No hi ha gaires exemples d’esglésies parroquials gòtiques dins l’àmbit del bisbat de Lleida. La gran majoria són romàniques o d’època moderna. Els dos casos més rellevants, significatius i importants de temple gòtic parroquial, a banda de Sant Llorenç de Lleida, són Santa Maria d’Almenar i Santa Maria de Sarroca de Lleida, al Segrià, autèntics monuments arquitectònics de la primera meitat del segle XIV, bé que la segona fou modificada al segle XVI. L’església parroquial de Sant Vicenç d’Àger, avui del bisbat de Lleida, va formar part històricament de l’abadiat d’Àger i és estudiada amb les esglésies del bisbat d’Urgell.
A part de les magnífiques edificacions d’Almenar i Sarroca, la resta d’exemples que veurem són esglésies de fàbrica romànica dels segles XII o XIII que afegeixen capelles i altres elements entre els segles XIV i XVI, com Sunyer, Torrebesses, Alfés o Vilanova de Segrià.
Almenar
Planta de Santa Maria d’Almenar. Als peus de l’església hi ha el cos del campanar adossat al segle XVIII.
SPAGC - J.M.Alventosa i J.M.Clavillé
Almenar és a la dreta de la Noguera Ribagorçana, al límit de la Llitera i la Noguera. Una de les peculiaritats més significatives de la seva església, que sorprèn quan arribem a aquesta localitat, és, sens dubte, la seva situació geogràfica privilegiada. Des d’un tossal preeminent domina els voltants i s’enlaira esvelta mostrant la seva monumental arquitectura.
És un edifici que segueix la tendència general de l’arquitectura gòtica catalana, la idea d’espai únic, d’una única nau. En aquest cas presenta planta de creu llatina, amb una capçalera o absis pentagonal flanquejat per altres dos absis més petits que donen als braços laterals de la nau del creuer. A l’altra banda del creuer, davant d’aquest absis i orientades a l’oest, hi ha dues portes d’accés: senzilles, austeres, sense cap decoració, definides per dues arquivoltes llises lleugerament apuntades. Tant aquestes portes com els absis laterals es troben descentrats respecte al seu tram, restant desplaçats cap al creuer.
Capçalera de Santa Maria d’Almenar.
ECSA - G.Serra
La nau central està formada per dos trams quadrats i coberts amb volta de creueria; només el segon, el més proper al creuer, aprofita els murs situats entre els contraforts per a encabir-hi dues capelles laterals. Són espais definits pel gruix del mur, definitivament poc profunds. Hi ha dues capelles més als extrems de la nau del creuer, també dins del mur, encara que la situada al braç sud del creuer fou suprimida i s’obrí el mur per afegir una estança que actualment fa de sagristia. Totes quatre estan emmarcades per arcs apuntats, i els murs del fons estan perforats per petites rosasses amb l’interior ornat amb una traceria trilobulada.
Tota l’església és il·luminada per uns finestrals allargats, apuntats i atrompetats, alguns situats al mur que s’aixeca damunt de les capelles fins gairebé a la volta, i els altres, als absis, tres al central i un a cada absis lateral.
Pel que fa al sistema de cobriment, com la majoria dels edificis gòtics, és de volta de creueria a la nau i els braços del creuer, i els absis poligonals es cobreixen amb voltes radials. El creuer és coronat per un cimbori vuitavat, desenvolupat sobre la combinació de trompes i arcs torals, que transformen en octagonal la planta quadrada. A l’exterior del temple s’alternen els murs de tancament, llisos, amb els contraforts de planta rectangular, que sobresurten, uns elements que defineixen el sistema constructiu dels edificis catalans en detriment dels arcbotants.
Interior de Santa Maria d’Almenar, un edifici projectat amb una gran ambició que presenta un cimbori, refet, a l’altura del creuer.
