Altres esglésies de l’arxidiòcesi de Tarragona

L’arquitectura religiosa dels segles XIII i XIV, tant la regular com la secular, va tenir a les terres de la Catalunya Nova, sobretot a les contrades de l’arxidiòcesi de Tarragona, un dels conjunts més rellevants. No ens referim només als grans edificis (catedral i monestirs del Cister), ni a les parroquials de viles principals (Montblanc i Santa Coloma de Queralt, aquesta llavors dins el bisbat de Vic, ambdues estudiades en sengles articles monogràfics en aquest mateix volum), sinó a un grup de temples de poblacions de segon ordre, com Conesa, Vimbodí, l’Espluga de Francolí, Guimerà, Ciutadilla o Prades. Sorprèn que hagi perviscut fins avui un nombre tan notable de temples gòtics en un territori tan petit, circumscrit gairebé a l’àrea de la Conca de Barberà i les terres veïnes. Potser una de les principals causes que han intervingut en la conservació d’aquests temples ha estat la marginació i l’aïllament que patiren durant el segle XX les terres catalanes del sud. Siguin quines siguin les raons, el cert és que avui l’arxidiòcesi tarragonina gaudeix d’un important patrimoni d’arquitectura religiosa rural del segle XIV, que, en la major part dels casos, s’estudia aquí per primera vegada.

L’església vella de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí

La vila de l’Espluga de Francolí, al peu de les Muntanyes de Prades, entre el monestir de Poblet i Montblanc, estava dividida a l’edat mitjana en dues comunitats o jurisdiccions civils, l’Espluga Sobirana i l’Espluga Jussana, les quals des de mitjan segle XIII foren senyorejades pels templers –la primera– i pels hospitalers –la segona–. Però, tanmateix, només hi havia una sola parròquia o demarcació eclesiàstica.

Façana principal de l’església vella de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí, coronada per una notable torre campanar.

ECSA - G.Serra

El poble conserva dos temples parroquials dedicats a sant Miquel: l’un és gòtic, construït entre els segles XIII i XIV, i l’altre, neoclàssic, bastit al segle XIX quan el primer esdevingué petit a causa del boom demogràfic. L’“església vella” (com anomenen el temple medieval, que va tenir la sort de no ser enderrocat en construir-se el nou) és un edifici gran, espaiós i de notable interès arquitectònic, prova evident de la importància assolida per la vila al final del segle XIII. El temple gòtic és d’una sola nau (de 32,35 m de llarg per 9,7 m d’ample i 13 m d’alt) amb absis pentagonal de la mateixa amplada i alçada que la nau, tots dos coberts amb volta de creueria que la divideix en tres trams quadrats que es corresponen amb contraforts exteriors.

Els arcs de la volta arrenquen de mènsules decorades amb relleus florals o en forma de caps humans situades a mitja alçada del mur. Tant els arcs diagonals com els torals formen motllures còncaves i convexes, al mig de les quals destaca un bossell amb un llistó ressaltat. Es tracta de les típiques motllures del període de transició, que a Poblet comencen a aparèixer en construccions de l’abat Copons (1316-48), com l’atri del claustre. Les claus de volta de la nau presenten relleus de temàtica relacionada amb els ordes militars –l’Agnus Dei, la creu patent i un personatge no identificat–, mentre que la de l’absis és decorada amb el sant titular de la parròquia: sant Miquel arcàngel.

Planta de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí. Les capelles radials a la capçalera són un tret que es repeteix en altres esglésies de la Conca de Barberà.

J.Figuerola i J.Romera

Originàriament a la capçalera no hi havia capelles i les tres cares centrals tenien finestrals grans amb traceries. Més tard, al segon quart del segle XIV, es construïren capelles entre els contraforts fins a mitja alçada, excepte la central, que puja més. Totes tenen finestra, però això comportà la mutilació dels tres finestrals de l’absis, sobretot el del mig.

A part les capelles de l’absis, hi havia tres capelles laterals més. Una de petita al tram mitjà del costat nord de característiques semblants a les de la capçalera, i dues al primer tram, disposades a manera de creuer. Aquestes foren enderrocades fa molts anys i només es conserva com a testimoni l’arc former de la de migdia, que devia ser prou important si s’ha de jutjar pels capitells i els escuts heràldics que decoren l’arc. Als capitells hi havia el tetramorf, del qual només resten els símbols de sant Mateu i de sant Joan.

