Santa Maria de Balaguer

Imponent aspecte de l’església, una ambiciosa construcció començada a mitjan segle XIV sota el patrocini dels comtes d’Urgell.

ECSA - G.Serra

L’església parroquial de Santa Maria, dita la Major, presideix la ciutat de Balaguer des del capdamunt del barranc de la Botera, conegut a l’edat mitjana amb el nom de torrent de Gerundella (o Gironella). L’església es va construir en un antic barri de la ciutat que els contemporanis anomenaven, senzillament, barri del Pla. Durant el període andalusí la ciutat incloïa, a més, els barris d’Almatà i del Torrent.

És probable que a l’indret on després es va bastir l’església de Santa Maria hi hagués un antic castell d’aquella època, anomenat de Gerundella, al costat del qual s’aixecà, després de la conquesta feudal de la ciutat (1105), una església dedicada a sant Miquel, patró del comtat d’Urgell. Aquest primitiu temple degué substituir una antiga mesquita, de la qual, però, no tenim constància ni documental ni arqueològica. L’església de Sant Miquel és coneguda des del 1110.

L’erecció de la nova parròquia

El progrés de la ciutat al llarg dels segles XII i XIII, època en què esdevingué capital del comtat d’Urgell i residència dels seus comtes, va fer que el barri del Torrent, proper al Segre, experimentés un gran augment de població, mentre que el pla d’Almatà, allà on havia nascut la ciutat i molt malmès per les lluites que precediren la seva conquesta, patí un ràpid abandonament. En aquest indret, però, hi restaren el Castell Formós, o castell palau dels comtes, i l’antiga mesquita major, convertida en parròquia de Santa Maria d’Almatà.

A mitjan segle XIV es decidí d’erigir una nova església parroquial més d’acord amb la categoria de la ciutat i que substituís l’antiga parròquia de Santa Maria d’Almatà. Després de llargues discussions sobre el seu emplaçament, es va optar per edificar-la a l’antic barri del Pla, on encara existia l’esmentada capella de Sant Miquel, i incorporar aquest temple a la nova edificació. Per aquest motiu, inicialment la nova església parroquial fou coneguda amb el nom d’església de Sant Miquel, tot i que al final va ser consagrada el 1558 amb l’actual titular, l’advocació de l’antiga parròquia de Santa Maria d’Almatà.

Arran del testament del comte Jaume I d’Urgell, el 1351 la comtessa Cecília de Comenge, d’acord amb el clergat i el Consell General de la ciutat, decidí cedir a les clarisses l’església de Santa Maria d’Almatà perquè hi establissin un convent, i la parroquialitat –el rector i la comunitat de preveres i canonges– es va traslladar a l’església de Sant Salvador, que havia estat construïda al segle XII dins el nucli urbà, mentre es començaven les obres de la nova església parroquial al barri del Pla.

Segons l’historiador P. Sanahuja, la comtessa Cecília de Comenge fou la principal impulsora del projecte de la nova parròquia, amb importants donacions que secundà l’infant Jaume, el seu marit, que deixà 5 000 sous per al moment de començar l’obra i 5 000 sous més anuals durant quatre anys.

També hi devia col·laborar el fill d’ambdós, el comte Pere, alguns escuts del qual, segons Monfar, eren a la “bóveda de la capilla mayor”. Actualment no en resta cap vestigi.

El 14 de febrer de 1377, el rei Pere III el Cerimoniós, nascut al castell de Balaguer, concedí 30 000 sous barcelonesos a les obres de la capçalera, en canvi que el temple fos dedicat a sant Pere i que les armes reials fossin esculpides a la clau de l’absis principal. Aquesta donació no es devia fer efectiva, ja que no es complí cap de les condicions exigides.

En 1390-91 foren col·locades dues campanes –el seny major i el seny menor– al nou campanar. Pocs anys després, el 1413, el comte Jaume II d’Urgell es reuní al nou temple amb el Consell de la ciutat per demanar-li el parer sobre la guerra que sostenia amb el rei Ferran d’Antequera. Ignorem, però, l’estat de les obres en aquell moment.

La consagració com a església, com hem dit, no arribà fins el 1558. També aquest any se signà una concòrdia en què es ratificà la pertinença de l’edifici a la ciutat.

Cap al 1562 s’inicià una nova fase d’obres al temple. Es bastí un nou cor, al centre de l’església, que desaparegué l’any 1852; també s’edificà una nova sagristia, que és la construcció d’estil mudèjar que es conserva actualment, annexa al presbiteri. Es construí, així mateix, una cisterna d’aigua, que avui dia és utilitzada com a ossera del cementiri vell de la ciutat.

Fins el 1575 no es feu efectiu, però, el trasllat dels oficis a Santa Maria des de l’església de Sant Salvador; probablement foren la incomoditat i la llunyania del nou temple el motiu de tants endarreriments.

L’any 1585, el viatger Henry Cock escrivia que a la ciutat de Balaguer “…tenen una església anomenada de Nostra Senyora que els veïns pretenen fer catedral i treure-la d’Urgell…”. En aquell temps, Balaguer aspirava a esdevenir seu d’un nou bisbat, que finalment es va crear a Solsona.

