El panteó dels comtes d’Urgell al monestir de Bellpuig de les Avellanes

Les disposicions d’Ermengol X d’Urgell contingudes en el seu darrer testament, dictat el 1314, imposaven a l’hereu del senyoriu l’adopció de les armes comtals plenes, sense dimidiar-les amb les del llinatge familiar privatiu. La manca de descendència havia dut el comte a designar el segon fill del rei Jaume el Just com a successor. Amb aquella disposició tractava de mantenir inalterable el símbol més genèric del comtat que encarnava, en el qual es condensava la trajectòria d’una dinastia forjada en la lluita contra els musulmans. Les cerimònies que honorarien Ermengol durant les exèquies incloïen el trencament del seu segell, que constituïa la darrera insígnia d’un llinatge sobirà. S’havia d’alterar el caràcter irreversible d’aquell gest, obligant a qui heretava el senyoriu, aliè a la família, a assumir i a ser representat pels escacs seculars. La inclusió d’aquesta clàusula testamentària ens il·lumina sobre quins eren els sentiments del comte enfront de la seva mort, sense hereus directes, i la mateixa disposició d’esperit va poder impulsar l’obra dels sepulcres de Bellpuig de les Avellanes.

Els viatges i les llargues estades dels comtes d’Urgell enllà del seu senyoriu durant els segles XI i XII no van impedir als patriarques de la primera dinastia comtal –que es clou amb la mort d’Ermengol VIII el 1209– de regir directament les seves possessions. Durant el segle XIII els Cabrera reivindicaren els seus drets sobre el comtat, que van acabar essent reconeguts pel rei Jaume I. Amb Guerau IV de Cabrera, I d’Urgell, s’inicia el domini de la segona dinastia urgellenca, que es perllongarà fins al 1314, amb la mort d’Ermengol X. La identificació dels nouvinguts amb el comtat va ser plena. No tan sols van adoptar l’emblema privatiu, sinó que també van fer seu el nom més genèric entre els Urgell: Ermengol.

El monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (Os de Balaguer, Noguera), elegit d’ençà de la seva fundació com a lloc de sepultura per bona part del llinatge fins a l’extinció de la segona dinastia, és una fundació del 1166 del comte Ermengol VII, el qual hi va establir premonstratencs. Fins aleshores la canònica de Solsona havia estat el panteó familiar. La generositat dels comtes es feu extensiva també a altres fundacions, com el monestir de Santa Maria de les Franqueses, erigit el 1186 prop de Balaguer per voluntat de la comtessa Dolça, vídua d’Ermengol VII, o el de Bonrepòs. De totes aquestes cases, però, fou Bellpuig la que monopolitzà les donacions més generoses.

La nova església de Bellpuig de les Avellanes i l’obra dels sepulcres monumentals

Malgrat haver estat edificat a partir del 1166, poc resta avui dia de la primera fàbrica del monestir, perquè l’església fou reconstruïda a la darreria del segle XIII i l’inici del XIV. Però el que havia de convertir-se en un ambiciós edifici del primer gòtic català, si es té en compte les proporcions de la capella presbiteral i del transsepte, restà avortat per la mort d’Ermengol X, quan tot just s’havia bastit aquest sector, en el qual se situaren els sepulcres monumentals que tot seguit s’analitzaran.

Sobre l’obra arquitectònica de Bellpuig o els referits mausoleus no es té cap dada documental directa. La tradició atribueix a Ermengol X la renovació de l’església conventual, però no es pot argüir cap referència històrica que ho corrobori. És cert que el comte cedí i confirmà repetidament béns al monestir, però si s’exceptua la disposició que s’inclou en el seu testament (un llegat a Bellpuig de 1 000 auris “pro opere”), no hi ha constància de la seva implicació directa. Es tractava d’una quantitat elevada que podria haver-se destinat tant a una fàbrica ex novo, com a concloure quelcom ja endegat.

Amb tot, atès el desenvolupament dels fets i la morfologia arquitectònica de l’edifici, la deixa probablement té a veure amb una obra que calia enllestir. A favor de la progressió de les obres que proposem i de la seva cronologia, hi ha qüestions d’orde tipològic i estilístic (el repertori ornamental desplegat en determinades zones de la fàbrica, per exemple) i el fet que l’església es devia bastir abans de la mort d’Ermengol X perquè llavors ja s’havia dipositat en el seu si almenys el sarcòfag d’Àlvar d’Urgell, germà del comte (mort el 1299), dins d’un sepulcre situat a la capella immediata al presbiteri, a la banda nord del transsepte. Era adossat al mur i per la seva traça l’arcosoli que va aixoplugar-lo sembla contemporani a l’obra arquitectònica.

