Les esglésies de la Vall d’Aran

La visió que hom té del gòtic aranès és la d’un període de transició. En un medi rural com la Vall d’Aran estava tan assolit i arrelat l’art romànic, de senzillesa i sentit arcaïtzants, que als segles XIV i XV sols podem parlar d’un romànic evolucionat vers formes goticitzants. Quan hi sobrevingué una segona època d’esplendor, durant el segle XVI, l’estil gòtic, ja esgotat, mancat de forces i d’inspiració, hagué de deixar pas a un puixant Renaixement, especialment vistent en les arts sumptuàries i en les obres civils araneses.

El gòtic de l’Aran també s’explica i està condicionat pels imponderables geogràfics, temperamentals i històrics tan presents en el poble aranès, i per les influències diverses en contínua dialèctica, que n’han configurat el caràcter arquitectònic i artístic dels monuments. No s’ha d’oblidar que la major part de les aigües de la vall, drenades per la Garona, vessen a l’oceà Atlàntic, ni que la seva cultura i la seva llengua són plenament occitanes. Fins al segle XVI la Vall d’Aran va ser mal controlada per la monarquia i va poder gaudir, més que cap altra de les valls veïnes, d’una considerable autonomia, perquè, després de la desfeta de Muret (1213), va restar entre els comtats de Comenge, Coserans i Pallars com l’únic baluard avançat a frec del regne de França (“clavis regnum Franciae”, 1313).

Eclesiàsticament, la sortida natural de la vall vers el Bavarthès afavorí una primerenca adscripció de l’Aran a la diòcesi de Comenge amb seu en aquesta antiga ciutat romana, anomenada Sant Bertran d’ençà de l’any 1222, una situació que havia de persistir fins el 1804. Sembla que l’Aran fou un important focus de catarisme, fins i tot amb bisbe propi (1167). Interpretem que fou al segle XIII, amb la consegüent repressió de l’heretgia càtara, que els bisbes de Comenge pogueren intervenir amb més rigor que mai a la Vall d’Aran amb la contribució inestimable dels frares predicadors de Sant Gaudens. Però, en la pràctica, tant la jurisdicció episcopal com la del capítol catedralici de Comenge foren molt limitades. De fet, una jurisdicció episcopal més nominal que real, la capacitat de les comunitats locals i el sempre fàcil recurs a la salvaguarda reial (1314) permeteren la instauració d’una organització “autònoma” a l’Aran, comparable a la de les veïnes valls d’Àneu i de Boí, que controlava tant el patronatge de les esglésies com les seves rendes.

Aquesta organització particular de l’Església aranesa explicaria la debilitat de l’ascendent diocesà comengès sobre la producció artística, qualificada de paradoxal per alguns autors, bé que això no exclou la presència de formes estructurals d’imitació, lògicament d’inspiració occitana. Altrament, hi són vistents l’agermanament amb les valls veïnes de Boí i d’Àneu, les influències lleidatanes afavorides per la repoblació cristiana i els retaules gòtics de l’escola catalana.

A part dels bisbes de Comenge, resulta també problemàtica la contribució dels ordes religiosos en la implantació del gòtic a l’Aran, bé perquè les seves aportacions no han estat gaire rellevants en aquest sentit, bé a causa de la seva pobra presència a l’Aran. Així, tot i que mal coneguda, no s’ha de passar per alt la vitalitat de l’abadia comengesa de Bonafont, que dugué aquests frares cistercencs a remuntar el curs de la Garona i a constituir, l’any 1223, una filial al monestir ribagorçà de Lavaix (el Pont de Suert). És difícil de determinar la importància que la tradició (llegendària) atribueix als ordes militars a l’Aran. La comanda de Sant Joan de Joèu (després, de Frontènhs, 1266) s’hi estengué ràpidament (Toran, Canejan, Bausen…). Sense solució de continuïtat, segons revelen els testaments, els hospitalers foren reemplaçats per la devoció als quatre ordes de frares mendicants presents a la diòcesi de Comenge.

L’únic convent mendicant que es construí a la vall fou el priorat agustí de Santa Maria de Mijaran, que certament tingué connexions amb comunitats de Tolosa (Sant Agustí, vers el 1330), de Ribagorça (Sant Victorià, 1253; Roda, 1356) i de Lleida (Santa Maria de Gràcia, 1506). L’any 1842 un viatger encara pogué admirar les refeccions que s’havien practicat a l’edifici d’origen romànic, com ara un bell finestral gòtic, a més de les capelles que s’hi havien obert, el claustre i els no menys interessants sepulcres. La desaparició progressiva d’aquest monument ens ha deixat sense un referent de primer ordre per al gòtic aranès.