S’accedeix a l’església per tres portes, dues de les quals donen a l’exterior i la tercera és situada al costat nord, que comunicava amb l’abadia. Antigament, una altra porta, oberta a migdia, donava al cementiri. La porta principal és la que presideix el frontispici, que és al costat de ponent. Aquest, en tenir el mur molt gruixut per a aguantar el campanar, va permetre la construcció d’una portalada d’arc apuntat, amb profund biaix decorat amb vuit arquivoltes amb les corresponents columnetes i els capitells ornats amb testes humanes, simis enfrontats i altres animals.

El frontispici i el campanar d’aquesta església formen un conjunt plàstic notable i espectacular, tant per les dimensions com per les característiques formals. La façana és una ampla pantalla quadrada, nua i de carreuada impecable que emmarca la portalada. Al bell mig, coincidint amb la porta, s’eleva 25 m més amunt la formidable torre del campanar, d’aparença militar.

Els contraforts destaquen en la configuració exterior de l’edifici com a elements rítmics que ressalten dels murs plans i pugen fins a la cornisa que contorneja tot l’edifici.

Seccions longitudinal i transversal de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí.

J.Figuerola i J.Romera

Pel que fa a la cronologia de la construcció, es podria pensar que l’inici va tenir lloc el 1297 si la inscripció de difícil lectura que hi ha en un carreu del contrafort situat a la dreta de la porta de migdia celebrés aquest acte. Jaume Felip hi ha llegit: “Septimo kalendas madii an-/no Domini Mº CCº XCº VIIº / hoc opus fuit incep-/tum Petrum Grau / m et Guilelmum. alet / magistros”. Segons aquesta lectura, els mestres d’obres haurien estat Pere Grau i Guillem Malet o Melet. Si l’edifici s’hagués començat el 1297, la construcció de la nau no s’allargà gaires anys; la unitat constructiva, l’estil, les marques de picapedrer indiquen que es devia enllestir al primer quart del segle XIV, mentre que la construcció de les capelles (deduïda a partir de l’heràldica i de la fundació documentada dels benifets) correspon al segon quart.

Sant Salvador de Vimbodí

Vimbodí, també a la Conca de Barberà, va entrar en l’òrbita senyorial de Poblet al final del segle XII. Els abats del monestir en foren senyors territorials des del 1172, i a partir del 1367 i el 1410 ho foren també de les jurisdiccions alta i baixa.

L’església parroquial de Sant Salvador és un temple gòtic construït per iniciativa dels abats populetans. No ha de resultar estrany, doncs, que l’edifici sigui un típic exemplar d’arquitectura cistercenca. Té una sola nau, de pla rectangular de 30 m de llarg per 9 m d’ample i 9 m d’alçada i capçalera plana. El presbiteri, que ocupa mig tram, s’aprecia perquè és lleugerament més alt que la resta de la nau. És coberta amb una volta de creueria que la divideix en quatre trams quadrats (més una prolongació de mig tram per a aguantar un campanar). Els arcs torals i diagonals de la volta formen motllures (un tor o bossell amb filet al mig i cavets als costats) i carreguen en culdellànties situats a 3 m d’alçada als murs laterals. Tota la fàbrica és de carreus mitjans tallantats i aparellats a trencajunt, on es poden veure nombroses marques de picapedrer. Exteriorment, uns contraforts traven els arcs torals i les cantonades (aquestes en diagonal). La cornisa que corona els murs és una motllura tan simple com un cavet.

Malgrat tractar-se d’una estructura gòtica que permetia foradar els murs amb obertures grans, l’interior és fosc. Només hi ha dues finestres estretes i altes (3 m d’alt per 0,30 m de llum) d’arc de mig punt i doble esqueixada, l’una situada a la capçalera i l’altra al mur sud, que deixen passar una mica de llum a través d’una placa d’alabastre.

Entre els contraforts es van construir quatre capelles laterals: dues a la capçalera, a manera de creuer, i dues al mig, l’una al nord i l’altra al sud. Les primeres daten del segle XIX, mentre que les segones foren obertes durant la construcció de la nau vora la porta principal, i només ocupen la meitat del tram. La del costat nord es cobreix amb una volta de creueria de pedra i té l’arc former decorat amb dos escuts heràldics, l’un deteriorat, que no es reconeix, i l’altre amb el camper partit carregat amb una mà i un animal que sembla un ós; segurament corresponen als propietaris de la capella. La del costat de migdia, més tardana –fou construïda el 1591, data marcada en un rellotge de sol que hi ha a l’exterior–, es cobreix amb una volta de creueria de nervis obrats amb maó motllurat disposat a sardinell.

