Els objectes d’ús litúrgic i ús domèstic

Els canelobres i altres llums

Totes les esglésies, fins i tot les més petites, tenien canelobres destinats a la seva il·luminació; els de ferro eren la versió humil d’altres de fets amb metalls preciosos. Els canelobres d’altar, com el seu nom indica, es col·locaven a banda i banda de la mesa i els de peu s’agrupaven al seu voltant. Segons Gudiol i Cunill, la il·luminació de l’altar, reduïda a dos canelobres durant el segle XIII, arribà a sis durant el segle següent. Per a la il·luminació dels grans espais s’empraven corones de llum penjades del sostre, lluminària que augmentava amb les candeles que es clavaven als cimals de les reixes durant les grans celebracions litúrgiques.

Els canelobres de ferro apareixen citats amb freqüència als inventaris de les esglésies i, algunes vegades, es troben notícies concretes de l’encàrrec de peces. Se sap, per exemple, que el dia 3 de les calendes de maig de 1341 el ferrer de Morella Joan Guarc signà un contracte per a forjar dues brandoneres de ferro per a la seu de Tortosa (Matamoros, 1932, pàg. 86). L’1 de desembre de 1477 Jaume Sala signà els capítols per a la fabricació de dos canelobres per a la capella dedicada a sant Julià del monestir dels Agustins de Barcelona, que havien de ser iguals que els de la capella de Santa Marta del claustre de la seu de Barcelona (Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, notari Antoni Joan, Manuale tricesimum sextum, foli 111v). Al santuari de Núria hi ha constància de l’existència d’un “gran canalobra, tot de fer, ab diverses obres per star devant l’eltar” (1460) (Pujol, 1913, pàg. 383).

Parella de canelobres d’altar representats, juntament amb un tríptic pintat, a l’escena de la resurrecció de l’infant ofegat del retaule de Sant Nicolau i Sant Miquel de la Seu de Manresa. L’obra va ser encarregada al pintor de Barcelona Jaume Cabrera abans del 1406.

BV – G.Serra

En els inventaris apareixen citats els canelobres “amb puntes de ferro” i “amb senglas bassinas”, és a dir, proveïts d’un platet de ferro o llautó destinat a recollir els regalims de cera. Els grans canelobres podien tenir capacitat per a un o més ciris. A Santa Maria del Mar n’hi havia un que disposava de seixanta aguts (Bassegoda, 1925-27, vol. II, pàg. 32). En un inventari efectuat a la seu de Mallorca el 1397 es descriuen dos grans canelobres d’argent que, per tal de garantir l’estabilitat de la peça, tenien una ànima de ferro. Aquesta tipologia es troba documentada ja al segle XI, atès que en l’inventari efectuat al monestir de Ripoll el 1066 apareixen citats “duo [candelabra] ferrea cohoperta argento” (Junyent, 1933, pàg. 230).

Es té notícia també de l’ús de rotlles o aranyes de ferro. El 1368 Ramon Boixader, marmessor de Guillem Destorrents, confessava deure a Guillem Canella 100 sous barcelonins de tern “ad emendum reedditus ad opus unius rotuli in quo arderet lumen dum celebratur missa” (Bofill, 1921-24, pàg. 162). A Santa Maria de Solsona, hi havia unes “candelis rotarum” col·locades davant l’altar major, que foren probablement construïdes gràcies al llegat del senyor de Llanera, Bernat de Vilaró, traspassat el 1331 (Llorens – Jover, 1993, pàg. 72-75). Una altra notícia data del 1405, en què el rei Martí donà onze canelobres a la seu de Barcelona. El 21 de març d’aquest mateix any s’adquiriren les “tayes” i “pertxes de ferre” per penjar-los al presbiteri, i l’11 d’abril es pagaren els jornals dels homes que havien pujat “calç y arena sobre la volta de la seu per tencar los forats hon pengen los canalobres” (Carreras i Candi, 1921, pàg. 179). A banda i banda de l’altar de Santa Maria del Mar hi havia també un parell de “canalobres o rollos grans rodons de ferro, los quals penjan en la iglésia e seruexan en les festes anyals e vigílies de Nostra Dona” (Bassegoda, 1925-27, vol. II, pàg. 43).

