Situació
Una vista de l’exterior de l’església amb la capçalera a primer terme, que dona a llevant.
E. Pablo
Aquesta església, capella del mas Sant Salvador, es troba a l’extrem de llevant del terme, a més de 800 m d’alt, en un punt dominant de la serra, que separa el Lluçanès de la Plana de Vic. Aquesta església figura en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 36-13 (331): x 28,1 —y 45,2 (31 tdg 281452).
Per arribar-hi cal situar-se a la carretera de Vic a Prats de Lluçanès. Entre els quilòmetres 11 i 12 surt, a mà esquerra, la carretera que porta a Oristà, que cal prendre. (JAA)
Història
Aquesta església es troba dins l’antic terme del castell d’Oristà, en el lloc de Serradellops. Inicialment tingué funcions parroquials que perdé per esdevenir sufragània de la parròquia d’Olost primer, i després depengué de la parròquia d’Alboquers.
El castell d’Oristà comença a ser documentat a partir del 908 quan Durable i la seva muller Alda vengueren a Adrover i a la seva muller Tructelda una peça de terra situada al comtat de Manresa, al castell d’Oristà.
El nom del lloc i de l’església apareixen en un document fals del 977 i en un altre del 1047. Les notícies segures corresponen al 1065, quan el bisbe de Vic, Guillem de Balsareny, donà a Adalbert i a Guerau un mas situat al terme del castell d’Oristà, a la parròquia de Sant Salvador de Serradellops, al Soler.
Encara que consti que tenia funcions parroquials, havien de referir-se a la seva situació com a sufragània de Santa Maria d’Olost, ja que no consta en les llistes de parròquies que es confeccionaren abans de l’any 1154, ni en les posteriors. Quan coneixem la seva situació ja figura com a sufragània de Santa Maria d’Olost, que la tenia l’any 1687, quan la visità el bisbe Antoni Pasqual. Perdurà fins el 1878, quan fou unida a la nova parròquia de Sant Jaume i Sant Cugat d’Alboquers i conservà només de les seves prerrogatives parroquials antigues el petit cementiri on encara hi ha enterrats els amos del mas Santsalvador.
L’edifici, bàsicament del segle XI, ja al segle següent sofrí una ampliació pel costat de migdia sobre la qual descansa un campanar d’espadanya. Possiblement el segle XIII s’allargà la nau vers ponent amb una volta més ampla i aplanada. El segle XVI es renovà el portal adovellat, mentre que el 1787 el seu interior fou enguixat i se li donà una decoració barroca. Finalment al principi del segle XX es va escurçar la nau dos metres i mig pel costat de ponent, per estar el mur clivellat i amenaçar ruïna. Actualment es troba ben agençada pels propietaris del mas Santsalvador i continua tenint culte, si bé en poques ocasions; és servida pel sacerdot de Sant Bartomeu del Grau. (APF-ABC)
Església
Planta i alçat de la façana de llevant de l’església, a escala 1:200, on s’observen les diverses ampliacions que ha sofert la petita església inicial.
M. Anglada
Originàriament era una petita església d’una nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular que s’hi obre directament, cobert amb volta de quart d’esfera, i amb una finestra d’una sola esqueixada.
Aquesta estructura inicial fou modificada per l’obertura d’un arcosoli al mur de migjorn, que abarca tota la seva amplada i regruixit exteriorment per un altre mur que suporta un campanar d’espadanya de dos ulls. Posteriorment l’església fou novament modificada allargant-la pel cantó de ponent, amb la nova amplada, la qual cosa generà una nau més ampla, també coberta amb volta, i amb una unió molt deficient entre les dues voltes de diferent amplada.
La porta s’obre al mur de migdia de l’ampliació, i en el mur nord, vers el mur de ponent, s’hi construïren dos arcosolis. Tot l’interior és arrebossat.
L’aparell de la part original és de carreuons allargassats, simplement escairats, amarats en argamassa, i disposats en filades uniformes i poc regulars, que palesen els modes constructius propis del final del segle XI, i del segle XII en obres rurals mancades d’ornamentació. (JAA)
Pica beneitera
Pica beneitera que es conserva a l’interior del temple. Durant uns anys estigué colgada a fora. Avui aquesta peça, molt malmesa, no deixa endevinar cap dels temes esculpits que la decoraven ni permet de poder-ne donar una datació.
M. Catalan
A l’interior de l’església de Sant Salvador de Serradellops es conserva una pica d’aigua beneita, la qual, segons els propietaris de la capella, va restar colgada durant molts anys vora l’entrada. Es tracta d’un element treballat en una pedra arenisca, actualment molt deteriorada a causa del pas dels anys. En conjunt aquesta peça fa 90 cm d’alt i pel seu aspecte s’assembla a una columna amb els diversos elements. La base és molt gastada i ha perdut tots els elements (plint, escòcia, etc.) que la componien originàriament. El que correspon al fust té una forma cilíndrica i té totes les traces d’haver estat esculpit anteriorment; fa uns 20 cm de diàmetre. La part superior que forma la pica pròpiament dita, o el vas, té una forma troncocònica, a la manera d’un capitell, amb una planta sensiblement hexagonal; fa uns 30 cm de diàmetre màxim i 25 cm d’alt.
Tot i que aquest element presenta senyals evidents que la pedra fou treballada amb dibuixos en relleu, actualment és impossible d’endevinar-hi cap representació, a causa del mal estat de conservació de la pedra. Això fa que també sigui difícil donar-ne una datació. (JVV-MAB)
Bibliografia
- Antoni Pladevall: Sant Salvador de Serradellops, “Hoja Diocesana”, Vic 29 de setembre de 1975.