Situació
Una vista de l’exterior de l’església des de llevant, amb la capçalera a primer terme.
E. Pablo
El poble de Sant Llorenç de les Arenes és situat vora la riba dreta del Ter, a la boca d’un dels seus grans meandres, a tramuntana de Foixà i vora el límit amb el terme de Flaçà, a la comarca del Gironès. L’església de Sant Llorenç n’és l’església parroquial, la qual centra el nucli principal de la vila, format per un grup de masies.
Mapa: 296M781. Situació: 31TDG984568.
Per anar-hi hi ha una carretera des de la població de Flaçà que arriba just fins al petit nucli rural, on hi ha, ben destacada, l’església. La clau és guardada a la rectoria. (JBH-MLIR)
Història
L’església de Sant Llorenç de les Arenes fou donada y pel comte d’Empúries Ponç-Hug II a l’orde dels templers, al final del segle XII, segons que afirma J. Botet i Sisó.
Segons Miret i Sans ja hi havia establerta una comanda de l’orde de l’Hospital l’any 1236, però, pel que sembla, aquesta casa ja existia l’any 1225, quan el seu prior Guillem de Malavella amb la comunitat de religiosos se sotmeté a la voluntat del bisbe de Girona, el qual els aixecà l’excomunió que els havia imposat.
En un document datat l’any 1316 apareix esmentat el locus et parrochia Sancti Laurentii Areniis. Posteriorment un document del 1362, parla del Comendator Domus Hospitalis Sancti Laurentii de Areniis.
La comanda de l’Hospital de Sant Llorenç de les Arenes vers l’any 1475 fou unida a la d’Avinyonet i totes dues foren refoses, vers l’any 1600, amb les d’Aiguaviva i Castelló d’Empúries.
L’església era la parroquial a partir del final de l’època medieval. (JBH-MLIR)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, constituïda per una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular. A la part de tramuntana foren afegides unes capelles laterals que desllueixen el conjunt original, que es completava amb un petit recinte claustre situat al costat de migjorn de l’església.
LI. Auguer
L’edifici és una construcció romànica dels segles XII-XIII, formada per una sola nau amb un absis semicir-cular.
A la façana occidental hi ha la porta, de tres arcs en gradació, amb una llinda i un timpà llisos. El finestral, al centre del frontis, és de doble esqueixada i a la cara externa té dos arcs de mig punt degradats. Un campanar de cadireta corona la façana.
El mur lateral de migdia de la nau té la rectoria adossada al seu extrem occidental. La resta del llenç és visible al pati d’aquesta casa, on hi hagué el petit claustre de la comanda, actualment desaparegut. En aquest lloc hi ha una estreta porta d’un sol arc de mig punt, actualment aparedada, la qual comunicava amb el claustre. Del mur lateral de tramuntana de la nau només és visible un curt fragment a la banda occidental; la part restant fou malmesa en construir unes capelles laterals. Cal remarcar que en l’edificació d’aquestes capelles foren utilitzats els carreus procedents de l’antiga obra romànica i que fou reutilitzada una finestra de doble biaix.
A la part central de l’absis hi ha una finestra de doble obertura i arcs de punt rodó.
La volta de la nau és apuntada i seguida i l’arc acaba en un plec doble, en gradació, també apuntat. Tant a la nau com al presbiteri, la cornisa és incurvada, a diferència de l’exterior de l’edifici, on la forma de la cornisa és excurvada a la capçalera i incurvada a la nau. El parament de l’església és de grossos carreus, ben escairats, els quals formen unes filades perfectament seguides.
Actualment, el temple de Sant Llorenç de les Arenes manté gairebé intactes totes les estructures de l’obra original; les úniques reformes posteriors a l’època romànica de què ha estat objecte consisteixen en dues capelles laterals, afegides al mur de tramuntana i en un terrabastall sobre la meitat de llevant de la nau, obres dels segles XVII-XVIII.
El temple té una caixa de sepulcre de pedra, sense cap inscripció ni relleu, la qual recorda que el comte Ponç-Hug d’Empúries, fundador del monestir volgué ésser enterrat a Sant Llorenç.