Un seguit de notícies que s’esglaonen a partir del 1282 ajuden a reconstruir el procés a través del qual va anar prenent forma la idea d’un nou panteó que comprenia també l’erecció de l’església destinada a aixoplugar els enterraments familiars. El 26 d’abril de 1282 Ermengol X ratificà solemnement la seva elecció de sepultura al monestir de Poblet. La notícia prova que, aleshores, encara no havia concebut aquest projecte. Quan més endavant canviï de parer, haurà de redactar un codicil revocant la primera elecció. En morir el 1314, el seu sepulcre ja és situat al si de la nova església. Això permet plantejar com a possible marc cronològic per a la seva edificació el període 1299-1314 (des de la mort d’Àlvar durant la campanya siciliana fins a la del comte). Són quinze anys durant els quals es van poder aixecar el presbiteri i el creuer, i esculpir i col·locar al seu si el mausoleu del vescomte Àlvar, mort a Itàlia el 1299, i els que van seguir-lo. Quan s’obrí aquesta tomba el 1739 per reconèixer les restes que custodiava, hi fou trobat un pergamí que n’identificava el destinatari, l’esmentat Àlvar, vescomte d’Àger, i el promotor, el comte Ermengol X, el seu germà (Caresmar, 1977 [segle XVIII]; Corredera, 1963, pàg. 248-249).

L’església de Bellpuig, concebuda segons els nous pressupòsits del gòtic, era un edifici molt ambiciós, però després del potent impuls inicial va restar inacabada. Només la desaparició del seu promotor i les dificultats dimanades de l’administració de la testamentaria comtal, resolta definitivament trenta-sis anys després, permeten explicar un fet com aquest. Amb aquests condicionants es fa difícil admetre que s’hagués pogut endegar quelcom de nova planta després de la mort d’Ermengol X.

Malgrat que a Bellpuig l’obra arquitectònica va quedar avortada, és obvi, si se’n mesuren les intencions, que es tracta d’un dels projectes més emblemàtics i integradors de tot el gòtic català i que té també el valor afegit de l’anticipació, atès el seu caracter pioner, entre les empreses d’aquest gènere atestades a Catalunya.

Els sepulcres de la família comtal d’Urgell que eren emplaçats als costats nord i sud del presbiteri de l’església del monestir de Bellpuig de les Avellanes (Os de Balaguer, Noguera) tal com es conservaven abans de la seva venda el 1906. El panteó fou bastit probablement entre el 1299 i el 1314, per Ermengol X, l’últim membre de la segona dinastia comtal.

G.Barraquer: Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, vol. I, Barcelona 1906, pàg. 313 – J.Vintró

A la mort d’Ermengol X l’empresa hauria avançat suficientment per haver-se enllestit, a més del d’Àlvar, tres sepulcres més: un de doble, integrat pel masculí i el femení, que es disposà a la banda de l’evangeli, i el més monumental de tots, que es va situar al costat de l’epístola de la capella major. Ateses les connexions estilístiques existents entre tots ells cal deduir que aquest últim es va realitzar també aleshores. En tot cas, quan Ermengol X va dictar el seu testament el 1314, poc abans de la seva mort, el seu sepulcre havia d’existir. Tot i que s’ha publicat que encara no s’havia començat (Dalmases – José-Pitarch, 1984, pàg. 112-113), aquesta afirmació parteix de la interpretació errònia d’una dada del testament comtal referida al funeral (“sepultura”) i no al sepulcre (monument).

El desenvolupament d’aquest ambiciós projecte obliga a pensar en el possible model que va inspirar el comte Ermengol. En aquest sentit, un fet que cal considerar és la participació del comte en la guerra de Sicília el 1298. L’exèrcit català reunit pel rei Jaume el Just va passar per Roma i Nàpols en el seu camí vers l’illa. No podem descartar que el contacte directe amb Itàlia pogués portar-lo a concebre un panteó familiar similar als que va poder veure durant aquest viatge, tant al sud de la península com a Palerm. Això no obstant, tampoc no podem negligir un possible mimetisme envers el panteó reial de Santes Creus, llavors tot just iniciat. El comte va haver d’assistir al funeral d’estat que se celebrà a Santes Creus el 1300 amb motiu del trasllat de les despulles de Pere el Gran al sepulcre definitiu.

L’església de Bellpuig de les Avellanes va conservar els sepulcres comtals fins al començament del segle XX, molts anys després que el monestir passés a mans privades com a conseqüència de la desamortització. El 1906 foren venuts per Agustí Santesmases, propietari del convent, i van sortit d’Espanya. Després de diverses peripècies arribaren als Estats Units i ara pertanyen al museu The Cloisters, de Nova York (Metropolitan Museum of Art), on s’exposen.