A l’angle sud-oest de la nau, carregant sobre els murs, s’aixeca un robust campanar de planta quadrada i teulada piramidal. Per a aguantar el pes d’aquesta torre de pedra es prolongà mig tram la nau, fent coincidir el darrer arc toral de la volta amb el mur oriental del campanar. També en aquest indret del temple es construí un cor elevat sobre una volta de creueria estrellada molt rebaixada.

Com sol passar en moltes esglésies gòtiques catalanes, el temple de Vimbodí no té un frontispici que destaqui, i la porta principal s’obre al mur de migdia, prop de la banda de ponent. Tanmateix, encara que sigui un element discret, la porta destaca enmig de la severitat i nuesa del parament exterior del temple, ja que és una elegant portalada d’arc de mig punt, amb l’intradós motllurat i l’extradós emmarcat per un guardapols conopial amb mènsules i floró. A la dovella clau de l’arc hi ha l’escut de l’abat Domènec Porta de Poblet, del principi del segle XVI. A part d’aquesta porta, n’hi ha dues més: l’una a la capçalera per a entrar a la sagristia i l’altra a ponent per a pujar al cor i al campanar.

Sobre la cronologia de l’església s’han fet afirmacions que no tenen el mateix grau de fiabilitat. Palau i Dulcet –sense cap base documental– afirma que l’obra començà el 1287 i que, després d’un llarg període d’inactivitat, va ser finalment enllestida en temps de l’abat Conill (1438-58). Recentment, Àngel Bergadà, basant-se en els senyals heràldics que campegen per l’edifici, i sense gosar contradir del tot Palau, proposa tres etapes. En la primera, durant l’abadiat de Bartomeu Copons (1316-48), s’hauria bastit la capçalera, com semblen indicar els escuts d’aquest abat que hi ha al contrafort del tram de la capçalera; durant la segona etapa, Bergadà creu –acceptant en part la proposta de Palau i Dulcet– que en temps de l’abat Conill s’hauria construït la part central de la nau; finalment, en la tercera etapa, s’hauria acabat l’obra (darrers trams de la nau, el cor, la porta i el campanar) coincidint amb l’abadiat de Porta (1502-26), com indiquen els escuts d’aquest abat esculpits en aquest sector (portalada, contrafort darrer i clau de la volta).

En la nostra opinió, Àngel Bergadà l’hauria encertat del tot si hagués descartat l’etapa de l’abat Conill proposada per Palau. Malgrat que la construcció del temple s’hagués allargat durant dos segles (exceptuant-ne la porta, el cor i el campanar, que són clarament tardans), l’edifici presenta una gran unitat de factura i d’estil. Sembla que en tot moment fou respectat el projecte inicial, sens dubte proposat per l’abat Copons, un dels grans constructors de Poblet. A més de l’escut que es pot veure a la capçalera (Copons fou el primer abat que marcà d’aquesta manera les seves obres), les nervadures de la volta de la nau són molt semblants a les de l’atri que precedeix el claustre de Poblet (segons Domènech i Montaner, el bordó amb llistó o perfil mamil·lar, com ell l’anomena, és una tipologia introduïda per Copons al monestir). Per tant, mentre no es demostri el contrari, creiem que el temple de Vimbodí fou construït fins al segon tram per iniciativa de l’abat Copons durant el primer quart del segle XIV, i enllestit, seguint les mateixes traces, ja entrat el segle XVI, per l’abat Porta. Amb posterioritat s’edificaren la capella del sud (1591) i les de la capçalera (segle XIX). És just, doncs, afegir a la nòmina dels bells edificis populetans de l’abat Copons el temple parroquial de Vimbodí.

Santa Maria de Conesa

Conesa fou un domini del monestir de Santes Creus, el qual començà a adquirir-hi drets al final del segle XIII. Aquests drets es van anar incrementant al segle següent fins que, l’any 1383, el monestir aconseguí el ple domini sobre el lloc. La situació es mantingué fins al segle XIX, en què s’extingí l’antic règim.