Al lloc que ocupava l’antiga comanda hi ha actualment la rectoria: és un casalot no gaire antic (segles XVIII-XIX), on hi ha una creu de Malta, esculpida en un carreu de la porta d’entrada. (JBH-MLIR)
Portada
Vista exterior de l’església amb el mur frontal de ponent, on hi ha situada la porta d’entrada.
F. Tur
La portada d’aquesta església, que s’obre a la façana de ponent, és de tres arcs de mig punt en gradació, els quals emmarquen el conjunt format per una grossa llinda monolítica i un timpà també monolític i completament llis. Hi ha una motllura incurvada a l’extradós de l’arcada externa que enllaça amb un fris o motllura horitzontal de la mateixa forma que continua pel nivell d’arrencada dels arcs, a manera d’impostes, i per sobre de la llinda en la intersecció amb el timpà.
La porta és feta amb carreus, dovelles i els altres elements perfectament tallats i polits, que ajusten a la perfecció. Es tracta d’un tipus de porta molt típica del romànic rural d’època tardana d’una àmplia zona dels comtats nord-orientals catalans. Són obres aconseguides amb escassetat de mitjans, però que demostren uns recursos notables per part dels constructors, ja que sense cap mena de decoració esculpida, només amb els elements estructurals, hom aconseguia, dins una gran senzillesa, una indubtable elegància i una certa monumentalitat.
L’espai geogràfic d’aquest tipus de portada, lligat a esglésies ja amb voltes apuntades i d’una determinada tipologia en tots els seus elements, també amb poques variacions, és centrat en l’eix de la serralada pirinenca en el seu extrem oriental, grosso modo des del Coll d’Ares fins al mar. S’estén, doncs, per les comarques del Vallespir, el Rosselló, la Garrotxa i l’Empordà, ja que no solament apareix als vessants pirinencs i pre-pirinencs, sinó que s’estén per les planes veïnes, si bé amb menys densitat a mesura que hom s’allunya de la zona pirinenca. En aquest sentit, cal destacar la porta de Sant Llorenç de les Arenes com la més meridional —més apartada del Pirineu, per tant— de l’Empordà i l’única conservada al sud del Ter, si no anem errats.
Malgrat que aquestes portes lliguen, com hem dit, amb un tipus d’església rural, d’una sola nau, amb absis semicircular i volta apuntada, també apareixen en temples, més evolucionats, ja sense capçalera destacada (Vilamalla, l’Estela, Vila-sacra) o amb capçalera carrada (el Far) de transició vers les formes gòtiques. (JBH)
Capitells
A l’església de Sant Llorenç de les Arenes hom con-serva un grup de sis capitells, més algunes bases i alguns trossos de fust de columna que actualment són a la mateixa església i a la rectoria contigua.
Sembla que hom no pot dubtar que tots aquests elements formaven part del claustre que hi hagué al costat de migdia del temple. En relació directa amb aquest claustre desaparegut, que era de mides reduïdes, n’ha restat la porta de l’església que hi comunicava i altres detalls al mateix mur de migjorn del temple. Hom pot veure una part del seu espai, molt alterat, esdevingut pati de la rectoria.
La persona que habita actualment la rectoria, antic edifici monàstic, i s’ocupa del manteniment de l’església ha recuperat, en aquest pati que és utilitzat com a corral, quatre de les bases i altres fragments, que s’afegeixen als elements que des de fa molt de temps eren guardats a la parròquia. Totes aquestes peces són tallades en pedra calcària.
Dels sis capitells que són dins l’església, n’hi ha tres al presbiteri i els altres tres són sobre el pedrís de la fornícula que hi ha vers l’extrem de ponent de la nau, al costat de tramuntana. Aquest detall, però, és irrellevant, perquè es tracta de peces soltes. De les cinc bases que es conserven, dues són a la mateixa església i les altres tres són a la rectoria. Pel que fa als fragments de la columna, n’hi ha un a la sagristia, un altre dins la rectoria i, finalment, n’hi ha un altre d’encastat a l’exterior, a la façana de ponent de la rectoria esmentada. Fóra positiu aplegar totes aquestes peces al mateix lloc, dins l’església, en un moble apropiat per a guardar-Ies i perquè hom les pogués contemplar adequadament.
