Les muntanyes de Prades

Penya-segats a llevant de la Mussara; les pinedes secundàries de pi roig els colonitzen a la base i al cim.

Ernest Costa

Les muntanyes de Prades (1.9), entre els principals espais naturals del sistema litoral català.

Les muntanyes de Prades són situades al sector nord-occidental de la Serralada Costanera Catalana i formen un bloc enlairat sobre les planes del Camp de Tarragona i de la Conca de Barberà. Ocupen una superfície d’uns 260 km2 i estan envoltades al nord i a l’est pel riu Francolí, alhora que limiten a l’oest amb les serres de la Llena i del Montsant i amb l’enfonsada conca del Priorat.

En aquesta zona es poden distingir dos conjunts muntanyosos, separats per les valls del Siurana i del Brugent, rius que seguint direccions oposades acaben desembocant a l’Ebre i al Francolí, respectivament. El primer inclou les màximes altituds del massís, que culminen, vora Prades, amb el tossal de la Baltasana (1201 m), i s’estén des de Siurana fins a Montblanc. El segon conjunt de muntanyes ho fa entre el coll d’Alforja i les poblacions de la Riba i la Selva del Camp. Aquí les altituds són una mica inferiors, però assoleixen els 1075 m al puig Pelat, situat a l’altiplà dels Motllats, enlairat tot ell per sobre dels 1000 m.

Materials paleozoics (roques sedimentàries parcialment metamorfitzades i roques ígnies) formen el sòcol d’una cobertura mesozoica, força potent, de roques sedimentàries, formada per dolomies, gresos i altres roques que se succeeixen verticalment. Aquesta superposició dels materials és molt fàcil d’observar a la zona sud, com ara als penya-segats de la Mussara o de Siurana, on el cingle blanc, de calcàries o dolomies, se situa per damunt del cingle vermell, de gresos. Tot i així, a la part nord de les muntanyes de Prades majoritàriament afloren els vells materials del sòcol paleozoic. El relleu és de tipus tabular, i combina tossals, carenes i planes enlairades amb cingles verticals, valls enfonsades i barrancs abruptes, tot plegat conforma una orografia bastant complexa i accidentada.

El considerable aixecament d’aquest conjunt muntanyós fa que s’hi creï una petita illa climàtica, una mica més humida i freda que les terres envoltants. A les parts més altes les precipitacions mitjanes poden superar els 700 mm anuals, concentrats sobretot a la tardor i a la primavera.

Un massís marcadament forestal

Branca de roure reboll (Quercus pyrenaica) que mostra les marcades fulles lobulades que caracteritzen aquest arbre. L’espècie té a la rodalia de Prades l’única localitat de tot Catalunya.

Ernest Costa

La situació geogràfica de les muntanyes de Prades, la diversitat de substrats i orientacions i el gradient altitudinal propicien una riquesa florística notable i també l’existència de localitats extremes, tant de plantes ibèriques com eurosiberianes. La vegetació té un caràcter bàsicament mediterrani que es veu però matisat per la presència de comunitats submediterrànies i també eurosiberianes en alguns punts.

Gran part de les muntanyes de Prades és coberta de bosc (incloent-hi grans extensions de brolles amb un estrat de pins). El cobriment arbori falta sobretot a les àrees afectades, més o menys recentment, pels incendis i en menor mesura als conreus no arboris que persisteixen, com també als llocs rocosos i pedregosos de sòls especialment magres.

De manera natural, alzinars i carrascars ocuparien les parts mitja i baixa del massís (principalment per sota dels 800 m). Encara ara cobreixen una superfície prou important, però per influència humana han estat en gran part substituïts per altres comunitats i especialment per pinedes. De fet el pi blanc és l’arbre més abundant d’aquestes muntanyes i forma grans masses forestals, sobretot als sectors sud i est. L’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) s’estén per la zona baixa del nord del massís (als llocs on està més degradat poden prendre importància l’arboç i el pi blanc), mentre que per damunt hi ha una franja d’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) on ja són presents algunes herbes nemorals notables, com Luzula forsteri i Veronica officinalis. Els carrascars (Quercetum rotundifoliae) es presenten tant a llocs elevats, secs i ventosos com a la zona baixa del nord-oest del massís, on configuren un paisatge que recorda força el de moltes àrees continentals peninsulars. Aquest caràcter ibèric també es reflecteix en la composició florística d’aquesta i d’altres comunitats.

