Les quenopodiàcies

Quenopodiàcies. 1 Bodris (Chenopodium botrys): a planta sencera, de fulles pinnatífides i tota ella glandulosa (x 0,5); b flor femenina (x 10); c fruit en núcula, amb el pericarp mig desprès (x 10). 2 Salat blanc (Atriplex halimus): a branca florida, de fulles crasses (x 0,5); b flor masculina, amb el penant substituït per dues bràctees oposades (x 4); c fruit, embolcallat encara per les bràctees (x 4). 3Atriplex patula: a branques amb fulles i inflorescències (x 0,5); b bràctees fructíferes (x 4). 4 Mirambell (Kochia scoparia): a branca, amb fulles lanceolades i hirsutes (x 0,5); b flor hermafrodita (x8); c fruit, cobert pels tèpals acrescents (x8). 5 Cirialera (Arthrocnemum fruticosum); a branca, d’aspecte cactaci (x0,5); b fragment de la inflorescència, amb les cavitats florals disposades de tres en tres (x 2). 6 Camforada (Camphorosma monspeliaca): a fragment (x 0,5); b flor tetràmera (x4). 7 Salsola kali: a branca, de fulles carnoses i vulnerants (x0,5); b periant fructífer, amb els tèpals prolongats al dors per sengles membranes, característiques del gènere (x 4); c fruit un cop separat el periant (x 4).

Eugeni Sierra

Es tracta d’una família pròpia de les regions temperades i subtropicals d’ambdós hemisferis, que conté unes 1500 espècies —quasi una cinquantena presents a les nostres terres—, repartides en un centenar de gèneres. En fan part sobretot herbes, però també arbusts i, fins i tot, algun arbret, amb les fulles esparses, més rarament oposades, i sense estipules. En molts casos són plantes resistents a concentracions relativament elevades de sals inorgàniques en el sòl; algunes ho expressen amb llur suculència. Per això, estan especialment ben representades a les zones àrides, on són freqüents els sòls salins: depressions endorreiques mediterrànies, vores de les mars Càspia i Roja, regions sud-occidentals d’Amèrica del Nord, etc.; i també, sovint com a protagonistes, en la vegetació halòfila litoral. Secundàriament, algunes espècies s’han estès a pler als ambients ruderalitzats: descampats, erms, conreus, femers, etc. Són plantes anemòfiles de flors poc aparents, hermafrodites o unisexuals, però abundants i agrupades en inflorescències racemoses. Cada flor consta de cinc tèpals petits i verds, de cinc estams que hi són enfrontats (de vegades uns i altres en nombre més baix) i d’un gineceu generalment súper, bicarpel·lar o tricarpellar, bé que amb un sol primordi seminal fèrtil. El fruit que en resulta és petit i sec, indehiscent, i sovint es dissemina ensems amb el periant, que és persistent. Moltes quenopodiàcies tenen el seu desenvolupament màxim durant l’estiu. Sovint és aleshores quan, a més, floreixen i granen; o, fins i tot, algunes esperen a fer-ho ja ben entrada la tardor.

La bleda i els blets

Beta vulgaris és una espècie que comprèn alhora la bleda borda (herba de port elevat i fulles amples, pròpia de sòls salins i ruderalitzats) i diverses hortalisses que se n’han derivat per selecció artificial: la bleda, de grans fulles bonyegudes i pecíols llargs i gruixuts, i les remolatxes o bleda-raves (farratgera, sucrera, etc.), conreades pels seus útils tubercles. Totes aquestes plantes fan tiges erectes i un xic carnoses, de secció fistonada. B. vulgaris destaca dins la família perquè té l’ovari un xic enfonsat en el receptacle (semiínfer) i perquè és una planta dioica. és, també, la quenopodiàcia amb més interès econòmic, seguida de l’espinac (Spinacia oleracea), originari del continent asiàtic.

Hom anomena blets, tot relacionant-los amb la bleda, diverses espècies de Chenopodium (com també algunes herbes d’altres famílies, d’aspecte poc diferenciat) sovint freqüents i abundants als ambients ruderals. Ch. album, per exemple, es fa tant als femers com als horts o, fins i tot, en alguns secans i a les vores de camí, per tot el país. És una herba erecta, de fins més d’1 m d’alçada; les seves fulles, no gaire grans i d’un to verd grisenc, es menjaven en temps prehistòrics i també, bullides, en èpoques de fam. Ch. vulvaria, en canvi, repugna per la ferum, com d’arengades pudents, que desprenen les seves glàndules epidèrmiques, només de tocar-les. És una herba ramosa, un xic recolzada, tota ella d’un color grisenc clar, com si fos coberta d’una polsina, i amb les fulles petites, ovades i enteres. Entre d’altres espècies del mateix gènere, destacarem encara el bodris (Ch. botrys), herba aromàtica freqüent als ambients ruderals i eixuts de totes les comarques peninsulars; el te bord (Ch. ambrosioides), relativament semblant al bodris, però d’ambients més humits, importat de Mèxic el segle XVII per a fer-ne infusions; i el sarró (Ch. bonus-henricus), planta pirinenca pròpia dels llocs freqüentats pel bestiar. Fa unes fulles grans, hastades, amb el revers del limbe cobert d’unes minúscules però aparents vesícules hialines, presents a molts altres quenopodis però especialment manifestes en aquest. És una planta que recorda l’espinac i que, a més, constitueix una verdura força mengívola (anomenada també espinac de muntanya).