Els capitells són de mida petita, amb escassa variació. Fan 25 cm d’alçada per 20 cm d’amplada. En tots ells la decoració és bàsicament de temes vegetals i geomètrics. L’estructura és derivada del capitell corinti, bé que amb molta llibertat en alguns exemplars. Un dels capitells, però, és de tendència troncocònica i d’ornamentació únicament geomètrica. (JBH-MLIR)
Els estudiarem atorgant a cadascun d’ells un número convencional, per tal de facilitar-ne l’explicació.
Capitells 1 i 2
Capitell 2 del claustre.
F. Tur
Capitell 1 del claustre.
F. Tur
Capitells de pedra calcària. La superfície que ocupa l’escultura resta limitada a la part superior del capitell, sota l’àbac. Tenen forma de piràmide truncada. Llur part inferior, de superfície circular, és llisa, sense cap tipus de decoració. El capitell 2, de factura molt senzilla, sembla com si hagués restat inacabat i només l’haguessin desbastat; presenta alguna de les seves cares sense treballar.
La decoració d’ambdós capitells ha estat aconseguida amb uns motius vegetals molt senzills, derivats dels models corintis i que segueixen una ordenació simètrica.
En conjunt destaca l’austeritat de la decoració: grans fulles es despleguen, tot ocupant la superfície disponible de cadascuna de les cares, en forma de ventall. Dues fulles amples lanceolades, centrades als angles, es decanten lleugerament endavant. Al vèrtex de la fulla ha estat representat un motiu floral, on destaquen els seus pètals. Com a motiu ornamental molt estilitzat veiem que darrere aquestes fulles exteriors neixen unes altres fulles més amples.
Al capitell 1, entre fulla i fulla, al centre superior de cada cara, hi ha la representació d’un cap, treballat molt toscament i amb els trets mínims, que contrasta amb el treball minuciós dels motius florals que decoren els angles.
Al capitell 2, més malmès i possiblement inacabat, el rigor i l’austeritat ornamentals encara són més evidents. La composició segueix el mateix model, però encara és més esquemàtica, i tota la decoració resta reduïda a un nombre mínim d’elements.
Aquest tipus de capitell apareix sovint en l’escultura romànica dels segles XI i XII. Aquestes fórmules més simples i estilitzades, derivades del capitell corinti, poden esdevenir formes i esquemes compositius més complicats i treballats en augmentar el predomini de l’element ornamental, com podem veure, per exemple, en alguns dels capitells conservats al Museu d’Art de Girona (núms. d’inventari 92, 93, 95 i 96).
Capitell 3
Capitell 3 del claustre.
F. Tur
La decoració d’aquest capitell presenta també un motiu de tipus vegetal, derivació i transformació de models corintis. El capitell, que té una forma de piràmide truncada, conserva sota l’àbac els tres daus, tan freqüents en l’art romànic català. L’escultura ocupa tota la superfície disponible de les cares del capitell. La composició, més complexa, divideix el tambor del capitell en dues zones ben diferenciades.
La part inferior, al tronc del capitell, més senzilla, és formada per uns motius vegetals en forma de palmetes compostes de fulles allargades, no gaire amples. Del collarí arrenquen els brots cenyits per uns anells, separats horitzontalment per dos solcs. Aquesta composició es completa amb una mena de tiges prominents, amb les puntes lleugerament inclinades vers l’exterior.
A la zona superior es desplega un fris decoratiu amb motius vegetals, que recorden palmetes invertides; s’hi combinen unes fulles còncaves a les cares del capitell amb unes fulles convexes situades als seus angles. Els brots, que envolten tota la superfície del capitell sota l’àbac, són cenyits, com a la zona inferior, per uns anells.