BL - G.Serra
L’església de Santa Maria d’Almenar descrita fins el moment es correspon, en bona part, amb la seva planta primigènia. El temps i la successió de diferents fets històrics, no sempre favorables, n’han transformat alguns elements arquitectònics. L’actual temple parroquial és el resultat de diferents canvis que afectaren l’edifici gòtic: la façana original ha desaparegut, transformada per la que avui es pot contemplar, del segle XVIII, aproximadament de cap al 1740. Aquest mateix any es va construir el campanar, adossat precisament a la façana principal, fet que donà la configuració d’un atri als peus de l’església que aixopluga l’entrada, una portalada amb frontó triangular. Segurament aquesta intervenció provocà la supressió de la rosassa de la nau central, circumstància que explicaria la inexistència de finestrals als murs del primer tram de l’església, on també hi havia el cor.
El cimbori, que veiem des de l’exterior de l’església, no és l’original; sembla que aquest fou destruït en la guerra dels Segadors i no era encara refet el 1647. El segon cimbori, possiblement construït a la segona meitat del segle XVII, estava coronat per una llanterna octagonal coberta per una teulada cònica revestida amb peces de ceràmica vidrada de colors blau i verd. Amb l’incendi del 22 de juliol de 1936, el cimbori tornà a desaparèixer i finalment fou substituït, de forma urgent i precària, per l’actual, de totxo. També s’esfondrà la coberta del primer tram de l’església, que es reconvertí en dos petits trams rectangulars. Amb el mateix material fou refeta la teulada, com es pot contemplar pel petit cos també de totxo que s’alça damunt del perímetre del temple.
Tot i aquestes intervencions, poc afortunades per a la unitat de l’edifici, l’església parroquial de Santa Maria d’Almenar és una construcció que hauríem de situar a la primera meitat del segle XIV. De l’any 1361 és la primera visita pastoral coneguda, on s’esmenta l’altar major de Santa Maria i altres altars del temple.
Aquest magnífic edifici, d’elegants proporcions, és coetani, per exemple, de l’església del convent de Bellpuig de les Avellanes i de la de Sant Domènec de Balaguer. No podem oblidar que, mentre es construïa l’església d’Almenar, a la Seu Vella de Lleida s’havia remodelat la capella del bisbe Ferrer Colom (1334-40), s’edificava la capella de Jesús o de Sescomes (1334) i poc temps després s’erigia la capella de l’Epifania o de Requesens (1389), edificacions que segueixen una mateixa morfologia constructiva.
Sarroca de Lleida
Capçalera i façana lateral de Santa Maria de Sarroca de Lleida.
ECSA - G.Serra
El temple parroquial de Santa Maria de Sarroca també és un edifici amb un considerable interès arquitectònic i ornamental. Té una situació privilegiada, sota els vestigis del castell de Sarroca, vila repoblada a partir de la segona meitat del segle XIII gràcies a l’empremta de la família dels Santcliment, que en aquestes dates ja apareixen com a senyors d’Alcarràs, Sarroca i Llardecans. Foren destacats personatges de la ciutat de Lleida que residien al Peu del Romeu i que arribaren a ocupar càrrecs importants en el consistori lleidatà.
Fou precisament en aquell moment, durant el segle XIV, que es bastí l’església de Sarroca. Consta d’una sola nau i està proveïda de capelles laterals, tres a la banda de l’evangeli (o esquerra) i dues a la de l’epístola. Curiosament –o no tan curiosament, com veurem–, l’espadanya és situada sobre el mur del costat de l’evangeli.
La nau té la volta de canó apuntat i una capçalera poligonal amb nervis que descansen sobre uns culdellànties llisos. Les capelles laterals sembla que s’anaren afegint en curts períodes de temps, llevat de la primera de la banda de l’evangeli, que segueix la mateixa estructura exterior que la capçalera, amb contraforts, i que fou sufragada per la família Santcliment, com es pot observar a la clau de volta. La resta de capelles continuen la mateixa estructura arquitectònica de voltes de creueria, amb nervis que descansen en unes petites mènsules llises i un arc d’accés apuntat.