Una arquitectura de combat

La croada albigesa contra els càtars, que s’arrossegà durant tota la primera meitat del segle XIII, assenyalà la progressiva anul·lació dels països d’oc en favor de la corona francesa. Tant aquest com altres moviments contestataris occitans foren extirpats per la Inquisició, dirigida pels dominicans, que acabà desarticulant una societat fins aleshores caracteritzada per la cortesia, les activitats tolerants i la llibertat de pensament.

Ardiaconat i oficialat de la Vall d’Aran als segles XIV i XV. 26 esglésies (1369).

J.C. Boix

En aquest context, Occitània emprengué les primeres experiències que portaren a l’art gòtic. Un primer corrent anomenat gòtic d’imitació, per tal com s’inspirava en certs processos del primer gòtic septentrional més o menys ben assimilats, malgrat les grandioses realitzacions d’edificis de tres naus amb un estil radiant, no conegué al migdia de França una continuïtat significativa al segle XIV. Un segon corrent, en canvi, aconseguí expressar els gustos antics dins de l’art importat, i produí un gòtic pròpiament occità caracteritzat per la concepció espacial unitària, reflectida a l’exterior en una línia de força i de poder que, sovint, fa que les esglésies s’assemblin a fortaleses. Així, les primeres experiències de la nau vella de la catedral de Sant Esteve de Tolosa de Llenguadoc (v. 1210-v. 1250) foren desenvolupades a la vegada pels arquitectes de les esglésies reconstruïdes a les zones conquerides pels croats i pels arquitectes de les primeres esglésies dels dominicans i franciscans. Aquesta arquitectura de combat, concebuda per a lluitar contra l’heretgia càtara, es caracteritza per la cerca d’un vast espai lliure dins del qual el fidel pogués seguir el culte i comprendre la predicació, per una austeritat voluntàriament exhibida, un desenvolupament important dels murs i l’ús de la tècnica de la volta de creueria. Evolucionada amb el temps, la nova manera de construir comportà l’eclosió de les grans obres, entre les quals cal destacar la nova catedral de Sant Bertran de Comenge, un dels millors exemples del gòtic occità en la seva plenitud.

A la Vall d’Aran, l’arquitectura de combat és perfectament assumida, i al darrer quart del segle XIII les esglésies araneses esdevingueren espais fortificats, encerclats per un mur amb el portal protegit per bestorres. Al clos del cementiri, tard o d’hora, el cloquer de l’església esdevingué la torre de defensa. Aquest doble vessant del gòtic aranès és especialment significatiu en el nucli d’Arties, vila que registra la presència dels frares dominicans de Sant Gaudens (1283-98). Als peus de l’església romànica de Santa Maria d’Arties, a continuació d’un finestral ja totalment gòtic, s’adossà en l’eix axial un esvelt campanar de torre d’uns 30 m d’alt coronat per una coberta piramidal. La seva datació se situaria entre el trànsit del segle XIII al segle XIV i el segle XVI. Aquesta tipologia de torre prismàtica té l’exemple més reeixit a Sant Feliu de Vilac, totalment integrada amb el cos de l’edifici romànic, atesa la seva proximitat constructiva (segle XIII). La torre de Vilac es dreça en el darrer tram de la nau central, amb la qual es fusiona fent ostentació de domini tècnic. La sòlida base suporta un cos il·luminat a tots quatre costats per sengles finestrals gòtics resolts en marbre blanc; al capdamunt, el campanar pròpiament dit és obert també als quatre vents a partir de finestres geminades aparellades amb arcs gòtics llisos.

La torre campanar de Sant Andrèu de Salardú assenyala l’evolució dels campanars aranesos vers una fesomia més militar. A l’angle sud-oest de l’edifici, en posició avançada, compareix una majestuosa torre de planta octagonal, que per tant s’allunya de la tipologia tradicional. La base, de bona carreuada, acaba en una cúpula nervada que recolza sobre els murs i els esvelts contraforts als angles del polígon, i es comunica directament a l’exterior mitjançant una porta d’arc apuntat, presidida pel blasó reial com la clau interior; la porta d’accés al fossar, adossada a ponent, és també de l’època. Tant una finestra allargassada com l’aparell matusser de la part superior, a partir d’una finestreta amb tres lòbuls, aproximarien aquesta fàbrica a la refecció del mur de tramuntana de l’església. Consta que d’ençà del 1386 la força de Salardú oferí resistència a diverses invasions de la vall.