El treball té un relleu bastant pla. A la zona inferior aquest treball es destaca escassament del fons, mentre que a la zona superior els volums han estat més marcats. Hi han estat adoptats uns esquemes compositius ja freqüents en l’escultura romànica del segle XI. El tipus d’ornament que combina palmetes, semipalmetes i brots respon a un tipus de treball que trobem durant la primera meitat del segle XI a Catalunya i que també es desenvolupava en l’escultura de la segona meitat del segle XII. Aquest tema ornamental apareix reproduït, per exemple, en un capitell (núm. 6) del Museu d’Art de Girona.
Capitell 4
Capitell 4 del claustre.
F. Tur
Capitell que destaca per la seva simplicitat decorativa i compositiva. El tambor del capitell, de secció circular, pren un desenvolupament progressiu fins a adquirir una forma quadrangular a la part superior i sota l’àbac. Unes fulles amples i allargades arrenquen del collarí i es despleguen en forma de ventall. Destaquen les fulles disposades als angles, lleugerament inclinades a la part superior i amb estries que decoren tota llur superfície. A aquestes fulles angulars s’afegeixen sota el dau central unes de més estretes, que tenen les mateixes característiques.
En el petit espai que resta al damunt, als daus dels extrems, una decoració en forma de volutes o cargols arrenca sota les fulles.
L’escultura ha estat treballada amb un relleu molt pla, estilitzat. La composició esdevé dinàmica a partir d’un mateix i únic motiu vegetal que es repeteix en totes les cares del capitell. Hom no ha oblidat, però, els detalls: el dau central presenta una decoració floral, una mena de roseta, on els pètals no són, però, totalment intelligibles.
El treball és bastant matusser, mancat gairebé de relleu, on s’ha volgut insistir en la necessitat d’ornamentació, encara que a partir d’uns motius molt simples. El mateix esquema compositiu apareix en un capitell del Museu d’Art de Girona (sense exposar ni inventariar).
Capitell 5
Capitell 5 del claustre.
F. Tur
Aquest capitell té una forma semblant a la de l’anterior. Conserva també els petits daus, i l’àbac presenta una decoració molt simple de motius geomètrics i d’entrellaçats.
Al centre de la cara del capitell destaca un lligall, del qual surten dos feixos que es bifurquen i formen la part superior, i un feix que es divideix a la part inferior. Aquests motius vegetals, tiges molt estilitzades, són decorats amb nombroses estries verticals.
La peça té un relleu molt pla i llis, que es destaca molt poc del fons, però que segueix un dinamisme àgil.
Aquest tipus de decoració és freqüent en l’escultura romànica. Alguns capitells de Santa Maria de l’Estany, d’altres de la mateixa comarca del Bages o del Gironès, per exemple, presenten paral·lels compositius, ornamentals, on a vegades s’assoleix una més gran complexitat que en el cas que presentem.
Capitell 6
Capitell 6 del claustre.
F. Tur
Capitell de forma troncocònica. La part superior és llisa, sense els daus característics.
El motiu decoratiu en aquest cas esdevé un fris seguit de cercles dobles, que cavalquen de tal manera que semblen un conjunt d’anelles d’una cadena, entrellaçades. En aquest cas destaca l’element geomètric amb un relleu molt pla, que sobresurt molt poc del fons, amb un treball força matusser i tosc.
La simplicitat ornamental i compositiva és el tret més característic d’aquest capitell. Sembla un treball inacabat, força malmès a la base del tambor del capitell i als angles de l’àbac.
Aquest motiu geomètric és bastant comú; el podem trobar, per exemple, en algun capitell del claustre del monestir de Sant Benet de Bages.
Base de columna
La base és formada per un bloc de pedra que constitueix el peu de la columna. En aquest cas, cal distingir tres parts ben diferenciades: el plint —a la zona inferior— té poca alçada, és de forma quadrada i no presenta cap tipus de decoració; el tor, mena de motllura grossa, convexa i semicircular, i l’astràgal —a la zona superior— que s’uneix directament al fust de la columna en forma de motllura convexa, de perfil semicircular, també sense cap tipus de decoració.
En aquest cas cal pensar en una funció estrictament estructural, on l’aspecte ornamental ha estat deixat de banda.
El claustre de Santa Maria de l’Estany, per exemple, presenta un bon repertori de formes de bases de columna, alguna de les quals s’apropa molt a la que té aquesta base de Sant Llorenç de les Arenes.
