Entre les cariofíl·lides sovintegen les plantes de fulles oposades i flors actinomorfes i pentàmeres. Moltes, com ara la flor de nit (Mirabilis jalapa), duen un sol verticil periàntic, d’aparença petaloide, bé que protegit a la seva base per unes bràctees extraflorals en forma de calze. Es tracta d’una planta que procedeix de zones tropicals, àrea de màxima concentració de la subclasse, i que ha esdevingut molt popular a casa nostra com a planta d’ornament per la seva facilitat de cultiu. La pol·linitzen papallones nocturnes, atretes per la intensa fragància que desprenen les flors a la nit, quan s’obren.
Ernest Costa
Entre les lianes de jardí, la buguenvíl·lea (Bougaínvillea spectabilis), que veiem en flor a la fotografia, és originària del Brasil i es veu molt estesa a les nostres terres. Deu la seva coloració espectacular a les bràctees porpres que es troben disposades, de tres en tres, a sota de les cimes de flors, les quals són, en canvi, poc vistoses.
Fototeca.cat / MC
Es tracta d’una família tropical, principalment sud-americana, formada per quasi 200 espècies, només una de les quals viu espontània a la nostra zona. Les nictaginàcies solen ser herbes, més rarament arbusts, lianes o arbres, de fulles oposades i simples. Les flors, reunides en cimes, són força vistoses, acolorides. Duen una sola envolta periàntica, composta de cinc tèpals soldats, que té forma tubulosa o d’embut. Per sota d’aquesta volta petaloide sol haver-hi un grup de bràctees florals que, en conjunt, té l’aparença d’un calze. Dins el periant, s’hi troben cinc estams i un pistil monocarpel·lar d’ovari súper, amb un únic primordi seminal a dintre seu; el fruit que en resulta és un aqueni. Les nictaginàcies són conegudes perquè alguns dels seus representants, bé que d’origen exòtic, són plantes de jardí força comunes. És el cas de la buguenvíllea (Bougainvillea spectabilis), liana més o menys espinosa que fa grups de tres bràctees liles molt vistents a sota de cada cima de floretes; o de la flor de nit (Mirabilis jalapa), herba robusta de flors blanques, rosades o grogues que s’obren cap al tard —com ja diu el nom vulgar de la planta— i que desprenen una fragància força perceptible. La flor de nit és una planta de cultiu fàcil, que fins i tot creix sovint subespontània en indrets relativament humits i ruderals. L’única planta espontània d’aquesta família, no solament als Països Catalans sinó també a tot el continent, és Commicarpus plumbagineus, que viu en una petita àrea ibèrica sud-oriental i penetra, encara que rarament, al migjorn valencià; es tracta d’una mata d’uns tres pams d’alçada, de fullatge escàs i floretes blanques o rosadenques, que es fa en indrets oberts, eixuts i un xic ruderals.