Situació
Planta, a escala 1:200, del conjunt, en el qual destaca la torre circular, envoltada de diverses sales i dependències.
G. Orriols
La casa de Tornamira, o castell del mateix nom, és situada vora el poble de la Torre d’Oristà, perfectament visible des d’aquest. Ací és conegut per Tornamira o castell dels moros. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 36-13 (331): x 22,2 —y 44,8 (31 tdg 222448).
Per arribar-hi cal prendre el trencall de la carretera que surt d’Oristà en direcció a la Torre d’Oristà, la qual es troba un parell de quilòmetres més avall del poble d’Oristà. En arribar a la població, poc després de la fita del quilòmetre 2, surt a mà dreta un camí carreter que porta al Mas Tornamira amb un quilòmetre aproximadament. Per entrar-hi cal demanar la clau a la propietària, Assumpta Pujol, que viu al carrer de Mossèn Riba Pont, pràcticament l’únic carrer de la Torre d’Oristà. El castell no és habitat des de fa uns quants anys. (GOP)
Història
Aquest castell defensava una part de l’antic terme del castell d’Oristà, el qual substituí quan aquest desaparegué desmembrant-se en els castells d’Olost, Tornamira, el Toneu i el de Cirera, tots ells inclosos dins el gran terme del castell d’Oristà.
El terme d’aquest castell, el 1397, comprenia les parròquies de Sant Andreu d’Oristà, Santa Eulàlia de Pardines, Sant Salvador de Serradellops, Santa Maria d’Olost i Sant Genis de Caraüll, totes del terme del castell de Tornamira. Segons aquesta relació el castell de Tornamira devia ésser l’hereu del d’Oristà i devia comprendre el terme municipal d’Oristà, una part de Prats de Lluçanès, la corresponent a la parròquia de Santa Eulàlia de Pardines i una part del terme de Muntanyola, que és la de Sant Genís de Caraüll.
Les primeres notícies del castell d’Oristà es remunten al 908 quan Durable i la seva muller Alda vengueren a Adrover i a la seva muller Tructelda una peça de terra situada al comtat de Manresa, al castell d’Oristà, prop de l’església de Santa Maria d’Olost, al lloc anomenat Gavarresa. El castell d’Oristà segueix documentant-se durant els segles X i XI, mentre que el castell de Tornamira no apareix fins al principi del segle XII en el testament del senescal Ramon de Montcada redactat el 17 de novembre del 1120, en el qual llegà el castell de Tornamira al seu fill Ot de Montcada.
Hi ha un altre document del 27 d’abril de 1190 pel qual Guillem Ramon de Montcada encomana a Pere de Lluçà, al seu fill Bernat Guillem i a la seva posteritat, a més del castell de Vic i alguns masos, el castell de Tornamira, amb la condició que els Lluçà havien de tornar als Montcada el domini del castell.
El domini eminent del castell de Tornamira degué ésser dels comtes de Barcelona, malgrat no disposem de cap acta que reculli aquesta dependència, però, com que ho eren del castell d’Oristà, també cal deduir que ho devien ésser del de Tornamira.
Pels documents a què ens hem referit es dedueix que els feudataris comtals foren els Montcada, tal com consta en el testament. A partir d’aquesta data la família Montcada va apareixent com a senyor principal del castell, sense que mai no reconegui un domini comtal. L’herència dels Montcada l’any 1309 pel testament de Guillema de Montcada passà, amb el castell de Tornamira, als comtes de Foix i vescomtes de Castellbò. L’any 1350, amb motiu del casament de Margarida de Foix amb Bernat III de Cabrera, s’originà un plet sobre el dot que pertocava a aquella. Obligat per una sentència arbitral, Bernat Roger de Foix hagué de cedir com a dot a la seva germana diversos béns i castells, entre els quals el de Tornamira, com a garantia dels 260 000 sous que li pertocaven com a dot.
Bernat III de Cabrera no disposà gaire temps d’aquest castell, ja que el 1356 entrà en una permuta que feu amb el rei Pere el Cerimoniós. Així quan el fill de Bernat III, Bernat IV de Cabrera, retornà al comte de Foix els castells cedits com a garantia del dot de la seva mare, feu excepció del de Tornamira, que no estava en el seu poder.