En general l’escultura d’aquests capitells és ben conservada. La decoració és molt simple, d’un gran esquematisme i una gran austeritat. Els motius vegetals, florals i geomètrics s’inscriuen dins una temàtica freqüent i reprodueixen motius de pervivència de les formes clàssiques. Els esquemes compositius han estat reduïts als elements mínims, en algun cas. La tècnica més utilitzada és el baix relleu.
Cronològicament, aquest conjunt de capitells, que podem suposar que varen formar part d’un sol claustre, poden ésser datats cap al final del segle XII o al començament del segle XIII, tenint en compte les característiques de l’església de Sant Llorenç de les Arenes. (JSB)
Capitell conservat al Museu d’Art de Girona
Capitell procedent d’aquesta església i actualment conservat al Museu d’Art de Girona, on és catalogat amb el núm. 109 d’inventari.
J. Vigué
El Museu d’Art de Girona conserva, des del 7 d’abril de 1979, un capitell procedent de Sant Llorenç de les Arenes, el qual no és ni exposat ni inventariat. Entrà en aquest museu juntament amb el bloc de peces que aportà el Museu Diocesà de Girona, que el tenia catalogat amb el núm. 109.
Aquest capitell, que es troba en bon estat de conservació, fa 25 cm d’alt per 22 cm d’ample.
Ha estat tallat en un bloc de pedra calcària, al qual ha estat donada una forma troncocònica. El capitell amb treballs ha estat esculpit. Així, sobre el collarí emergeix una gran fulla a cada angle, ampla i sense gaire relleu, l’extrem superior de la qual es vincla vers l’espectador. La part superior de la superfície de la cara és llisa, sense decorar. El capitell acaba amb un àbac llis i sense motllurar, de perfil pla.
Tot el que fa referència a detalls ha estat negligit. Tampoc no es veu una preocupació per omplir els espais buits, que aquí han estat deixats llisos. Així, les fulles no tenen ni nervis ni dibuix, i els espais triangulars que resten lliures a la part superior, entre fulla i fulla, que en bona lògica aquí havien de contenir algun element (motiu vegetal, màscara, etc.), també han estat oblidats. És, doncs, un treball només insinuat, talment com si el bloc de pedra hagués estat preparat per a un desenvolupament posterior a fer per part de l’escultor.
Quant al tema, com en tants d’altres capitells, es tracta d’un model manllevat del corinti, puix que hi ha la fulla d’acant, malgrat que aquí només hagi estat insinuada. En el nostre capitell han desaparegut diversos elements que eren essencials en el capitell corinti (volutes als angles i daus a la part superior). Tanmateix, les línies bàsiques del capitell són pesants i manquen l’esveltesa i el ritme que tenia el model clàssic.
A desgrat de l’elementalitat general del capitell, el costum de manllevar una forma del capitell corinti i fer-la derivar cap a models més evolucionats, a més de la forma general més simplificada del capitell, porten a datar-lo en un moment força avançat dintre el romànic, molt al final del segle XII o, potser millor, ja dins el segle XIII, època que coincideix amb la data del claustre, al qual probablement pertanyia aquest capitell. (JVV)
Capitell del claustre de Sant Llorenç
Capitell procedent d’aquesta església i conservat actualment al Museu d’Art de Girona, sense exposar ni catalogar.
F. Tur
Probablement procedeix del claustre de Sant Llorenç de les Arenes un capitell que hi ha al Museu d’Art de Girona, al qual ingressà juntament amb el conjunt de peces que, per a la constitució del nou museu, aportà el Museu Diocesà de Girona, on era catalogat amb el núm. 93.
Aquest capitell, tot i que presenta algunes mutilacions, es troba en força bon estat de conservació.