A Catalunya s’ha conservat un nombre força elevat de canelobres d’altar i de peu de tipologies diverses. Pel que fa als primers, perviuen models que arrenquen de la tradició grecoromana amb altres de més recents, deutors de la reixeria i la forja monumental del gòtic. Els models de tradició clàssica (grup A) són formats per un senzill trípode sobre el qual s’alça una tija acabada en punta. Apareixen documentats en algunes escenes del Salteri anglocatalà de París (BnF), pintat per Ferrer Bassa abans del 1340 (Museu Episcopal de Vic, 2003, pàg. 302). Aquesta tipologia va donar pas, progressivament, als canelobres que substituïen el trespeus per un plat a la seva part inferior (grup B), confeccionats a partir de la unió de diverses peces independents de producció estandarditzada, que possibiliten una sèrie limitada de combinacions. Es reconeixen de seguida els elements comuns a totes les peces: una tija de secció cilíndrica amb un nus central paral·lelepipèdic de cares romboïdals i, de vegades, amb nusos cúbics als extrems, decorada amb sèries paral·leles de línies trencades. Els nusos presenten una decoració d’aspes i punts a cadascuna de les seves cares. A la part inferior i/o superior de la tija, hi encaixa una peça discoïdal amb dos o més braços radials i equidistants que acaben en una dolla de petit diàmetre, o en una làmina horitzontal de fulla serrada. Els braços radials superiors solen estar colzats en forma d’U, per tal de sostenir la base de la candela. Henry René d’Allemagne (1968, làm. 317), un dels millors coneixedors de la història del ferro, afirmava que aquests canelobres oferien un disseny amb connotacions simbòliques, explicable a través del nombre i la disposició dels braços de les candeles que, segons ell, representava el Crist crucificat entre els dos lladres, amb la Verge i sant Joan Evangelista a sota.

Canelobre d’altar fabricat amb ferro forjat. Aquesta peça catalana d’estructura molt senzilla, datable als segles XIV-XV, presenta decoració floral al coronament, pal tubular, nus amb decoració cisellada i base trípode amb elements helicoïdals.

BS/Museu Diocesà i Comarcal de Solsona – Resol

Dins d’aquest grup de canelobres, hi ha algunes variants determinades per les combinacions dels diversos elements que les constitueixen. La primera consta d’un plat circular de poca fondària amb vora ampla i plana, de contorns festonejats i decoració radial estampada que varia lleugerament segons els models (grup B1) (Museu Episcopal de Vic, 2003, pàg. 307). Es conserva un elevat nombre d’exemples d’aquesta tipologia als museus Cau Ferrat de Sitges (núm. inv. 30939), Episcopal de Vic (núm. inv. 542) i Comarcal de Cervera (núm. inv. 1262). El Museu Nacional d’Art de Catalunya en guarda un parell amb el plat llis, procedents de la col·lecció Muntadas (núm. inv. 64173 i 64198). Alguns exemplars tenen la tija torçada en helicoïdal, com els que es conserven al Museu Diocesà de Tarragona (núm. inv. 2429) o al Cau Ferrat (núm. inv. 30939). Una variant afí presenta el plat amb motius radials estampats alternats amb punts, del centre del qual s’alcen tres barnilles que sostenen un plat més petit (grup B2). Una quarta barnilla central cilíndrica o helicoïdal, graduable en alçada i amb braços portacandeles als extrems, penetra el plat petit pel centre. Se’n conserven al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (núm. inv. 4269), al Museu Diocesà de Tarragona (núm. inv. 2430 i 2431), al Museu Comarcal de Cervera (núm. inv. 1263), al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 461, 542, 593 i 594) i al Museu Cau Ferrat de Sitges (núm. inv. 30937). Se’n coneixen altres versions fetes amb plats estampats en forma de flor (MEV, núm. inv. 542) o amb barnilles centrals de secció rectangular (MCFS, núm. inv. 9574 i 6207, i MDT, núm. inv. 924 i 2432). Alguns exemplars estan enriquits amb decoracions florals repussades (MCFS, núm. inv. 30947 a, b, i 30932). Una tercera variant presenta el plat estampat en forma de flor oberta (grup B3). N’hi ha exemplars al Museu Cau Ferrat (núm. inv. 30935), al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 15376) i al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (núm. inv. 4270). Hi ha un paral·lel iconogràfic en l’escena del miracle de la dona que havia combregat estant en pecat mortal, del retaule dedicat a la Mare de Déu, provinent del monestir de Santa Maria de Sixena, datat als primers anys de la segona meitat del segle XIV. La darrera variant té el plat de forma rectangular, amb les parets verticals retallades en forma de merlets i, en alguns exemplars, amb els vèrtexs doblegats formant el típic bec dels llums d’oli (grup B4) (Museu Episcopal de Vic, 2003, pàg. 308). Hi ha exemplars al Museu Cau Ferrat (núm. inv. 30919 i 30920), al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 2298) i en col·leccions privades. Alguns paral·lels iconogràfics es troben en l’escena de la resurrecció de l’infant ofegat del retaule de la confraria de Sant Nicolau a la Seu de Manresa, pintat per Jaume Cabrera entre el 1406 i el 1412. Algunes variants d’aquesta tipologia tenen el plat llis, com el procedent de la col·lecció de la Junta de Museus, al Cau Ferrat (núm. inv. 6232). Una altra parella de la mateixa col·lecció presenta la particularitat d’alçar els braços inferiors fins a mitja alçada (núm. inv. 6234 i 6231). Si es té en compte l’elevat nombre d’exemplars que han arribat fins a l’actualitat i els paral·lels iconogràfics representats als nostres retaules, es pot pensar potser en un origen català.