La síntesi d’ambdues tipologies de campanars de torre s’aconsegueix a Sant Martin de Gausac (inacabat, o bé escapçat el 1643) i a Sant Miquèu de Vielha (d’una major qualitat), de planta quadrada a la base i vuitavada al cos superior. Com que el campanar de Sant Miquèu de Vielha fou culminat en estil renaixentista, interpretem que la datació del cos vuitavat seria més propera a l’any 1510 que no pas al 1345, any del primer privilegi reial conegut que atorgà a Vielha, Gausac i Casau la possibilitat de bastir una fortalesa amb muralles i valls.

Característiques i evolució

Capçalera de Sant Esteue de Betren, mostra del primer gòtic aranès.

ECSA - F.Tur

La introducció dels trets estructurals del gòtic meridional a la Vall d’Aran es feu progressivament, de manera que la tradicional planta basilical evolucionà en un primer moment vers la fórmula d’una nau única coronada per una capçalera triple de nínxols orientats, tal com apareix a Sant Esteue de Betren o a la reforma de Sant Pèir d’Escunhau, i que manté també l’església de Sant Joan d’Arties, bé que en aquesta els absis poligonals alternats per gruixuts contraforts adopten ja una disposició radial tot formant un creuer. La majoria de les esglésies araneses palesen un procés constructiu dilatat i complex, en què se succeïren diversos programes d’obres, i múltiples reformes difícils de reconèixer sense un examen arqueològic aprofundit.

L’esmentada església de Betren evidencia la voluntat de continuïtat del primer gòtic aranès. Edifici de transició, ha estat considerat propi del romànic tardà amb inclusió de tot un seguit d’elements gòtics, perfectament integrats. Això no obstant, el recreixement del mur de ponent i també el tractament de les cornises palesen un canvi d’orientació en el projecte constructiu. A banda de la tecnologia emprada en els paraments i dels arcs apuntats que articulen un profund presbiteri amb els absis poligonals, de cinc i de tres cares, la infiltració de les formes gòtiques comportà una major amplitud de les obertures, tant en el desenvolupament dels atrompetaments com en la incorporació de grans finestrals a totes les bandes. Aquestes refeccions van condicionar, sens dubte, la reforma de les cobertes, resoltes amb voltes apuntades que recolzen sobre arcs torals i pilastres encastades en uns murs gruixuts, cosa que permeté prescindir gairebé dels contraforts, només presents en la unió de la nau amb la capçalera. El tractament especial de l’estrep de tramuntana, decorat en un extrem amb imitació de columnes superposades, té a veure amb un antic portal d’accés al recinte. De fet, a les finestres de Sant Esteue trobem un compendi en l’evolució formal del gòtic. Les escletxes del primer nivell presenten l’esqueixada exterior goticitzant a partir de simples arcuacions apuntades (banda nord del presbiteri), o bé d’arcs apuntats en gradació sobre columnetes amb capitells decorats (absidiola de migdia); els dobles bordons dels arcs fan que se superposin els suports, amb els capitells formant gairebé un fris continu de palmetes o bé de flors de lis (banda sud del presbiteri). Els finestrals gòtics que presideixen els frontispicis observen aquesta mateixa estructura bo i afegint un gruixut guardapols ornat amb motius semiesfèrics aparellats i impostes esculpides (com a la portada). La llum d’aquests elegants finestrals és geminada (a sol ixent) o bé tripartida (a ponent) per mainells que suporten timpans amb rosasses calades. El finestral gòtic que centra la façana de migdia desenvolupa només l’esqueixada interior, a partir d’una traceria de trifolis. El mur de ponent és coronat per un pinyó que conserva la base de l’època i, al damunt, una interessant espadanya ja de transició que comença a allunyar-se de l’esquema decoratiu descrit.

Sant Martin d’Aubèrt, considerada també de transició, respon a la integració en una planimetria romànica de les formes gòtiques, fet que s’ha de relacionar amb una refecció important de l’edifici, si més no de les cobertes, segons palesa l’arcada apuntada del tram presbiteral, així com l’afegit d’una capella a manera de transsepte per la banda de migdia resolta amb aparell de l’època i una finestra frontal d’arc apuntat (segles XIII-XIV).