La seva estructura bàsica és manllevada del capitell corinti i combina dos motius ornamentals: un tema vegetal i elements animals. Sobre el collarí de la base hi ha un fris constituït per unes fulles d’acant, petites i baixes, juxtaposades i bastant estilitzades, les quals ocupen la meitat inferior de la casa del capitell. Aquestes fulles, el treball de les quals és força desgastat, a causa del deteriorament pel pas dels anys i per la inclemència del temps, deixa veure encara un conjunt de nervis que els donen relleu i en subratllen l’ornamentació, remarcada, a més, per uns forats fets amb el trepant. A mesura que s’enlairen, les fulles es van vinclant vers l’exterior. Damunt aquest registre n’hi ha un altre, en el qual alternen caps d’animals monstruosos, uns animals inconcrets, potser uns fèlids, que ocupen els angles, i màscares humanes, les quals han estat situades a la part central. Malgrat l’esquematisme general que domina el treball d’aquests elements, s’hi veu la mà d’un escultor bon coneixedor del dibuix i les proporcions, de l’equilibri i del conjunt.
Així, uns pocs detalls (ulls grossos, orelles, dents també grosses i amenaçants, que deixen veure una gola terrorífica) produeixen l’efecte d’un realisme ben manifest. Pel que fa a les màscares humanes, direm que han estat treballades amb força detall i sense oblidar cap element (ulls grossos, amb la pupilla trepanada, sense mirar enlloc, nas proporcionat, boca petita, galtes molsudes i cabells dibuixats de manera convencional, a manera de casquet). Aquestes cares són estilitzades, inexpressives, de posat estereotipat.
Els motius que constitueixen l’element bàsic de la composició són tan grossos que gairebé han ocupat totalment la superfície del capitell, fins al punt que amb prou feines han deixat espai per als daus, ben situats, els quals, però, aquí, molt rebaixats, es veuen reduïts a la mínima expressió.
A diferència d’altres capitells d’aquest lloc, el nostre exemplar és una peça molt ben aconseguida, tant tècnicament com compositivament.
Ha estat adoptat l’esquema bàsic del capitell corinti, amb dos registres de fulles d’acant, un dels quals aquí ha estat substituït per les màscares i els caps, tot reforçant la part superior, tant als angles com a la part central, amb daus, que aquí també apareixen, per tal que resti totalment garantida la funció de suport del capitell.
Pel que fa a la temàtica, no establirem paral·lels, puix que és molt corrent a l’època. No cal, doncs, atribuir-la a un centre de producció concret. El tema de les fulles o motius vegetals, diversos o abstractes, i el dels animals monstruosos i les màscares humanes abasta un percentatge molt elevat del repertori temàtic de què se serví l’escultura romànica catalana, la qual temàtica, amb una innombrable quantitat de combinacions, donà lloc a diverses variants. Amb tot, el fet és que els tallers rossellonesos foren especialment afeccionats a fer servir aquesta temàtica i potser deixaren sentir la seva influència sobre Sant Llorenç de les Arenes, força proper geogràficament.
A la fitxa del museu figura que aquest capitell és de la segona meitat del segle XIII. Nosaltres creiem que la combinació de la temàtica del capitell, la tècnica amb què aquest fou fet i l’època de la construcció del claustre, al qual probablement pertany el nostre exemplar, ens porten a situar-lo al final del segle XII, o, a tot estirar, al començament del segle XIII. (JVV)
Capitell procedent de l’església de Sant Llorenç
Capitell procedent d’aquesta església i conservat actualment al Museu d’Art de Girona, on és catalogat amb el núm. 87 d’inventari.
J. Vigué
El Museu d’Art de Girona conserva, amb el núm. 87 d’inventari, un capitell procedent de l’església de Sant Llorenç de les Arenes, el qual ingressà en aquest museu el 7 d’abril de 1979, data de la seva fundació juntament amb el conjunt de peces del Museu Arqueològic de Girona, on hi havia aquest capitell, catalogat amb el núm. 1 770.
El capitell fa 25 cm d’alt, 19,5 cm d’ample i 19,5 cm de fons i ha estat esculpit en pedra calcària.
