobre l’embassament de Sau i a la conca occidental de la riera Major, s’enlairen unes cingleres admirables, compostes per materials sedimentaris (gresos, conglomerats i calcàries), d’història més recent que la major part de roques del massís. La seva composició i origen és idèntica als dels cingles del Collsacabra, amb els quals formen una mateixa unitat geològica. En aquests penyals s’han trobat jaciments arqueològics neolítics d’una gran riquesa (per exemple, el Cingle Vermell), amb mostres de l’antiga fauna quaternària de la regió.
La hidrografia pertany bàsicament a la conca del Ter, que travessa la regió provinent de la plana de Vic. El riu s’eixampla en formar els embassaments de Sau, Susqueda i el Pasteral, construïts a la dècada dels seixanta i que van negar les valls conegudes amb els mateixos noms. Al llarg del curs del Ter conflueixen diverses rieres que solquen els relleus del massís o que bé han abandonat el Collsacabra abocant-se als cingles amb espectaculars salts d’aigua. Algunes tenen un gran interès piscícola, com la riera d’Osor, la riera d’Arbúcies, la riera Major, i els seus afluents.
Mosaic de vegetació forestal
Castanyeda vora Tortadès. L’explotació de la fusta del castanyer (Castanea Sativa) ha estat durant molts anys una activitat econòmica força important a les Guilleries.
Ernest Costa
El paisatge de les Guilleries és el d’un immens mosaic de boscos, repartits per l’espai a partir de tres factors ambientals.
El principal condicionant de la vegetació és el clima mediterrani humit, suau de temperatures i plujós a la primavera i la tardor. En segon lloc figura el substrat geològic, format per materials silicis i, per tant, amb sòls àcids. L’aprofitament silvícola és el tercer factor que ha modificat en gran mesura el paisatge al llarg dels segles.
Fa uns cent anys, molts alzinars de les Guilleries eren intensament explotats per a obtenir carbó o llenya, i moltes feixes estaven conreades. Avui en dia, l’abandó del carbó vegetal com a combustible habitual i el despoblament rural han permès una represa del bosc, que ha recobert la major part de l’espai. L’alzinar és el bosc dominant al massís, i se’n troben dues varietats: l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), que es distribueix entre els 500 i els 1000 m d’altitud, i l’alzinar litoral o amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), de sotabosc més ric i que només ocupa les parts més baixes i càlides. També apareix algun retall de sureda, en els sòls sorrencs.
A les parts més altes creixen les rouredes acidòfiles de roure martinenc i la de roure de fulla gran, que, com diu el seu nom, són pròpies dels sòls àcids. El roure de fulla gran és un arbre centreuropeu poc freqüent a Catalunya i que al sud de les Guilleries i del Montseny-Montnegre reapareix molt rarament.
En certs vessants obacs creixen mostres de fageda acidòfila amb descàmpsia flexuosa (Luzulo niveae-fagetum), força pobra en composició florística, a causa dels sòls àcids. A les vores de les rieres i torrents es fan salzedes, vernedes i avellanoses. Conserven un bon estat a les ribes del Ter, entre la presa de Susqueda i el Pasteral, i també a les vores de les rieres principals. També apareixen retalls de prats de pastura de tendència humida i landes de bruguerola (Calluno-Genistion) en el domini de la fageda.
Les Guilleries tenen una elevada singularitat florística, propiciada pel seu relleu accidentat. Un exemple n’és la petita falguera africana Pellaea calomelanos, autèntic fòssil vivent que a Europa només s’ha trobat en unes roques assolellades de Susqueda i en una localitat de l’Alt Empordà. Altres espècies interessants, rares a Catalunya, són el llorer-cirer de Portugal, que viu en els fondals dels torrents i Melampyrum catalaunicum, un endemisme del sud-oest d’Europa, habitant dels boscos caducifolis humits.
Els aprofitaments silvícoles han afavorit la implantació de diferents formacions forestals. Amb el pas del temps, unes han estat més esteses que altres segons el seu valor comercial en cada moment. El cas més rellevant és la castanyeda. El castanyer és un arbre d’origen oriental que, hom diu, fou introduït ja pels romans i que només creix sobre terrenys silicics. Un altre cas és la sureda, estesa a principi de segle durant la puixança econòmica del suro, aprofitant també el terreny àcid del massís, apte per a la surera. Avui en dia els pins ocupen però bona part de l’espai, sobretot el pi roig en els llocs més frescals, i la pinassa i el pi pinyer en els més secs. Fa uns pocs decennis es van començar a introduir espècies exòtiques com el pi insigne i l’avet de Douglas (procedents d’Amèrica) i l’eucaliptus (originari d’Austràlia), davant la demanda creixent de pasta per a fer paper. En els últims anys han proliferat les plantacions d’arbres ornamentals, com la pícea o avet roig, criats en vivers i comercialitzats com a arbres de Nadal.
