Les poligonàcies

Poligonàcies. 1 Passacamins (Polygonum aviculared): a planta sencera, de port decumbent, fulles lanceolades i flors menudes, poc aparents (x 0,5); b flor seccionada (x 7); c fruit ja madur, en forma de petita núcula, parcialment envoltat pels tèpals (x 7). 2 Brot de Bilderdykia convolvulus, de tiges volubles i fulles sagitades (x 0,5). 3 Rumex acetosella subspècie angiocarpus: a aspecte general d’aquesta petita agrella anual (x 0,5); b fruit madur (x 5). 4 Rumex crispus: a fruit cobert per les tres valves (tèpals transformats), amples i enteres (x 8); b fruit nu (x 8). 5 R. pulcher: a flor masculina, amb dos verticils trímers de tèpals i sis estams (x 5); b flor femenina (x 5); c fruit cobert per les valves (x 5); d fruit nu (x 5).

Eugeni Sierra

Les poligonàcies són en total més de 800 espècies (poc més de 30 autòctones als Països Catalans) repartides en una trentena de gèneres. La majoria són pròpies de les zones temperades de l’hemisferi boreal, bé que n’hi ha també de sud-americanes i d’australianes. Es tracta en general d’herbes, més rarament d’arbusts o d’arbres, amb les fulles esparses i simples. Típicament, les fulles s’acompanyen a llur base d’una beina, tènue i membranosa, que embolcalla més o menys llargament la tija. Aquesta beina, l’òcrea, s’interpreta com a resultat de la soldadura de les estípules. Les flors de les poligonàcies són molts cops poc vistoses, petites i de color blanc, verdós o rosat, però sovint s’agrupen en inflorescències racemoses més rellevants. El periant està format per tèpals lliures, de tres a sis, que sovint es conserven i creixen al llarg de la maduració del fruit. El gineceu, que consta d’un pistil superunilocular que acaba amb dos, tres o quatre estils, dona una núcula petita, tríquetra o lenticular, d’endosperma farinós. A causa d’aquest darrer tret s’havia cultivat fins no fa gaires anys, sobretot a la plana d’Olot, el fajol (Fagopyrum esculentum), el fruit del qual es destinava a l’engreix del bestiar i també a l’obtenció de farina per a fer-ne sopes o pa. Altres poligonàcies, especialment els ruibarbres (Rheum), es cultiven a diversos països per al consum humà. També certes espècies amb floretes vistoses, com és ara Bilderdykia aubertii, són força esteses com a plantes de jardí.

Els passacamins, les bistortes i l’herba presseguera

Totes aquestes plantes, i encara d’altres de la nostra flora, s’inclouen en el gènere Polygonum, que es caracteritza per les flors hermafrodites, amb cinc petits tèpals més o menys acolorits, i generalment vuit estams. El passacamins (P. aviculare), la més estesa de totes, és una herba procumbent, de tiges nuoses que creixen i es ramifiquen ben ajagudes a terra. Les fulles són petites i lanceolades, i les flors, molt menudes, resulten encara menys aparents pel fet que els tèpals són verdosos per la part de fora. Aquesta planta és pròpia dels llocs trepitjats, sovint ruderals, com camins, passeigs, descampats, etc., on es manté activa bona part de l’any. Una espècie d’hàbit similar, però tota ella molt més robusta i amb les flors més atraients, és P. maritimum, exclusiva dels sorrals de les platges.

D’aspecte ben diferent, l’herba presseguera (Polygonum persicaria) és una planta ascendent, de dos a quatre pams d’alçada i amb les fulles que recorden les del presseguer, però més fosques i amb una taca negrosa al bell mig. Quant a les floretes, són rosades o esblanqueïdes i resulten vistents perquè s’agrupen en inflorescències espiciformes denses que terminen les tiges. L’herba presseguera creix en indrets ruderals humits, com són vores de sèquies, horts, etc. En ambients més aigualosos, s’hi fa el pebre d’aigua (P. hydropiper), d’aspecte semblant però amb les inflorescències més laxes i els fruits de sabor picant. Cal fer esment encara de la bistorta (Polygonum bistorta), herba pirinenca que s’anomena així per la forma sinuosa del seu rizoma. Creix ben erecta fins a fer-se d’1 m d’alçada, i duu al capdamunt una espiga de floretes rosades ben vistosa. és pròpia d’herbassars higròfils, prats de dall i marges de rierols, als estatges montà i subalpí. El seu parent pròxim P. viviparum és, en canvi, freqüent als indrets rocallosos i innivats de l’estatge alpí i, a més, no sol fer més d’un pam. Presenta ben manifest el fenomen del fals viviparisme, ja que forma petits bulbets reproductors a la part inferior de l’espiga florífera.

Del gènere Bilderdykia, ja esmentat, es fa als conreus i guarets de bona part del país B. convolvulus, herba lianoide de fins quatre o cinc pams de llargària i de color verd grisós. Repeteix en gran part els caràcters fonamentals dels Polygonum, però se’n separa per les fulles amplament sagitades i les tiges volubles, com les d’una corretjola.

Les paradelles i les agrelles

Així com als gèneres esmentats són generals les flors entomòfiles, les espècies de Rumex, sovint dioiques, les fan verdoses, gens vistents, adaptades a la pol·linització pel vent. A més, el periant es compon de sis tèpals, dels quals els tres interns creixen amb el fruit i l’embolcallen fins a la maduresa, formant una mena de tres valves de morfologia característica per a cada espècie. R. crispus, una de les paradelles més freqüents a tot el país, és una planta vivaç, de fins 1 m o més, que, com moltes de les seves congèneres, s’agrada dels sòls rics i nitrificats. Per això creix a les vores dels camins, als erms i, fins i tot, als sembrats, entre els quals destaca, quan les espigues groguegen, pel color bru que pren la seva densa infructescència en assecar-se. En indrets similars creix sovint R. pulcher, herba, en canvi, ramosa i laxa, amb les branques esteses i les flors en petits glomèruls distants. S’hi assembla pel port R. conglomeratus, que té, però, les valves fructíferes molt més estretes i que, tot i essent també ruderal, es fa en llocs més humits.

Dins del gènere Rumex, les agrelles es coneixen per llurs fulles sagitades, amb dos lòbuls basals que miren avall, i de sabor un xic agre a causa de l’àcid oxàlic que contenen. Algunes d’aquestes plantes, i especialment R. acetosa, es conrearen extensament a les comarques humides per a menjar-ne les fulles, sobretot bullides. Hom els atribueix propietats digestives i també efectes aperitius i diürètics; encara més, crues són una important font de vitamina C i, per això, s’empraren com a antiescorbútiques. R. acetosa es veu per la muntanya humida, on fa part dels prats de dall i dels herbassars higròfils sobre sòls rics; és una herba vivaç, de port similar a R. crispus però més gràcil i amb menys fulles. Una morfologia similar es retroba en R. acetosella, que és, però, una petita herba anual freqüent als sòls sorrencs, pobres i més o menys àcids, de tot el país. Representada per la subespècie angiocarpus, mediterrània, és a la majoria de les comarques, tret de les més humides.

Tant per l’hàbitat com per l’aparença destaca dins el gènere la badola (Rumex scutatus), de fulles també àcides però en forma d’escut, un xic carnoses i de color grisenc, glauques. És una mateta decumbent, nuosa i amb la inflorescència molt laxa. Creix a les pedrusques de les muntanyes sud-europees, per bé que al nostre país esdevé molt rara cap a les més meridionals.