Situació
Una perspectiva de l’església des del costat sud-oest, durant la campanya arqueològica de l’any 1983.
J. A. Adell
Sant Romà de Sidillà, o de les Arenes, és l’església de l’antic poblat alt-medieval de Sidillà, situat en una pineda espessa vora el Ter, a tramuntana de Sant Llorenç de les Arenes. Aquest poblat és actualment tot colgat per la sorra.
Mapa: 296M781. Situació: 31TDG995577.
Per anar-hi cal seguir des del poble de Foixà l’itinerari ja indicat per al poblat de Sidillà. (JBH-MLIR)
Història
És probable que el lloc de Siziliano citat en el testament sacramentan del clergue Guigo entre els nombrosos indrets on tenia propietats s’hagi d’identificar amb aquest poble.
Les notícies conegudes sobre l’església són probablement ja de l’etapa final del poblat i de l’època que aquest temple deixà d’ésser parroquial. Én un primer document de l’any 1221 Sant Romà de Cidiliano figura com a parròquia i lloc pertanyents a la seu de Girona. Segons diferents textos, entre els anys 1226 i 1327, el llinatge dels Foixà gaudia de la possessió del molí de la Roca, situat prop de Sidilianum, el qual tenien en feu dels bisbes.
Es significatiu que l’església de Sant Romà ja no figuri en les Rationes decimarum, on fins i tot són consignades esglésies que no tenien rendes suficients. En els nomenclàtors de la darreria del segle XIV ni tan sols figura entre les capelles no parroquials amb sacerdot adscrit que havia d’acudir als sínodes diocesans. Tot fa suposar que, entre la segona meitat del segle XIII i el segle XIV, el poblat degué quedar pràcticament abandonat. ¿Potser a causa d’alguna avinguda del riu?
L’antic topònim Sidillà o Cidillà restà oblidat. Els habitants anomenen el paratge i les ruïnes Sant Romanç. (JBH)
Església
Seccions longitudinals de l’església, a escala 1:200.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
L’església de Sant Romà de Sidillà o de les Arenes és una construcció pre-romànica que consta d’una nau, coberta amb volta de canó, dividida en dos trams per un arc toral i capçada a llevant per un absis trapezial, obert a través d’un arc triomfal.
Exteriorment l’edifici era gairebé tot colgat per la sorra fins a la coberta. L’interior, envaït també per l’arena, fou netejat parcialment per uns estudiants l’estiu de l’any 1973. L’any 1983 hom completà el seu desenrunament i fou consolidada la volta, a la vegada que era descoberta una part del poblat medieval, per part del Servei de Restauració de Monuments de la Diputació de Girona. Aquesta campanya posà al descobert l’enllosat de llambordes ben escairades i les grades del presbiteri. Sota l’arc triomfal també aparegué un fonament d’obra que tancava l’accés a la capçalera i deixava només, al centre, un pas de menys d’1 m d’ample. Pensem que aquest basament o sòcol, d’uns 30 cm d’alçària, potser servia per a subjectar uns cancells de separació entre la nau i el presbiteri. Aquesta separació pot tenir relació amb la petita porta que s’obre a la façana de tramuntana i que trobem també en altres esglésies empordaneses anteriors a l’any 1000.
Secció transversal de l’església, a escala 1:200.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
Les voltes de la nau i de l’absis són poc ultrapassades. L’arc toral que separa els dos trams i l’arc triomfal tenen un perfil semblant i recolzen en pilastres rectangulars. A les voltes hom pot veure rastres de l’empremta de l’encanyissat que serví de xindri.
Al mur lateral de migjorn hi ha una porta, en l’arc de la qual, malgrat el seu estat, s’endevina la forma de ferradura i els muntants avançats. Aquest mateix llenç té també restes d’una finestra d’un sol vessant. El mur de tramuntana conserva, així mateix, la porta lateral, ja esmentada, molt baixa i estreta, l’arc de la qual és lleugerament ultrapassat.
L’aparell de l’església és format per lloses de pissarra sense treballar, i a la nau hi ha filades d’opus spicatum.
Als voltants de l’església hi ha les restes de l’antic poblat de Sidillà, colgades, tal com ja ha estat apuntat, per la sorra. Es tracta, doncs, d’un jaciment arqueològic alt-medieval important. (JBH-MLIR)
Portada
Cal destacar en aquesta església pre-romànica l’existència d’una minúscula porta situada a l’extrem oriental del mur de tramuntana de la seva nau. Es tracta d’una entrada secundària, com moltes altres de semblants que trobem a les esglésies de l’Empordà anteriors al millenni. Aquestes portes es troben, amb poques excepcions, al costat de tramuntana; se n’exceptuen unes poques de secundàries, com la de migdia de Sant Miquel de Palol Sabaldòria o la de ponent de Sant Julià de Sant Mori. Les obertures al nord són més sorprenents si tenim en compte el clima d’aquestes terres. D’altra banda, la majoria d’aquestes portes, i pel que sembla les que es poden considerar més antigues en tots els casos, es troben situades molt a la vora de la unió de la nau amb la capçalera.
Es fa difícil explicar l’existència d’aquestes portes per a l’accés a un edifici veí al temple o al cementiri. Queda desmentit en diferents exemples en què es comprova que ni la necròpoli ni cap construcció no existien amb una possible relació amb la porta. Tot fa suposar, per tant, una relació amb alguna pràctica litúrgica determinada, d’arrel antiga. Cal tenir en compte també que en gairebé tots els casos les portes foren inutilitzades des d’època força reculada, segons demostren alguns dels murs que les han tapiades.