La parròquia de Santa Maria de Conesa començà a organitzar-se al segle XII, poc després de la repoblació; d’antuvi va estar adscrita al bisbat de Vic, però a mitjan segle XII passà a dependre de l’arquebisbat de Tarragona. No es coneix res del primitiu temple romànic que hi devia haver en aquests primers temps, però s’han conservat documents –fet no gaire habitual– sobre la construcció de l’actual església, un edifici gòtic del segle XIV. Es tracta d’unes notes inèdites recollides per Tomàs Capdevila de l’arxiu parroquial mentre era rector de Conesa l’any 1936. Aquestes notícies han estat publicades en una recent monografia sobre el lloc.

Planta de Santa Maria de Conesa.

J.Figuerola i J.C.Gavaldà

Segons aquestes notes, el pati on hi ha l’església fou adquirit el 1335 per 360 sous, la qual cosa indica que no devia ser al mateix indret on hi havia l’església antiga (aquesta devia ser al castell que feu enderrocar l’abat Contijoc de Santes Creus al segle XVI per construir la casa delmera del monestir). Aquell mateix 1335, els jurats de la vila i el mestre de cases Guillem Pedrola de Guimerà formalitzaren el contracte de construcció del temple. Les obres s’allargaren fins el 1347, any en què es paralitzaren deixant sense construir un tercer tram de la nau al costat de ponent, que ja no es bastí.

El temple de Santa Maria de Conesa és un edifici obrat totalment de pedra, amb carreus mitjans tallantats on s’aprecien nombrosos senyals de picapedrer. La capçalera està orientada canònicament mirant a llevant i té una sola nau de planta rectangular i capçalera plana. Els murs fan 1,30 m de gruix i la coberta és una volta de creueria ogival que divideix l’interior en dos trams iguals i quadrats. En planta, la fàbrica fa 19 m de llarg per 9,5 m d’ample, i en alçat, a les claus, 14 m, de manera que si s’hagués acabat com preveia el projecte el temple tindria 28,5 m de llarg. En qualsevol cas, com que la planta és una modulació gòtica de quadrats determinada pels trams, les proporcions (1:2, el valor real, o 1:3, com hauria pogut ser) sempre són estèticament plausibles.

Els arcs torals i diagonals de la volta tenen les típiques motllures en les quals ressalta un bossell amb filet, i en el creuament dels diagonals hi ha claus discoïdals esculturades, amb restes de policromia. A la del presbiteri hi ha un Pantocràtor, i a l’altra, un escut: de gules, quatre pals de sable (o d’atzur).

El presbiteri ocupa la meitat del tram est i, com és normal en aquestes plantes, res no el distingeix sinó l’elevació d’un parell de pams per sobre del nivell de la nau. Al mur lateral, al costat de l’evangeli, hi ha un arcosoli amb arc de mig punt que ara no té cap funció.

A l’exterior apareixen contraforts en correspondència amb l’arc toral de la volta i a les cantonades de la capçalera (aquests segueixen la direcció de la diagonal). Els murs són coronats per una cornisa en forma de cavet, que recolza en permòdols llisos.

Adossats al costat sud de l’església i ocupant quadrats iguals, hi ha la sagristia, dues capelles (Sant Esteve i el Roser) i el campanar. La primera i les segones van cobertes d’igual manera: volta de creueria i lloses de pedra al damunt. L’any 1622, ocupant mig tram del peu, fou construït un cor elevat amb una escala d’accés arrecerada al mur nord. També al costat nord, en aquest cas al primer tram, hi ha la capella del Santíssim, d’estil barroc, feta de maçoneria i tota arrebossada de guix, com era usual en aquella època. El campanar és una torre esvelta de 26 m d’alçada i secció quadrada fins al cim, que està emmerletada com una guaita militar. Fou construït a partir del 1399, quan ja feia més de cinquanta anys que s’havia aturat l’obra de la nau.

L’element més reeixit del temple és el conjunt que formen, al costat nord del peu, la porta i una porxada que la precedeix. La porta té arc de mig punt obrat amb dovelles llargues i amples que tenen l’intradós motllurat i l’extradós resseguit per un guardapols. De les dovelles més altes emergeix un grup escultòric format per una Mare de Déu i dos àngels ceroferaris. El pòrtic que precedeix la portalada i serveix d’aixopluc al grup escultòric és una mena de voladís de pedra de contorn apuntat, que s’aguanta en els contraforts laterals. D’aquesta part de l’edifici, acabada el 1340, el contracte en donava tota mena de detalls (dels àngels, per exemple, deia que havien de ser “practicables”, que devia voler dir exempts).

