Situació
Un dels pocs capitells que s’han conservat de la construcció primitiva.
M. Catalán
El poble d’Oristà es troba al fons de la vall de la Riera Gavarresa, a 468 m d’altitud, i a l’esquerra de la riera. L’església parroquial de Sant Andreu es troba al centre de la població. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 36-13 (331): x 22,2 —y 42,9 (31 tdg 222429).
S’arriba a Oristà per la carretera N-154, de Vic a Berga. Un cop sobrepassat el punt quilomètric 12, enfront del mas Casa Miquela, surt la carretera que porta, en 10 km, al poble d’Oristà i continua vers Sant Feliu Sasserra. Per visitar l’església cal demanar la clau a la rectoria d’Oristà. (GOP)
Història
Aquesta església era situada dins l’antic terme del castell d’Oristà. Des de molt aviat devia ésser la parròquia principal del terme, funció que encara exerceix avui dia, encara que amb una demarcació més reduïda per la creació, el segle passat, de la parròquia de la Torre d’Oristà.
El castell d’Oristà apareix documentat l’any 908, quan Durable i la seva muller Alda vengueren a Adrover i a la seva muller Tructelda una peça de terra situada al comtat de Manresa, al castell d’Oristà.
La notícia més antiga que tenim de l’existència d’aquesta església és del 27 de febrer de l’any 923, en una venda de vinyes feta pels marmessors del capellà Oriol, ja difunt, al levita Aguilà. Una d’aquestes vinyes es trobava dintre la finca de l’església.
Una altra notícia data del 31 de maig del 942, on l’església surt documentada com a parroquial. El document tracta d’una venda que una dona anomenada Igiló feu al prevere Franco d’una vinya que es trobava situada al comtat d’Osona, en el terme del castell d’Oristà, la qual afrontava pel cantó de tramuntana amb les terres de l’església de Sant Andreu.
L’any 945 torna a haver-hi notícies d’Oristà. Els esposos Frederic i Odesinda fan una donació de terres a la casa de Sant Andreu i de Sant Joan que es troben al comtat d’Osona, al castell d’Oristà. Tot i que aquest document dona peu a creure en l’existència de dues esglésies, la de Sant Joan no apareix en cap més document. Potser s’hi refereix la notícia de l’any 1450, on es parla d’un “podio Sancti Johanis”, situat al puig on hi ha la capella de Sant Sebastià.
La funció parroquial de l’església de Sant Andreu es pot deduir de la notícia que proporciona la restauració de la canònica de Sant Pere de Vic feta el 10 de juny del 957 pel bisbe Guadamir, que la dotà amb diversos béns, entre els quals figuraven les parròquies d’Oristà amb les esglésies i termes; per tant si a Oristà hi havia més d’una parròquia, una havia de ser la de Sant Andreu. Aquesta funció es confirma el 1034 quan de manera clara s’esmenta l’església de Sant Andreu com a parròquia.
El 16 de maig de 1358, quan la visità el bisbe de Vic Ramon de Bellera, l’església tenia diversos altars a més del del sant titular; aquests eren els de santa Maria, sant Joan i sant Martí; hi havia dos beneficiats en els altars de santa Maria i sant Martí, fundats per Berenguer Salgueda, que morí l’any 1339.
De l’any 1581 data una visita pastoral en la qual es mana que es repari la teulada de l’església i que sigui feta una paret al voltant del cementiri, amb la prohibició explícita que hi entri el bestiar o que la gent hi treballi.
L’any 1589 tingué lloc una visita pastoral del bisbe Pere Jaime el qual, a més de parlar de la confraria i l’altar de la Mare de Déu del Roser, parla també, per primera vegada, de l’existència de la cripta romànica: “Visità lo altar de S. Martí debaix lo altar mayor. Fonch trobat tot despullat molt indecentment”.
El 1666 el bisbe Antoni Pasqual feu una detallada descripció de la capella de Sant Martí tot dient:
“Devall lo presbyteri del altar major hi ha una capella molt antiga. Si baixa ab vuyt grahons de una escala de pedra. Està feta dintra à tres naus ab quatre columnes de pedra que las diferencien; per ser lloc tant humit no tenen en ell estovalles ni robas, sols sobre lo altar encara no hi ha ara està una pastereta de fusta sobre daurada y dins de aquella la Imatge del St. De la mateixa manera al un costat un Jesús esculpit a la antigalla y ala altra part una figura de fusta sens daurar ni pintar de St. Antoni Abat y també dos candeleros de bronze ab dos ciris no cremant i llàntia sens cremar ab dos brondoneras de ferro”.