A les obagues més altes, immediates al tossal de la Baltasana, hi ha pinedes de pi roig amb boixerola (Arctostaphylo-Pinetum catalaunicae), de gran interès per les seves afinitats boreals, on creixen herbes notables com Luzula forsteri, Galium rotundifolium o la monòtropa (Monotropa hypopytys), petita planta sapròfita. El pi roig forma de fet boscos molt més extensos però que solen tenir una composició florística que els acosta més aviat a rouredes o, fins i tot, a joncedes. En realitat gran part d’aquestes i d’altres pinedes, sense la intervenció humana serien rouredes, boscos que actualment tenen una extensió limitada i que poden estar més o menys envaïts per pins. En llocs de tendència continental i amb sòls carbonatats el bosc el forma el roure de fulla petita mentre que els llocs més humits són dominats per caducifolis mixtos (amb roures martinenc i cerrioide, blades, telis de fulla gran, etc). Cal destacar l’excepcionalitat de la roureda de roure reboll (Cephalanthero-Quercetum pyrenaicae) que creix, sobre substrat silícic, vora el tossal de la Baltasana. Malgrat haver estat molt explotada per l’home, oferir un aspecte baix (no gens esponerós) i estar sovint envaïda pel pi roig, aquest bosc té una gran importància biogeogràfica, perquè és l’única localitat a Catalunya d’aquesta espècie i en configura el límit oriental. La capacitat de rebrot enfront de les tallades sens dubte n’ha afavorit la persistència.

A les raconades frescals d’algunes obagues creixen claps de teixos que solen estar acompanyats per grèvols, avellaners, pel fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum) i l’herba de Sant Robert (Geranium robertianum), i formen comunitats de caràcter molt eurosiberià.

Les bosquines —brolles i garriques bàsicament— prenen sobretot importància als vessants sud i est, on el cobriment forestal ha patit més l’acció humana i els incendis. Són especialment destacables les brolles silicícoles de la part alta, on abunden el tamborino (Lavandula stoechas subspècie pedunculata), de caràcter molt ibèric, i l’estepa de muntanya. L’eriçó (Erinacea anthyllys) forma brolles a carenes i altres indrets alts i ventosos (més al nord ja només es presenta de manera molt puntual). És destacable així mateix la presència del margalló a les zones més càlides, i de l’estepa populifòlia, la més alta de les estepes del país.

Dins la vegetació rupícola destaca el rar salze de cingle (Salix tarraconensis), endemisme que, en forma de petites mates, arrela a fissures de cingles calcaris elevats i obacs, i que té a Prades el límit septentrional. Aquesta espècie defineix una comunitat en què creix també el te de soqueta (Potentilla caulescens), la lluqueta de roca (Globularia repens) i Hieracium laniferum.

D’altres plantes prou interessants són el crespinell Sedum rupestre subspècie elegans, Jasione crispa subspècie sessiliflora i Senecio doria, o les molt rares Evax pygmaea subspècie carpetana, Minuartia dichotoma i Spergularia segetalis, pròpies de pradells o jonqueres terofítics. A més, la flora criptogàmica és prou diversa i compta amb força espècies d’interès, com ara Lethariella intricata, liquen propi de les roques silícies.

Penetracions faunístiques septentrionals

Petit gorg i salt d’aigua a la capçalera del riu Glorieta, amb formacions de travertí recobertes de molses.

Fototeca / MC

En les comunitats d’ocells nidificants torna a fer-se palès el caràcter de transició climàtica de les muntanyes de Prades. Diverses espècies reflecteixen prou bé el paper de refugi d’espècies septentrionals que té el massís. Algunes, com l’aligot vesper, el pica-soques blau o la piula dels arbres semblen molt escasses o localitzades. D’altres hi són més esteses, com ara el picot garser gros, que ateny la màxima densitat a les pinedes de pi roig del sector septentrional, el tord, la tallareta vulgar, el tallarol gros, el mosquiter groc petit o el crepuscular enganyapastors. De tota manera, cal dir que l’ornitofauna, que supera el centenar d’espècies nidificants, té un caràcter global mediterrani.

Els ocells rapinyaires hi són ben representats, encara que lògicament en petit nombre. Són relativament comuns l’àguila cuabarrada, el falcó pelegrí, el xoriguer i el duc; l’àguila daurada és en canvi molt escassa. També hi són presents rapinyaires forestals com l’astor, l’esparver, el gamarús, el mussol banyut i l’àguila marcenca, que tot i no estar tan lligada als boscos necessita sempre d’arbres per a bastir-hi els nius.

El grup de les aus rupícoles és bastant ric, i a part d’alguns rapinyaires ja esmentats poden assenyalar-se entre d’altres les merles blava i roquera, el pardal roquer, el ballester i la xixella, colom que com el forestal tudó, és força abundant. També depèn bastant de les zones de penyals (incloent-hi algunes construccions humanes) la termòfila oreneta cuarogenca, molt escassa però de presència regular en alguns punts. La gralla tenia bones colònies als rocams del massís però hi ha desaparegut per motius no gens clars. A l’hivern poden ser detectats també el pela-roques i el cercavores.

Entre els mamífers sobresurt l’existència d’una població de musaranya menuda (Sorex minutus), que en aquestes muntanyes té un nucli aïllat de la resta de les poblacions catalanes —esteses per la Catalunya humida— i ibèriques. És notable així mateix la persistència del gat salvatge, un dels carnívors amb més problemes quant a la seva conservació, i que en general és escàs i localitzat fora de les regions pirinenca i pre-pirinenca. També hi perviu, per bé que escassament, la llebre. Per contra la llúdriga desaparegué, segons sembla paral·lelament a la creació de la presa de Siurana. Aquesta presa, com que era situada a la capçalera del riu del mateix nom, n’alterà completament el règim, i imposà períodes de restricció que afectaven el cabal del riu i la vida de les comunitats fluvials. La resta d’espècies de mamífers (tret dels quiròpters, encara força desconeguts) són els habituals de la muntanyes mediterrànies dels Països Catalans continentals.