És una peça que ha estat decorada amb un tema animal. Sobre la superfície nua del capitell han estat esculpits, talment com si hi haguessin estat adossats, quatre animals quadrúpedes, monstruosos, difícils d’identificar, que han estat col·locats un a cada angle del capitell, amb el llom, vist per damunt, que segueix l’aresta i les potes obertes, talment com si abracessin el nucli del capitell de què formen part. La distribució ha estat feta simètricament. Les potes posteriors, molt obertes, s’estiren una a cada cara fins a tocar les potes posteriors corresponents dels animals veïns. Les anteriors s’aixequen enlaire a fi de poder aguantar una màscara més o menys circular, amb tots els trets humans dibuixats, la qual és col·locada a la part superior i al centre de la cara del capitell. Els ulls d’aquesta màscara són rodons, oberts i foradats amb el trepant, amb el nas aixafat i la boca deforme. A la part més alta de cada cara del capitell i als angles, els animals col·loquen el seu cap, semblant, potser, al d’una granota, que giren vers l’exterior, molt ample i aixafat, amb una grossa boca oberta, vora els extrems de la qual hi ha un ull circular trepat. La part superior del capitell és llisa, amb un àbac amb un perfil recte i pla, sense decorar.
En el cas que l’animal representat sigui una granota, hi ha qui ha volgut veure en aquest capitell un record de la simbologia que en l’antic Egipte tenia la granota, símbol de fecunditat. Amb relació a això, Àngels Planell escriu: “Pel que fa al significat de l’escena, hauríem de recórrer a la simbologia de la granota. A l’antic Egipte la trobem com a símbol de fecunditat amb la deessa Higit, de cap de granota, que constantment concebia i deposava l’ou esfèric del món. Com sigui que suposaven que la granota renaixia a la primavera, dels llims del Nil, aquesta esdevé imatge de la resurrecció. L’ominosa multiplicació de les granotes de la plaga enviada per Déu com a càstig als egipcis (Èxode 8, 2-14) degué tenir un efecte opriment. En aquest sentit negatiu, les granotes apareixen a l’Apocalipsi (16, 13) i a la corresponent interpretació d’alguns pares de l’Església, els quals veien en la granota un símbol del diable o també —a causa de la vida als llims i al rauc incessant i sense sentit— un símbol d’heretgia. La tradició egípcia de la granota com a símbol positiu de la resurrecció es troba en nombroses llànties coptes, el caràcter cristià de les quals no pot ésser posat en dubte. Tenint en compte el seu caràcter amfibi, ha estat relacionada amb la fecunditat natural i hi ha qui hi veu una representació entre els animals de sang freda, que és anticipació de l’home.”
Creiem que la simbologia del nostre capitell té el mateix significat que totes les representacions en les quals intervenien animals monstruosos, és a dir, un sentit negatiu, relacionable amb el vici, el pecat, en definitiva, amb el diable i les forces del mal.
Si pel que fa a la representació de granotes el repertori que hi ha en el romànic de Catalunya és molt curt, no ocorre el mateix amb la representació del diable a base de monstres, que és molt freqüent.
Pel que fa a la qualitat del treball, es tracta d’una obra bastant senzilla, feta amb poca traça i amb una manca tant de domini de l’espai compositiu com de coneixement adequat del marc en què havia de desenvolupar-se el tema a representar. Així, d’una banda, hi ha molts espais buits, en els quals l’escultor no ha sabut què posar-hi i, de l’altra, els pocs elements representats no formen una unitat amb la massa del capitell, talment que hi semblen sobreposats. El treball d’escultura tampoc no és gaire acurat, fins al punt que en conjunt sembla una obra inacabada.
Tot i que en el catàleg del Museu d’Art aquest capitell figura com una obra del segle XII, tant el tema representat com les característiques del treball, com l’esquema amb què es regeix la composició, fa pensar en un treball tardà, almenys de vers la meitat del segle XIII. (JVV)
Bibliografia
- Francesc Monsalvatje: Noticias históricas…, vol. XVII, Impremta i llibreria dels Successors de J. Bonet, Olot 1909, pàg. 160.
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Establiment Editorial d’Albert Martín, Barcelona, s.d., pàgs. 618-619.
- J. Miret i Sans: Les cases dels Templers i Hospitalers de Catalunya, Barcelona 1910.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 189-190 i 199, vol. II-B (Alt Empordà), 2a. ed., Girona 1985, Notes a la segona edició, pàg. 307. (JBH-MLIR)