L’austeritat i la sobrietat de l’interior desapareix a la façana, on hi ha la portalada renaixentista o plateresca, erigida a mitjan segle XVI per la família Prunera-Santcliment. El seu senyal heràldic es troba incorporat repetidament a la façana, i és el mateix que apareix al tercer tram de l’església i a les claus de volta de les capelles laterals i del sotacor. Destaquem aquest últim tram perquè creiem que fou remodelat o afegit al segle XVI, just abans que la façana. La volta del cor és de creueria estrellada, amb un seguit de claus de volta que mostren l’escut dels Prunera-Santcliment. Aquesta volta recorda l’existent a la Seu Vella de Lleida, a la capella de Sant Joan Baptista, que també té la volta refeta al principi del XVI. Així doncs, la façana original fou modificada per a major exaltació de la família Prunera-Santcliment i esplendor del poble, i per aquesta raó l’espadanya es va haver de traslladar a un altre lloc, on és actualment. Estèticament ja no s’adeia amb la nova façana.
Altres programes arquitectònics
Hem dit que a la Seu Vella de Lleida, durant el segle XIV, es reedificaren capelles amb nous elements constructius, amb un nou llenguatge. Les capelles són, sens dubte, un dels grans temes de l’arquitectura gòtica, principals generadores de programes arquitectònics i promotores de creació artística. En moltíssims casos les esglésies romàniques no foren substituïdes per noves edificacions gòtiques, sinó que es reformaren afegint-s’hi capelles entre els segles XIV i XVI. En aquest sentit, possiblement l’exemple més emblemàtic a les terres de Ponent és l’església de Sant Llorenç de Lleida, on trobem, flanquejant la nau central romànica, dues naus del segle XIV.
Aquests espais privilegiats –les capelles– eren construïts moltes vegades per particulars i famílies importants. A més, els seus propietaris ajudaven l’església parroquial i s’encarregaven de proveir la capella de mobiliari i objectes litúrgics: retaule, indumentària, calze, missal, reixa, vitralls, etc. Capelles que es convertien, en aquests casos, en espais funeraris dels seus promotors.
Durant els segles XVII i XVIII es bastiren noves esglésies en estil barroc, més grans i diàfanes, fruit d’un nou impuls econòmic a Catalunya. Sovint són temples que substituïen els antics, els romànics, com succeí per exemple a Artesa de Lleida. No obstant això, encara podem esmentar alguns pobles on l’església romànica, modificada i ampliada entre els segles XIV i XVI, continua mantenint el culte.
Sunyer
L’església parroquial d’aquesta localitat, dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu, és un edifici romànic amb ampliacions gòtiques i reformes d’època moderna. Avui el temple té quatre capelles laterals, de les quals només les dues situades als peus presenten un llenguatge constructiu gòtic. Són capelles de planta quadrangular, amb les voltes de creueria. Els nervis de la volta del costat de l’evangeli, alguns lamentablement deteriorats pels successos incontrolables de la història, descansen sobre un treballat tetramorf. Al costat del lleó alat, símbol de l’evangelista sant Marc, hi ha un senyal heràldic que sembla que pertany a algun ofici o gremi, on hi ha representats diversos utensilis o eines. Podria tractar-se de la capella dels esmoladors o ferrers de tall, que tenen com a patró sant Joan Baptista. A la clau de volta es representa la Mare de Déu. La capella, a la qual s’accedeix per un arc apuntat, originàriament estava presidida per un retaule dedicat a sant Joan Baptista, actualment conservat en diversos museus catalans (Museu Nacional d’Art de Catalunya i Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal).
D’altra banda, la capella situada al costat oposat, al de l’epístola, presenta el mateix tipus de volta, però l’arc d’entrada és de mig punt, la qual cosa vol dir que cronològicament és posterior a la primera, que situaríem al final del segle XIV, mentre que la segona seria ja del segle XV avançat.
