Situació
Vista del sector del costat de tramuntana de l’església, l’únic que ha estat buidat fins ara.
J. Bolòs
Poble abandonat situat al costat de l’església de Sant Romà de Sidillà, en un pla proper al riu Ter, actualment cobert per una pineda plantada sobre la sorra que s’estén per aquest sector.
Mapa: 296M781. Situació: 31TDG995577.
Per anar-hi, cal travessar el poble de Foixà i seguir la carretera, primerament asfaltada i després de terra, cap a tramuntana al llarg de poc més d’1 km. Després de travessar diversos bosquets, hi ha, a mà esquerra, al costat d’una esplanada d’on extreuen sorra, els vestigis de l’església de Sant Romà; al seu voltant hi ha els habitatges rònecs.
Història
En el testament d’un clergue empordanès anomenat Guigo, de l’any 983, surt probablement esmentat per primer cop el lloc de Sidillà (Siziliano). Les característiques del nom fan pensar que aquest topònim té l’origen en l’època romana, segurament, com assenyalava Paul Aebischer, en relació amb la propietat d’un Setilius o Sitillius.
L’any 1221, hi ha documentada la parròquia de Sant Romà de Sidillà (Cidiliano); s’esmenta, així mateix, que el lloc pertanyia a la seu de Girona. El poble de Sidillà (Sidilianum) servia de punt de referència, en documents dels segles XIII i XIV, en relació amb el molí de la Roca, situat al Ter, que els bisbes de Girona tenien infeudat als senyors de Foixà.
L’església de Sidillà, però, com indica Joan Badia, ja no surt esmentada ni en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, ni en d’altres inventaris d’esglésies del segle XIV.
Nucli urbà
Planta, a escala 1:200, de tot el conjunt.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
Actualment ha estat buidat un dels sectors del poble de Sidillà, el que s’estén a tramuntana de l’església de Sant Romà. Segurament, però, hi ha més restes de cases, tant a la banda meridional —on s’endevinen superficialment restes de parets fins a uns 50 m o més de distància de l’església—, com a tot el voltant de la zona buidada. En tota aquesta àmplia zona hom troba sense dificultat nombrosos fragments de terrissa grisa d’època medieval, al costat, a vegades, de ceràmica més antiga.
El sector que fou buidat, al mateix temps que hom procedia a la restauració parcial de l’església adjacent, no permet de saber gaire com era el poble medieval, però sí que pot permetre de conèixer alguna de les seves característiques. Actualment no són colgades per la sorra nombroses parets, en una superfície que s’allunya fins a uns 20 m de l’església —vers tramuntana— i que té una amplada —de llevant a ponent— semblant. Aquesta superfície descoberta ja permet d’endevinar l’existència de diverses cambres o llocs de pas, tot i que caldria, de fet, un estudi acurat dels vestigis per a poder-ne reconstruir amb seguretat les característiques i l’evolució.
A la part de llevant de la zona buidada, hom veu uns corredors o llocs de pas, alguns dels quals són força estrets (el més meridional té només una amplada d’1,20 m). A ponent d’aquestes construccions hi ha tres cambres, que ocupen un espai que té una longitud de més de 5 m. La cambra més meridional fa 7,15 per 2,95 m, la següent fa 5,25 per 3,40 m, i la tercera, que sembla que sofrí una transformació en una etapa posterior, fa també uns 5,50 m de llarg per 2,30 m d’ample. Més al nord d’aquestes cambres sembla que començava un nou conjunt de possibles cambres, que potser formaven un habitatge. Més a llevant s’endevina una cambra amb una porta de 125 cm d’amplada. A la part oriental de la zona buidada hi ha restes d’altres murs, que tanquen per la banda de llevant el corredor que hem esmentat primerament.
A migjorn de l’espai buidat, entre aquestes cambres i l’església, hi ha un espai ampli, tancat a llevant per una paret que fa angle i a ponent per un altre mur, que té un gruix de 95 cm i en el qual s’obre una porta de 110 cm d’ample. Arran de l’església hi ha diverses parets, una d’elles parallela a l’església i feta només a una distància de 45 cm del mur de tramuntana de l’edifici eclesiàstic —alguns d’aquests murs fins i tot podrien ésser més antics que la mateixa església—.
Finalment, a ponent del conjunt de les tres cambres allargades esmentat més amunt, hi ha quatre cambres, les dues meridionals clarament visibles —ben desenterrades—; una d’elles fa 4,30 m de llarg per 2,35 d’ample, i l’altra fa 5,10 m per 3,05 m.
Hem dit més amunt que una de les parets properes a l’església té un gruix de 95 cm. Normalment, però, són més estretes: algunes fan 70 cm, d’altres només uns 40 cm o poc més.