Habitants de boscos i rieres
La fauna de les Guilleries és forestal en la seva major part. La tranquil·litat de molts indrets ha beneficiat el manteniment d’una bona comunitat faunística. No hi manquen diversos carnívors com el gat mesquer, la fagina o gorjablanc, el teixó i la guineu o guilla, d’on es diu que prové el topònim del massís. El gat salvatge també hi és present, encara que sembla rar i en bona part hibridat amb gats asilvestrats. El senglar hi és molt abundant, però tot i això, hom continua introduint exemplars mesclats amb porcs domèstics.
Fins fa pocs anys la llúdriga poblava les rieres, però avui ha desaparegut per l’excessiva pressió humana. El seu ambient l’ha ocupat un carnívor introduït accidentalment, el visó americà, que es va escapar d’unes granges on es criava per a aprofitar-ne la pell.
Cada tipus de bosc comporta una fauna associada pròpia. En els boscos caducifolis i pastures humides es troben, per exemple, el liró gris (Glis glis), l’aligot vesper, la piula dels arbres, el llangardaix verd i la serp d’Esculapi. En els boscos mediterranis, amb un sotabosc ben nodrit, crien petits ocells de les formacions arbustives, com el tallarol de garriga, el tallarol capnegre, entre molts altres, i la rata cellarda (Eliomys quercinus). En algunes pastures s’ha citat el talpó roig (Clethriononys glareolus), un rosegador força escàs a les terres mediterrànies. En les fagedes i en algunes pinedes cria el reietó, moixó més propi del Pirineu i que més al sud només es retroba al Montseny. Algun any de bona producció de pinyons ha nidificat el trencapinyes, que s’alimenta de les llavors dels pins. També ha criat el mastegatatxes, ocell del qual es coneixen escasses dades de reproducció a Catalunya. Cal remarcar que la varietat d’ocells és diferent en cada mena de bosc. Les pinedes són les formacions forestals ornitològicament més riques, seguides de la roureda i de l’alzinar, la fageda i, finalment, la castanyeda.
Diverses espècies d’ocells de roca troben un recer en les espectaculars cingleres de les Guilleries i del Collsacabra. Per exemple, pot observar-s’hi el falcó pelegrí i la merla blava durant tot l’any, i el pela-roques a l’hivern. D’altra banda, els embassaments de Sau i Susqueda representen un punt important per la migració i la hivernada d’ocells aquàtics. Els corbs marins grossos, els bernats pescaires i els ànecs coll-verds són els més abundants, encara que mai en grans quantitats. En canvi, centenars de gavians argentats dormen als pantans durant tot l’any. Durant les èpoques de pas migratori apareix l’àguila pescadora, que sovint s’entreté a pescar als embassaments, com també alguns cabussons, ànecs i variades espècies de limícols.
Els cursos d’aigua i les basses disposen d’una fauna molt rica. En destaca la merla d’aigua o alguns representants de l’alta muntanya, com la granota roja i el tritó pirinenc. També hi viuen d’altres amfibis prou interessants, com el tritó palmat i el tritó jaspiat, habitants de les basses. El poblament de peixos és particularment ric, gràcies a les aigües oxigenades i els llits de sorra de les rieres. Entre ells destaca la truita comuna, que tot i les introduccions sempre ha presentat un nucli de població autòcton, allunyat de les poblacions pirinenques. El barb de muntanya, la bagra comuna i, a la riera d’Arbúcies, l’anguila, són els altres peixos autòctons. La resta d’espècies, com per exemple el barb roig, són exòtiques. Als embassaments s’han alliberat diferents espècies de peixos que assoleixen considerables dimensions, com el luci, el peix gat i la perca americana.
Finalment, cal esmentar alguns artròpodes força particulars, entre els quals es compten coleòpters, lepidòpters, heteròpters i cladòcers de les rieres. Aquests darrers actuen com a organismes indicadors o característics d’aigües molt netes.
