Rodòfits dels ordres de les porfiridials (1, 2), bangials (3, 4) i compsopogonals (5). 1 Chroodactylon ornatum: a aspecte general dels epífits sobre Enteromorpha (x 2); b detall dels filaments (x 160); c detall de les cèl·lules (x 1000). 2 Porphyridium cruentum: a detall de les cèl·lules (x 3300). 3 Goniotrichum alsidii: a aspecte general (x 7); b aspecte general al microscopi (x 70); c detall de les cèl·lules i de la ramificació (x 800). 4 Erythrotrichia carnea: a aspecte general de diversos tal·lus epifitics sobre Corallina (x 7); b detall d’un feix de filaments (x 50); c detall de les cèl·lules i dels filaments (x 400). 5 Compsopogon coeruleus: a aspecte general del tal·lus (x 10); b detall de la paret apical (x 170); c detall d’una secció transversal (x 500).
Mikel Zabala / Jordi Corbera
Aquesta classe conté algues d’organització bastant senzilla, des d’unicel·lulars fins a filamentoses o laminars, encara amb creixement intercalar. Les cèl·lules no presenten sinapsis, i els plastidis són sovint estrellats i centrats per un pirenoide. Malgrat llur simplicitat, presenten força dificultats taxonòmiques, potser per llur pobresa de caràcters.
Les porfiridials
Aquest ordre agrupa totes les formes unicel·lulars (família de les porfiridiàcies) o filamentoses, però, en aquest darrer cas, amb les cèl·lules situades dins d’una matriu gelatinosa abundant (goniotricàcies i fragmonematàcies). Fins fa poc, hom incloïa aquestes últimes en un ordre independent, el de les goniotricals, però la facilitat amb què alguns dels seus membres poden donar formes unicel·lulars, en condicions determinades, ha fet preferible reunir-les amb les porfiridials.
Les porfiridiàcies
La família de les porfiridiàcies comprèn espècies unicel·lulars. El gènere més representatiu, Porphyridium, té cèl·lules globuloses, agrupades en masses informes, a l’interior d’un embolcall gelatinós amorf. Les cèl·lules, que es multipliquen per divisió vegetativa senzilla, presenten un cert moviment, provocat per la gelificació polar de la membrana cel·lular. P. purpureum (= P. cruentum), amb cèl·lules d’uns 12 µm, viu sobre murs humits, rics en nutrients, arreu del món. Ha estat trobat, en aquest ambient, al port de Maó, i també en aigües calcàries d’esmunyiment lent, a Mallorca, i en sòls de l’Empordà.
Chroothece rupestris es diferencia de l’anterior per la seva gelatina, disposada en capes. Es una espècie comuna a les fonts i torrents d’aigua neta, en superfícies amb una capa prima d’aigua.
Cyanidium, pel seu contingut en ficocianina i midó de florídies, sembla que cal situar-lo entre els rodòfits. Té cèl·lules esfèriques, i es multiplica donant 4 endòspores. Només en coneixem una espècie, C. caldarium, que viu en aigües àcides de fins a un pH de 2, i càlides, de fins a 50°C.
Les goniotricàcies
Aquesta família és representada a casa nostra per dues espècies d’aigües dolces o salabroses. Chroodactylon (= Asterocytis) té cèl·lules el·lipsoïdals o globuloses, amb una paret prima i un plast central, de color variable (vermellós, blau intens, verd), que es disposen arrenglerades a l’interior d’una beina gelatinosa, formant filaments ramifïcats irregularment. Es multipliquen per divisió transversal o per espores, que són cèl·lules expulsades del filament. Els filaments viuen fixats a altres algues per llur base. Ch. ornatum viu en aigües dolces o més o menys salabroses, a gran part dels estanys litorals dels Països Catalans. Forma filaments (16-23 µm de gruix) simples o poc ramificats, de cèl·lules petites, de color blau verdós, fixats sobre altres algues (principalment Cladophora i Enteromorpha). Hom ha citat també Ch. smaragdinum, de Mallorca i del Baix Urgell.
Les bangials
Rodofits de l’ordre de les bangials. 1 Esquema de zonació en uns indrets d’aigües pol·luides o d’un medi inestable; s’observen els horitzons de Bangia atropurpurea (a), Porphyra leucosticta (b) i Enteromorpha compressa (c). 2 Bangia atropurpurea: a aspecte general (x 10); b detall dels filaments (x 150). 3 Porphyra leucosticta: a aspecte general (x 1,5). 4 P. umbilicalis: a aspecte general (x 1,5). 5 P. linearis: a aspecte general (x 2).
Mikel Zabala / Jordi Corbera
Aspecte general, a la zona mediolitoral superior, de Bangia atropurpurea, amb els pentinats filaments aplicats sobre la roca.