El mirambell, els salats i la camforada

Una altra herba ruderal també molt difosa és el mirambell (Kochia scoparia), comuna a totes les comarques poc fredes. És una planta de tija erecta, de fins més d’1 m d’alçada i amb branques abundants i ascendents que li donen un contorn oval. Creix ben entrat l’estiu, a les vores dels camins i als descampats, als abocadors d’escombraries, etc., i floreix i fructifica a la tardor, època en què tota ella pren un color rogenc. Per aquesta particularitat hom en cultiva algunes formes de jardí que prenen una coloració especialment intensa.

Al gènere Atriplex, les flors són unisexuals i, a més, les femenines (i algun cop també les masculines) no tenen periant; duen, en canvi, dues petites bràctees oposades que es mantenen i acreixen fins a la maduració del fruit. A. patula, l’espècie més comuna, es fa per tot el país en ambients ben adobats: femers, jaces, sembrats, etc. És una herba erecta, amb un cert aspecte de blet, de branques molt obertes i laxes. A. halimus, en canvi, creix als sòls salats, tant litorals com de terra endins; en aquest darrer cas és freqüent que s’installi als costers i als talussos entre camps, llocs on el drenatge de l’aigua de pluja i la insolació més intensa concentren per sobre del que és normal les sals edàfiques. És un arbust alt, de més d’1 m, ramificat, tot ell d’un color blanquinós. Com a adaptació a la dificultat d’extreure l’aigua dels sòls salins en què arrela, presenta les fulles crasses i el suc cel·lular també salabrós. Per aquesta darrera particularitat hom el coneix amb el nom de salat blanc o, simplement, salat, nom aquest que també comparteixen altres quenopodiàcies halòfiles de capteniment fisiològic similar. És el cas, entre d’altres, d’Halimione (=Atriplex) portulacoides, que es fa a les comunitats salabroses un xic ruderals; o, fins i tot, d’una planta d’aspecte ben diferent, Suaeda vera, mata de fulletes petites i abundants, linears, un xic crasses i de color verd glauc, que viu als mateixos ambients que el salat blanc.

A les zones interiors eixutes i de sòls salins, també creixen algunes altres plantes de la mateixa família, especialistes en l’ocupació d’aquests ecòtops que la majoria dels vegetals defugen. El seu aspecte, en general poc atraient i poc diferenciat entre unes i altres, amb les floretes verdoses i inconspícues i el fullatge reduït, les fa, tanmateix, poc conegudes. A més, no solen ser gaire adequades ni tan sols per al pasturatge extensiu del sofert bestiar oví d’aquells secans, a causa del seu gust salat o de les essències epidèrmiques que algunes produeixen. La camforada (Camphorosma monspeliaca), per exemple, desprèn una olor forta, com de càmfora, quan es toca.

Les barrelles i les cirialeres

Agrupem ací algunes plantes encara més marcadament halòfiles, crasses i de fullatge reduït o quasi inexistent. Algunes espècies de Salsola, les barrelles, són pròpies de les platges i de les vores de les llacunes litorals. És el cas de S. kali, herba de fulles cilíndriques i terminades en una punxa, o de S. soda, més laxa i gens vulnerant. Per l’elevat contingut de sals dels seus teixits, aquestes plantes, i especialment la segona, s’havien emprat per a obtenir carbonat sòdic mitjançant incineració. Del mateix gènere és el siscall (S. vermiculata), mata ramosa, de fulletes poc abundants, menudes i linears, que conviu amb alguns dels salats ja esmentats.

D’aspecte un xic cactiforme, les cirialeres (Arthrocnemum i Salicornia) són les quenopodiàcies més tolerants a la salinitat o, més exactament, a les seves oscillacions. Per aquest motiu, algunes poblen, quasi exclusivament, els llocs periòdicament entollats del litoral i de les zones endorreiques. Fan fulletes oposades, molt poc aparents, i tiges cilíndriques, articulades i carnoses que es ramifiquen de manera ascendent, recordant un canelobre. Les flors, en grupets de tres a cada nivell, queden enfonsades dins l’eix de la inflorescència espiciforme; en sobresurten només, i per poc temps, els estams i els estigmes, entre les tres o quatre menudes dentetes periàntiques. L’espècie més comuna, Arthrocnemum fruticosum, és tan abundant en certs ambients (delta de l’Ebre, aiguamolls de l’Empordà, i a tot arreu on les llacunes salabroses són extenses) que arriba a configurar paisatges amb les seves extenses poblacions quasi monospecífiques. Tant aquesta espècie com A. glaucum, d’aspecte i ecologia semblants, són mates altes, d’uns tres pams. Les espècies de Salicornia, en canvi, són herbàcies i anuals: S. europaea apareix en diverses comarques, al costat de les altres cirialeres.