Santa Maria de Vilafranca del Penedès

Làpida fundacional de l’actual edifici, on consta que la primera pedra de l’església va ser col·locada l’1 de maig de 1285, amb Jeroni de Montoliu com a rector.

ECSA - G.Serra

D’ençà de la seva fundació, Vilafranca va estar molt vinculada a la Corona perquè el domini senyorial de la població va ser des d’aleshores del rei, el qual el 1191 li va concedir una carta de poblament. El rei hi tenia sempre un batlle i fins i tot el 1217 hi celebrà unes corts. Ramon Muntaner, en la seva Crònica, diu que el 1274 Vilafranca “… era ya una noble vila e bona…”. I no és estrany, perquè durant el segle XIII Vilafranca va gaudir d’una gran prosperitat, afavorida per la seva situació, ja que era travessada per l’antiga Via Augusta, important via de comunicació comercial que posava en contacte cristians i musulmans. Tota aquesta puixança econòmica i social, acompanyada d’un fort poder eclesiàstic i de la concessió de privilegis reials, es va reflectir en una gran activitat constructiva: el palau reial, on el monarca feia estades, el convent de Sant Francesc, la capella de Sant Joan de l’orde de l’Hospital i també la parròquia de Santa Maria.

L’església parroquial de Santa Maria és situada al centre de l’antic nucli medieval de la vila, davant del palau reial. Fou edificada sobre les restes d’una primitiva església romànica del segle XII, orientada d’est a oest.

L’església es va construir amb la col·laboració i l’ajut de tots els vilafranquins –famílies nobles, mercaders, gremis, confraries, persones que van fer deixes testamentàries i alguns organismes eclesiàstics– i la seva primera pedra es va posar el 1285. Ho sabem per una inscripció lapidària situada al mur exterior del costat dret (o part de l’epístola), ara pràcticament il·legible, però el text de la qual es coneix gràcies a la seva transcripció, amb evidents errors, consignada en el Llibre Verd de Vilafranca de l’any 1604:

“Kalendis mai anno Domini MCCLXXXV Hieronimus de Montoliu existente rectore ecclesiae Villefranchae tunc fuit opus ecclesiae memorantes intus operae per franchum frater fuit positus primus lapis.”

Façana lateral sud.

ECSA - G.Serra

Malgrat que no fou consagrada fins el 1484, cal subratllar el caràcter primerenc de la construcció; en aquest moment, segons els estudis realitzats fins ara, és una de les primeres esglésies parroquials de Catalunya, juntament amb la dels Turrers de Banyoles, on s’aplicà l’arquitectura gòtica, fruit d’una nova tecnologia constructiva que fins aleshores només havien emprat els franciscans i els dominicans en les seves esglésies.

A Santa Maria tenim representats els trets més importants del gòtic català, com ara: l’arc apuntat, la volta de creueria i la disposició de l’espai interior. Aquesta disposició, molt funcional, configura una nau única, dividida en cinc tramades, amb les capelles laterals corresponents entre contraforts, excepte el segon tram del costat dret, que té una porta lateral. L’absis, de la mateixa amplària que la nau, és de planta poligonal de set panys marcadament separats per uns singulars contraforts interiors, els quals donen lloc a les capelles absidals a tota l’alçària, espais rectangulars i poc profunds coberts amb breus voltes de canó apuntades situades a frec de la volta de creueria absidal. Els contraforts de l’absis, de gruixos desiguals, tenen una columna adossada com a acabament, amb base i capitell sense decoració. Les capelles absidals presenten diferències entre si i s’observa una desviació de l’absis cap a la dreta que fa que el centre d’aquest no coincideixi amb l’eix de prolongació de la nau. Els grans finestrals oberts als panys de cada una d’aquestes capelles són, de fet, l’única il·luminació d’aquesta original capçalera.

Ja des del projecte inicial, l’edifici va ser pensat seguint un plantejament gòtic. Hi veiem uns murs de gran amplària, amb gruixuts contraforts, que es corresponen a l’interior amb uns arcs faixons, llisos, flanquejats per columnes adossades destinades a sostenir les voltes de creueria previstes, des de l’inici, com a sistema de coberta de la nau. La nau és de planta rectangular i fa 33,92 m de llargària per 14,84 m d’amplària.

Planta de l’església. En destaca el campanar, pràcticament exempt.

SPALDB - J.Martorell

A causa de la gran envergadura dels contraforts, les capelles es troben molt separades entre si; totes elles estan elevades respecte al paviment de la nau i s’hi pot accedir per dos esglaons. Són de planta rectangular, però la seva amplària varia des dels 6,40 m, la més ampla, fins als 5,10 m, la més estreta. També s’hi observen diferències de profunditat –amb una mitjana de 2,72 m–, motivades pel fet que els contraforts no tenen la mateixa amplària i no són situats a la mateixa distància els uns dels altres. Aquests tampoc no són simètrics i per això les pilastres adossades interiorment estan desplaçades a fi d’aconseguir que les tramades de les voltes siguin iguals. A conseqüència d’aquesta disposició, el ritme propi del gòtic que l’edifici hauria de tenir queda trencat i hi manca una mica d’harmonia.

Totes aquestes anomalies que presenta l’edifici són, possiblement, fruit d’una falta de tècnica en el plantejament o en la construcció, o bé són degudes a desigualtats del terreny; però no sembla que es puguin relacionar amb uns canvis de pla en les diferents etapes constructives, ja que es continuà el programa inicial del 1285 durant tota l’obra.