L’església de Sant Andrèu de Salardú, el santuari més apreciat de l’Aran, erigit vers mitjan segle XIII i fins i tot més tard, constitueix un dels exemples més clars del progressiu triomf a la Vall d’Aran de les formes gòtiques en el pas del segle XIV al XV. En principi, les influències cistercenques i del Principat hi són presents en l’adopció de nous models decoratius. Concebuda amb un llenguatge pròpiament romànic, posteriorment les formes estructurals gòtiques foren obligades a adaptar-se, mal que bé, a la tradicional planta basilical. La nau central és coberta amb quatre trams de voltes de creueria ogivals, formats per sengles arcades apuntades i nervadures que troben suport en els ressalts donats pels pilars cruciformes (tres per banda). La il·luminació natural de l’interior aprofita les contribucions del gòtic. Una finestra goticitzant desclosa al mur de migdia és emmarcada per dues arquivoltes en gradació, d’arcs apuntats que reposen sobre columnetes proveïdes de capitells esculturats, i un guardapols exterior decorat amb motius geomètrics al cavet; J. Sarrate subratlla com a pariones les que també il·luminen les crugies de Cap d’Aran i de Santa Maria d’Arties. El finestral del mur de ponent és ja de característiques gòtiques, de doble esqueixada, amb una triple arcuació en gradació, traceria i mainell. Les columnetes de suport contenen esvelts capitells que formen un fris continu.

Original disposició de tres absis poligonals entre contraforts en disposició radial a la capçalera de Sant Joan d’Arties.

ECSA - F.Tur

En un extrem de la vila d’Arties, l’església de Sant Joan és una construcció gòtica de modestes proporcions que aprofita l’antic mur de ponent amb una finestra romànica. L’espai interior assoleix una certa amplitud, i és coronat a llevant per tres absis poligonals, de cinc cares, en disposició radial. Dels quatre trams de volta que cobreixen la nau de Sant Joan d’Arties, la plementeria sobre creueria d’ogives només es conserva en els dos del davant, bé que les pilastres encastades als murs laterals, amb tres ressalts cada una que projecten els nervis fins al terra, demostren la concepció unitària d’una construcció, en principi, només completada amb l’afegit de la portada i d’un cor (avui desaparegut). Els absis que s’obren al presbiteri amb arcs apuntats són coberts també amb voltes de pedra (la central, avui malmesa) que suporten arestes ogivals, les quals neixen d’una clau i recolzen en estilitzades columnes inserides als vèrtexs dels pentàgons. L’aparell gòtic és constituït per carreus de mides voluminoses, ben carejats i polits, distribuïts en filades horitzontals. Els gruixuts murs i els poderosos contraforts que sobresurten a l’exterior de les façanes laterals i entre les absidioles, originalment amb la part superior esglaonada (a imitació dels arcbotants), sembla que no foren suficients per a contrarestar les pressions de les estructures, tal vegada desequilibrades arran de les refeccions dutes a terme a les obertures i a les cobertes. Les obertures s’orienten prioritàriament a migdia, llevat de la romànica i d’una de paredada, i en principi foren projectades a partir d’arcs de mig punt, desenvolupats posteriorment segons el gust gòtic només a la banda de migdia, a la porta que s’obre elevada en el primer tram i a la finestra de l’absidiola, geminada i amb traceria trilobulada (sector que, per cert, evidencia la pèrdua de verticalitat). Una motllura a l’alçada dels ampits ressegueix les façanes. Juli Soler situa la “reforma” de Sant Joan d’Arties a l’any 1385.

Sant Pèir d’Escunhau fou allargassada vers llevant en plena època gòtica amb l’addició d’un segon edifici rectangular, a manera de creuer, que ja en la seva articulació amb el primer cos denota una certa imperícia, tal vegada atribuïble a una nova refecció, segons revelen també els mateixos contraforts. Aquest segon tram de la nau, força més alt, es cobreix amb volta ogival d’arestes que suporten pilastres graonades (als peus), mènsules i murs reforçats amb esvelts estreps a l’exterior. La capçalera tripartida, articulada directament per arcs apuntats, consta de simples nínxols en els laterals i d’un altar rectangular sota el mateix tipus de volta, embegut per un tercer cos afegit al conjunt. El sector de la nau és il·luminat per finestrals gòtics a banda i banda, amb traceria de trifolis; el de tramuntana, geminat i amb una rosassa. La porta d’accés al recinte, vora de la torre, és una arcada apuntada.