La fàbrica d’aquesta església s’assembla molt a la de Vimbodí, però la volta és més esvelta (a Vimbodí fa 9 m d’alçada, mentre que a Conesa en fa 14). La seva tipologia i filiació, com la de Vimbodí, és “cistercenca”; tanmateix, en aquest cas no ho podem atribuir a la influència de Santes Creus perquè, quan fou construïda, aquest monestir encara no senyorejava Conesa. Arquitectònicament, doncs, es relaciona més amb Poblet que amb Santes Creus. Si fos cert que la tipologia, si més no la de la volta, va ser importada de França per l’abat Copons de Poblet (com suposa Altisent), hauríem de pensar que va tenir una certa divulgació pels pobles de la rodalia.

Santa Maria de Prades

L’església de Santa Maria de Prades és un testimoni de l’esplendor de la vila, que va donar nom al comtat de Prades o de les Muntanyes de Prades al segle XIV.

ECSA - J.Farré

La puixança econòmica que al segle XIII experimentà Prades (Baix Camp), la capital històrica del comtat homònim, fou causa del creixement urbà i, al mateix temps, de la construcció d’un nou temple parroquial (potser al lloc on hi havia el primitiu), amb l’absis adossat al sector oriental de la muralla i la façana occidental de cara a la gran plaça porticada, que ja aleshores acollia fires ramaderes importants.

No disposem de referències documentals sobre la construcció d’aquest nou temple, ja que dissortadament s’han perdut els arxius locals. Tanmateix, una observació atenta de l’edifici permet veure’n l’estructura i esbossar-ne la cronologia.

És un típic edifici gòtic del segle XIV, malgrat la presència d’algun element de clara persistència romànica. Té una sola nau, rectangular, allargada i dividida en set trams rectangulars per contraforts, entre els quals s’allotgen capelles cobertes de creueria. Fa 30 m de llarg (més 6,30 m de l’absis) per 9,40 d’ample i 9,40 d’alçada. A l’origen, aquesta nau era coberta per una armadura de fusta policromada, que era suportada per arcs de diafragma carregats en mènsules clavades a mitja alçada dels contraforts. Una remodelació d’època moderna, sens dubte induïda per la moda barroca, amagà (de fet, destruí, ja que només en resta algun vestigi) l’enteixinat de la coberta en construir a sota una volta de canó de rajola de pla. Els contraforts, els murs laterals, els arcs formers de les capelles i les mènsules dels arcs transversals foren revestits de pilars, arcs i cornises de guix a l’estil del moment. L’enguixat també afectà la fesomia del presbiteri però no en destruí l’estructura medieval i, avui, restaurat, ha recuperat l’esplendor original. És un absis pentagonal cobert de volta de creueria, ample com la nau però més alt (particularitat sobretot visible a l’exterior, on sobresurt notablement la capçalera amb els contraforts ressaltats). Hi destaca l’arc triomfal de motllura curvilínia complexa amb dos tors amb filet, d’aquells que apareixen al grup d’esglésies trescentistes relacionades amb Poblet (Vimbodí, l’Espluga de Francolí, Conesa). El tor (o bossell) central dels arcs de l’absis, adossat a l’aresta dels panys, davalla fins a terra simulant una columneta amb capitell. A cada pany hi ha un finestral d’arc apuntat lobulat (curiosament, el del pany nord, tocant a la nau, és una finestra coronella de labor més fina i més gran, que, inexplicablement, restà cega).

No tots els espais entre contraforts són ocupats per capelles. Al costat sud, partint de la capçalera, n’hi ha quatre de seguides, de bona factura gòtica, il·luminades per finestres estretes de doble esqueixada on perviu el gust romànic (en alguna d’aquestes capelles hi ha heràldica dels propietaris); després ve una porta d’accés que avui és secundària, però que a l’origen devia ser-ne la principal (té atri voltat i arc de punt rodó amb el dovellatge obrat a la manera romànica); segueix el baptisteri i, finalment, un espai buit. Les tres primeres capelles del costat nord són semblants a les que tenen al davant; després d’aquestes hi ha un arcosoli sense ús, dos trams ocupats per una capella moderna del Santíssim i la caixa del campanar.

