Sant Miquel de Cardona

Portalada que s’obre al Carrer Major, al costat del campanar romànic reaprofitat de l’església que va precedir l’actual.

ECSA - F.Boixadera

L’església parroquial de Sant Miquel de Cardona ocupa un indret central dins el que fou la vila emmurallada del segle XIV. Té una portalada inacabada que dona a la plaça de la Fira i una altra, al Carrer Major, que presenta arquivoltes en gradació i que, fins al 1936, tingué una escultura de sant Miquel al timpà.

Es tracta d’una església gòtica d’una única nau amb tres ogives, capçada per un absis de set costats, de la mateixa amplada que la nau i que n’és lleugerament descentrat. La clau de volta de l’absis conté una representació de sant Miquel, mentre les tres de la nau mostren, respectivament, els sants Celdoni i Ermenter sostenint l’escut d’armes dels Folc de Cardona, santa Úrsula, probablement, i, la darrera, el card de l’escut de la vila. Té capelles laterals situades entre els contraforts. A cada espai ogival de la coberta li corresponen dues capelles laterals, separades per una mitja columna que no té la prolongació mitjançant un arc a partir del capitell. Les capelles de tramuntana perden profunditat com més lluny són del presbiteri. El temple fa 50 m de llargada, 13,5 m d’amplada i 18,5 m d’alçada. Bon tros del campanar de planta quadrada que ens ha arribat correspon a l’antic temple romànic. La part més baixa és del segle XI, els dos pisos següents pertanyen al XII, l’estatge de les campanes és barroc, i el coronament, neoclàssic.

El procés constructiu

Planta del temple.

SPALDB

Aquesta església és documentada des del principi del segle XI. Aleshores era una filial de la canònica de Sant Vicenç del castell de Cardona, que en nomenava el capellà que la regia. L’any 1259 l’abat de Sant Vicenç, el rector de Sant Miquel, el batlle del vescomte i els prohoms de la vila n’establiren unes ordinacions. És documentat que l’església gòtica (“opus multum sumptuosum”) s’estava construint l’any 1322, essent rector Bernat de Sòrrec. El 1346 el vescomte donà al govern municipal dues torres que hi havia a la plaça de la Fira perquè n’aprofitessin la pedra per a l’església. El 1380 els cònsols compraren uns horts a fi de tenir més espai per al nou temple en construcció, i, tres anys després, reconegueren deure 1 200 lliures a Francesc Soleri i Bernat Sesguàrdies “pels treballs que tenien fets en l’obra de l’església”. Segons Serra i Vilaró, aquesta darrera notícia indicaria que es tractava dels directors de l’obra, el primer dels quals podria ser italià. El 13 de juny de 1397 fou consagrat el nou temple gòtic.

Bé que la seva construcció, com s’ha dit, no és documentada fins a la fi del primer quart del segle XIV, els estudis arqueològics dels darrers anys arran de la seva restauració han plantejat la possibilitat que les obres haguessin començat a mitjan segle XIII. L’examen de l’edifici palesa que el procés de construcció fou, efectivament, ben llarg, perquè la unitat del conjunt gòtic és força matisada per solucions diverses a les parts que el componen, especialment a les capelles. Sembla que la seva edificació hauria començat per la part central de la nau, i hauria seguit fins a l’absis. En 1380-90 fou bastida la casa rectoral annexa a l’església, un casal gòtic que ens ha arribat força transformat a conseqüència de reformes posteriors.

El temple té, sota el presbiteri, una cripta octagonal construïda al primer quart del segle XVI –fou acabada el 1524– seguint les pautes del gòtic. La seva construcció comportà la reordenació de l’espai presbiterial, i sabem que l’any 1526 fou consagrat l’altar de Sant Miquel, el principal. A aquesta cripta foren traslladades les relíquies dels sants màrtirs Celdoni i Ermenter, que fins aleshores havien estat venerades en una capella lateral, probablement la de Sant Pere, situada sota el campanar. Havien estat portades de Cellers a Cardona l’any 1399.

Coneixem les dates de fundació de bona part dels beneficis d’aquesta església, la majoria dels quals són dels segles XIV i XV: Santa Maria (1307), Sant Domènec (1322), les Onze Mil Verges (1339), Cos de Crist (1348), Sant Joan (1348), Santa Magdalena (1348), Sant Esperit (1352), Sant Llorenç (1371), la Immaculada Concepció (1380), Sant Maties (1380), Sant Andreu (1382), Sant Esteve (1384), Sant Blai (1405), Sant Celdoni i Sant Ermenter (1410), Sant Tomàs (1411) o el de Santa Anna (1442). L’any 1417 es constituí la influent Comunitat de Preveres Beneficiats de Sant Miquel. Són abundants els testimonis que palesen que durant els segles XIV i XV l’església aplegà un llegat artístic moble de primer ordre, format per diversos retaules, frescos, escultura, argenteria i altres atuells, una gran part del qual fou destruït l’any 1936. Avui s’hi conserva la imatge de la Mare de Déu del Patrocini, una escultura de pedra que el 1423 el vescomte s’emportà del Portal Nou de Marsella, i els retaules de Santa Anna i de Santa Úrsula, del segle XV. Al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona hi ha una part del retaule del Sant Esperit i els frescos de la capella de Sant Esteve. Consta que els anys 1481-83 es treballava en el retaule de l’altar major, que fou substituït al segle XVII per un de barroc que, finalment, va desaparèixer el 1936. També s’hi conserva un esbós del retaule gòtic de Sant Pere.

Al llarg dels segles moderns s’hi feren reformes remarcables. Al segle XVI, a més de la cripta, hi fou construïda una nova sagristia. El 1606 s’incorporà l’orgue a la capella de Sant Domènec, que fou engrandida en forma de creu a fi d’aixecar-hi els altars del Roser, de la Mercè i de Sant Antoni de Pàdua. Es tracta de l’espai actualment conegut com la capella del Santíssim, la principal capella barroca de l’església. La seva construcció es dugué a terme entre el 1606 i el 1634, i a mitjan segle XVIII s’hi introduïren modificacions importants. Els anys 1725-42 fou incorporada al temple una altra capella barroca, la dels Dolors.

Durant la guerra de 1936-39 l’església patí una profunda devastació, que en feu desaparèixer la major part del mobiliari i objectes litúrgics. La imatge de la Mare de Déu del Patrocini fou reconstruïda amb els fragments que es van recollir. L’edifici fou restaurat el 1940, però amb poc criteri, com es queixà J. Serra i Vilaró. A partir del 1985 ha estat objecte d’una restauració acurada a càrrec de la Diputació de Barcelona.

Bibliografia consultada

Pons, 1594; Ribera, s.d. [1720]; Abad, 1778; Cornet, 1860; Mas i Margineda, 1893; Ballaró – Serra i Vilaró, 1905; Torras, 1922, pàg. 32-35; Serra i Vilaró, 1962; Barberà, 1984; Balari, Bastardes, Guitart, 1985; Bastardes, 1985; Casas, 1986; Museu Diocesà…, 1990, pàg. 162-163 i 174-175; Dalmases, 1992, vol. I, pàg. 255-258; López – Fierro, 1992; Bastardes i altres, 1995; Galera, 1998 i 2000.