Santa Maria del Pi

El procés constructiu

Façana principal de l’església, on destaquen la portalada i la gran rosassa, que la vincula a altres façanes monumentals com les de la catedral de Tarragona, Sant Cugat del Vallès o Santa Maria del Mar.

ECSA - G.Serra

Les primeres notícies documentals del temple barceloní de Santa Maria del Pi, situat fora del recinte emmurallat altmedieval de la ciutat, són del 987, any en què hauria estat construït, o potser reconstruït, després de les destruccions d’Almansor (985). El 994 es va consagrar i al final del segle XI degué ser ampliat o millorat, segons indiquen diverses donacions “ad opera”. La preponderància que va anar adquirint el raval del Pi als segles posteriors es va reflectir en un canvi d’estatus del seu temple, que almenys d’ençà del 1188 consta com a església parroquial, i en reformes de l’edifici, com ara la que a la segona meitat del segle XIII va comportar la construcció d’una nova portada, posteriorment integrada a l’edifici gòtic (porta lateral de l’Ave Maria).

Al començament del segle XIV, les noves condicions demogràfiques i religioses van impulsar els parroquians a organitzar-se per a dur a terme una nova construcció, l’actual. El seu sistema inicial de finançament va ser la talla o contribució proporcional als béns de cada individu, però, tanmateix, les fundacions de beneficis a les capelles perimetrals i la promoció d’aquestes per part de particulars van tenir probablement un paper més important en la renovació del temple, segons demostren estudis recents (Borau, 2002). Igualment, cal recordar les habituals deixes testamentàries i la contribució de la monarquia a l’obra en alguna ocasió, segons indica la presència dels senyals reials a les claus de volta de la nau; a més de fer aportacions pecuniàries (1329, 1379, 1400), va cedir el domini directe dels terrenys necessaris a la nova construcció (1322).

Si bé desconeixem el moment concret en què s’iniciaren les obres, la primera notícia (1322) sobre la construcció gòtica, que gradualment va anar substituint el temple d’època romànica, indica que la renovació del temple havia estat autoritzada per Ponç de Gualba, bisbe de Barcelona d’ençà del 1303. Aquest marc cronològic, al costat d’altres indicis, ha donat lloc a la hipòtesi que les obres haurien estat començades a la primera dècada del segle. Però el primer d’aquests indicis, la compravenda entre particulars de cases i un hort vora l’església (1305), no implica necessàriament que la nova obra ja s’hagués iniciat (López Rodríguez, 1983; Dalmases – José, 1984). D’altra banda, cal revisar també la dada referent a la fundació d’un benefici a la capella de Sant Joan el 1306, cosa que permetria suposar que les obres del nou temple haurien començat abans d’aquell any; de fet, el mateix benefici, que ja existia al temple romànic, va ser traslladat al segle XIV a la nova església, i una correcta lectura del document en qüestió assegura que el 1366 (i no el 1306) tingué lloc un canvi de beneficiat (i no una fundació del benefici) (López Rodríguez, 1983 i 1984-85; Vergés, 1992). Si a això afegim la inexistència de mencions de qualsevol tipus a la nova construcció fins a la segona dècada del segle XIV, i la seva relativa abundància i naturalesa a partir d’aquest moment, haurem de coincidir amb la bibliografia tradicional i fixar l’inici de les obres cap al 1320. Així, l’any 1322 el rector i els parroquians del Pi demanaren a Jaume II la cessió d’un pati necessari per a l’obra, i el mateix any el rei recordà als feligresos que havien d’aportar la quantitat acordada. Per la seva banda, les dates de fundació dels beneficis de les capelles laterals suggereixen una cronologia idèntica, i alhora permeten intuir amb una certa seguretat l’avanç dels treballs: a la primera capella de l’evangeli s’hi va traslladar vers 1320 el benefici de Sant Joan (existent d’ençà del segle XIII, com hem dit) i la fundació del benefici de la segona capella del mateix costat, dedicada a sant Climent, data del 1321. La construcció dels dos costats de la nau avançà, en termes generals, en direcció als peus, i la campanya no es veié aturada fins el 1348, com a conseqüència directa dels estralls de la Pesta Negra, quan ja hi havia més de mitja església feta. Just després d’aquest any es constaten diverses adquisicions de propietats per tal d’eixamplar els fossars del temple, aleshores més necessaris que mai a causa de l’alt índex de defuncions.