Dins el grup d’amfibis i de rèptils figuren dues espècies d’origen septentrional que donen un matís eurosiberià a l’herpetofauna del massís, bàsicament ocupat per espècies mediterrànies o de distribució àmplia: són la salamandra i el vidriol. D’altra banda, és interessant la presència de l’escurçó ibèric, per la seva general raresa tot i tenir una distribució força àmplia al país.

L’ictiofauna està condicionada per la irregularitat i escàs cabal dels rius, la pertinença d’aquests a la conca de l’Ebre o a la del Francolí, i per la intervenció humana mitjançant els aprofitaments hídrics o la introducció d’espècies piscícoles. El fet més destacable és la presència de la madrilleta roja, peixet que als Països Catalans tan sols és present actualment en nuclis aïllats.

Entre els molts invertebrats d’interès pot assenyalar-se diferents coleòpters endèmics, com Geopselaphus catalonicus, o Sternocoelis duforti, que també s’ha trobat a la serra d’Ancosa. Aquesta darrera espècie viu als formiguers d’Apogaster i s’alimenta de formigues mortes i de larves. L’escarabat daurat (Carabus rutilans), de coloració molt bella pels seus reflexos irisats verds i vermells i propi dels boscos humits, bàsicament del Pirineu, té a Prades el seu límit meridional.

Estat de conservació

En les darreres dècades l’àrea s’ha vist sotmesa a una pressió humana relativament poc intensa, a causa tant del seu despoblament com d’un baix desenvolupament de processos urbanitzadors. Tanmateix, malgrat la declaració, el 1984, de Paratge Natural d’Interès Nacional de la vall del monestir de Poblet, l’espai continua essent vulnerable davant les activitats degradadores, actuals o potencials.

Els aprofitaments forestals, si bé no han provocat la regressió de l’àrea forestada (al contari dels incendis, que de vegades han arrasat molts centenars d’hectàrees), sí que han fet que la pràctica totalitat dels boscos siguin molt joves. Incomprensiblement s’han produït fets tan absurds com, l’any 1990, la tala autoritzada de part de la roureda de roure reboll quan, ben contràriament, s’hauria de propiciar la seva regeneració. Aquest, com els altres boscos de major interès natural (particularment els de la façana septentrional del massís) haurien de ser especialment protegits.

L’explotació de roques (principalment per a obtenir graves o per a finalitats ornamentals) ha generat explotacions mineres a cel obert. Això ha produït un impacte paisatgístic molt evident, no sols per les pedreres mateixes sinó també perquè els materials no aprofitats són abocats formant grans acumulacions.

Algunes activitats de lleure, com la circulació amb motos tot terreny o l’escalada, haurien de ser controlades. Així mateix caldria considerar l’impacte paisatgístic negatiu que produeixen actuacions com ara la instal·lació de línies elèctriques o l’explotació dels recursos hidrics.

L’eventual creació d’un parc natural al conjunt de les muntanyes de Prades hauria d’estar en tot cas acompanyada de continguts proteccionistes reals que fossin veritablement una eina efectiva per a la conservació del medi i no pas un catalitzador de la seva invasió incontrolada.

Consells per al visitant

L’accés a les muntanyes de Prades està facilitat per la proximitat de les autopistes A-2 i A-7, les carreteres N-240, N-420, C-240 i C-242 o les línies de ferrocarril de Barcelona-Valls-Lleida o Barcelona-Tarragona-Lleida. La xarxa local de carreteres, que comunica els diferents pobles i llogarets, travessa l’espai per diversos llocs i és del tot suficient per a obtenir-ne una visió força completa, a més, permet arribar a molts llocs d’interès. La visita de diferents punts culminals o careners és aconsellable per a entendre el relleu predominantment tabular d’aquestes muntanyes. Alguns dels llocs més adequats són el mirador de l’enrunat poble de la Mussara, la pintoresca i encinglerada població de Siurana, a la qual s’arriba des de Cornudella per una pista no asfaltada, o el tossal de la Baltasana, situat vora Prades. L’ascensió a aquest cim és especialment recomanable ja que, a més de facilitar el contacte amb els boscos culminals de pi roig, permet visualitzar part de l’obaga de la serra, amb l’extens bosc de Poblet, i també de la vall del Brugent, situada al sud. La roureda de roure reboll se situa ben a prop del tossal de la Baltasana, concretament vora la cruïlla de les carreteres de Poblet i de Vilanova de Prades.

Una visió més intimista pot oferir-la una passejada per la riba del riu Brugent, per exemple aigües avall del poble de Farena. D’altra banda, el recorregut de l’avenc de la Febró, cavitat subterrània propera al poble del mateix nom, és ben sorprenent i té l’avantatge de ser transitable sense gaires complicacions.