Els destinataris dels sepulcres

L’interès per la dinastia urgellenca de diversos erudits catalans dels segles XVII i XVIII també va atreure la seva atenció envers els seus sepulcres. Els monuments es descriuen a les obres de Montfar i Caresmar. Alguns d’ells no s’acontentaren amb un examen extern. Els obriren per inspeccionar-ne el contingut i les troballes que hi van fer es van utilitzar com a punt de partida en l’atribució dels mausoleus als diversos membres de la família. Cal remarcar que els equívocs relatius a la identitat dels destinataris dels sepulcres en els quals van incórrer els erudits del segle XVIII van ser conseqüència de l’esperit que els animava, procliu habitualment a rebuscar en el passat més remot.

Segons els historiadors il·lustrats corresponien a Àlvar, vescomte d’Àger († 1299), al fundador del monestir Ermengol VII († 1184) i la seva esposa Dolça de Foix († v. 1208-10), i finalment a Ermengol X († 1314). Com veurem, algunes d’aquestes identificacions són incorrectes. Jaume Caresmar ja va corregir Montfar, el qual proposava identificacions diferents de les referides per a algun dels mausoleus. Arran de l’anàlisi directa de les restes els anys 1739, 1751 i 1763, el mateix Caresmar va revisar les pròpies afirmacions. Des del 1739 se sabia, per exemple, que el sepulcre col·locat enllà del presbiteri i presidit per la figura d’un cavaller vestit amb un complet arnès corresponia a Àlvar de Cabrera i no a Ermengol X, com s’havia cregut fins aleshores. En obrir els altres sarcòfags els anys 1751 i 1763, aquestes qüestions es van poder precisar encara més.

Sepulcre d’Àlvar de Cabrera, vescomte d’Àger i germà d’Ermengol X, mort el 1299, originàriament situat a la capella del braç nord del transsepte. La imatge jacent vesteix un arnès complet i la caixa està decorada amb les armes dels Urgell. Es conserva actualment a The Metropolitan Museum of Art, The Cloisters Collection, Nova York.

©IAAH/AM

Malgrat que Bellpuig servava les restes del comte Àlvar II i de la seva esposa Cecília de Foix, els pares d’Ermengol X, les armes dels quals coincidien amb l’heràldica dels dos sepulcres situats a l’esquerra del presbiteri, ningú no va considerar la viabilitat de tal identificació. Es va preferir retrocedir en el temps i assignar els túmuls a Dolça de Foix i a Ermengol VII, els esposos fundadors del monestir en el reculat segle XII. Així ho defensaven Montfar i Caresmar. Ara bé, com que la inspecció del sarcòfag masculí situat al costat dret o de l’epístola va palesar que l’home que hi havia enterrat podria haver mort de forma violenta (una sageta travessava un dels ossos), Caresmar va haver de reconsiderar-ho tot de nou. I com que l’únic comte que semblava acomodar-se a aquesta circumstància era Ermengol VII, dit el de Requena, el fundador de Bellpuig, se li va atribuir aquest monument, el més rellevant de l’església, on s’havia descobert l’evidència arqueològica.

Aquest canvi d’assignació, però, no va afectar l’esposa del comte. A Dolça la distingien suposadament els seus emblemes heràldics i, en conseqüència, segons els historiadors il·lustrats de Bellpuig, li havia de correspondre el sepulcre femení de la banda de l’evangeli, que des d’antic se li assignava. Era igualment irrefutable que Ermengol X, essent el promotor del panteó, també s’havia d’haver procurat un sepulcre. Recordem que la cronologia dels mausoleus mai no es va qüestionar i que es consideraven obrats en temps del darrer comte. Com a conseqüència de tot plegat, es va atribuir a Ermengol X el sepulcre disposat a la part alta del femení, a la banda nord o de l’evangeli del presbiteri. A causa d’aquesta interpretació dels historiadors de Bellpuig de les Avellanes, es va agermanar, en conseqüència, un personatge del segle XII amb un del segle XIV sense relació familiar directa, quan en el camp funerari de la proximitat que mostren els dos monuments sempre se’n deriva un vincle conjugal.

