Presidents i militars americans d’origen català. 1810-2000

Molts dels emigrants i dels descendents d’emigrants catalans, valencians, mallorquins i menorquins a l’Amèrica del segle XVIII esdevingueren, a poc a poc o ràpidament, "catalans d’Amèrica". Aquests catalans d’Amèrica participaren, de maneres molt diverses, en les revolucions liberals iniciades al final del segle XVIII o el començament del XIX, les quals comportaren la formació d’un bon nombre de noves repúbliques parlamentàries independents.

Repúbliques americanes i presidents catalans (1810-2000)

La participació en aquests processos d’emancipació exigia una forta implicació en camps ben diversos. Primerament, calia constituir les noves repúbliques tant des d’un punt de vista polític com territorial. En segon lloc, calia que l’economia funcionés. En tercer lloc, els nous països havien d’estar ben comunicats. En quart lloc, calia crear des d’un exèrcit nacional fins a un sistema escolar. I, finalment, eren necessaris uns signes d’identitat: nom, himne, bandera.

Una manera d’explicar aquesta participació és cartografiar els estats en què –a partir de la Revolució de Maig a l’Argentina, el 1810– hi hagué president o primer ministre català de naixença, o fill o nét de catalans. El resultat d’aquest exercici és contundent: deu de les noves repúbliques americanes han tingut un president català o d’origen català. En cinc d’aquests nous estats –l’Argentina, l’Uruguai, Xile, Hondures i Cuba, al Carib–, el president d’origen català és un líder de les revolucions liberals del segle XIX. En cinc estats –Costa Rica, la República Dominicana, Puerto Rico, Colòmbia i l’Equador–, el president (o governador, en el cas de Puerto Rico) català, o d’origen català, ja no és un revolucionari romàntic del segle XIX, sinó un polític del segle XX. Els casos de l’Uruguai, Xile i Cuba, però, amb presidents d’origen català als dos segles, és lleugerament diferent: en aquest cas els polítics es mouen entre el romanticisme liberal del segle XIX i el liberalisme i la socialdemocràcia del XX.

Si comptéssim Francesc Aragó –president rossellonès a França el 1848– i Joan Prim, Francesc Pi i Margall i Estanislau Figueres –presidents d’Espanya el 1869 i el 1873– són dotze (deu a Amèrica i dos a Europa) els estats amb president català o d’origen català.

Amèrica austral

Argentina

Argentina i Buenos Aires (1819-1880)

El primer govern del nou estat sorgit després de la Revolució de Maig del 1810 era format per nou membres: set criolls i dos catalans de naixença. D’aquests, Domènec Matheu, fill de Mataró, fou president, per torn, d’aquest primer govern. L’altre, Joan Larreu, nascut a Balaguer i format a l’Escola de Nàutica, presidí, també per un temps, el parlament argentí, encarregat de confeccionar la primera constitució democràtica del país.

Valentí Alsina, fill de Joan Alsina, fou governador de Buenos Aires els anys 1835 i 1852, i l’any següent el succeí Felip Llavallol. Alsina esdevingué president del senat argentí el 1867. El seu fill, Adolf Alsina, fou vicepresident de la República Argentina entre el 1868 i el 1874, i ministre de marina en 1874-77. Inspirà un corrent polític liberal anomenat, justament, alsinisme, partidari de la independència de la província de Buenos Aires (que fou real entre el 1853 i el 1880).

El general Juli A. Roca, nét argentí del comerciant català Pere Roca, després d’una llarga trajectòria com a militar, fou president de la República argentina reunificada en 1880-86 i en 1898-1904. El corrent polític anomenat roquisme, inspirat per Juli A. Roca, fou federalista, partidari de la creació d’una gran república argentina amb Buenos Aires com a capital. Contrari, doncs, a l’estat de Buenos Aires, bastit sobre la província corresponent per l’alsinisme.

Uruguai

República independent des del 1830, el 1852 fou elegit president Joan-Francesc Giró, nascut a Montevideo, fill del metge Josep Giró i Granoleras (Garrigàs, 1754 – Montevideo 1813). Quinze anys més tard Llorenç Batlle i Grau, general de l’exèrcit de l’Uruguai, fou elegit president el 1868. Era fill de Josep Batlle i Carreó, arribat el 1800 a Montevideo procedent de Sitges. En 1903-07, i novament en 1911-15, en fou president Josep Batlle i Ordóñez –nét del sitgetà–, que feu llargues estades formatives a Europa, inspirador d’un corrent polític que porta el seu cognom: batllisme. I, sobretot, impulsor de la modèlica Constitució del 1917, que feu que l’Uruguai fos anomenat la "Suïssa de l’Amèrica Llatina". Al segle XX dos Batlle més foren presidents de la República, i tots dos, en el moment de la presa de possessió, recordaren el seu origen català: Lluís Batlle i Berres (en 1947-51 i 1955-56), nebot de Batlle i Ordóñez, i Jordi Batlle i Ibàñez (el 2000).

Xile

El primer president no militar de Xile, país independent des del 1818, fou Manuel Montt i Torres –fill de Lluc Montt i de Mercè Torres–, que va estar al capdavant del govern entre el 1851 i el 1861. El president Montt és recordat en les biografies oficials dels presidents de Xile com un polític "d’origen català" especialment eficaç. Manuel Montt, casat des del 1839 amb Roser Montt, va tenir un fill, Pere Montt i Montt, que també presidí la república d’aquest país (1906-10). Un altre Montt, en aquest cas militar, fou president de Xile abans, entre el 1891 i el 1896: Jordi Montt.

