La idea de construir idiomes artificials d’ús universal es configurà plenament en temps de la Il·lustració, i es difongué al segle XIX, paral·lelament a les revolucions liberals. S’elaboraren més de 200 idiomes artificials, els autors dels quals pertanyien, en general, a les nacions cultes del centre i del nord d’Europa, amb llengua pròpia i de petites dimensions.
Des dels Països Catalans, per camins ben diversos, es feren algunes contribucions interessants per a combatre la maledicció bíblica de la Torre de Babel, tan singulars, que la primera es publicà a la Xina, a Macau i a París; la segona, a Madrid i a Buenos Aires, i la tercera, a París. Al segle XX, la història de les contribucions catalanes a les llengües universals continuà.
Anocújeni
Un precedent d’aquests idiomes artificials és un “alfabet universal”: l’anocújeni. El seu autor fou l’agrònom i filòleg de la Universitat de Cervera vinculat a la Junta de Comerç de Barcelona, Francesc Mirambell i Giol (Santa Coloma de Sasserra, 1761 – Prats de Lluçanès, 1823). Successivament publicà: Anocújeni o alphabeto reformado, simplicísimo y universal... (Manresa, Martí Trullás, 1813), Petit alfabet català, segons los principis de l’Anocújeni o alfabet reformat (Manresa, Martí Trullás, 1815) i Alphabeto de comparación hebreo-catalán-castellano... (Madrid, Leonardo Núñez, 1817).
L’Idéographie
La idea de construir un idioma escrit comprensible per a tota la societat humana, format per ideogrames situats en un espai pautat, de Sinibald de Mas i Sans (Barcelona, 1809 – Madrid, 1868) té, probablement, l’origen en el seu interès pels viatges a Orient de Domènec Badia, Alí Bei. De fet, va aconseguir, com Badia, que el Govern espanyol el comissionés a Egipte, Aràbia, Pèrsia i l’Índia, i l’anomenés ambaixador (el primer) a la Xina, amb base a Filipines.
En el camp lingüístic, la seva principal aportació és el volum L’Idéographie. Mémoire sur la possibilité et la facilité de former une écriture générale au moyen de laquelle tous les peuples de la terre puissent s’entendre mutuellement sans que les uns connaissent la langue des autres (Macau, 1844). En publicà a París la segona edició el 1860, i la tercera, el 1863. I de la mateixa manera que proposà, també des de París i en francès, federalitzar la Xina, va pensar des de Lisboa i en portuguès, com a pas previ a una unió europea, la construcció d’una Ibèria federal.
Lengua universal
L’aportació lingüística del metge, psiquiatre, escriptor i polític Pere Mata i Fontanet (Reus, 1811 – Madrid, 1877) és el Curso de lengua universal. Lecciones dadas en el Ateneo Científico y Literario de Madrid en 1861 (Madrid, León Pablo Villaverde, 1862). De fet, aquest curs és, dins el gran embalum de l’obra teò-rica i pràctica de Pere Mata, un episodi relativament marginal. Ara bé, és significatiu que es reedités, íntegrament, vint anys i escaig més tard, en un lloc tan cosmopolita com Buenos Aires.
Kosmal Idioma, o Orba
Si Mirambell és un rector de poble, Mas, un diplomàtic i Mata a un metge filòsof, Josep Guardiola i Grau (l’Aleixar, 1831 – París, 1901), el creador del Kosmal Idioma, és un indià il·lustrat. Com Mas, va publicar el seu llibre a París, en tres llengües: la que ell havia creat, la francesa i l’alemanya. El llibre és Gramática uti nove prata Kiamso Orba (París, Garnier Frères, 1893). Guardiola havia fet les Amèriques (on va tenir plantacions de cafè a Guatemala, i on participà en l’empresa constructora del Canal de Panamà) i, de tornada a Europa, a partir del 1860 s’instal·là a París, tot fent estades a l’Aleixar i a Barcelona. De fet, fou Roser Segimon i Artells, la seva jove vídua, qui va finançar un dels edificis més emblemàtics i més cars de Gaudí: la Pedrera.
Dey Daynd
La informació sobre aquest projecte de llengua internacional planificada és molt incompleta. La fitxa coneguda situa com a editada a Barcelona i sense peu d’impremta, l’obra d’Antonio Julio Guerrero, Método para la ensennaiza de Dey Daynd (Barcelona, 1898).
El "Cuyàs"
L’English-Spanish and Spanish-English Dictionary d’Artur Cuyàs, publicat per D. Appleton & Co a Nova York el 1905 i possiblement per Cuyàs & Bonn cap el 1876, no és el diccionari d’una nova llengua universal, però sí que és un important esforç de normativitzar, des dels Estats Units, una llengua sense acadèmia com l’anglesa que, a mesura que avança el segle XIX, esdevé receptora i impulsora dels "prodigiosos descobriments i invencions que marquen el progrés". Aquesta feina, la feu un català resident a Nova York redactant un diccionari bilingüe en el qual es proposava "foragitar arcaismes, veus en desús, provincialismes i mots d’ortografia incorrecta". A. Cuyàs és considerat el primer lexicògraf que pensà a incloure la pronúncia figurada en un diccionari. El diccionari d’Artur Cuyàs i Armengol (Barcelona, 1845 – Madrid, 1925), l’home de la revista "La Llumenera de Nova York" (1874-81), feu accessible als llatinoamericans coneixedors de la llengua castellana (que seria per a molts italians, gallecs, catalans, francesos o occitans, una segona llengua) la llengua anglesa, en camí d’esdevenir universal. Amb revisions i afegitons molts diversos, es reedità durant tot el segle XX.
Interlingua Systematic, o IS
Els intents de connectar o fondre algunes de les llengües artificials universals creades al segle XIX reben, al segle XX, el nom de projecte Interlingua, i són patrocinats per una associació internacional d’interlingüistes. Un dels participants, als anys 1920, en aquesta aventura intel·lectual és el mestre, pedagog i músic Josep Rosselló i Ordines (Palma, Mallorca, 1882 – 1966). La seva contribució és la Lingua international. Grammatica, cum textu in Interlingua et in Franc (Palma, Mallorca, 1926).
Poliglotisme passiu
Al primer terç del segle XX, alguns dels partidaris de l’esperanto, l’única llengua universal amb un cert èxit, van pensar en altres opcions. És el cas paradigmàtic del pedagog, taquígraf i lingüista Delfí Dalmau i Gener (Figueres, 1891 – Barcelona, 1965) que va publicar un text titulat: Poliglotisme passiu (Barcelona, Publicacions de la Revista, 1936). La proposta de parlar cadascú la seva llengua, de Delfí Dalmau, simple i innovadora i, per aquestes raons, justament, dificilíssima, ha tingut una difusió important mig espontània, mig política.