La plenitud del gòtic aranès és vistent en l’exemple de Sant Martin de Gausac. La torre campanar hi assoleix una importància desmesurada en un plantejament global de discretes proporcions, d’una nau de tres trams capçada per un absis poligonal, amb capelles entre els contraforts i el cloquer defensant la porta d’accés disposada al primer tram. L’exterior, relativament massís, produeix una impressió de densitat. La base quadrangular de la torre aixopluga un atri precedit d’una arcada apuntada, amb un senzill guardapols. El cos vuitavat d’aquest campanar palesa un canvi constructiu en el segon nivell; s’hi superposà només un pis destinat a les campanes, i hom volgué suplir-ho amb una teulada punxeguda tan alta com la torre. L’atri és cobert per una creueria ogival amb els nervis principals que recolzen sobre mènsules esculpides amb màscares humanes, i una interessant clau de volta davant la portada que duu una versió gòtica del monograma de Crist. Les voltes d’aresta de la nau i les arcuacions laterals són articulades per potents ogives que suporten mitges columnes adossades als murs, i esvelts contraforts inserits a l’exterior que anul·len les pressions obliqües. Dues arcades que no arriben a terra articulen la capçalera, amb volta de racó de claustre. Un arc de mig punt paredat al mur de llevant palesa la radical transformació que suposà la construcció gòtica.

Sant Miquèu de Vielha, sorgida a l’altra banda del riu Nere, va anar creixent des dels peus fins a la capçalera com un organisme viu, a mesura que absorbia les altres parròquies de la vila (unides l’any 1439), i al seu entorn s’hi va desenvolupar el castell de Vielha. L’estructura constructiva romànica que confia en el mur com a únic element de suport de la volta es combina amb la necessitat funcional de la multiplicació de capelles que es col·loquen entre els pilars dels arcs, motiu pel qual va caldre regruixar els murs. Les primeres aportacions gòtiques hi són vistents a les portes d’accés situades al primer tram de la nau, una de senzilla a l’eix axial i la principal a la banda de tramuntana, inserida aquesta a la base quadrangular d’una torre campanar (adossada) que l’aixopluga mitjançant una arcada peraltada de gran elevació. Sengles trompes als angles, reforçades amb contraforts, permeten la transició del cloquer a un cos vuitavat amb les diverses plantes indicades per motllures, proveïdes les primeres de sageteres de base circular, i les superiors, de dos rengles de finestrals que evidencien el canvi d’estils; culmina amb una cornisa volada i una agulla de llicorella. Les dues capelles del quart tram de la nau, davant del creuer, conserven voltes ogivals de creueria amb claus esculpides i policromades (una duu la data del 1535).

Sant Julian de Garòs fou molt transformada a partir del segle XV. A la nau, s’hi afegí un presbiteri i una capçalera pentagonal, formada per set nervadures gòtiques que s’ajunten en una clau central. A mitja alçada del polígon una motllura subratlla l’horitzontalitat, entre finestres i òculs sense decoració, llevat de l’ull frontal (paredat), que inscriu una rosassa de quatre lòbuls. De fet, sembla que és anterior un finestral gòtic que s’obre al primer tram de la nau, amb decoració de palmetes als capitells.

Semblantment, Sant Esteue de Montcorbau fou ampliada a llevant amb una capçalera poligonal gòtica del segle XV, de considerables proporcions, coberta amb una volta per aresta de nervis molt acusats que conflueixen en una clau situada al centre i recolzen en estilitzades columnes; al segle XVII s’hi afegiren cinc capelles i s’adossà al presbiteri un campanar de torre que cega l’únic finestral gòtic existent, de simple esqueixada. Sant Feliu de Bagergue seguí una evolució semblant. Engrandida el 1524 vers llevant, l’aparell forma una amalgama d’estils sense caràcter; abans d’afegir-se la torre, la façana de ponent era presidida per un finestral gòtic.

Aigües avall de Mijaran, l’arquitectura gòtica es difumina progressivament. La genuïna església de Santa Eulària d’Arròs, molt desfigurada per les refeccions i actualment enlluïda, forma gairebé un únic cos amb una volta d’aresta molt alta, probablement moderna, més que no pas del segle XIV, si s’ha de jutjar per la pervivència d’aquest tipus de coberta a l’àrea pirinenca fins al segle XVIII. Cal destacar la superposició en aquesta església d’Arròs de dos cors o tribunes al fons del temple, element molt present a les esglésies gòtiques i que obeeix a la necessitat litúrgica d’establir espais diferenciats per als fidels.