D’aquestes parets dels habitatges, només se’n conserva una alçada d’uns 80 cm. La major part d’aquests murs són fets amb pedres sense treballar, unides amb fang, sense gens de morter de calç. Les mides de les pedres, generalment petites, són molt variables: 15 cm d’alt per 20 cm de llarg o, fins i tot, només 3 cm per 7 cm. En dos indrets dels murs d’aquestes cases es veu clarament l’existència d’un opus spicatum: al sector més sud-occidental i també a la paret de llevant de la cambra llarga més septentrional. Cal indicar que, potser gràcies a aquest sistema constructiu, aquesta darrera paret és una de les menys gruixudes que hi ha.
Amb relació a les obertures, cal assenyalar el petit nombre de portes que hom hi veu —només clarament una al nord-est, una altra al sud-oest i potser una altra a la cambra on hi ha l’opus spicatum—, fet que planteja alguns problemes quant a les característiques d’aquest lloc habitat; problemes que cal afegir als plantejats per les mateixes formes i per les mides d’algunes de les cambres. Només una excavació acurada podria permetre un estudi de les característiques del jaciment i de l’evolució dels seus diversos elements i àmbits. Cal pensar que si ja actualment, a simple vista, hom pot veure clarament l’existència de transformacions, ben segur que una excavació permetria de veure altres canvis en l’estructura de les cases, dels llocs de pas i del conjunt del poblat. D’altra banda, aquest jaciment també necessitaria una consolidació dels murs desensorrats, si hom vol evitar un ràpid procés de degradació d’aquests murs de pedres només unides amb fang i desprotegides per la part superior. Quan es va treure la sorra, en aquest sector buidat al nord de l’església, segons informació de Joan Badia, en una zona propera a l’església de Sant Romà, hom hi podia veure un armariet buidat al mur, que curiosament tenia forma de triangle —normalment, en secció, són quadrats o rectangulars— i era força profund.
Segurament, algunes de les parets d’aquest poble foren construïdes abans de l’any 1000. Cal pensar, però, que a l’edat mitjana les cases pageses, a causa de llurs característiques, solien ésser força efímeres i havien d’ésser refetes periòdicament; això també facilitava que es transformés de tant en tant l’organització interna dels pobles. En aquest cas de Sidillà, només una excavació pot permetre d’aclarir la datació dels murs i les mutacions que es produïren en l’organització del poblat.
Ceràmica
Esquema de diversos fragments de ceràmica amb decoració.
J. Bolòs
La quantitat de fragments de terrissa, sobretot medieval, que hom pot trobar superficialment al jaciment de Sidillà és considerable. Aquesta ceràmica pot ésser datada segurament des d’època romana fins al final de l’edat mitjana. Després d’haver recollit unes quantes dotzenes de fragments, podem intentar d’exposar d’una manera breu les característiques principals del material ceràmic d’aquest poblat. Amb relació a les pastes, podem ja establir-ne diversos tipus amb unes diferències força clares.
A Sidillà hi ha força fragments de terrissa possiblement de l’època romana o de la molt alta edat mitjana, que tenen les pastes de color rosat o taronja i són força ben cuites. Algunes sembla com si algun cop haguessin estat envernissades o engalbades.
És molt possible també que alguns dels fragments recollits superficialment siguin d’època visigòtica. Així, alguns dels bocins amb la pasta de color gris i especialment els que tenen la pasta amb uns tons clars i groguencs poden ésser d’aquesta etapa, bé que caldria fer-ne un estudi més profund per a poder-ho assegurar. Aquestes peces groguenques a l’exterior devien tenir un to bru rogenc pàllid (10 YR 6/2 pàllid de la carta de colors de roques Munsell), amb un color roig pàllid a la superfície de la cara interior (5 YR 6/4).
Un grup important dels fragments trobats en aquest poblat abandonat corresponen a ceràmiques que tenen unes pastes fines i cuites a una temperatura força baixa, de tal manera que ara no són gaire dures i es poden desfer fins i tot amb les ungles. El gruix d’aquests padellassos oscilla normalment entre els 5 mm i els 9 mm (amb un predomini de les que fan uns 6 mm). A la pasta hi ha alguns petits fragments de quars (generalment amb un diàmetre de menys d’1 mm). El color d’aquesta pasta es mou entre un bru (marró) suau (5 YR 4/4 de la carta de colors de roques Munsell) i el bru rogenc suau (10 R 4/6). Alguns cops també pot tenir un to bru grisenc (5 YR 3/2). En molts dels fragments, especialment a la cara exterior, hi ha un color més fosc, que correspon si fa no fa a un gris mitjanament fosc (un N 5 o un N 4 de la carta Munsell), a vegades barrejat amb el color brunos de la pasta. A la superfície d’aquests fragments hi ha trossos de mica. Aquesta ceràmica, encara molt poc coneguda, pot ésser datada cap a l’any 1000 o, fins i tot, potser en èpoques més reculades.
El tant per cent de fragments que tenen unes característiques semblants a les que acabem de descriure és força gran. Fins i tot tenen una pasta força semblant —potser una mica més ben cuita— alguns trossos que tenen més gruix (fins a uns 10 mm), els quals potser són una mica posteriors.