En època moderna, el darrer tram de la nau fou objecte d’una important remodelació (potser fou la mateixa que revestí l’interior de gust barroc). Ens referim a la construcció d’un cor elevat i de la façana de ponent, amb portalada i campanar de dos pisos, segons un programa barroc que era comú a les esglésies de l’època.

Hi ha un detall que afegeix personalitat al temple de Prades, tant a l’obra gòtica com a l’obra moderna: la combinació intencionada, amb funció estètica, de la pedra sorrenca vermella i la pedra calcària blanca, totes dues abundants a la vila. A l’obra gòtica, els contraforts, els murs i les plementeries de la volta són vermells, mentre que els muntants i els arcs de les voltes de la nau i les capelles són blancs. De manera semblant, a l’exterior, els murs de la façana i del campanar són vermells, a diferència del timpà, la rosassa i l’ordre arquitectònic que emmarca la porta, de tons blanquinosos. Gràcies a la restauració que s’està duent a terme a l’interior del temple, podem començar a gaudir de l’espectacle que oferia al devot medieval la combinació dels dos colors de la pedra, i també –per què no?– imaginar com devia ser la nau amb el sostre de fusta policromat.

En conclusió, l’església parroquial de Prades és un bell exemplar d’arquitectura del segle XIV que, si bé forma part del grup de temples rurals (Vimbodí, l’Espluga de Francolí, Conesa…) influïts pel gòtic renovador que impulsà a Poblet l’abat Copons, utilitza fórmules de cobriment més pròpies de les esglésies dels ordes militars i mendicants. Ens referim a l’ús simultani de coberta de fusta per a la nau i coberta de pedra per al santuari, tres dels exemples més reeixits del qual són la capella templera de Santa Maria dels Àngels a Horta de Sant Joan, l’hospitalera de Sant Joan de Vilafranca i la franciscana de Sant Francesc de Montblanc.

Sant Sebastià de Guimerà

A l’extrem sud de l’Urgell, a tocar de la Conca de Barberà i de la Segarra, hi ha el poble de Guimerà, antiga capital de la baronia i més tard comtat del mateix nom. Protegida per un dels antics castells de la Marca vinculat des del segle XI amb els Cervelló o Alemany de Cervelló, la vila cresqué esglaonant-se sobre els estrats calcaris de la riba dreta del Riu Corb. Vora la fortalesa, a la part alta del poble, al començament del segle XIV fou construït el temple parroquial de Sant Sebastià (a l’edat mitjana, dedicat a Santa Maria).

Actualment, el temple és d’una sola nau, amb capelles laterals entre els contraforts i absis poligonal, tot cobert amb voltes de creueria, però originàriament tenia capçalera plana, ja que l’absis és un afegit del segle XIX, com també són tardanes la sagristia i les capelles que toquen al presbiteri. La diferència d’aparell utilitzat en la construcció de cadascuna de les parts del temple ho posa en evidència: mentre que la nau, les capelles antigues, la façana i el campanar són de carreu ben disposat en filades isòdomes, les construccions modernes són de maçoneria.

Planta de Sant Sebastià de Guimerà. L’absis, en aparença perfectament integrat a la resta de l’edifici, és neogòtic, de mitjan segle XIX.

J.Figuerola i J.C.Gavaldà

La nau (27 m de llarg, per 9 m d’ample i 11,5 m d’alt) està dividida en tres trams quadrats, cadascun dels quals té la volta carregada en mènsules piramidals situades a mitja alçada dels pilars interiors, que es corresponen amb els contraforts dels costats o de les cantonades. Les mènsules i les claus de volta estan decorades amb heràldica i altres motius que permeten formular hipòtesis sobre el mecenatge i la cronologia de cadascuna de les parts de l’edifici. A tot el primer tram (mènsules i clau de volta de la nau, mènsules i claus de les capelles, i mènsules del cor elevat) apareixen escuts de la família Alemany. En canvi, als altres dos trams la decoració reflecteix la devoció popular, la qual cosa fa pensar que foren construïts sota els auspicis de la universitat del lloc. En conjunt, la cronologia d’aquests senyals sembla apuntar al primer terç del segle XIV. Això no obstant, una particularitat present en la nervadura de les voltes potser permetrà afinar-ne la datació. Es tracta d’un detall que, en part, també es dona a Ciutadilla, però no a les altres esglésies gòtiques d’aquestes contrades. A Guimerà, els arcs transversals de la volta presenten secció rectangular, i la secció dels diagonals, malgrat tenir la motllura habitual de tres bossells, és diferent de la de les altres esglésies veïnes (Ciutadilla, Santa Coloma, Conesa, l’Espluga, Montblanc…), que presenten el bordó central mamil·lar. Aquest detall diferencial pot indicar que la cronologia de Guimerà és un xic anterior a la de les esglésies amb aquest tipus de nervadura, ja que aquesta fou introduïda a Poblet i a Vallbona durant la primera meitat del XIV. Tot i que Edward L. Mills (1933) ja va observar el bossell sense llistó dels nervis de Guimerà, no gosà recular-ne la data perquè va veure detalls més tardans en la nervadura de l’absis. Allò que Mills no sabia és que l’absis de Guimerà havia estat construït a mitjan segle XIX.