Alguns canelobres de peu són relacionables amb aquestes produccions, com ara el que es troba al Museu Diocesà de Barcelona (núm. inv. 422), constituït per un trípode acabat en peus antropomorfs de dits marcats a cisell i una tija de cinc nusos amb les cares decorades amb motius d’aspes i punts o línies paral·leles. El plat, que podria ser posterior, dibuixa un motiu floral repussat, a l’anvers i al revers. El Museu Diocesà d’Urgell i el Museu Episcopal de Vic conserven sengles fragments d’aquest tipus de canelobre: el primer (MDU, núm. inv. 41), convertit en cendrer, presenta els peus humanitzats i la característica decoració geomètrica tant a la tija com al nus. Al capdamunt del trespeus, conserva una planxa en forma de flor oberta, molt semblant als plats d’alguns canelobres d’altar d’aquest mateix grup. Del segon, només se’n conserva un fragment de tija (MEV, núm. inv. 15.376). Hi ha força semblança entre els plats d’aquest grup de canelobres d’altar, les plaques d’un dels grups de picaportes i les flors que coronen els trespeus d’aquests canelobres. Totes aquestes peces sembla que provenen d’un mateix taller o centre de producció.

Altres tipologies de canelobres d’altar tenen un coronament vegetal a base d’una flor de lliri de quatre pètals corbats (grup C) (Museu Episcopal de Vic, 2003, pàg. 309). Es té constància de l’existència d’alguns exemplars al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 526, 3235 i 3355) i al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (núm. inv. 685). El canelobre floral, però, es desenvolupa paral·lel a les peces de gran format, deutores directes dels models formals i tècnics de la reixeria i la forja monumental.

Els canelobres de peu, dissenyats per recolzar-se a terra, presenten una estructura de tres potes arquejades sobre peus laminats, al damunt de les quals s’alça una tija acabada en punta, on encaixava un platet per a recollir la cera que regalimava, element que s’ha perdut en la majoria de peces.

Els canelobres arborescents, comunament anomenats “de lliri”, constitueixen un grup homogeni amb característiques ben definides (grup A). El canelobre en forma vegetal és documentat des de l’inici del segle XII. Sant Bernat de Claravall, en la famosa Apologia a Guillem de Sant Thierry, d’entre el 1121 i el 1124, descriu els canelobres de l’altar com una espècie d’arbres elevats, fets de metall i obrats amb admirable artifici.

Dintre del grup anomenat “de lliri” es defineixen algunes variants tipològiques que permeten establir quatre subgrups diferents. La variant més senzilla és coronada per una única flor de lliri, combinada o no amb estams, formant aleshores una flor més naturalista. Es conserven exemples d’aquesta variant a l’església de Sant Pere de Terrassa, al Museu Cau Ferrat de Sitges (núm. inv. 5278) i al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 16366) (Museu Episcopal de Vic, 2003, pàg. 310). La segona variant és semblant a l’anterior, però de la part inferior de la tija surten tres barretes que es dobleguen cap amunt en sentit vertical o oblic, coronades per flors de proporcions més reduïdes. Exemples d’aquest tipus es troben a la col·lecció de ferro de la Junta de Museus de Catalunya (núm. inv. 6228 i 6235) i de Santiago Rusiñol (núm. inv. 30948, 30959 i 30963), ambdues custodiades al Cau Ferrat. En consta un altre a la col·lecció de l’Art Institute of Chicago.