Si desconeguda és la data exacta de l’inici de l’obra, menys sabem encara sobre la personalitat artística que, almenys en un moment inicial, hi hauria al darrere. La cronologia del Pi, juntament amb la maduresa i la qualitat del model arquitectònic resultant, fa pensar en una figura de primera fila, i s’ha avançat el nom del mallorquí Jaume Fabre. I si bé la documentació no és gens explícita, una sèrie d’arguments permeten relacionar Fabre amb el temple: el mateix bisbe Ponç de Gualba que n’autoritzà la renovació fou qui, el 1317, cridà el mallorquí a treballar a la catedral de Barcelona. D’altra banda, el desaparegut temple de Sant Domènec de Palma, que Fabre dirigia d’ençà de 1313-14, era extraordinàriament similar en la seva estructura al Pi. I a més, tot i que el contracte de Fabre amb el capítol de la seu de Barcelona li permetia seguir supervisant l’obra de Sant Domènec de Palma, i al mateix temps li prohibia intervenir en qualsevol altra obra a Catalunya, potser caldria relativitzar el rigor de l’aplicació de la clàusula (Bracons, 1994). En qualsevol cas, fos qui fos l’autor del pla, la seva idea es va seguir sense modificacions, i va donar lloc a una construcció molt ben travada i homogènia.

L'edifici

Santa Maria del Pi. Les referències numèriques corresponen a: presbiteri (blau fosc), capelles (en taronja), nau (en blau), comunidor (marron) i sagristia (en verd).

Després de l’aturada del 1348, la represa es devia centrar en l’acabament de la capçalera. Encara que el 1322 ja es preparava el terreny per a edificar la rectoria i el campanar, que hi toquen, aquests no es van executar fins al segle XV. I sembla que a mitjan segle XIV l’absis tot just es devia haver completat, perquè consta que alguns anys més tard hi havia activitat complementària en aquest sector; això no tan sols suggereix una finalització poc anterior d’aquesta zona, sinó també una substitució definitiva de l’església romànica. Així, en 1360-61, essent mestre major Guillem Martí, el pintor Francesc Serra treballà al tabernacle per a l’altar major. I vers 1366-68 Francesc de Coma s’encarregà d’executar la “finestra major” del temple, segons els rebuts signats per ell mateix; encara que s’ha tendit a identificar aquesta “finestra major” amb la rosassa de la façana, el document es deu referir probablement a la vidriera central de l’absis, de major complexitat que la resta, atès que la construcció de la façana és una mica més tardana. Contemporàniament s’anava progressant en l’obra de la nau i les seves capelles: els beneficis de l’últim tram es van fundar entre els anys setanta i vuitanta. A més a més, en la visita pastoral del 1379 ja es mencionen totes les capelles i l’altar major, i en la del 1388 el bisbe només va trobar a faltar una bona pica baptismal; també pogué observar la coberta inacabada i una clau de volta que mancava, que hauríem de situar al darrer tram de la nau. Segons el Llibre Negre de l’Obra, la darrera pedra –cal interpretar de l’església pròpiament dita– es va posar el 1391.

Planta de l’església, model clàssic de temple parroquial gòtic de nau única.

SPAGC - C.Solsona

Secció del campanar.

SPAGC - C.Solsona

Disposem de poques notícies sobre la primera meitat del segle XV. Hi treballaren mestres com Guillem Abiell (1416) o el desconegut Francesc Bacet (1443), però n’ignorem l’activitat concreta. El 1453 tingué lloc una consagració, que en cap cas no pot ser la primera, amb motiu de la qual es va col·locar una làpida commemorativa al portal lateral de l’Ave Maria on apareix la data del 1353, error de difícil explicació. Però no fou fins a la segona meitat de segle que es va donar fi als espais complementaris. Encara que el 1379 s’havia posat la primera pedra de la torre, dues espadanyes situades sobre el portal de l’Ave Maria feien la funció de campanar i a partir de vers el 1460 i fins el 1486, sota la direcció del mestre Bartomeu Mas, es va reprendre i finalitzar aquest cos. Al mateix temps es va treballar a la casa rectoral (al costat de l’absis) i es va construir la capella del Capítol (després anomenada de la Sang, annexa a la banda dreta dels peus). Contemporàniament, el Consell Municipal va millorar la inserció del temple en la trama urbana, per la qual cosa va adquirir una casa del carrer de la Cucurella, per enderrocar-la i donar pas al Pi (1465), i va obsequiar la parròquia amb quatre grans pedres cantoneres per a la casa rectoral (1478). Finalitzat ja el conjunt parroquial, les obres que es constaten al llarg dels darrers anys del segle XV i els primers anys del XVI són de caràcter més aviat secundari; el 1497, essent mestre Pere Castelló, “fou acabada e adobada” la rosassa de la façana, i a partir del 1508, sota la direcció del mestre major Pau Mateu, es va renovar l’altar major (consagrat el 1518). De fet, no trobem cap modificació en l’estructura del temple fins que, en ple segle XVI –en 1572-73, segons el Llibre Negre de l’Obra– i en un perfecte gòtic epigonal, es construí una cripta coberta amb volta de creueria de cinc arcs molt rebaixats sota l’altar major.