Estructuralment l’edifici ha sofert un procés ruïnós que ha requerit intervencions de restauració i consolidació des del segle XVII. Cap al 1740 ja s’hagueren de fer les primeres reparacions, a conseqüència del moviment d’un contrafort que esberlà una paret de dalt a baix i provocà l’esfondrament de tres arcs i la clau central de la volta del presbiteri.

Des de la seva consagració, Santa Maria ha tingut una llarga i dilatada història de transformacions i utilitzacions diverses. Això ha provocat la gradual desaparició dels altars i retaules del temple, de manera que actualment està despullada d’ornaments. Va resultar tan malmesa en la guerra del Francès que fins i tot llavors es va pensar en la construcció d’una nova església, però la situació econòmica del moment ho va desaconsellar.

Planta del temple.

AHCB / SPAGC - G.Sáez. i A.Macià.

Durant la primera guerra Carlina l’església va ser convertida en caserna militar, i després del 1846, en presó. L’altar major es va cremar el 1871, i durant la tercera guerra Carlina el temple esdevingué de nou caserna i fortalesa. El 1881 el seu estat devia ser lamentable. Gràcies a un donatiu es pogué dur a terme una reparació que inclogué la restauració de la teulada, la pintura i l’arrebossat de parets i voltes, la col·locació de grades de pedra a les capelles, l’enrajolat de tota l’església tret de l’altar i la construcció de la tribuna de l’orgue.

A causa dels desperfectes soferts durant la Guerra Civil Espanyola, l’any 1954 s’endegà una nova campanya de restauració de l’edifici durant la qual es netejaren i restauraren les voltes, les parets i els elements ornamentals, despullant-los del guix que els cobria des del 1881. Igualment es construí l’escalinata que comunica el temple amb el barri baix de la ciutat.

Els darrers anys s’han fet obres de restauració a la teulada, a l’interior i als dos campanars.

L’edifici

Santa Maria de Balaguer. Les referències numèriques corresponen a: campanar i presbiteri(en blau), nau (en groc) i capelles laterals i vestíbuls (en taronja).

L’estudi de l’arquitectura d’aquesta església és complicat per la llarga història del seu procés constructiu. Presenta l’estructura més clàssica de les esglésies catalanes edificades al segle XIV, però amb detalls que revelen que es va enllestir en època del gòtic tardà. És de nau única, coberta amb voltes de creueria, a la qual s’obren capelles laterals entre els contraforts. El presbiteri poligonal, de l’amplada de la nau, té set cares. En les dues dels extrems, s’obren dues capelles. El temple conté tretze capelles i tres vestíbuls d’accés.

La cara exterior de la porta que dona al cementiri, a la cara nord, està decorada seguint la moda del gòtic flamíger. La porta de ponent presenta una decoració probablement més tardana, dels segles XVII o XVIII, amb una inscripció sobre l’arc que diu: “Domus tuam decet sanctitudo” (‘La teva casa ha de ser santa’). La porta de migdia és molt senzilla, amb un arc de mig punt rebaixat.

La nau fa 52,60 m de llargada i té una amplada màxima de 15,30 m. Les voltes de la nau i la de l’absis són estrellades, amb nervis principals, cadenes i tercelets, i claus esculturades allí on es creuen. Les capelles laterals són cobertes amb voltes de creueria simples.

L’església té cinc finestrals biforats amb senzilles traceries calades a l’absis i cinc òculs circulars a les dues darreres tramades de la nau i a la façana de ponent.

El campanar principal és emplaçat al costat sud, centrat a la primera tramada de la nau. És de planta octagonal i fa uns 37 m d’alçada. Al cos inferior hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu, segons constata la clau de volta. Al tercer cos hi ha un rellotge que data del 1908 i que va substituir una peça del segle XVIII. El cos superior té grans finestrals per a les campanes. A la clau de volta d’aquest pis, hi ha representat un escut que podria ser el dels Comenge, record de la intervenció de la comtessa Cecília de Comenge en la construcció de l’església. El campanar acaba amb un terrat pla amb un templet al centre, tardà.

A l’angle nord-oest de la façana de ponent hi ha el torricó conegut com a “campanar del Moro”. És de planta pentagonal i consta de quatre nivells. S’accedeix al pis més alt per una escala de caragol tota de pedra que, a causa de la seva difícil execució, constitueix una peça singular i significativa dins l’arquitectura gòtica catalana. Per la seva estructura sembla un dels clàssics comunidors presents en altres edificis de l’època.

Tot el temple és cobert per una teulada de doble vessant de teula àrab, que condueix l’aigua de pluja a canaleres de pedra que desguassen a través de gàrgoles molt desgastades. A la façana nord se’n conserven encara algunes en les quals s’intueix la forma d’harpia.

Bibliografia consultada

Monfar, 1853, vol. II, pàg. 199-202; Sanahuja, 1965, pàssim; Duran i Sanpere, 1973b; Espuñes – Renart, 1973; Catàleg de monuments…, 1990, pàg. 34; Alòs – Giralt, 1998.