Entre aquestes ceràmiques més rústiques també cal assenyalar algunes peces de pasta negrosa (fins i tot N 2), potser recremades, i també algunes ceràmiques del tipus sovint anomenat bescuit (colors bru a fora i gris a dins), encara que no haguessin sofert, evidentment, dues cuites diferents. En general totes aquestes peces presenten força trossets lluents de mica a l’exterior. És possible que calgui datar alguns d’aquests fragments —tot i que és molt difícil d’assegurar res amb certesa— cap al segle XI. En certa manera, potser aquests tipus ja enllacen amb els que apareixen al segle XII.
La ceràmica que hom pot considerar més representativa del segle XII apareix en fragments que tenen un gruix de 6 o 7 mm i una pasta de color gris mitjanament clar (N 6) o bé gris mitjà (N 5). Ja és una ceràmica més dura, bé que algun cop encara té la pasta amb la coloració del tipus anomenat bescuit (per exemple de color gris —a l’exterior—, ocre, gris, ocre i gris —a l’altra cara—; coloració que demostra que el forn passà de tenir una atmosfera oxidant a tenir-ne una de reductora i, ja al final de la cuita, una d’oxidant). Això no obstant, amb els nostres coneixements actuals no podem pas assegurar totalment que alguns d’aquests fragments no pertanyin a atuells fins i tot d’una època anterior a l’any 700.
Finalment, ja pertanyen a la darrera època d’ocupació del jaciment de Sidillà les ceràmiques de color gris clar, que tenen les parets bastant llises i la pasta força dura. En aquest tipus, la pasta que conté alguns fragments de quars té un color que es mou entre el N 4 i el N 7, grisos no gaire foscos o de foscor mitjana. El gruix d’aquestes peces; que podem datar cap al segle XIII, oscilla entre els 7 i els 8 mm.
Esquema de diverses vores d’atuells de ceràmica.
J. Bolòs
Entre els fragments de terrissa recollits hi ha nombroses vores, algun caire de fons pla o convex i diversos fragments de becs i anses.
El conjunt més representatiu i interessant és el de les vores, que pertanyien bàsicament a recipients tancats. Entre les vores sortints hi ha un clar predomini de les acabades amb l’extrem arrodonit, d’una forma especial —però no exclusiva— en relació amb els fragments que tenen una pasta que podem datar cap al segle XII.
Al costat d’aquestes vores arrodonides també hi ha llavis tallats d’una forma parallela a la direcció de la vora (núms. 20 i 22) i d’una forma esbiaixada en un sentit o en un altre (núms. 21 i 23). L’interior del coll normalment és corb, menys en un cas (núm. 29); el coll a l’exterior sempre és arrodonit.
També sabem que hi havia atuells amb formes tancades, sense coll diferenciat, que posseïen un llavi entrant i una boca estreta (núms. 26 i 27) i alguns atuells de formes obertes, amb la boca ampla i segurament també sense coll (núms. 24 i 25). En el conjunt de ceràmica que ha pogut ésser recollit, un dels fragments consistia en una vora d’una tapa (núm. 29) i un altre és una vora d’un objecte, que segurament era destinat a cobrir alguna cosa (núm. 28).
Respecte als motius decoratius, hi ha els normals en la ceràmica d’aquesta època. Predominen, però, aquells que han estat considerats més antics: línies rectes (làmina de les decoracions núms. 2, 6, 14 i 15), o ondulades (núm. 13), i una suma de totes dues (núms. 4, 5 i 9), que a vegades es creuen (núms. 7, 10 i 12). També, en alguns exemplars, la cara exterior de la peça era en part ondulada, com veiem en els fragments núms. 1 i 16, o bé hi havia un feix força irregular d’incisions properes les unes a les altres (núm. 8).
La major part dels fragments amb aquestes decoracions són dels segles XII o XIII —d’acord amb el tipus de pasta—, bé que algunes de les incisions longitudinals —-i potser també alguna de les ondulades— poden aparèixer en peces més properes a l’any 1000.
De fet, aquest conjunt de fragments trobats a la rodalia immediata de l’església de Sidillà només són una mostra de la riquesa d’aquest jaciment. Tanmateix, en emprendre el seu estudi, malgrat que aquest sigui molt poc profund, hom s’ha d’enfrontar no solament amb els problemes que planteja l’estudi de tota la ceràmica medieval, derivats de la joventut d’aquests treballs, sinó també amb els problemes motivats per la quantitat força gran de ceràmica que hi ha a Sidillà d’èpoques anteriors a l’any 1000, encara molt poc coneguda. Per tot això, intentar d’establir una classificació, tot i que sigui provisional, és molt difícil, més encara en una zona on s’han realitzat poques excavacions de jaciments d’època medieval, com és l’Empordà, i on les influències exteriors són molt més fortes a causa de la seva situació litoral. Amb tot, cal assenyalar que, en aquest cas, l’existència de tantes ceràmiques dels segles X o XI i, fins i tot, potser d’èpoques precedents, és molt interessant amb vista a poder conèixer bé aquests materials i, així mateix, a permetre d’establir una relació entre el món medieval i l’antic.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 507-508.