A l’hora de reconduir el problema és evident que hem de partir d’un fet incontrovertible: hi ha un membre de la família comtal que va ser inhumat al sepulcre que tothom accepta que és el seu: el vescomte Àlvar († 1299), germà del promotor. Aquest monument del braç nord del transsepte degué ser el primer que es va esculpir, ja que calia enterrar el cadàver repatriat des de Sicília. El sarcòfag mostra analogies amb els dels sepulcres de la banda de l’evangeli, però les coincidències no van més enllà perquè la figura jacent divergeix clarament d’aquestes. En canvi, estilísticament els tres mausoleus del presbiteri tenen molt a veure entre si, la qual cosa apunta a la contemporaneïtat de tots ells. Com hem dit, s’han identificat tradicionalment com a pertanyents a Dolça de Foix (†1208-10), Ermengol X († 1314) i Ermengol VII († v. 1184). Hi ha d’haver un error. En les seves atribucions Jaume Caresmar va passar per alt un fet. Si es tractava de membres tan reculats dins la història del llinatge, era gairebé impossible que la indumentària que vestien els cadàvers coincidís amb la que ostentaven les figures jacents de la tapa dels seus sepulcres –tal com Caresmar va poder comprovar en obrir-los (Corredera, 1963, pàg. 107)–, ja que entre la mort i la confecció de les figures jacents haurien passat en algun cas més de cent anys.

Per altra banda, els esperons que calçaven els comtes s’adornaven amb emblemes heràldics i es fa difícil conciliar aquest testimoni arqueològic amb un personatge mort a la darreria del segle XII, moment en què a Catalunya el seu ús entre els membres de l’estament militar encara no està atestat. Caldrà esperar a la primera dècada del segle XIII per trobar-ne testimonis.

Sepultura doble del comte Àlvar II i la seva esposa Cecília de Foix, pares d’Ermengol X, que era al costat nord del presbiteri. Tradicionalment, ha estat identificat com el del comte Ermengol X i la comtessa Dolça de Foix. Els vasos són ornats amb els escuts dels Urgell i els Foix i a sobre es disposen els jacents, la talla dels quals revela la mà d’un artista molt hàbil. Es conserva a The Metropolitan Museum of Art, The Cloisters Collection, Nova York.

©IAAH/AM

Tot havia de ser molt més simple. En primer lloc, hi ha un fet totalment raonable que implica suposar que Ermengol X, el promotor del panteó, va haver de concebre el seu propi sepulcre. En segon lloc, que si s’exceptua la iniciativa de Pere el Ceremoniós amb relació als enterraments d’uns avantpassats a la catedral de Girona, no hi ha cap altre testimoni dins l’àmbit català referent a un encàrrec funerari per a uns predecessors remots. Des d’aquesta perspectiva l’atribució d’un dels mausoleus al comte fundador de Bellpuig esdevé molt improbable, una consideració que es pot fer extensible al de la seva muller. Altrament, si hagués estat així, difícilment s’haurien inhumat en dos túmuls separats, com ha defensat la historiografia fins avui, associant el de l’esposa al d’un personatge que li es totalment aliè i molt posterior.

L’heràldica permet una identificació alternativa i molt més convincent dels dos mausoleus que ocupen l’arcosoli del costat de l’evangeli: les armes dels Urgell i dels Foix no solament convenen al matrimoni format per Ermengol VII i Dolça de Foix, sinó també al d’Àlvar II i Cecília, pares d’Ermengol X. Si s’accepta aquesta proposta el panteó esdevé del tot coherent. A més, tenint en compte les dates en què es materialitza, es manifesta extremament ambiciós. No només varen projectar-se uns sepulcres dinàstics que encarnaven la darrera línia successòria d’un comtat, sinó l’espai que havia d’aixoplugar-los, la nova església de Bellpuig de les Avellanes. Essent així, l’edifici atorga a l’empresa funerària una transcendència que excedeix fins i tot la del panteó ideat per Jaume el Just a Santes Creus.

La interpretació del projecte funerari en aquesta línia sembla menar-nos a considerar que el túmul del promotor ha d’ésser necessàriament el més sumptuós de tots (el de la banda de l’epístola o sud) i això s’adequa plenament al que és habitual en aquest camp. Ara bé, hi ha un fet (la sageta localitzada per Caresmar) que sembla contradir la nostra interpretació. Aparentment el seu destinatari hauria mort de forma violenta, una circumstància que hem de descartar en el cas d’Ermengol X. Amb tot, cal recordar que una sageta encastada dins un os no provoca necessàriament la mort i des d’aquesta perspectiva qualsevol membre de la família Urgell que hagués participat en fets d’armes pot ser invocat com a destinatari del sepulcre, comprès Ermengol X. És per aquesta raó que proposem el comte com a destinatari del mausoleu més rellevant de Bellpuig de les Avellanes. Ho corroboren altres projectes que prenen forma a Catalunya durant els segles del gòtic, en els quals els promotors es reservaren per a ús propi els monuments més espectaculars.

La tipologia i l’abast iconogràfic

El frontal i els laterals del sarcòfag d’Àlvar, vescomte d’Àger, es decoren amb les armes familiars disposades sota una galeria d’arcs cecs de disseny gòtic. Sobre la coberta destaca la figura jacent d’un cavaller amb indumentària militar. Els estudis fets sobre l’arnès que vesteix apunten a una cronologia que convé perfectament al marge post quem del 1299, fixat pel pergamí que va trobar-se a l’interior del sepulcre.

