Escena de la cerimònia de córrer les armes del sepulcre del rei Ferran I d’Antequera, al monestir de Poblet. Els cavallers porten l’escut a la funerala en senyal de dol. De vers el segon quart del segle XV i esculpida en alabastre, alguns autors l’atribueixen a Pere Joan, i d’altres, a Pere Oller.
Musée du Louvre, París – RMN/© M.Beck-Coppola
La cerimònia de córrer les armes era un dels actes protocol·laris que tenia lloc en esdevenir-se la mort d’algun dels reis de la corona catalanoaragonesa i dels seus primogènits, almenys des del temps de Jaume I el Conqueridor, en la població on havia succeït l’òbit del monarca o del seu hereu el dia abans de les exèquies, i en el lloc en què rebia sepultura, quan arribava el cadàver, i, posteriorment, quan es procedia a soterrar-lo.
En rebre unes despulles règies al monestir de Poblet, per exemple, mentre es cantaven les vespres de difunts a l’església s’iniciava el córrer les armes, primer en l’ala del claustre pròxima al refetor, en direcció al Portal Reial, i, després, en el cor dels conversos. Amb posterioritat, i un cop efectuat el solemne ofici religiós del dia de l’enterrament, la cerimònia de córrer les armes es repetia a l’església i a la plaça major del cenobi.
El de Joan II (1479) va ser un dels enterraments reials més esplèndids i més grandiosos dels quals es té notícies. La cerimònia de córrer les armes en honor seu, segons la crònica que se’n fa en el Llibre de les solemnitats de Barcelona, va tenir lloc a Barcelona:
Aprés lo dia de dijous demunt dit, dia ans de la solemnitat de la dita sepultura, fou ordonat que fossen corregudes les armes del senyor rey en aquesta forma, ço és, que feran preperar VIII cavallers ab llurs cavalls, ab cubertes de saques; e foren fetes quatre banderes reyals, dues ab armes d’Aragó, una ab armes de Sicília e altres ab armes de Navarra, e IIII pavesos ab dites armes; los quatre cavallers portaren les dites IIII banderes, ab llurs astes lansades al coll, e los dits quatre pavesos, ço és, al bras squerra, tots arravés, axí que lo que devia anar alt, anava baix als peus. E los altres IIII cavallers ab llurs cavalls portaren, ço és, cascú en son bras un pavès, així arravés con los demunt, ab armes.
E així mateix, feren preperar los munteros del dit senyor ab llurs corns e botzines de cassa, e ab llurs cans, dels quals n’i havia alguns vestits de canamàs.
E preperat en la dita forma, tots los dits cavallers, ço és, primerament los qui portaven les banderes, intraren a cavall dins la sala gran del dit palau reyal ab les banderes alsades, ço és, asta en cuxa, e axí a cavall voltaren tres vegades lo dit cors del dit senyor, e la darrera, cridant, per III voltes digueran tals o semblants paraules, dressant aquelles a mossèn Rodrigo de Rebolledo, camerlench del dit senyor: ‘Mossèn Rodrigo, senyor camerlench: X jorns ha que cercam nostro rey e senyor, e no·l trobam, hauria-lo·ns vist?’. E fet lo crit per los dits cavallers, ab plors molt grans, per III voltes lo dit camerlench, ab gran crit e molt agrament plorant, responent dix: ‘Mort és; veus-lo açí on jau mort’. E los dits cavallers replicant, digueren: ‘Com mort?’ E lo dit camarlench dix: ‘Hoc, mort’. E hoïda per los dits quatre cavallers la resposta, lavors los dits quatre cavallers ab crits aspres e ab gran plor, brocaren llurs cavalls vers lo dit cors, enderrocant siris e brandoneres; e acalades les astes de les banderes sobre llurs colls, rossegant dites banderes per terra; e axí matex los altres IIII cavallers qui ja staven preperats pres de la dita sala, brocaren llurs cavalls vers lo dit cors, lansant los pavesos en terra, e quasi lansant-se de llurs cavalls fins en terra. E per semblant, tots los munteros cornant, e los cans udolant, e tots ensemps cridants, ab crits de plors e làgremes, dients: ‘Ha hon lo trobaren, lo bon rey?’. E fet lo dit acte, vereu aquí plors e lamentacions que era gran pietat e trancament de cor als hoynts e miradors; aprés, los dits cavallers, ensemps amb los munteros, exints del dit palau, discorrent tota la ciutat corregueran per totes les plasses les dites armes, comensant a la plassa del Rey” (Duran i Sanpere – Sanabre, 1930-47, vol. I, pàg. 309-310).
Detalls complementaris de la cerimònia com el “descoament de cavaylls”, és a dir, el fet de tallar les cues de les muntures dels cavallers que intervenien en la cerimònia, particularitzen la manifestació del dol en alguns territoris de la confederació, com en l’àmbit valencià.