El tercer grup presenta una morfologia semblant a l’anterior, però augmenta en riquesa decorativa. A la cimera s’hi disposen diversos branquillons arquejats amb sengles flors, que formen una copa d’arbre (MCFS, núm. inv. 30.958). En algun cas, com en la parella de canelobres procedents del monestir de Santa Maria de Serrateix (MCFS, núm. inv. 30.962), les flors es combinen amb fulles (Amenós, 2000a). Els elements florals d’aquest grup reben un tractament més naturalista, encara que es resolen amb certa rigidesa. Altres variants mostren dos o tres registres verticals de fulles i flors que neixen dels nusos que decoren la tija. És el cas, per exemple, de la parella de canelobres que es conserva al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 456 i 635).

El canelobre de lliri pertanyent al quart grup adopta l’aparença d’un arbust frondós. Es conserva només l’exemplar del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, procedent de Sant Vicenç de Rus (Berguedà) (núm. inv. 640), amb decoració vegetal resolta en posicions diferents amb l’objectiu d’augmentar la sensació de naturalisme. Les flors del canelobre de Rus tenen semblances formals amb l’aplic de paret en forma de lliri que, procedent de la parròquia de Riner (Solsonès), es custodia al mateix museu (núm. inv. 639). El Museu Episcopal de Vic conserva una parella de canelobres de lliri força diferents als descrits (núm. inv. 758 i 759). Són peces d’alçada mitjana, amb una tija extremament estilitzada, que podrien correspondre, potser, als primers exemplars d’aquesta tipologia.

Amb els canelobres de lliri conviuen altres tipologies més simples (grup B), com els que es troben al Museu Diocesà de Tarragona procedents, probablement, de la catedral (Thesaurus, 1986, pàg. 223-224). Consten d’una tija acabada en punta afuada i decorada amb un únic nus central. Dos d’aquests canelobres tenen unes marques no identificades al nus: la del número d’inventari 3266 presenta una forma d’A i la del número d’inventari 3263, una tau de braços amb extensions trapezoïdals i un braç horitzontal unit a una semicircumferència. Hi ha paral·lels iconogràfics d’aquesta tipologia a l’escena de la mort de sant Martí de Tours del retaule dedicat al sant procedent de Sant Martí Sescorts (MEV), datat de la primera meitat del XV. Un exemplar de proporcions més elegants es conserva a la seu del Centre Excursionista de Catalunya, procedent de l’església de Sant Llàtzer de l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Canelobre arborescent o de lliri. Procedent del monestir de Santa Maria de Serrateix, aquest exemplar pertany a la tipologia ornamentalment més rica de tot el grup de canelobres arborescents, ja que combina la decoració de flors amb la de fulles.

©Museu Cau Ferrat de Sitges, núm. inv. 30962a

Una tercera tipologia de canelobre és la dels anomenats de corona, terme encunyat per la historiografia del tombant del segle XIX (grup C). Es caracteritzen precisament per presentar una corona de llum de planxa de ferro, amb els contorns inferiors retallats en formes trebolades, i una bacina a sota. Són decorats amb motius vegetals de planxa embotida i, en alguns casos, amb caparrons de drac forjats a l’extrem de les barretes que decoren la corona i l’abraçadora. Les flors embotides i les corones d’aquests canelobres mostren moltes semblances amb les que decoren la reixa de la capella de Sant Vicent de la catedral de Tortosa, instal·lada vers el 1425, motiu pel qual s’ha pres aquesta data com a referència cronològica.

Els exemplars més destacables es conserven al Museu Cau Ferrat de Sitges (núm. inv. 30922 i 30924), a l’església de Santa Maria de Terras-sa i al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, aquest darrer procedent de Sant Martí de Provençals. Seguint potser els esquemes propis dels regnes castellans, algunes versions tenen aplicats escuts heràldics als muntants, com el canelobre amb número d’inventari 30930 conservat al Cau Ferrat.

Cal incloure també altres peces de més difícil precisió cronològica considerades tradicionalment d’època baixmedieval, com són la parella de canelobres de corona decorats amb petits caps d’animal que es troben al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (núm. inv. 644), el canelobre procedent de Granyena, al mateix museu (núm. inv. 645), i la parella custodiada al Museu d’Art de Girona (núm. inv. 132307).