Santa Maria de Vilamòs unificà els volums romànics en un sol pla rectangular en substituir la capçalera primitiva per un cos quadrangular, convertit en presbiteri, amb el tram central cobert per una volta per aresta de gust gòtic (segle XVI). L’església de Begòs, dedicada a la Invenció de la Santa Creu, presenta la nau amb volta apuntada. Finalment, Sant Martin d’Arró patí una reforma de la capçalera, arran de la qual es cobrí el presbiteri de volta per aresta amb una clau penjant que recorda la de Vilamòs, de gust francès. Es tractava, per tant, de dignificar la capçalera tot mantenint la tipologia de la nau, bé que en aquest context no hi ha lloc per a la profusió de les belles voltes estrellades que caracteritzen el gòtic final.

Les portades

Portada de Sant Miquèu de Vielha, al mur nord de l’església, datable al final del segle XIII o al principi del XIV.

ECSA - F.Tur

Les portades gòtiques són ben representades a la Vall d’Aran a partir de dues tipologies que prescindeixen progressivament del tradicional timpà i imposen el sentit longitudinal dels arcs apuntats. Arran de la presència francesa (1283), i més probablement del pontificat de Climent V, que fixà la seu papal a Avinyó (1305-14) i venerat a la vall com un sant, s’introduí un primer tipus de portalada gòtica que incorporava novetats diverses, des de la utilització de les arquivoltes com a subjecte d’una escultura abundant fins a determinades transformacions formals, de notable singularitat. És el cas de la porta de Sant Miquèu de Vielha oberta al mur de tramuntana, sota la torre porxada i un xic descentrada. La portalada de Sant Esteue de Betren s’integra en els paraments de la façana septentrional, regruixats, que proporcionen una bona esqueixada, i és de característiques força semblants a la de Vielha, gairebé una rèplica d’aquesta executada uns quants anys després amb més o menys fortuna.

No és fins vers el segle XV que s’imposà la reacció rigorista i iconoclasta en unes portades que perderen el seu caràcter pedagògic i on triomfà una visió caracteritzada per l’austeritat i la puresa de línies. Una arcada paredada deixa constància a Sant Joan d’Arties d’un canvi de projecte i de la instal·lació d’una portada més senzilla, de quatre arcades apuntades en lleugera gradació assenyalades per sengles bordons que imiten les arquivoltes i les mitges columnes, les tres interiors amb la base unificada, i l’exterior, més marcada, protegida per un guardapols motllurat que recolza en les impostes sobre un caparró a cada banda. A Sant Andrèu de Casau, edifici molt reformat l’any 1614, destaca una portada orientada a migdia semblant a la descrita. A Sant Martin de Gausac trobem també el mateix tipus de portada, bé que més elaborada, amb motllures bossellades i d’altres treballades en forma d’escòcia, la línia d’impostes ben marcada recolzada en els dos primes arcs sobre capitells molt estilitzats, i un banc a la base. Damunt, una fornícula d’arc conopial duu una talla del titular, de gust gòtic.

Finalment, trobem un tipus de portal gòtic simplificat al màxim, com ara a Sant Esteue de Tredòs, amb l’intradós resseguit per una motllura tallada a bisell. Adopten també aquesta mateixa estructura les primitives portes de Sant Pèir de Gessa, orientades a migdia, l’una a la base de la torre i la principal presidida per un petit relleu que es refereix al titular, una mà que subjecta una clau de l’època.

Bibliografia consultada

Rocafort, s.d.; Gracia de Tolba, 1613; Faci, 1758; Zamora, 1788-89; Soler i Santaló, 1906; Valls i Taberner, 1915; Abizanda, 1944; Reglà, 1951; Lladonosa, 1967; Puigoriol, 1972; Durliat, 1973-74; Sarrate, 1975a i 1975b; Enríquez de Salamanca, 1978; Gavín, 1978; Moliné, 1984; Vergés, 1984; Biget, Pradalier, Pradalier, 1986; Pradalier, 1991; Vergés, 1991; Diversos autors, 2000b; Pujade, 2000; Brunet, 2001.