En època moderna l’església va ser objecte de diverses modificacions molt importants per a la seva configuració. Així, l’absis romànic, que era al lloc on actualment s’obre la porta d’accés barroca, va ser eliminat, i l’altar fou traslladat als peus, on es construïren dues capelles més amb un llenguatge modern –que completarien les quatre capelles actuals existents–; recentment, s’ha afegit encara un absis neoromànic on antigament hi havia els peus de l’església. D’aquesta manera, podem entendre per què l’actual temple parroquial es troba orientat a l’oest i no a l’est, com és habitual i com realment era originalment. D’altra banda, sí que és poc habitual que la porta d’entrada, la romànica original cegada en obrir la barroca, s’orienti al nord, quan normalment se situen a migdia.
Tot aquest seguit de modificacions i reformes fan d’aquesta església un edifici heterogeni i de difícil lectura arquitectònica.
Torrebesses
L’església de Sant Salvador de Torrebesses és un edifici construït sobre un monticle les roques del qual es van aprofitar com a fonaments del temple i que podem datar a la segona meitat del segle XII. El temple romànic consta d’una única nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntat, reforçada per dos arcs faixons que divideixen la nau en dos trams.
Al mur nord de l’església hi ha dues capelles gòtiques, mentre que al mur sud només n’hi ha una. Totes tres són de planta rectangular i sobresurten exteriorment del perímetre de la nau, com també la sagristia, adossada a l’absis al seu costat nord i de factura més recent.
Les tres capelles s’afegiren a la primigènia església romànica per augmentar l’espai de culte i resoldre la proliferació d’altars i advocacions. La primera que es construí fou la capella del Santíssim, situada al mur sud, al costat de l’epístola i que podríem datar al final del segle XIV. És de planta rectangular, coberta amb volta de canó apuntat, igual que la nau de l’església, senzilla i sense cap element ornamental. La capella s’obre al mur de la nau per mitjà d’un arc apuntat.
La següent capella erigida fou la de Sant Joan Baptista, al principi del segle XV, situada simètricament a la del Santíssim, al costat de l’evangeli. És també de planta rectangular, però en aquest cas es troba coberta per una volta de creueria de clara factura gòtica, amb nervis de mitja canya que neixen d’uns permòdols eloqüentment esculpits amb el tetramorf, a semblança dels existents també a les capelles gòtiques de les parròquies d’Alfés i Sunyer. Aquesta última fou el model d’inspiració tant per a l’arquitectura de la capella com per al retaule que, també dedicat a sant Joan Baptista, encara es conserva a la capella de Torrebesses i que recorda admirablement el de Sunyer.
A la part superior del mur nord-oest de la capella hi ha dos escuts que contenen la figura de l’anyell místic portant l’estendard de la creu, emmarcats per una forma tetralobulada. També podem trobar decoració esculpida a la clau de volta, la qual conté la figura de sant Joan Baptista envoltada per una sanefa decorada amb motius florals. En aquesta capella s’obren dues sageteres, de les quals destaca la del mur oest, que antigament donava a l’exterior del temple i que actualment comunica amb una capella annexa. L’altra finestra es troba situada gairebé a l’angle nord-oest. S’accedeix a la capella a través d’un arc apuntat que arrenca d’unes motllures, amb decoració vegetal trepada. Únicament es conserva la que és situada entre les dues capelles, però cal suposar que també n’hi devia haver una a l’espai que queda entre la capella de Sant Joan i l’absis.
L’última capella que es va construir va ser la que actualment conté les imatges de Crist clavat a la creu, el Sagrat Cor, la Verge Maria i la Mare de Déu dels Dolors, totes de guix. Es tracta novament d’una capella de planta rectangular coberta amb volta de creueria del segle XV. Aquesta capella fou reformada al segle XVII, moment en què es va fer l’arc de mig punt que li dona accés, la qual cosa portà com a conseqüència la destrucció de la part inferior de l’arc faixó. D’aquesta manera, el pes de la volta descansa sobre l’arc de mig punt i no sobre el mur perimetral com és habitual. Els nervis de la volta de la part més profunda de la capella arrenquen d’uns capitells sense decoració figurativa, mentre que els de la part més exterior ho fan de la motllura de la pilastra, per a confluir finalment en una clau de volta sense decoració.