Altres peces conservades destinades a la il·luminació són la parella d’atxeres procedents de la Seu Vella de Lleida (MLDC, núm. inv. 647 i 1203), datables entre el final del segle XV i l’inici del segle XVI (núm. inv. 647 i 1203) (Seu Vella, 2003, pàg. 342-343).

Es coneixen també altres tipologies desaparegudes, constituïdes per un peu de fusta i un broc tubular de ferro, com el que apareix a l’escena de la dormició de la Mare de Déu del retaule de la capella del Palau Reial Major de Barcelona, pintat per Jaume Huguet entre el 1464 i el 1465.

Del conjunt de corones de llum conservades només es pot atribuir amb seguretat a l’època medieval la que fou rescatada de les runes de l’església de Sant Martí de Vallmala (Llançà), que es troba al Museu d’Art de Girona (núm. inv. 131558), i les dues corones en forma de gàbia conservades al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 3905 i 4013).

Executada abans del 1432, data en què està documentat l’enrunament de l’edifici, la corona de llum de Vallmala representa una tipologia que arrenca del món visigòtic. És constituïda per un cèrcol subjectat per quatre cintes diametrals encreuades, reforçades per un cercle central. Quatre d’aquestes cintes tenen aplicada una peça horitzontal destinada a omplir els buits que queden entre els radis, la qual dibuixa un motiu decoratiu a base d’una tija amb els extrems acabats en espires oposades. Les parets del cèrcol tenen reblades sis tiges verticals coronades amb una punta flanquejada per espires oposades. La corona és sostinguda per tres barnilles torçades en helicoïdal que convergeixen en un element superior format per tres braços acabats en flor de lliri, que alternen amb tres fulles rematades per una cabota cònica, en clara correspondència amb els extrems de les nanses dels mobles contemporanis. Un element semblant, pertanyent potser a una corona de llum de la Seu de Manresa, es troba al museu comarcal d’aquesta ciutat.

Atxera procedent de la Seu Vella de Lleida, datable, juntament amb una altra del mateix origen, entre el final del segle XV i l’inici del XVI. Com el seu nom indica, aquests objectes servien per a sostenir atxes i il·luminar espais.

©Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, núm. inv. 1203

A causa de la manca d’obres de referència, els estudis publicats fins el moment s’han basat en els criteris excessivament rígids establerts per la historiografia del final del segle XIX i l’inici del XX, segons els quals els elements decoratius en forma de dobles espires corresponien al període romànic, i els florons de lliri, als segles del gòtic (Llorens – Jover, 1993). Cal tenir en compte, tanmateix, que el motiu d’espirals afrontades arrenca dels temps protohistòrics i perviu fins ben entrat el segle XIX. Pel que fa específicament als segles XIV i XV, es troba aquest repertori en les ferramentes de les portes que tanquen la muralla representades al retaule dedicat a sant Miquel Arcàngel procedent de la seu d’Elna, obrat per un modest pintor anònim del darrer terç del segle XIV, en les graelles que porta sant Llorenç al retaule provinent de l’església parroquial de Sant Llorenç de Gratallops, ja del segle XV, i en nombrosos brasers de ferro, als quals es farà referència més endavant. Així mateix, la flor de lliri, tradicionalment associada al món gòtic, constitueix un motiu recurrent en peces similars des d’època visigòtica (Torredonjimeno..., 2003, pàg. 142, núm. 52 i 53). La parella de corones de llum representades en el foli 164 del beat de la catedral de Girona presenten florons de sustentació molt similars als de Vallmala. Així doncs, creiem que la corona de llum de Vallmala respon a una tipologia obrada en plena època altmedieval i inspirada en models d’arrel visigòtica.

Pel que fa a les dues corones en forma de gàbia conservades al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 10808 i 10809), hi ha paral·lels iconogràfics clars en les perspectives arquitectòniques dels frescos de la capella Scrovegni, pintats per Giotto entre el 1303 i el 1306 (Museu Episcopal de Vic, 2003, pàg. 311), la qual cosa obliga a plantejar la possibilitat que es tracti de produccions foranes.