El Carib i els Andes

Hondures

República independent des del 1838, entre el 1856 i el 1862 va tenir dues vegades com a president elegit democràticament Josep S. Guardiola, general de l’exèrcit hondureny. Fill d’Esteve Guardiola i Amorós, emigrant i empresari català instal·lat a Tegucigalpa durant una temporada, lluità contra William Walker, filibuster nord-americà, i morí assassinat a la meitat del seu segon mandat.

Cuba

La República de Cuba, creada en 1897-98, ha tingut quatre presidents i també un primer ministre catalans o fills de catalans. El primer, el 1897, Bartomeu Masó, nascut a Catalunya, fou l’únic civil del govern revolucionari a punt de guanyar la tercera guerra amb el regne d’Espanya i proclamar, el 1898, la independència de l’illa. El primer president de la nova República de Cuba fou, finalment, Tomàs Estrada i Palma, d’ascendència catalana. En 1935-36 en fou president Josep A. Barnet, i en 1948-52, Carles Prió i Socarràs. El 1959 el primer ministre del govern de Fidel Castro fou Josep Miró Cardona, fill del sitgetà Josep Miró i Argenter, heroi –i cronista– de les guerres d’independència de Cuba. Cal esmentar també Ramon Pintó i Lliràs (Barcelona, 1805 – l’Havana, 1855), que el 1852 va ser president de la Junta Revolucionària de l’Havana. R. Pintó fou detingut el 1855 per les autoritats espanyoles de l’illa i executat amb garrot el mateix any.

Costa Rica

Estat independent des del 1848, en diversos moments del segle XX fou presidit per un català i catalanista: Josep Figueres i Ferrer, fill de Marià Figueres, metge d’Os de Balaguer, i Francesca Ferrer, mestra de Reus. El 1948 Josep Figueres, encapçalant la Junta fundadora de la Segunda República, va dissoldre l’exèrcit de Costa Rica, que esdevindria, així, un dels pocs estats independents del món sense exèrcit propi. El 1952 –i novament el 1970– Figueres guanyà les eleccions a la presidència del país.

República Dominicana

La República Dominicana es va constituir el 1844 i des d’aleshores va estar sotmesa a llargs períodes de tutela militar nord-americana directa i a règims de dictadura militar. El 1962, després d’una dictadura de trenta-dos anys, fou elegit president l’escriptor i assagista Joan Bosch, de pare català que havia viscut molts anys a l’exili. Bosch, però, fou derrocat per l’exèrcit l’any següent. Tornà el 1965, va ser expulsat novament, i el 1970 tornà per tercera vegada. El cas de Joaquim Balaguer –també de pare català, però nascut a Puerto Rico–, elegit set vegades per a la presidència, trenca amb l’orientació socialdemòcrata dels presidents catalans del segle XX (els Figueres, Batlle, Bosch, Miró Cardona), perquè fou un líder conservador.

Puerto Rico

Joan Prim i Prats, polític i militar reusenc i cap del govern espanyol del 1869, fou governador de Puerto Rico els anys 1847-48. La història oficial de Puerto Rico situa Prim dins la llista dels governadors, o presidents, de l’illa.

Colòmbia

El barceloní Josep Maria Lleras i Alumà, emigrat a Colòmbia al final del segle XVIII, esdevingué alcalde de Santa Fe de Bogotà, el 1833. Entrat el segle XX, dos dels seus néts, cosins entre ells, Albert Lleras i Carles Lleras, van ser notabilíssims polítics colombians, ambdós presidents de la República, el primer el 1946, el segon el 1956, i tots dos implicats en l’OEA.

Equador

República independent des del 1830. Jaume Roldós, nascut el 1861 a Vilassar de Mar, hi emigrà molt jove. El seu nét, Jaume Roldós i Aguilera, fou elegit president del país el 1979, però morí en un accident d’aviació el 1981.

Caps militars americans d’origen català

Estats Units

David G. Farragut (1801 – 70), fill del menorquí Jordi Farragut Mesquida, que el va batejar Jaume, bé que ell prengué el nom de David, fou el primer almirall de l’armada dels Estats Units d’Amèrica. Això significa que, per tot el territori nord-americà, hi ha carrers, monuments, etc., que el recorden, a més de bitllets de banc i segells.

Perú

Miquel Grau (1834 – 79), nét del sitgetà Miquel Grau i Girona, va esdevenir almirall de la marina de guerra de la República del Perú. Pel coratge i l’audàcia que va demostrar durant la guerra del Pacífic davant l’armada de Xile, ha estat considerat "heroi de la nació peruana", i al final del segle XX va ser escollit "peruà del mil·lenni".

Xile

El cap –i heroi– de l’armada xilena durant la guerra del Pacífic fou un militar d’origen català: Artur Prat (1848 – 79), fill d’Agustí Prat, amb família a Santa Coloma de Farners. Morí també en combat, al mateix moment que Miquel Grau al Perú. A Xile hi ha un cert culte a la figura d’aquest combatent, que dóna nom a la Universidad Arturo Prat, amb seu principal a Iquique, i campus a Arica, Calama, Santiago i Victoria.