El castell de Tornamira tampoc no restà gaire temps en mans del rei Pere el Cerimoniós, i si la data no és equivocada, se’l vengué abans de posseir-lo, ja que el 1353, tres anys abans, el rei vengué al castlà Ramon de Peguera, donzell, senyor d’Olost, el castell de Tornamira. La ciutat de Vic no veié amb bons ulls aquesta venda, ja que el 1397 aconseguí redimir-lo de Ramon de Peguera pel preu de mil florins d’or, i lliurà el castell al rei i a la reina Maria, com a lloctinent del rei Martí l’Humà, el qual incorporà el castell i els habitants a la corona i l’uní a la ciutat de Vic, mentre els Peguera restaven únicament com a castlans. Amb aquesta redempció el castell de Tornamira finí les vicissituds jurisdiccionals i restà com a Hoc de realenc sense cap més alteració.
Els castlans
Primerament apareixen els Lluçà com a feudataris dels Montcada pel castell de Tornamira, així el 27 d’abril del 1190 el senescal Guillem Ramon de Montcada feu un conveni amb Pere de Lluçà i el seu germà Bernat Guillem sobre el castell de Tornamira. El 1198 l’esmentat Pere de Lluçà donà a la seva muller Estefania aquest castell com a esponsalici entre altres.
Els Tornamira.
Armand de Fluvià i Escorsa
Després desapareixeren els Lluçà com a castlans o feudataris de Tornamira, per deixar lloc a la família Calders, dels quals hom dubta que fossin els castlans reals. El primer Calders conegut és Elisenda de Calders que apareix posseint el castell de Tornamira el 1234 i encara el tenia el 1251, bé que l’any 1259 ja era de Berenguer de Calders, que fou amonestat per la seva senyora, la comtessa Garsendis de Bearn pels excessos comesos en l’exercici dels seus drets en el castell de Tornamira. No sabem si fou arran d’aquest conflicte, en el qual Berenguer de Calders fou amonestat, que se li llevà la tinença del castell; el cert és que els Calders no apareixen més com a feudataris de Tornamira i queden únicament els castlans reials, els Tornamira.
Hom ha dit també que el castell de Tornamira passà dels Lluçà als senyors de Merlès i que l’any 1280 el canonge de Vic Ramon de Merlès traspassava l’encomanda del castell, amb la seva fortalesa, el molí i les terres de conreu a Humbert de Merlès i la seva muller Elisenda.
El primer membre de la família dels Tornamira que coneixem és Berenguer de Tornamira, documentat l’any 1136. L’any 1157 surt un Arnau de Tornamira que signa un document; aquest mateix, l’any 1173 apareix casat amb Sibil·la de Sentmenat. Una Ramona de Tornamira figura casada amb Ramon de Montcada, quart senescal, mort vers l’any 1188. Arnau i Sibil·la l’any 1192 presenten el seu fill Bernat al bisbe Ramon Xetmar de Castellterçol per al servei de la catedral de Vic. Aquest Bernat l’any 1233 juntament amb dos canonges més, era nomenat compromissari en l’elecció del que havia d’ésser el nou bisbe de Vic, Bernat Calbó, aleshores abat de Santes Creus. Bernat morí l’any 1259. Berenguer de Tornamira, germà de l’anterior, entre els anys 1254-1256 fou alcalde i lloctinent de Mallorca i el 9 d’octubre del 1255 fou nomenat per l’infant Pere, senyor del regne de Mallorca, un dels marmessos del seu testament.
Tornant al castell, l’any 1238 trobem uns membres que eren els castlans efectius, car Guillem de Tornamira i la seva muller Guillema donaren a llur fill Bartomeu el que tenien en el castell de Tornamira. Aquesta família seguí en la possessió de la castlania essent les darreres notícies de la família del 1363, quan Berenguer de Tornamira, donzell, oriünd de Mallorca instituïa procurador per rebre el castell de Tornamira com a successor de Bartomeu de Tornamira.
Possiblement els drets dels Tornamira passaren a la família Peguera d’Olost, ja que després d’haver adquirit el castell del rei i d’haver-lo perdut en redimir-lo la ciutat de Vic, el 1438 Ramon de Peguera cedí al seu nebot Galzeran de Pinós i de Fenollet la baronia de Lluçà, el castell d’Olost i el de Tornamira. Després no sabem quines vicissituds sofrí en el si d’aquesta família.
En la documentació consultada no hem trobat cap indicació sobre l’edifici del castell de Tornamira. Durant la guerra entre la Generalitat i el rei Joan II el castell encara tenia la funció de fortalesa. En canvi el 1666 el castell ja era conceptuat com a mas de la parròquia de Sant Andreu d’Oristà. (APF-ABC-JVV)
Castell
El castell de Tornamira és un edifici rural convertit en masia en perdre el sentit defensiu. Té una planta complexa, car ha estat adaptada pels seus habitants, segons les necessitats de cada moment.