La figura recolza el cap sobre un coixí que ostenta les armes dinàstiques i darrere el qual se situa la figura d’un àngel. La disposició del cos és la comuna als jacents masculins. Amb les mans creuades sobre el ventre, sosté una espasa de dimensions considerables enfundada dins la beina. Vesteix perpunt superior ornat amb rosetes, a l’interior de les quals campegen els escacs dels Urgell; al cap duu un capmall de malla i es protegeix el coll amb una gorgera. Duu avantbraços i guants articulats a les mans; a les cames, gamberes. Els peus, calçats amb escarpes, descansen sobre el llom d’un gos.

La cara del jacent atesta l’ofici d’un escultor mediocre afectat d’un cert expressionisme, tot i que no es pot descartar que la peculiar fesomia obeeixi a les limitacions del mestre mateix. No és fàcil trobar en l’escultura catalana un paral·lel proper a aquesta peça, si s’exceptua una marededéu amb el nen que coneixem per antigues fotografies, amb la qual comparteix trets facials semblants. Són comuns el tipus de nas i també el tractament de les parpelles, en les quals es destaquen els elements pilosos. Malgrat tot, aquestes coincidències no pressuposen identitat estilística.

Pel que fa als sepulcres d’Àlvar II i Cecília de Foix, el masculí situat a la zona alta i el femení a la baixa comparteixen el mateix tipus de sarcòfag, el perímetre exterior del qual s’adorna amb arcs gòtics que aixopluguen escuts amb els emblemes familiars. Presideixen les cobertes sengles imatges jacents d’innegable proximitat estilística. Responen a un cànon llarg i estilitzat i han estat disposades de manera semblant. Recolzen el cap damunt de coixins adornats amb els escacs d’Urgell, i tenen les mans creuades sobre el ventre. Als peus, mentre ell hi té un gosset, sota els d’ella se simula una peanya, darrere la qual s’amaga la figura d’un drac.

Sorprèn l’opció de l’escultor a l’hora de representar Àlvar II. Ha defugit la imatge militar, com ho farà en el cas d’Ermengol X. Entre els sepulcres destinats a membres d’aquest estament són els únics exemples catalans que coneixem, si s’exceptuen els dels comtes reis enterrats a Poblet, alguns dels quals vestien la dalmàtica del dia de la coronació. La túnica del comte d’Urgell és molt senzilla i s’orna amb una corretja embellida amb les armes familiars. La indumentària femenina és més sumptuosa. La dama llueix brial i un mantell superior que se sosté sobre les espatlles gràcies a les nosques situades a banda i banda del pit, que l’escultor ha reproduït amb cura. És el mateix tipus de joia que retrobem sobre les jacents femenines dels sepulcres dels Montcada de Lleida i Vinganya. Una rica fresadura remata les mànigues, el coll i la zona frontal del brial, cenyit al cos per mitjà d’un elegant cinturó. Malgrat la delicadesa d’aquests acabats, el complement de la indumentària femenina més rellevant és el tocat que li cenyeix el cap. Els cabells, deslligats, se subjecten gràcies a una peça molt vistosa que retrobem en altres jacents del gòtic català i també en el context de la pintura contemporània. Tots aquests preciosismes escultòrics els subratlla sàviament la policromia que resta al sepulcre, un complement comú als diversos exemplars de Bellpuig de les Avellanes. Als rostres de Cecília i Àlvar II descobrim l’empremta d’un escultor amb un estil extremament personal i de gran qualitat.

És el mateix que resol amb molt de talent la figura d’Ermengol X. El sepulcre del comte conserva les parts fonamentals, però algunes de complementàries s’han perdut irremeiablement. Per evocar-les són claus les descripcions del monument fetes durant els segles XVII i XVIII per Dídac Montfar, Francisco de Zamora i Jaume Caresmar, respectivament. La primera és molt breu, però correspon al moment en què el mausoleu es conservava complet, per això el seu valor. Montfar esmenta la presència a ambdós costats de l’arc que aixoplugava el sepulcre de “dos hombres a caballo, cubiertos de luto”. Quan Caresmar redactà les seves notes, el de l’esquerra ja havia desaparegut, com també els objectes de caràcter cavalleresc “paveses, banderas, estandartes y otros trofeos” que eren al voltant de les tombes i que també descriu Montfar i que contribuïen a recrear l’espai funerari d’un membre de l’estament militar i eren testimoni de les seves gestes. Una reproducció del sepulcre apareguda en una pionera guia turística lleidatana publicada el 1877 mostra encara un dels relleus que s’emplaçava a la línia d’impostes i que amb el perdut que li feia pendant reflectia l’escena del córrer les armes (Pleyan i de Porta, 1877). Cap dels dos relleus perviu. Tampoc no es conserven ni l’àngel amb la naveta d’encens, ni la marededéu amb el Nen associada al sepulcre que esmenten aquestes descripcions antigues. S’han conservat, en canvi, les peanyes sobre les quals anaven col·locades aquestes imatges, el relleu amb l’elevatio animae i l’escena de l’absolució del cadàver, que ocupava el fons de l’arcosoli, a més, naturalment, del sarcòfag i els lleons en els quals recolza.