Enric Ballesteros
Aquest ordre comprèn algues pluricel·lulars, formades per discs pseudo-parenquimàtics, i per filaments o per làmines foliàcies, amb creixement intercalar. En aquest grup, les monòspores, o aplanòspores, són formes de reproducció asexual molt freqüents, bé que també hi ha reproducció sexual. Sobre la base del tipus de reproducció, hom diferencia les dues famílies presents als Països Catalans. Així, a les eritropeltidàcies, les monòspores es formen per separació lateral a partir d’una cèl·lula vegetativa, mentre que a les bangiàcies és tota la cèl·lula vegetativa la que es converteix en monòspora. Una altra característica d’aquest ordre és l’existència d’una fase filamentosa i prostrada, anomenada Conchocelis, que pot reproduir-se per monòspores, o bé originar concòspores, on es produeix la meiosi. Aquesta fase és coneguda a Erytrotrichia, Bangia i Porphyra, entre altres gèneres.
Les erítropeltidàcies
Aquesta família comprèn gèneres d’algues microscòpiques, filamentoses (Erythrotrichia), o en forma de disc (Erythrocladia); Erythropeltis consta d’una base discoïdal i d’una part formada per fïlaments erectes. El gènere Erythrotrichia té una taxonomia molt discutida, a causa de la variabilitat morfològica de les seves espècies. Mentre alguns autors hi distingeixen més de trenta espècies, uns altres les redueixen a tres. La més freqüent és Erythrotrichia carnea, que viu epífita sobre tota mena d’algues, a la zona infralitoral; E. ciliaris és molt freqüent sobre les Corallina, durant l’hivern i la primavera. Erythrotrichia obscura, Erythrocladia subintegra i Erythropeltis discigera, viuen sobre Bryopsis muscosa, durant la primavera, en companyia de diverses Audouinella.
Les bangiàcies
Detall de la làmina de Porphyra leucosticta, vista al microscopi. S’hi observen les cèl·lules vegetatives i les cèl·lules reproductores (espermatangis) agrupades en un sorus.
Enric Ballesteros / Javier Romero
La família de les bangiàcies comprèn algues filamentoses (Bangia) o laminars (Porphyra). Bangia atropurpurea, que forma filaments foscos, en bona part pluriseriats (amb més d’un rengle de cèl·lules) viu a la zona mediolitoral superior, al nivell de Chthamalus, sobre els blocs rocosos propers a les platges (a la Costa Brava) o en qualsevol punt (a la costa de Barcelona i de Tarragona). És especialment abundant a les esculleres i en llocs d’aigües pol·lucionades. Actualment, i sobre la base de treballs de Geesiwkt (1973), que va demostrar que les espècies d’aigua dolça poden adaptar-se a condicions marines, en el laboratori, després d’un període d’aclimatació, hom ha sinonimitzat aquesta espècie (coneguda abans com B. fuscopurpurea) amb l’ecotip que viu sobre les pedres i als rierols de muntanya.
El gènere Porphyra, de tal·lus en forma de làmina ondulada, amb una lluentor semblant a la del plàstic i de color variable, violaci, purpuri, gris verdós, fins a groguenc, és representat a les nostres costes per almenys tres espècies, que formen, durant l’hivern i en llocs batuts, un horitzó ben definit, a la zona mediolitoral. Són especialment abundants a les aigües riques en nutrients. P. leucosticta, que és la més abundant, es distingeix per tenir les cèl·lules fèrtils agrupades en sorus situats en estries radials en el tal·lus, principalment vora els marges. P. linearis, allargada, i P. umbilicalis, de làmina ampla i umbilicada (sembla subjecta per la part central), tenen els sorus en posició marginal.
Les Porphyra conreades a les costes del Japó produeixen el "nori" o "amanori", un aliment molt apreciat i utilitzat a la cuina oriental.
Les compsopogonals
Els dos gèneres (Compsopogon, 9 espècies, i Compsopogonopsis, 1 espècie) d’aquest ordre pertanyen a la família de les compsopogonàcies, que té el seu centre de dispersió a les aigües tropicals o temperades càlides.
Les compsopogonàcies
Aspectes diversos de Compsopogon coeruleus: tal·lus joves sobre una planta aquàtica, acompanyats de cianofícies filamentoses i diatomees també epifitiques (a dalt, a l’esquerra); filament jove uniseriat, amb ramificacions (a dalt, a la dreta); fragment de tal·lus adult, en què s’observen els envans de les cèl·lules axials del filament (a baix, a l’esquerra); detall de les cèl·lules corticals del filament adult (a baix, a la dreta) (exemplars procedents d’un ullal de Gandia).
Xavier Tomàs / Francisco A. Comín
Compsopogon coeruleus és relativament freqüent a les sèquies i ullals d’aigua dolça o lleument salabrosa propers a la costa (delta de l’Ebre, litoral del País Valencià). Forma tal·lus filamentosos, de fins a 50 cm, amb un cordó cilíndric axial i diverses capes de cèl·lules corticals, poligonals, cada una amb molts plastidis parietals, petits, de color blau verdós i violaci. Es reprodueixen per monòspores que, en fixar-se, produeixen un petit disc basal del qual surten filaments que, al principi, són uniseriats.