Per a la il·luminació exterior s’empraven les graelles. Constaven d’un dipòsit, fet de cintes de ferro, a l’interior del qual cremaven les teies. Se’n troben exemples en l’escena de la detenció de Jesús de les pintures murals de la capella de Sant Miquel, al claustre del monestir de Pedralbes, o en l’escena del Crist de Pietat del retaule de la Paeria de Lleida.

Altres objectes per a la il·luminació eren els fanals i els llums d’oli. Els primers podien ser de mà, com el que porta sant Cristòfol al retau-le de l’Epifania de la capella del Palau Reial Major de Barcelona, o penjats a l’extrem d’una perxa, com es pot veure per exemple a l’escena de la detenció de Crist del retaule de Sant Martí Sarroca. En època medieval, els llums d’oli eren exactament iguals que els que han pervingut a través de l’artesania popular. Constaven d’un o dos gresols de forma ovalada, proveïts de bec a un extrem i ganxo a l’oposat, com es pot veure a l’escena de la resurrecció dels fills del carnisser del retaule de la confraria de Sant Nicolau a la Seu de Manresa, o a l’Anunciació del retaule major de Santa Maria de Verdú.

Abans de tancar aquest epígraf, cal citar les canelobreres, esmentades en un document del 1485, definides pel diccionari Alcover-Moll com les caixes emprades per estotjar canelobres o el suport per a sostenir-los.

Els hostiers i els neulers

Els motlles per a fer hòsties i neules, anomenats respectivament hostiers i neulers, tenen forma d’una gran tenalla (Amenós, 2005e). Són constituïts per dos llargs braços de secció octogonal o quadrangular, articulats al punt d’encreuament. A l’extrem oposat, cada braç és capçat per una planxa de ferro soldada sovint a bisell o bec de flauta. Habitualment, les planxes dels hostiers medievals prenen forma rectangular i, més excepcionalment, circular, ovalada o piriforme. En una de les cares internes s’hi disposen les sagrades formes, gravades en negatiu. Les planxes dels neulers, en canvi, són circulars, de diàmetre més gran que les dels hostiers i tenen decoració gravada a les dues cares.

A diferència del període anterior, al segle XIV les formes destinades als sacerdots es comencen a diferenciar de les destinades als fidels. Des del punt de vista iconogràfic, conviuen els dissenys decoratius a base de monogrames envoltats d’un limitat repertori ornamental i els de caràcter narratiu, amb escenes de l’Anunciació, la Crucifixió, el Calvari, l’Anyell Místic o la visió majestàtica del Crist ressuscitat, emmarcades per dos o més cercles, llisos o serrats, i per orles epigràfiques que complementen i reforcen el missatge iconogràfic. Les figures solen anar acompanyades d’un monograma disposat a l’eix horitzontal.

Del nombrós conjunt d’hostiers que han arribat fins a l’actualitat, en sobresurten uns quants que porten inscrita la data d’execució, cosa que n’ha permès elaborar una seriació cronològica. Dos d’ells, conservats al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, presenten una inscripció als dos braços que diu: “Sans Areyn me féu / l’an MCCCXL” (és a dir, “Sanç Areny em féu l’any 1340”). El primer (núm. inv. 1301) conté quatre formes de la mateixa mida amb escenes narratives de factura molt popular, afins al repertori formal del món romànic. Són l’Anunciació, amb un gerro i un lliri que separa Gabriel de Maria, el Calvari, envoltat per la llegenda “IHS / XPS / FILIUS / DEI / VIVI / SALVE”, Crist ressuscitat amb els braços oberts assegut sobre una banqueta, i la figura frontal d’un àngel amb les ales esteses. L’altre hostier (núm. inv. 1305) conté quatre formes semblants, però amb escenes diferents, organitzades en funció d’una inscripció horitzontal al centre de cada forma, amb la llegenda XPS, DNS o IHS, combinada amb creus, volutes i motius estrellats. Es té constància d’un tercer hostier amb la mateixa inscripció i la data de 1339, que, procedent d’un indret indeterminat dels Pirineus, es conserva en una col·lecció privada d’Andorra (Suñol, 1988, pàg. 475-493). Tots aquests hostiers són de factura molt semblant i tenen la mateixa línia popular en el tractament de les escenes.