Per la seva vistositat, el fragorós ritual descrit va esdevenir un espectacle popular d’ampli abast, car després d’iniciar-se, com en aquest cas, a la sala de Paraments del Palau Reial Major de Barcelona –la sala del Tinell–, que va acollir el túmul durant onze dies abans dels solemnes oficis religiosos a la catedral, va passar immediatament a diferents places i carrers. L’estrepitosa cavalcada dels portabanderes, els crits, els plors i l’udolar de gossos de cacera han estat interpretats com “una estratègia antropològica de contacte entre el monarca i els súbdits, una visualització del poder reial en la societat urbana, trastocada, en gran part, en una ostentació baronial, una reivindicació del rei com a integrant del món dels barons […]. Tot plegat […] activament des de la interpretació alliberadora del gest simbòlic i en un codi expressiu, entre lúdic i inquietant, ben inserit en la comprensió baixmedieval” (Sabaté, 1994, pàg. 177-178).
Després de la primera presentació d’aquest acte davant la cort, i mentre discorria per les places de la ciutat, tenien lloc altres ritus ben expressius, com el trencament a cops de martell dels segells reials damunt una enclusa dut a terme pel camarlenc, o el trencament de bastons i vergues dels agutzils i uixers:
[…] mossèn Rodrigo de Rebolledo, camarlench major del dit senyor, qui stava de peus sobra lo cadafal on era lo cors del dit senyor rey, pres ab la mà lo segell secret del dit senyor, e alçant lo braç e girant-se vers la multitut del poble, dix tres vegades altes veus: ‘O, cavallers e gentils hòmens e vosaltres tots qui sou ací presents, veus ací lo segell del senyor rey; aquest és lo segell secret ab lo qual lo dit senyor segellava les gràcies e los donatius que feya a sos servidors; pus ell és mort, may no·n ferà pus!!’ E tenint en la mà dreta un gros martell, posà lo segell sobra una enclusa, e a grans martallades trenchà aquell. E aprés, prenent los altres segells, per semblant los rompé. E fet açó, vengueren los algutzirs e uxers e tots los del ofici de la algutzaria qui·s appel·len de la vergueta, e ab grans crits e plors romperen los bastons e les verguetes de lurs oficis. E dat compliment a totes aquestes serimònies, qui foren molt belles, la gran processó se començà de aviar… [devers la seu]” (Dietari o llibre de jornades de Jacme Safont) (Sans i Travé, 1992, pàg. 271-272).
Hi hagué la tendència en els monuments sepulcrals gòtics a plasmar-hi, en forma de relleus, escenes del ritu religiós i de les manifestacions del dol –planctus–, tant públic com privat. Al costat de temes com el seguici de plorants, vestits amb gramalles de dol, o com les representacions que pertanyen a l’àmbit celestial, també s’hi van introduir escenes relatives al lluït cerimonial laic de córrer les armes.
Es té constància de l’extensió de la pràctica d’aquesta cerimònia a tots els territoris de la Corona d’Aragó al llarg del període que va del segle XIII al XV gràcies a referències documentals i a alguns testimonis artístics que han arribat fins a nosaltres.
No estem davant, però, d’un ritual funerari exclusiu de les nostres contrades. Hi ha constància de la seva pràctica a Portugal, a la Corona de Castella i al comtat de Foix, com a indrets més pròxims. També en el món otomà, almenys en temps del soldà Selim I (1512-20), es practicà un cerimonial molt semblant en els enterraments principescos, amb els cavalls del finat formant part del seguici mortuori amb les cues tallades, amb les selles al revés i amb els arcs del difunt trencats.
Cal esmentar, entre els antecedents atestats fins ara, els pomposos funerals de la noblesa hel·lenística i els funerals imperials romans, amb episodis com la conclamatio i la decursio equitum, la representació escultòrica de la qual es pot observar, per exemple, en un cèlebre monument de l’antiga Roma, la Columna Antonina.
Per un procés d’imitació, la cerimònia de córrer les armes també es va celebrar amb motiu de l’enterrament d’alguns barons, membres de la noblesa. S’han conservat amb major o menor fortuna alguns fragments de sepulcres gòtics de nobles catalans que ostenten la representació d’aquest episodi. S’ignora l’assiduïtat de la pràctica del cerimonial de córrer les armes entre els nobles; tanmateix, es té constància que hi va haver renúncies explícites a la fastuositat d’aquest tipus d’actes, mitjançant alguns interessants testimonis valencians que reflecteixen una actitud que, per força, no devia ser exclusiva del regne de València i que es devia anar estenent durant la primera meitat del segle XV. Per exemple, el 1407, Ramon de Boïl, governador de València, va disposar “…que la sepoltura de nostre cos se faça sens rossegar bandera ni sermó ni vestir sacs, mas com pus simplement porà ésser fet”.
Decisions com aquesta es consideren paradigmàtiques d’una nova mentalitat entre l’antiga aristocràcia, regida per l’austeritat com a senyal de distinció respecte de les famílies nouvingudes, i del concepte modern de religiositat que el primer humanisme va portar aparellat –la devotio moderna. En tot cas connectaven amb les reiterades disposicions de les autoritats des d’almenys mitjan segle XIV per frenar els excessos en certs enterraments (García Marsilla, 1995, pàg. 78).