L’arquitectura

La relativa rapidesa amb què es va construir la part essencial de la fàbrica de l’església del Pi, així com la consegüent homogeneïtat del conjunt i les escasses modificacions patides amb posterioritat, permet apreciar en tota la seva magnitud un dels millors i més purs exemples de l’arquitectura gòtica catalana. El temple té una sola nau, coberta amb set trams de volta de creueria, i un absis poligonal de set costats (inclou dues capelles als extrems). El seu peculiar sentit espacial, unificat i tendent a l’horitzontalitat, respon amb perfecció a l’esperit meridional, com també ho fa la contenció decorativa que domina tant l’interior com l’exterior del conjunt. Aquesta és particularment manifesta en l’escassa escultura monumental que hi ha, i en l’aprofitament del potencial ornamental i rítmic dels mateixos elements constructius i funcionals en la seva versió més depurada: els contraforts, esmotxats; el doble registre de finestres que il·luminen l’interior, regularment distribuïdes entre els contraforts; les torretes que limiten la façana –possiblement iniciades com a campanars i mai acabades–, el comunidor i la torre campanar, octogonals, etc. Aquest esperit d’austeritat i rigidesa formal és subjacent fins i tot a la composició formal de la façana, que s’organitza partint d’un rectangle format de registres d’arcades cegues sobreposades coronat per una cornisa horitzontal.

Semblantment, el campanar adopta la forma d’un prisma octogonal, robust i compacte, acabat amb el terrat pla, sense coronament i pràcticament sense ornamentació superficial (llevat d’una traceria flamígera que subratlla la cornisa superior). La torre assoleix uns 54 m d’alçada, pràcticament equivalent a 4 vegades el seu diàmetre. Interiorment, consta de 3 pisos, més la planta baixa i el que acull les campanes. Les voltes de cada un d’aquests pisos presenten la particularitat de ser foradades per la clau, segurament per tal de facilitar la hissada de les campanes.

Si la pertinença del Pi a una manera de fer arquitectura gòtica geogràficament ben definida és molt evident, més complex resulta definir el seu paper en la creació i difusió d’un model arquitectònic del qual s’ha erigit en paradigma: l’església de nau única coberta amb volta de creueria, capelles laterals situades entre els contraforts interns, absis poligonal, doble registre de finestres i coronament horitzonal. Tradicionalment s’havia atorgat el paper d’exemple primigeni d’aquesta tipologia a l’església del convent de Santa Caterina de Barcelona, però la seva desaparició i la d’altres temples mendicants que en seguiren el model conferiren al Pi una rellevància especial en tant que se suposava que traduïa molt fidelment la fórmula. Actualment resulta impossible afirmar que en ple segle XIII el model hagués quedat definitivament fixat a Barcelona per l’església dels dominicans, i més aviat cal pensar que el temple de Santa Caterina que arribà al segle XIX era resultat de les modificacions del segle XIV, segurament posteriors a l’inici de les obres del Pi (vegeu l’article de Santa Caterina en el volum Arquitectura I de la present obra). D’altra banda, ara per ara tampoc no es pot assegurar que cap altre temple català, ni monàstic ni parroquial, presentés la tipologia ja plenament configurada des dels seus primers estadis. De moment, sembla que cal acceptar que va ser amb l’església del Pi que a Catalunya va quedar fixada, almenys entre les esglésies parroquials, una tipologia constructiva de grans repercusions en l’arquitectura religiosa dels segles següents.

En aspectes més concrets, el Pi presenta referents estilístics i formals derivats del seu propi entorn, i assimila maneres de fer presents en el context barceloní contemporani. Així, els perfils motllurats de l’interior remeten als dels arcs torals de la nau central de la seu; la composició general de la portada principal recorda directament la de Sant Iu (1298-1329); i la de la porta lateral de l’Ave Maria és similar a la de la capella de Santa Llúcia (1257-68). La rosassa de la façana, en canvi, segueix un típic model d’origen francès ja utilitzat amb anterioritat a la catedral de Tarragona, i repetit a Sant Cugat del Vallès. Des d’una perspectiva diacrònica, els estils corresponents a les diferents etapes del gòtic al llarg de les quals l’església es va construir han deixat també la seva empremta: dels ressons romànics de la porta lateral de l’Ave Maria (al tercer tram de la nau), al goticisme ple de les traceries dels finestrals i de la rosassa (reconstruïda a partir del 1939), i al gòtic flamíger dels elements del coronament del campanar.

Bibliografia consultada

Miralles, s.d.; Furió, 1839, pàg. 53-56; Mestres, 1853-54; Pi i Arimon, 1854, pàg. 476-480; Fita, 1896; Bruniquer, 1912-16, IV [1915], pàg. 26; Carreras i Candi, s.d. [1916], pàg. 306, 319, 323 i 454-456; Puig i Puig, 1929, pàg. 232 i 462-464; Lavedan, 1935, pàg. 108 i 227; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 108-115; Cirici, 1977, pàg. 96-97, i 1979, pàg. 51 i 99; Claramunt, 1980; López Rodríguez, 1983; Dalmases – José, 1984, pàg. 62-65; López Rodríguez, 1984-85; Garriga, 1986, pàg. 166; Banks, 1992; Vergés, 1992; Bracons, 1994; Mateo, 1995-96, pàg. 90-92; Bracons, 1999; Cubeles, 1999; Borau, 2002, pàg. 339-352.