En aquesta capella s’obren dues finestres, l’una al mur est, que es comunica amb la capella annexa, i l’altra al mur oest, que dona a l’exterior.
Alfés
L’església de Sant Pere d’Alfés és també de tipologia romànica, amb contínues ampliacions i reformes des del segle XV fins al començament del XX.
A la darreria del segle XV la població d’aquesta localitat lleidatana inicià un important creixement demogràfic i urbà, moment propici per a la construcció de noves capelles al temple parroquial, que segurament devia necessitar més espai. La primera capella que s’edificà fou la situada al costat de l’evangeli, que presenta planta quadrangular, amb voltes de creueria i clau de volta. Els nervis descansen en unes mènsules on trobem representat un elaborat tetramorf que duu uns filacteris amb els noms inscrits de cadascun dels evangelistes. La clau de volta representa el Salvador, sedent i beneint, emmarcat per una sanefa perimetral ornada amb una sèrie de petites fulles. S’accedeix a la capella per un arc apuntat amb una arquivolta de mitja canya.
Sortosament, al mur occidental d’aquesta capella es conserva, tot i que fragmentàriament, una inscripció que sembla que rememora la seva construcció, i que diu: “ANNO DOMINI MCCCCLXXXXII DISCRETUS DOMINUS BERNARDUS BERENGUER PRESBITER ET RECTOR HUIUS PRESENTIS ECCLESIE LOCI DE ALFES INSTITUIT ET FECIT PRESENTE […].” Per aquest text que ens ha arribat podríem dir que el rector de la parròquia d’Alfés el 1492, mossèn Bernat Berenguer, edificà l’esmentada capella, que s’adiu amb el llenguatge constructiu de l’època.
En algun moment s’hi obrí un accés, una porta, per comunicar aquesta capella del Sagrat Cor amb una altra de dedicada a sant Josep. Aquesta segona capella, que continua al mateix costat de l’evangeli, presenta unes dimensions lleugerament més grans que l’anterior, amb voltes d’aresta seguint el sistema constructiu de l’època gòtica. Nogensmenys, l’arc d’entrada, des de la nau de l’església, és de mig punt, enllaçant amb el corrent classicista del denominat Renaixement. Hi destaquen el treball acurat de les impostes motllurades, els brancals i els carreus que el componen. És gairebé segur que aquesta capella fou bastida durant la primera meitat del segle XVI.
Vilanova de Segrià
El 1231 la casa dels templers de Gardeny, a Lleida, fundà aquesta nova vila al terme de Riudovelles. A partir de la data esmentada cal situar la construcció de l’església parroquial de Sant Sebastià, a la segona meitat del segle XIII o bé al final. El temple és de factura romànica, visiblement remodelat a l’interior al llarg dels segles següents, al XV i sobretot durant el XVII o el XVIII.
Pel que fa a les actuacions que podríem denominar gòtiques, trobem dues capelles a banda i banda del presbiteri que s’obren a la nau. Per la seva tipologia, són capelles possiblement bastides al segle XV, de planta rectangular. Presenten cobertes de volta de canó apuntat, la situada al costat de l’evangeli, i de mig punt, la de l’epístola, tot i que sembla que la coberta d’aquesta última fou reconstruïda després del 1936, la qual cosa dona a entendre que originàriament també era apuntada, així com la nau central, que també s’esfondrà. Ambdues capelles presenten a l’exterior una coberta de doble vessant. Una d’aquestes, segurament la situada al costat de l’epístola, fou fundada per Joan Vilacamps el 1458.
L’absència de qualsevol element decoratiu o ornamental que trenqui la seva austeritat i senzillesa arquitectònica converteix aquestes capelles en espais freds, però que han possibilitat el creixement d’una església romànica d’espai reduït, evitant, com en altres llocs, la seva substitució per un temple de concepció barroca.
Bibliografia consultada
Morón, 1966-68; Julián – Pérez, 1984; Camps, 1990; Martí Solsona, 1991; Diversos autors, 1992-93; Martí Solsona, s.d.