Frontispici de Sant Sebastià de Guimerà, datable entre el 1325 i el 1350. El campanar s’acabà al primer quart del segle XV.

ECSA - G.Serra

Cal notar que en la nau de Guimerà el sistema de suports del costat de migdia presenta irregularitats d’origen, sens dubte ocasionades per la dificultat que van tenir a l’hora de fer els fonaments. La presència del fossar i la feblesa del subsòl no permeteren fer contraforts normals parions als del nord; en conseqüència, s’optà per construir a l’interior de la nau una mena de pilars ressaltats on s’adossaren les mènsules de carregament. Tanmateix, aquesta solució comportà ben aviat problemes d’estabilitat de l’edifici que s’han arrossegat fins avui. L’any 1440 s’ensorrà la capella de Sant Joan, construïda en aquella banda del primer tram; el 1637, el costat sud necessità una important reparació; i, actualment, el mateix mur presenta un notable desplom i clivelles que amenacen la consistència de la nau.

Al mateix temps que la nau, es construïren cinc capelles: tres al costat nord i dues al sud, totes bastides segons la tipologia gòtica amb voltes de creueria i mènsules esculturades. Actualment se’n conserven dues del nord i una del sud.

La nau és poc il·luminada, car només rep la llum que li entra per tres finestrals, un del frontispici i dos de l’absis. El primer, que és l’únic original, és un exemplar de doble esplandit i arc apuntat, amb vitralls de colors.

La façana i el campanar, que tanquen l’edifici per ponent, formen un conjunt plàsticament molt reeixit, sobretot per l’arquivolta de la portalada i la finestra del damunt. Si ens atenem a l’heràldica, haurem de pensar que el frontispici fou bastit entre el 1325 i el 1350, anys en què Guerau Alemany i Gueraua de Rocabertí senyorejaven Guimerà; mentre que el campanar, començat al mateix temps que la portalada, no fou enllestit fins al primer quart del segle següent (l’escut dels Castre-Pinós que hi ha a la part superior així ho indica).

D’aquesta església procedeix un retaule del començament del segle XV pintat per Ramon de Mur, ara al Museu Episcopal de Vic.

Sant Miquel de Ciutadilla

El poble de Ciutadilla, també a l’Urgell, és a la riba esquerra del Riu Corb. Com gairebé tots els pobles d’aquestes terres de la Marca, es formà a l’empara d’un castell del segle XI que originàriament, com el de Guimerà, havia estat vinculat als Alemany de Cervelló. Entre els segles XII i XIII, els senyors de Ciutadilla devien emparentar amb els Guimerà, ja que, a partir d’aleshores, aquesta família figura com a senyora del lloc.

No sabem si en un primer moment l’església de Ciutadilla fou pròpia dels senyors. En qualsevol cas, al segle XII pertanyia al bisbe de Vic, però, com succeí en altres casos d’aquesta contrada, a meitat de la centúria passà a dependre de l’arquebisbe de Tarragona. Aleshores era dedicada a Santa Maria; més endavant, canvià l’advocació per la de sant Miquel.