A diferència del que és comú en els sepulcres monumentals catalans del tres-cents, el túmul que analitzem presenta una anomalia iconogràfica, ja que sense cap justificació aparent s’ha repetit una escena. Una de les originalitats de la coberta rau en el fet que hi coexisteixen l’habitual figura del jacent (que aquí és acompanyada per un àngel) i, delimitant-la interiorment, un conjunt de personatges, molts d’ells decapitats, que poden identificar-se amb els assistents a les exèquies, una escena que es torna a repetir al relleu de format rectangular localitzat al fons de l’arcosoli. El fet és molt interessant i rar però no podem fer altra cosa que constatar-lo. Malgrat tot, es pot invocar un sepulcre de la catedral antiga de Brescia corresponent al bisbe Berrardo Maggi († 1308), on la referida escena s’emplaça a tocar del jacent, el mateix indret on el trobem en el sepulcre català.

La figura d’Ermengol té les mans plegades sobre el ventre. Vesteix túnica amb mantell superior i una corretja li creua el pit. Calça esperons. Als peus, hi té un un lleó. Recolza el cap sobre un coixí per darrere del qual sobresurt la figura d’un àngel. L’anàlisi detallada d’aquesta efígie funerària ens posa en contacte amb el mateix artista del monument pseudodoble que ocupava la banda de l’evangeli. Aquí, però, utilitza un model extremament original en el qual esdevé paradigmàtic el cap del jacent. Ha modelat un rostre que palesa l’empremta de la mort. Les galtes enfonsades contribueixen a destacar-ne la configuració òssia, alhora que defineixen a banda i banda de la boca profundes arrugues que proporcionen una gran càrrega dramàtica al rostre, que pot recordar-nos el d’un Crist Dolorós, potser el tipus de realització contemporània que se li aproxima més de prop. A la figura jacent s’atesta l’ús d’altres recursos estilístics, com, per exemple, la topografia de rugositats i venes que s’ha recreat al dors de la mà i que fan d’aquesta superfície un model de plàstica gòtica.

Sepulcre del comte Ermengol X († 1314). Tradicionalment, ha estat identificat com el del comte Ermengol VII. La caixa, ornada amb un col·legi apostòlic i una Maiestas Domini, recolza sobre lleons i s’emmarca en un arcosoli, que també inclou la cerimònia dels funerals. Destaca l’expressivitat del rostre del difunt, demacrat.

©The Metropolitan Museum of Art, The Cloisters Collection, Nova York – S.Lee, 1986

El sarcòfag és també molt interessant no tan sols pel que fa a la seva dimensió iconogràfica, sinó per la rellevància del treball escultòric. El frontal s’ha reservat al col·legi apostòlic, un tema d’antiga tradició en el camp funerari. Les figures dels apòstols es distribueixen a l’entorn d’una Maiestas Domini central. Una exuberant microarquitectura corona l’escena. A les fornícules de format gòtic que aixopluguen els apòstols, hi descobrim petites figures de sants. El disseny general és d’una gran delicadesa i l’execució molt refinada. Els apòstols responen a un cànon allargat, equiparable al del jacent, prova inequívoca de la unitat estilística de tot el projecte. La caixa recolza sobre tres lleons que sostenen la seva presa, una variant iconogràfica que, no essent gaire habitual a Catalunya, té un paral·lel coetani en el sepulcre de Pere el Gran a Santes Creus. El monument conserva restes importants de policromia. Hi destaquen especialment els vermells i els verds.