A partir de l’any 1775 comencen les notícies de la construcció d’una nova església. El 1789 el bisbe Veyan manà ensorrar la part antiga del cor per la inseguretat que tenia. Degué ser en aquest moment quan la capella de Sant Martí instal·lada en la cripta romànica fou coberta de runa i desaparegué soterrada.
No fou fins el 1969 quan, seguint la descripció del bisbe Pasqual, es descobrí i es posà de nou a la llum la cripta romànica que havia quedat molt malmesa durant les obres del segle XVIII, però amb l’ajut de la Diputació de Barcelona i la col·laboració de paletes locals es restaurà totalment. (APF-ABC-JVV)
Església
L’església parroquial de Sant Andreu és neoclàssica. Resta d’època romànica un interessant cos d’edifici soterrani.
Un aspecte de l’interior de la “cripta”, l’estructura de la qual fa pensar més aviat en una tribuna.
Rambol
L’anomenada cripta d’Oristà, és una construcció romànica de planta rectangular, situada sota el nivell del terra de l’actual església. Per la situació en relació amb la resta de l’edifici, no sembla pas que aquesta construcció hagués estat creada per ésser una cripta, puix que no té cap relació ni amb l’absis ni amb el presbiteri, malgrat ara s’hi hagi convertit. Més aviat sembla que pot ésser una tribuna pertanyent a l’antiga església romànica precedent a l’actual.
La construcció, després de la restauració feta recentment, és un recinte voltat de murs de diferents gruixos. La meitat d’aquest recinte, aproximadament, no té columnes que sostinguin el sostre, mentre que l’altra meitat en té dues fileres amb tres columnes aïllades a cada una, i una d’adossada a un mur situat a l’est del conjunt. També es poden entreveure dues columnes més, igualment adossades al mateix mur que les altres dues. Així doncs, el conjunt forma tres naus longitudinals per les dues rengleres de columnes centrals formant arcs de mig punt entre cada dos elements de sosteniment, i formant una volta creuada entre cada quatre elements de sosteniment. Tots els arcs són fets amb pedra tosca.
Planta, a escala 1:200, de la dependència subterrània que hi ha a l’església, neoclàssica. A desgrat d’haver estat denominada “cripta”, possiblement es tracta d’una tribuna, a causa de la manca de compenetració d’aquest element amb el conjunt estructural de l’edifici.
G. Orriols
De tots els elements visibles a l’anomenada cripta, tan sols una columna i una base de les centrals són originàries del temple romànic, i també ho són totes les que es troben adossades al mur que dona a llevant. Adossada al mur de tramuntana hi ha una escala, que avui no condueix enlloc, però que devia comunicar amb un nivell superior del conjunt romànic.
Als murs de la cripta que no té columnes hi ha finestres de doble esqueixada, que foren afegides en l’última restauració.
Aquesta restauració de la tribuna d’Oristà ha estat feta pensant excessivament en la recuperació d’un espai, en perjudici de la recuperació de l’autenticitat de l’element en si. El resultat dona així un conjunt molt confús. (GOP)
L’adscripció d’aquest espai a una cripta és força dubtós per la seva configuració, la qual recorda més una tribuna com les existents a la canònica de Santa Maria de Serrabona, o a l’església abacial de Cruas de Ardeche, o la que hi havia al monestir de Sant Miquel de Cuixà.
Dissortadament l’excessiva restauració i la manca d’exploracions arqueològiques sistemàtiques fan que no es pugui precisar gaire més sobre l’exacta natura i tipologia de l’anomenada “cripta” de Sant Andreu d’Oristà. (JAA)
Bibliografia
- Ramon Ordeig i Mata: La parròquia de Sant Andreu d’Oristà, “Ausa”, vol. VII (anys 1972-74), Vic, pàgs. 289-304.
- Ramon Ordeig i Mata: Sant Andreu d’Oristà, Vic 1979.
- Antoni Pladevall: Oristà, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 1 (Osona i el Ripollès). Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàg. 267. (DAG)