El temple actual fou construït al peu del castell, vers el nord-oest, a la part més alta del poble. És una fàbrica gòtica, de carreuat i tipologia semblant a la de Guimerà: nau rectangular, dividida en tres trams quadrats coberts amb volta de creueria, servada per una estructura de vuit contraforts: quatre als costats i quatre d’esbiaixats als vèrtexs. Dos d’aquests darrers, els del peu, foren destruïts al segle XVIII en construir la façana i el campanar. La volta carrega directament en culdellànties piramidals, adossats a l’alçada de les impostes. Amb posterioritat o simultàniament, entre els contraforts s’obriren dues capelles al nord, dues al sud (una és un arcosoli) i la sagristia, adossada al presbiteri. Els arcs torals, com a Guimerà, tenen secció rectangular, mentre que els diagonals presenten la típica motllura de bossells i tor llistonat present en la majoria d’esglésies del segle XIV de la contrada.

La il·luminació de la nau prové d’una finestra de doble esplandit i arc apuntat al costat sud, d’una rosassa amb traceries lobulades i vitralls de colors, a la capçalera, i d’una finestra triangular de factura moderna, a la façana, que dona llum al cor elevat.

És interessant la cornisa de l’exterior, que segueix el perímetre de la nau, en la qual destaquen una sèrie de mènsules esculpides en forma de caps. Una restauració recent ha posat al descobert part de la coberta original de la nau, que no era de teula sinó de lloses sobreposades, una fórmula molt habitual a les terres de la Catalunya Nova.

Resulta difícil datar un edifici quan no es coneix cap document que parli directament de la construcció. Tanmateix, al temple de Ciutadilla apareix heràldica de la família Guimerà i d’altres llinatges a la nau, a les capelles i en un sarcòfag que presideix l’arcosoli. Sens dubte, tots aquests senyals s’han de relacionar amb els senyors que assumiren el mecenatge de l’església. De l’arxiu patrimonial dels Guimerà (ara al fons Sentmenat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó) hem extret dades inèdites que confirmen algunes de les hipòtesis suggerides per les pedres.

Totes les mènsules de la creueria porten l’escut de doble faixa dels Guimerà, a més d’altres armes, prova evident de la participació dels senyors en la construcció del temple. Al primer tram hi ha un escut amb camper fusat (o losanjat) que no sabem, però, identificar. Al segon, l’heràldica dels Guimerà és acompanyada d’un lleó rampant i d’una ala, que també figura en un sepulcre clavat al mur de la capella sud d’aquest tram. Podria pertànyer a Berenguera de Guimerà, casada amb Ramon Alemany (alguns Alemany tenen aquestes armes). Els Alemany-Guimerà, gendre i filla de Bernat, senyor de Ciutadilla, visqueren i tingueren drets a la vila durant les primeres dècades del segle XIV. En aquest mateix tram, al mur nord, al costat de les armes dels Guimerà hi ha tres rocs, posats en dos i un, els quals s’han relacionat amb els Rocabertí, però que no ho poden ser perquè els rocs d’aquest llinatge sempre són càrrega de pals.

L’argument principal per a la datació del temple és sens dubte el testament de Bernat de Guimerà, lliurat el 19 d’abril de 1323. Per a l’obra de l’església de Ciutadilla, Bernat feu el llegat pecuniari més important del testament: 5 000 sous. També és molt probable que siguin de Bernat el sarcòfag i l’arcosoli, perquè en el document manava que el seu cos fos sebollit a l’església de Ciutadilla amb l’honor que li pertocava (“in qua meam eliguo sepulturam quam volo ibi fieri honoriffice sicut decet”).

El sepulcre és un exemplar important d’escultura funerària que pot ser de la primera meitat del XIV. Sembla més versemblant que sigui de Bernat que no pas, com pensa F. Español, del seu nét Gispert (fill de Gispert de Guimerà i Beatriu d’Abella), casat l’any 1352 amb Isabel de Boixadors i mort prematurament dos anys després.

Per tant, l’església de Ciutadilla es devia construir dins el primer terç del segle XIV, i en tot moment va gaudir del mecenatge dels senyors del lloc, que s’hi volgueren enterrar “sicut decet”.

Bibliografia consultada

Domènech i Montaner, 1925; Palau, 1932; Mills, 1933; Altisent, 1966; Català – Brasó, 1973; Altisent, 1974; Bergadà, 1978; Els castells catalans, 1979, vol. VI, pàg. 1 006-1 014; Liaño, 1980a; Roca, 1980; Anguera, 1982; Piquer, 1982; Capdevila, 1986; Felip, 1989; Grau i altres, 1989; Fuguet, 1990; Serra, 1990; Español, 1993; Vime, 2001.