La tipologia d’aquest sepulcre va ser molt innovadora a la Catalunya dels anys inicials del segle XIV, i serà el punt de partida d’un model adoptat en molts monuments posteriors, molts d’ells localitzats a l’àrea lleidatana. La seva coherència des d’un punt de vista iconogràfic també és rellevant. A més de les exèquies del difunt, encarnades per la doble escena de l’absolució del cadàver, es contempla la dimensió cavalleresca del funeral gràcies a la inclusió de l’escena del córrer les armes. Tot i que s’han perdut, en origen va haver-hi dos genets a banda i banda de l’arcosoli, tal com ja hem dit. Encarnaven una de les seqüències més vistoses dins dels funerals dels membres de l’estament militar, des dels cavallers fins als comtes reis, i pot afirmar-se que, de tots els testimonis iconogràfics atestats a Catalunya, el del sepulcre d’Ermengol X és el més antic. Després d’aquest, un seguit de monuments de l’àrea lleidatana, entre els quals els dels Montcada tant a Vinganya com a Lleida, inclouran l’episodi. Si aquesta escena encarnava el vessant cavalleresc de l’enterrament, l’esfera transcendent de la mort es materialitzava iconogràficament per mitjà del trànsit de l’ànima cap al cel. La conclusió definitiva del viatge s’expressava finalment de la mà del col·legi apostòlic, metàfora de la Jerusalem celestial, el tema decoratiu propiciatori de l’exterior del sarcòfag.

A Bellpuig de les Avellanes, si s’exceptua el sepulcre destinat al vescomte Àlvar de Cabrera, els tres restants palesen, com s’ha dit, una innegable identitat d’estil. L’artífex sembla atret per la individualització dels personatges, sempre, és clar, dins els límits que corresponen als anys inicials del segle XIV. És precisament aquesta particularitat la que podria abocar-nos a considerar la presència de més d’un artista davant dels sepulcres comtals. Ara bé, quan es contrasten els sepulcres entre si, s’aprecia que els tipus físics (amb la distància entre ells ja assenyalada) són coincidents, que la resolució de les figures també ho és i que en tots els casos retrobem els estilemes que defineixen la personalitat d’un sol escultor.

Pel que fa al moment d’obra, defensem el 1314 –any de la mort del comte Ermengol X– com a data ante quem. Els monuments de Bellpuig esdevindrien, així, testimonis molt primerencs dins l’escultura gòtica catalana. Això fa difícil adscriure’ls dins una determinada seqüència estilística, ja que per la seva cronologia, més que baula d’una cadena, n’han de ser considerats el punt de partida.

Aquesta manca de referents previs pot solucionar-se, però, aportant testimonis escultòrics que semblen dependre dels sepulcres avellanecs o que, en tot cas, acrediten la precocitat de l’escola escultòrica que es desenvolupa a la Catalunya occidental.

El ressò posterior del Mestre de Bellpuig de les Avellanes

Un sepulcre monumental de la capella central del deambulatori de Santa Maria de Cervera consagrada al Corpus Christi i que correspon a la família Major acusa el ressò dels sepulcres avellanencs. Si considerem que l’església de Santa Maria de Cervera va començar-se vers el 1327 i que l’altar major fou consagrat el 1358, la fundació de la capella ha de ser uns quants anys anterior a aquesta darrera data, i també ha de ser-ho l’obra del sepulcre que aixopluga, al qual potser correspon un moment proper a 1335-40, ja que el protonotari reial Bernat Major o el seu fill anomenat Pere, ambdós documentats dins la primera meitat del segle XIV, són els candidats més ferms amb relació a la fundació.

També sembla dependre dels monuments de Bellpuig de les Avellanes, en particular del de Cecília de Foix, la figura femenina d’un sepulcre doble originari de Santa Perpètua de Gaià, ara al Museu Diocesà de Tarragona, que correspon a un Montagut i a una Satorre. Es tracta d’una realització matussera i extremament mediocre, l’execució de la qual pot situar-se a tot estirar vers el 1350.

L’església de Santa Maria de Castelló de Farfanya conservà fins a la Guerra Civil Espanyola un petit ossari. Aleshores fou traslladat al Museu Morera de Lleida i finalment instal·lat al dipòsit lapidari de la Seu Vella, d’on se’n va robar la coberta als anys seixanta. Actualment Lleida serva el sarcòfag i els dos lleonets sobre els quals recolzava, mentre que la tapa, després de diverses peripècies, va acabar al fons del Metropolitan Museum of Art de Nova York el 1975 i s’exhibeix en aquests moments al museu The Cloisters.

Va ser destinat, de manera inequívoca, a un Urgell. L’heràldica familiar apareix inscrita dins sengles polilòbuls que ocupen la zona frontal. Sobre la coberta s’ha representat una figura jacent masculina vestida amb túnica que sosté una llarga espasa; als peus hi apareix l’habitual gosset que duu un collar de cascavells. El destinatari d’aquest ossari s’ha identificat d’ençà de Dídac Montfar amb el comte Ermengol IX, mort el 1243 abans d’haver arribat a la majoria d’edat, un personatge al qual s’atribueixen només uns quants dies de govern. Era germà d’Àlvar II, el pare d’Ermengol X, que fou el que el va succeir al capdavant del senyoriu. El fet que es tracti d’un ossari sembla confirmar aquesta atribució, ja que s’hi traslladaven les despulles un cop corrompuda la carn. Si prenem en consideració el moment de l’òbit d’Ermengol IX i la cronologia que suggereix el seu sepulcre, entre ambdues dates hi ha un marge temporal tan ampli (quasi cent anys) que l’elecció d’un ossari queda plenament justificada.