Un segon grup d’hostiers porta la inscripció: “P. GILI FF –potser F[erri] F[aber] (?)– DAU[I] ME FEU” i un signe no identificat. Més nombrós que l’anterior i de realització més acurada, aquest grup presenta un disseny organitzat en funció d’una inscripció central disposada en horitzontal, amb les llegendes IHESUS, DOMINUS o les seves contraccions, i parelles de volutes simètriques coronades per una creu grega i envoltades de formes estrellades o punts (Museu Episcopal de Vic, 2003, pàg. 305). Se n’ha localitzat un al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 8096), un altre al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal (núm. inv. 1307) i un parell al Museu Diocesà de Tarragona (núm. inv. 4795 i 2087), a més d’altres peces que hi poden ser atribuïdes, com les que es guarden al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (núm. inv. 720 i 722), que correspondrien a un moment una mica posterior dins del mateix segle XIV. En tots aquests hostiers es perfila un treball seriat a partir de dissenys força estandarditzats, sobretot en el grup signat per P[ere] Gili.

Els hostiers del segle XV presenten alguns canvis respecte dels del segle precedent. S’accentua la diferència de diàmetre entre les hòsties destinades als fidels i als sacerdots. S’amplia també el repertori iconogràfic, amb una major presència d’escenes narratives, que acusen una execució més precisa i rica en detalls. Els temes que predominen són l’eccehomo o la Crucifixió, envoltats dels instruments de la Passió, la Flagel·lació i la representació de l’Anyell Místic (MEV núm. inv. 8117 i MLDC, núm. inv. 1310). En les oblates destinades als sacerdots les escenes històriques són envoltades d’orles amb inscripcions concèntriques, tendència que ja apareixia al segle anterior. El repertori decoratiu esdevé més madur i complet, amb representacions de palmetes, de roleus vegetals o de formes florals estilitzades.

Pel que fa als neulers, solen presentar una composició estructurada en funció d’uns esquemes establerts. Una de les cares conté una escena narrativa desenvolupada dins d’un espai central circular i envoltada per una orla decorativa a base de palmetes radials. La cara oposada conté una escena central de menor diàmetre, encerclada per dues o més orles concèntriques d’amplades diferents: l’una amb inscripció, i l’altra, amb una atapeïda retícula de losanges, que contenen diminuts motius florals a l’interior.

El Museu Episcopal de Vic conserva bastants neulers d’aquest tipus, amb escenes diverses al cercle principal: un floró flanquejat per dos ocells que sostenen una branca (núm. inv. 7973), la figura d’un bisbe entre dos diaques (núm. inv. 4990) o bé un floró amb una parella de galls (núm. inv. 4342). Aquest darrer té representada, a l’altra cara, un castell heràldic de tres torres. Tots tres contenen orles epigràfiques que al·ludeixen a la benedicció d’aquells que mengen les neules. Dos d’ells tenen, a més, inscripcions acreditatives de les persones que encarregaren la peça: és el cas del neuler del Museu Episcopal de Vic amb número d’inventari 4342, on es pot llegir “IO SON D’EN RAMON GAVELA ESPECIAIRE DE PERPENIÀ”, o el que porta el número d’inventari 7973, que conté la inscripció “P[ERE] DE BESAVCELA ME FÉU A ONOR DE DÉU E DE LA VERGE MARIA” (Gudiol i Cunill, 1918-20, pàg. 68-78).

Dues cares d’un neuler. En una hi ha representat un floró flanquejat per una parella de galls, mentre que en l’altra es pot observar un castell heràldic amb tres torres. La inscripció diu (en negatiu): “IO SON D’EN RAMON GAVELA ESPECIAIRE DE PERPENIÀ”.

©Museu Episcopal de Vic, núm. inv. 4342 – J.M.Díaz

Sobresurten també els neulers conservats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (núm. inv. 711) i al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (núm. inv. 7769), datat en ple segle XV. Aquest darrer mostra l’escut de Barcelona en losange inscrit dins un rosetó lobulat voltat de la llegenda “AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS TECUM”, en una cara, i un escut en losange amb gerro de flors de lis inscrit dins un rosetó lobulat i voltat de la llegenda “...IN MULIERIBUS ET BENEDICTUS”, a l’altra.

Els brasers

Braser procedent de la Seu Vella de Lleida. Els brasers del període gòtic solen tenir forma de paral·lelepípede i estar sostinguts per quatre potes coronades amb anelles circulars. Les parets estan decorades amb motius ornamentals de parelles d’espirals oposades. A causa d’això tradicionalment han estat considerats romànics.

©Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, núm. inv. 1046 – L.Melgosa

Els brasers tenien la finalitat d’escalfar o de mantenir encès el combustible dels encensers. Els que han arribat fins a l’actualitat solen tenir una forma paral·lelepipèdica sostinguda per quatre potes coronades amb sengles orificis, dels quals penja una anella circular i, sovint, acabades en unes rodetes. Les parets són formades per dos travessers paral·lels per cara, als quals es reblen motius ornamentals de parelles d’espirals oposades, unides amb grapes o bé soldades directament a la tija, i unides a un eix vertical d’extrems lanceolats. Per aquest motiu, la historiografia tradicional els ha considerat pertanyents al període romànic.

Se’n conserven bastants exemplars en diversos museus catalans: dos al Museu Cau Ferrat de Sitges (núm. inv. 31605 i 5277), un al Museu Maricel de Sitges (núm. inv. 159), un altre al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 10810), un al Museu Diocesà de Tarragona (núm. inv. 169) i un altre al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal (núm. inv. 1046). Una peça pertanyent a aquesta tipologia es localitzà a la domus d’Olivet, a Canovelles (núm. inv. CA. 204.104). Els brasers custodiats al Museu Diocesà de Tarragona (núm. inv. 169) i al Museu Maricel de Sitges (núm. inv. 159) tenen un dipòsit de mida més reduïda.

L’elevat nombre d’exemplars que s’han conservat i les abundants mostres representades en les fonts iconogràfiques gòtiques porten a pensar en una tipologia d’arrel romànica, o fins i tot anterior, que continuà fabricantse durant els segles XIV i XV. Cal recordar que a la vila romana de La Olmeda, a Pedrosa de la Vega (Palència), es va trobar una peça igual als jocs d’espires dels brasers medievals (Narganes, 1987, pàg. 35).

Són nombrosos els paral·lels iconogràfics que es conserven d’aquest model, com ara els que apareixen a la nativitat de la Mare de Déu del retaule, provinent de l’església parroquial de Montanyana (MNAC), pintat per Pere Garcia de Benavarri durant la segona meitat del segle XV, i en el procedent de Perpinyà, dedicat a sant Andreu, que s’atribueix al Mestre del Rosselló (Metropolitan Museum of Art, Nova York). Es coneixen exemplars molt semblants en altres àrees geogràfiques, com ara els que es troben al Museo Arqueológico Nacional, a Madrid (núm. inv. 57819), i al Musée du Palais des Archevêques, de Narbona.

El Museu Diocesà d’Urgell conserva un braser d’estructura similar, però amb les parets de planxa llisa (núm. inv. 1521). Gràcies a les fonts iconogràfiques es té constància d’altres tipologies desaparegudes, com els brasers de parets decorades amb motius quadrilobulats que apareixen, entre d’altres, a l’esmentat retaule de la catedral de Saragossa, o els que tenien els muntants acabats en cap d’animal, com el que es representa a l’escena del naixement de la Mare de Déu d’un retaule pintat per Pere Garcia de Benavarri a la segona meitat del segle XV (col·lecció privada).

Aquest tipus de braser s’emprà fins ben entrat el segle XVI, com ho testimonia l’escena del naixement de la Mare de Déu del retaule de Sant Salvador de Balaguer o la del retaule d’alabastre de l’altar major de la catedral de Saragossa, obrat per Damià Forment entre el 1512 i el 1518.

Bibliografia consultada

Álbum de la Sección Arqueológica, 1888; Garcia Llansó, 1896; [Mas], 1905; Pujol, 1913; Byne, 1915; Gudiol i Cunill, 1918-20 i 1920a; Carreras i Candi, 1921; Bofill, 1921-24; Bassegoda, 1925-27, vol. II; Gudiol i Cunill, 1931-33, vol. II; Matamoros, 1932; Junyent, 1933; Camps, 1941; Allemagne, 1968; Alcolea, 1975; Rubió i Balaguer, 1985; Equip Broida, 1986; Thesaurus, 1986; Narganes, 1987; Suñol, 1988; Utrillo, 1989; Badia-Homs, 1990; Pallium, 1992; Llorens – Jover, 1993; Badia-Homs, 1994; Amenós, 2000a i 2000b; Diversos autors, 2000; Museu Episcopal de Vic, 2003; Seu Vella, 2003; Torredonjimeno, 2003; Amenós, 2004b, 2005b, 2005c, 2007, 2008a, 2008b i e.p.e.