Plumbaginàcies. 1 Gasó (Armeria alliacea): a aspecte d’una inflorescència ben oberta (x 1,5); b detall d’una de les flors amb la seva bràctea (x 3). 2Limonium catalaunicum: a roseta basal de fulles amb la nervació ben evident (x 0,5); b aspecte d’una part de la inflorescència (x 0,5); c detall d’una flor amb les seves bràctees amplament escarioses al marge (x 5). 3Limonium girardianum: a aspecte parcial de la inflorescència amb les flors densament disposades (x 0,5); b grup de dues flors envoltades de bràctees (x 4); c detall d’una sola flor, sense corol·la (x 5).
Eugeni Sierra
Són herbes o arbusts propis d’indrets àrids o salins. Prop d’unes 500 espècies es troben escampades gairebé per tot el món, però especialment per les terres mediterrànies orientals i per les asiàtiques, on hi ha un bon nombre de tàxons (sovint microspècies) endèmics de territoris reduïts. Tenen les fulles simples, les basals disposades en roseta i les caulinars esparses. Fan unes inflorescències racemoses o cimoses, sovint molt vistents. Les flors són pentàmeres i actinomorfes i estan envoltades, a la base, de petites bràctees. Els sèpals, soldats en tub, són persistents fins i tot quan el fruit és madur; l’ovari, súper, es transforma en un fruit indehiscent o irregularment dehiscent, però que queda inclòs dins del calze. Als Països Catalans hi ha quatre gèneres, dos dels quals (Limonium i Armeria) tenen nombroses espècies, especialment el primer, mentre que els altres dos (Limoniastrum i Plumbago) presenten una sola espècie autòctona cadascun.
Les espècies de Limonium fan una roseta basal de fulles, sovint espatulades, que segreguen sals de calci mitjançant unes glàndules disperses per tota la superfície. Del centre de la roseta, en arribar el bon temps, surten les tiges floríferes, profusament ramificades i que duen un nombre molt gran de flors. Aquestes se solen agrupar en cimes, són petites i de color rosat o lilaci i sovint es disposen mirant totes cap al mateix costat. Algunes espècies presenten dimorfisme pel que fa als grans de pol·len i a les papilles de l’estigma, cosa que fa obligatòria la pol·linització encreuada. D’altres, en canvi, no produeixen grans de pol·len fèrtils, i en aquest cas els primordis seminals donen fruit per un procés partenogenètic, sense haver estat fecundats. Les zones rocoses de vora mar, on hi ha concentracions elevades de sal, constitueixen un dels ambients predilectes de la major part dels representants d’aquest gènere, com L. girardianum, L. oleifolium, etc., estesos per bona part del litoral. Als Països Catalans hom compta unes 30 espècies, gairebé la meitat de les quals són endèmiques de petites àrees. Com a exemples podem citar L. furfuraceum o L. lucentinum, que es troben només a les terres alacantines; L. dufourei, que es fa a la costa de València; L. majoricum o L. biflorum, propis de Mallorca, o L. gibertii, exclusiu d’una petita zona litoral situada entre Torredembarra i Salou. Per altra banda, a les zones interiors seques i salobres, s’hi fa, entre d’altres, L. catalaunicum, espècie endèmica de la depressió de l’Ebre, molt abundant en alguns indrets de la Catalunya interior.
Molt afí de Limonium és el gènere Limoniastrum, que trobem a la part meridional de les terres catalanes, representat per una sola espècie, L. monopetalum. Es tracta d’un subarbust molt ramificat i de fulles esparses; té la corol·la en forma d’embut, amb els pètals llargament soldats, i és propi també de terrenys àrids i salats però es troba, de vegades, plantat als jardins.
El gènere Armeria es distingeix dels altres de la família per les fulles estretes i per les inflorescències contretes en una mena de capítols. El gasó (A. alliacea) és una planta força polimorfa que es fa en un interval molt gran d’altitud. Té les fulles força llargues i les tiges floríferes altes d’un o dos pams. Als penya-segats i a les zones rocoses no gaire allunyades del mar, només al Rosselló i a l’Empordà, hi viu A. ruscinonensis, espècie endèmica d’aquest territori, propera morfològicament a la precedent però amb les fulles més curtes, més primes i obtuses, i les tiges sensiblement menys altes.
A la part central i occidental del Principat, s’hi fa la dentelària (Plumbago europaea), herba perenne de fulles aspres i flors violàdes, pròpia de les vores de camins, indrets remoguts, etc.