La cronologia que escau a l’obra sembla menar-nos a una data posterior a la mort d’Ermengol X i, per tant, sembla evident que la iniciativa de l’empresa s’ha d’adscriure a altri. Pel que fa a les aproximacions d’estil, segons la nostra opinió, tot i que d’inferior qualitat, el jacent manté relacions amb els sepulcres de Bellpuig de les Avellanes, en la mateixa línia que ho palesa la imatge de Ramon de Tàrrega al seu sepulcre de l’església de Sant Llorenç de Lleida, un nou exemple de la pervivència de l’estil del mestre dels sepulcres comtals en l’àrea lleidatana.

Si la cronologia de l’ossari mena a aquestes dates, es pot apuntar una possible interpretació a propòsit del patrocinador de l’encàrrec. Vers el 1330 la renovació de la fàbrica de l’església primitiva de Santa Maria de Castelló de Farfanya, que ja custodiava les despulles d’Ermengol IX, si bé dins del sepulcre originari, degué impulsar alhora la del túmul, potser a imatge de l’empresa dinàstica que havia tingut com a seu l’església del convent de Bellpuig de les Avellanes uns quants anys abans. Si el projecte funerari s’inscriu en aquest context, per la data sembla obligat pressuposar la intervenció directa de Jaume d’Urgell i Cecília de Comenge, membres de la tercera dinastia comtal, els integrants de la qual van enterrar-se a l’església de Sant Domènec de Balaguer, on es conserven molt malmeses restes esparses d’aquests sepulcres monumentals.

Epíleg

L’obra dels sepulcres de Bellpuig de les Avellanes constitueix el primer projecte d’aquest gènere a Catalunya. La seva naturalesa de panteó dinàstic, l’han remarcat tots els historiadors que s’hi han referit, si bé, segons el nostre parer, de manera errònia. Com hem intentat demostrar, Ermengol X no va maldar per distingir uns remots predecessors en el comtat, sinó els seus familiars més directes. Ell és qui promou la substitució de l’antiga església monacal per la fàbrica gòtica, i qui realça l’enterrament dels seus progenitors i germà amb sepulcres monumentals, reservant-se, però, el més espectacular de tots.

Potser el mèrit més destacable de l’empresa, que no dubtem a atribuir a Ermengol X, és la seva anticipació a qualsevol altre projecte nobiliari de l’època. Si obviem el panteó reial de Santes Creus, que s’està gestant sota els auspicis de Jaume el Just, no hi ha res d’equiparable a la Catalunya de l’època. La cronologia dels sepulcres, vers el 1314, els converteix en predecessors directes de l’auge que pren el sepulcre monumental poc després a Catalunya. Si el testament d’Ermengol X reflecteix el seu interès per mantenir intacta l’heràldica dels Urgell com a símbol del comtat, l’objectiu del projecte que acabem d’analitzar està animat pel mateix esperit. A Bellpuig o a Nova York la memòria dels comtes d’Urgell se segueix perpetuant a través dels seus simulacres funeraris.

Bibliografia consultada

Montfar, 1853 [1652], pàg. 409-411; Caresmar, 1977 [segle XVIII], pàg. 69; Zamora, 1973 [segle XVIII], pàg. 222; Villanueva, 1850, pàg. 80-81; Pleyan i de Porta, 1877; Barraquer, 1906, vol. I, pàg. 312-313; Rocafort, 1906 i s.d. [v. 1913-18], pàg. 295-297; Breck, 1928; Rorimer, 1931, 1950 i 1951, pàg. 67-73; Grancsay, 1952; Duran i Sanpere – Ainaud, 1956, pàg. 187-188; Corredera, 1963, pàg. 107, 243, 245 i 248-249; Riquer, 1968, pàg. 70; Corredera, 1971; Català, 1979, pàg. 409-410; Young – Varon, 1979, pàg. 82-87; Yarza, 1980, pàg. 313; Dalmases – José-Pitarch, 1984, pàg. 112-113; Español, 1984, pàg. 131, i 1987, pàg. 211-250; Barral, 1987, pàg. 347-348; Español, 1991d, pàg. 183; Husband, 1992; Español, 1995c, 2002a, pàg. 118-123, i 2002b, pàg. 103-109.