En conjunt, és un edifici que té una gran sobrietat i tant l’interior com l’exterior presenten un mur llis i massís, amb una composició horitzontal, un predomini de la línia recta i molt poca decoració, la qual cosa provoca un fort contrast entre l’estilització i perfecció de l’absis i les proporcions de la nau. Tot i que ambdues parts tenen característiques gòtiques, l’absis és lleuger de línies, mentre que la nau, en comparació, té una forma més pesada.

Els dos contraforts interiors de la façana principal originen tres espais, destinats, el del centre, a la porta principal, i els dels laterals, a dues capelles. Al costat de l’epístola hi ha l’entrada lateral, que data del final del segle XIII. Al segle XIX, a la capella central de l’absis s’obrí un altre accés per a comunicar amb l’exterior.

Originàriament, la façana principal i la seva porta es van acabar de manera molt austera; a mitjan segle XV s’inicià l’ornamentació d’aquesta porta, però restà inacabada. Només se’n feu el basament, damunt el qual es construí al segle XVI una llotja d’estil renaixentista. La portalada actual és conseqüència de l’última reforma, que data del 1903, segons el projecte de l’arquitecte Francisco de P. del Villar, que va eliminar la llotja renaixentista i va construir una nova portalada d’estil neogòtic. En aquesta reforma es va acabar la façana, flanquejada per dues torres, i es va renovar la rosassa, que s’engrandí, com també els ulls de bou de la nau.

El portal lateral del final del segle XIII té forma atrompetada i és de tradició romànica. Actualment és conegut amb el nom de portal de Santa Maria, i antigament, com a portal dels Capellans. Hi destaquen restes de pintures murals a les dovelles de la part superior de l’arc de la porta, on es representa un calvari, i a la paret hi ha restes de pintures en molt mal estat de conservació, fins al punt que no es poden identificar. Sembla que daten del final del segle XIII o del principi del XIV.

En la visita pastoral del 1378 es confirma el tancament de la volta de la nau, per la qual cosa entenem que s’havia acabat de construir tot l’edifici, si bé desconeixem la raó per la qual no fou consagrat fins el 1484. Durant aquest període, es documenta l’embelliment del temple: un exemple n’és la realització de les cadires del cor, que la Comunitat de Preveres encarregà a Macià Bonafè l’any 1451.

Cal esmentar la construcció, el 1561, de la cripta situada sota el presbiteri –aquest sobresurt del nivell general de la planta i fa pensar que l’església tingui girola, encara que en realitat no és així. La cripta consta de dos trams de volta de creueria; antigament s’hi baixava per una ampla escalinata de 3,60 m situada davant del presbiteri. Aquesta disposició, però, va canviar a conseqüència de les noves normes litúrgiques promulgades pel concili II del Vaticà, segons les quals el sacerdot, per a celebrar la missa, havia d’estar de cara als fidels; per tant, calia avançar el presbiteri, i l’any 1964 es projectà un nou accés a la cripta a través d’un contrafort de la nau i el tancament de l’antiga escalinata.

L’any 1753 va caure la volta de la nau. En reconstruir-la, es rebaixà 1 m l’alçària. Es referen les voltes de creueria, es van afegir pilars a la paret de la nau i es van fer més gruixudes les columnes sobre les quals descansen els arcs. Tota aquesta nova estructura es va obrar amb voltes de maó, a diferència de l’anterior, que era construïda de pedra. Al mes d’octubre del 1760 es va inaugurar aquesta reconstrucció.

També consignem la capella del Santíssim Sagrament, resultat d’ampliar l’antiga capella del Corpus Christi desplaçant l’antic mur uns metres més enrere. Les obres s’iniciaren l’any 1806 i s’inaugurà el 1810.

Els grans finestrals gòtics de l’absis estan tancats per uns vitralls que daten de la dècada dels cinquanta del segle XX, en què es van substituir els antics, destruïts en l’incendi que va patir el temple el 1934.

L’edifici, de gran austeritat, amb una absència gairebé total de decoració, presenta de tota manera algunes singularitats, com ara la gran varietat de gàrgoles, situades enmig de cada contrafort, les quals adopten formes de diferents animals, alguns de reals i d’altres de fantàstics; i les escultures de caps humans o carasses situades a la part alta superior, just sota la línia de la coberta, que mostren diferents personalitats, com un rei, una reina, un cavaller, un guerrer, etc.

Cal destacar que el campanar situat al costat dret de l’absis és pràcticament exempt de l’edifici, a diferència de molts altres de l’època, que hi són adossats. Té forma octogonal i consta de dos cossos, l’últim afegit al segle XIX, el qual acaba en forma piramidal, coronat per la figura d’un àngel. Té una alçària total de 51,31 m i està construït totalment amb carreus.

De la lectura de l’edifici, es fa evident que l’església parroquial de Santa Maria és un testimoni de gran vàlua dins l’arquitectura gòtica catalana i també un dels més antics. Cal remarcar-ne, així mateix, la història, que des del seu inici ha estat relacionada no solament amb la vida espiritual sinó també amb la vida cultural i social de la vila. El 1920 obtingué del papa Benet XV l’honor de poder-se anomenar basílica, per les seves característiques devocionals i la seva importància històrica.

Bibliografia consultada

Coy, 1909; Mercader-Miret, 1935; Planas, 1935; Miret, 1987; Lacuesta i altres, 1990b; Miret, 2000.