De la planta actual cal destacar-ne principalment una torre circular i una estança de planta rectangular, avui annexa a la torre.
Malgrat la importància rellevant d’aquests dos elements, el conjunt és molt interessant per la complexa disposició de dependències a diferents nivells seguint la morfologia del turó on és situat.
Observant només la planta grafiada, i l’edifici in situ, és difícil d’afirmar amb certesa quines parts són les originàries de l’antic castell i quines són posteriors. Tot el castell mereixeria un estudi arqueològic molt profund. Malgrat això, és segur que formaven part de l’antic castell les dues dependències esmentades. La dependència de planta rectangular, o cambra, just annexa a la torre pel costat sud-oest, és coberta amb volta de canó, i originària tant sols en part, amb restes de l’encofrat, ja que la part més propera a la torre és feta amb volta seguint la mateixa forma de canó, però feta amb maons; això fa suposar que potser no existia, essent així que aquesta dependència devia estar completament separada de la torre.
La porta originària d’entrada a aquest recinte no és tampoc l’actual, i hom la pot veure, des de dintre un armari que hi ha sota l’escala d’accés al primer pis. És una porta petita amb dovelles fent arc de mig punt. A l’esmentada cambra, avui entra la llum per una finestra sense cap detall decoratiu i, possiblement, de construcció posterior.
La torre del castell de Tornamira segon element ben diferenciat, es troba avui completament voltada d’edificacions annexes no essent possible d’endevinar-la des de l’exterior del conjunt. Tant sols és visible exteriorment i només en part des d’un pati interior de l’edifici on hi ha un pou i una cisterna.
És una construcció cilíndrica de planta circular, d’un diàmetre exterior d’uns 6,50 m i un diàmetre interior al pla de terra d’uns 2,20 m, i a la planta primera d’uns 3,10 m. Per tant el mur al pla de terra té 2,20 m de gruix. L’alçària actual és d’uns 8-9 m segons els indrets.
Avui és coberta amb teulada inclinada, i no es veu clar el seu acabament original. En el mur de planta baixa s’ha obert un gran forat per poder arribar a utilitzar l’interior de la torre, ja que tant sols era accessible des del nivell superior. Al pis superior s’hi pot accedir des de l’interior de l’habitatge mitjançant una porta. Des del pla de terra fins al primer pis els murs es desgruixen uns 90 cm. El sostre de separació de la base i el primer pis és de bigues de fusta i enllatat també de fusta. Res no fa suposar que antigament poguessin haver-hi més pisos alts, malgrat que per la base de la torre li corresponia una alçària més gran.
La torre és aparellada amb blocs de pedres de mides mitjanes, desbastats toscament i sense carejar. Malgrat la seva disposició, que sembla que formen filades, no segueixen cap ordre i han estat col·locats molt arbitràriament. El morter d’unió de les pedres, perfectament visible al forat obert al pla de terra abans esmentat, és fet amb sorra i calç de consistència força homogènia, i de molta duresa; fa suposar que la calç emprada era de bona qualitat. A la torre no s’hi veu cap finestra ni tampoc cap espitllera. L’única obertura de la torre que hi ha és la porta d’accés des del primer pis.
Ateses les característiques generals de la construcció i la forma en què ha estat aparellada, sembla que aquesta torre respon a una obra del començament del segle XI.
Llevat d’alguns altres elements del conjunt, que fan dubtar del seu origen contemporani a la torre, la resta de l’edifici és d’època ja posterior a aquella. Els altres cossos responen a la transformació de l’edifici, de bastió de defensa a casa de pagès destinada principalment a l’elaboració de vi, la qual cosa fa que apareguin a l’interior de l’edifici unes tines fetes amb murs de pedra, que a primera vista podrien fer pensar en restes del castell antic, però que una més acurada observació fa veure que tan sols són recipients per a guardar el vi, encara que també són de molta antiguitat.
L’estat de conservació de l’edifici és força bo, encara que seria d’agrair una bona restauració per aclarir alguns punts molt dubtosos dins el conjunt, i sobretot per dignificar la torre, i poder-la admirar correctament amb la perspectiva necessària. (GOP)
Bibliografia
- Ramon Ordeig i Mata: Sant Andreu d’Oristà, Vic 1979.