Amarantàcies. 1Amaranthus graecizans: a aspecte general, on es pot veure el port d’aquesta herba anual de flors poc aparents, agrupades en inflorescències axil·lars (x 0,5); b cima de flors trímeres, amb algunes de masculines i altres de femenines (x 10); c fruit capsular que conserva encara els tèpals membranosos (x 10); c’ càpsula, dita pixidi perquè s’obre per una línia de dehiscència transversal (x 10); d llavor, de testa negra i brillant (x 10).
Eugeni Sierra
Les amarantàcies són herbes, més rarament arbusts, de fulles esparses o oposades, enteres i sense estípules. Se’n coneixen vora de 65 gèneres i de 900 espècies, una desena de les quals són espontànies a les nostres terres. La majoria viuen a les regions tropicals i subtropical, però algunes habiten les latituds temperades.
Quant a la morfologia floral, s’acosten força a la família precedent; fan flors hermafrodites o unisexuals, amb cinc tèpals o menys, estams en igual nombre i un ovari unilocular format per dos o tres carpels soldats. Es diferencien de les quenopodiàcies, però, perquè presenten sovint els estams units entre ells a la base fent una mena d’anella, i també per la consistència dels tèpals, que són membranosos i translúcids, igual que les bràctecs florals. A més, tant aquestes com els tèpals solen ser aguts o, fins i tot, espinescents. Les amarantàcies fruiten donant càpsules, dehiscents o no, cadascuna amb una o més llavors, les quals són sovint lenticulars i amb la testa negra i brillant.
El nom de blet punxent se sol aplicar a diverses espècies del gènere Amaranthus pel fet que les denses inflorescències que fan duen bràctees i sèpals un xic espinescents. Un dels més comuns és A. retroflexus que, com d’altres congèneres, viu principalment als conreus poc o molt humits.
Jordi Vidal
Algunes amarantàcies (sobretot dels gèneres Celosia i Gomphrena) són cultivades com a ornamentals, però sovintegen més les que es comporten com a males herbes dels camps o d’altres indrets ruderals. En aquests ambients abunden a les nostres terres els amarants, anomenats genèricament, com altres herbes semblants, blets. Són plantes anuals, bé que algunes de grans dimensions, amb les flors gens vistoses i densament agrupades en inflo-rescències complexes, terminals o axil·lars. Amaranthus retroflexus, per exemple, és una herba erecta, alta fins d’un metre o poc més, i de fulles el·líptiques; duu al capdamunt de la tija una gran inflorescència densa, ramosa i un xic espinescent i es fa als conreus de regadiu i en altres ambients humanitzats poc o molt frescals, per totes les comarques. En hàbitats similars, i també molt difosos, hom troba altres representants del mateix gènere: A. graecizans és tot ell més petit i de port decumbent o ascendent, i presenta inflorescències menudes a l’axil·la de les fulles. També destaca A. albus, planta esblanqueïda, amb nombroses branques divaricades i de fulles més aviat petites i escasses; viu, com els seus congèneres, en llocs ruderals, però més eixuts i calents.