Estat de conservació
La problemàtica de les Guilleries està centrada en bona part en els aprofitaments forestals intensius de la major part de l’espai. Seria interessant potenciar la planificació dels aprofitaments, amb una distinció entre els boscos de protecció, de gran interès ecològic, i els boscos d’explotació intensiva. En algunes àrees s’hi han fet plantacions d’eucaliptus en substitució del bosc autòcton, d’un encert ecològic molt qüestionable. Cal anar amb cura així mateix amb l’obertura de pistes forestals, sobretot tenint en compte la inestabilitat dels saulons que composen el sòl, molt propensos a processos erosius que poden malmetre irreversiblement el mantell fèrtil.
Les activitats extractives tenen un cert relleu, més que tot per aprofitar saulons. Aquestes explotacions han de garantir la restauració dels terrenys. Antigament s’havien explotat algunes mines de poca envergadura, per exemple de fluorita i de barita. Durant els anys setanta, va haver-hi unes proves per a possibles extraccions d’urani, que no van prosperar per la baixa rendibilitat que oferien.
Actualment les Guilleries poden veure’s greument afectades per la construcció de l’Eix Transversal de Catalunya, que travessarà el massís pel sector de Sant Hilari Sacalm. L’impacte paisatgístic i el perill de desmunts importants i de major freqüentació del massís es preveuen de manera preocupant per part dels grups ecologistes. D’altra banda, cal subratllar la gravíssima contaminació del pantà de Sau, un dels més bruts d’Europa. Els embassaments actuen com a trampes per a la contaminació o "depuradores naturals", atès que els seus sediments acumulen una enorme quantitat de substàncies contaminants. D’aquesta manera, l’embassament de Susqueda és molt més net que el de Sau, i les aigües del Ter, un cop han traspassat el Pasteral, han recuperat bona part de la seva qualitat.
Durant els anys vuitanta es va elaborar un projecte de parc natural per a les Guilleries i el Collsacabra que actualment està paralitzat.
Consells per al visitant
Des de la plana de Vic s’accedeix a les Guilleries per les carreteres en direcció a Vilanova de Sau, Sant Sadurní d’Osormort o Espinelves; des de Santa Coloma de Farners per la carretera de Sant Hilari Sacalm; també s’hi pot arribar des d’Anglès (per Osor), Arbúcies i altres poblacions. Una ruta molt recomanable és seguir la pista que voreja els embassaments de Sau i Susqueda: s’obté una òptima visió sobre els cingles del Collsacabra i es passa per magnífics alzinars i boscos de ribera als fondals de les rieres. Durant l’hivern i les èpoques de migració es poden observar diversos ocells aquàtics als pantans.
Des del sector de Vilanova de Sau es pot accedir als magnífics cingles vermells, de gran interès geològic, botànic i per la fauna rupícola. Es recomanable pujar, per exemple, al Salt de la Minyona. Del pantà de Sau parteix un interessant itinerari geològic que s’enfila pels cingles de Tavertet. Des del seu cim s’obté una visió panoràmica sobre el conjunt de les Guilleries. També és singular el recorregut pel pla de Montdois, a partir de Rupit, per sota les espectaculars cingleres del Collsacabra i dins un paisatge vegetal molt divers, que abarca des dels alzinars muntanyencs fins a les plantacions d’eucaliptus. És interessant de visitar les comunitats aquàtiques i de ribera de la riera Major i els seus afluents, com també els paisatges feréstecs de la seva conca oriental, en el sector de Sant Andreu de Bancells.
Els recorreguts per les carreterres de Seva o Sant Julià de Vilatorta a Sant Sadurní d’Osormort o Espinelves i de Sant Hilari a Osor, transcorren per alzinars i perxades de castanyers, amb claps de roureda, fageda i bedollar. De Sant Sadurní a Sant Hilari per Espinelves o pel pla de la Creu, i també del Coll de Ravell a Arbúcies, se circula dins un paisatge forestal en mosaic, amb plantacions d’arbres diversos combinades amb boscos autòctons. Grans parcel·les de castanyeda i altres boscos s’estenen per les pistes que enllacen Sant Hilari amb la plana de la Selva. A partir d’alguns dels recorreguts anteriors es pot accedir als punts culminants del massís. Des d’allí es té una visió general sobre el conjunt de l’espai. Cal destacar els cims de Sant Benet i Sant Gregori a través del coll de Nofré, on es localitzen alzinars superbs. També cal esmentar el puig de Sant Miquel i altres punts situats a l’entorn d’Osor.