La perdurabilitat més tardana d’aquest tipus d’entrada, si bé es rastreja en alguns edificis (Sant Nazari de la Clusa, Romanyà de la Selva), sembla poc significativa. D’altra banda cal assenyalar que al costat de les esglésies amb porta septentrional i secundària, en trobem d’altres, que cal considerar coetànies, amb una sola porta (Baussitges, Boada). Per contra, es dóna el cas d’un temple amb tres entrades: Sant Genís del Terrer.
La relació d’esglésies pre-romàniques de l’Empordà amb petites portes al nord és certament important; només per esmentarne algunes de ben característiques, tenim, a més de Sant Romà de Sidillà, Bellcaire, Tavellera, el Terrer, el Forn del Vidre, Santa Fe dels Solers, Sant Feliu de Carbonils i, a les terres immediatament veïnes, l’esmentada de la Clusa, Sant Julià de Galliners, a la comarca de Banyoles, Santa Maria de Montnegra, al Gironès, i d’altres.
Vista de l’interior de l’església, amb l’arc toral que divideix la nau en dos trams.
J. A. Adell
Vista interior de la nau de l’església.
F. Tur
Si en alguns casos podem relacionar aquestes esglésies amb celles monàstiques (el Terrer, potser Sant Mori i Tavellera), altres esglésies no semblen haver tingut aquest origen, com és el cas de Sant Romà. Altrament, una cella monàstica documentada, com Sant Climent de Peralta, no té la porta a tramuntana. Aquests són detalls que caldrà tenir en compte per a poder interpretar correctament, algun dia, aquests elements.
Evidentment, l’existència del basament de cancell, a Sant Romà de Sidillà, és un indici preciós per a acabar d’inclinar l’opinió a favor d’una funcionalitat litúrgica d’aquestes entrades.
Al nostre entendre, el fet de voler encabir tots els edificis preromànics d’una zona tan aviat allunyada de terres de repoblament com l’Empordà dins el segle X fa que s’hagin considerat coetanis edificis molt diferenciats, distanciats en sentit evolutiu i cronològic.
L’existència d’un bon nombre de portes secundàries en esglésies de l’Empordà pot ésser una demostració de la major antiguitat, parlant en termes generals, de les seves restes pre-romàniques, comparant-ho amb terres més meridionals o occidentals. Ens sembla força clar que es pot produir una distorsió quan hom fonamenta datacions en les primeres cites documentals conegudes i també en actes de consagració que, en algun cas, poden haver significat la conversió en parròquia d’un temple més vell i la fi xació del seu terme parroquial, com és comprovat en algun cas.
Retornant a Sant Romà de Sidillà, pensem que una datació dins el segle IX, i, més probablement, en un moment força reculat dins aquest segle, seria la més adequada com a hipòtesi de treball, naturalment. (JBH)
Els treballs de desenrunament i consolidació duts a terme per la Diputació de Girona han permès de descobrir plenament la porta de migdia, la qual era precedida d’una mena d’atri pavimentat amb morter de calç. Hom ha pogut constatar també que al cantó de ponent fou oberta una porta més tardana, la qual també era precedida d’un atri.
A part el cancell que separa l’espai presbiteral de la nau, cal remarcar que la pilastra de tramuntana de l’arc triomfal fou parcialment buidada per tal d’encabir-hi un recipient, l’ús del qual ignorem.
L’església de Sant Romà de les Arenes és, sense cap mena de dubte, un dels monuments pre-romànics més interessants i no pas només de l’Empordà i per ella mateixa, sinó també pel fet de conservar-se dintre un recinte arqueològic d’allò més interessant.
La presència dels vestigis del cancell a l’interior de la nau han donat peu a diverses teories sobre el seu ús i la seva cronologia. Així, J. Badia(*) interpreta el cancell com un indici clar de la vigència de la litúrgia visigòtica en el moment de la construcció del temple, cosa que, si fos certa, li donaria una data molt reculada, fins i tot del segle VII o del VIII. Contràriament, X. Barral(*) considera l’església com una obra de la segona meitat del segle X i relaciona el cancell amb la petita porta oberta al cantó de tramuntana, a la vegada que li atribueix un ús, com si diguéssim, d’espai reservat, fins i tot com un esbós de tribuna monàstica.
La relació del cancell amb la porta i el seu ús com a tribuna monàstica són força discutibles, car, de portes petites obertes a tramuntana, en trobem en altres esglésies empordaneses, com és ara la de Sant Feliu de Carbonils, la de Sant Miquel de Palol Sabaldòria i l’església del Terrer, a Llançà, relacionada amb una cella monacal.
Mur amb fornícula actualment desaparegut.
Tot i que es tracta d’un cas aïllat, la presència de portes estretes al cantó de tramuntana d’algunes esglésies empordaneses és un fet que es repeteix prou perquè pensem en un determinat tipus de ritual litúrgic estès per aquesta zona, com una pervivència de temps anteriors. Tanmateix, la situació arqueològica de l’església de Sant Romà de les Arenes, envoltada d’habitacions, fa difícil de sostenir la hipòtesi d’un ús monàstic; és més probable una funció parroquial. Amb tot, tenint en compte l’estat actual de les excavacions, hom no pot descartar cap hipòtesi.
De tota manera cal considerar massa antiga la hipòtesi cronològica de J. Badia, mentre que la de X. Barral potser peca de massa prudent i, per contra, és possible d’establir relacions ben clares entre l’estructura i l’aparell de Sant Romà de les Arenes amb un edifici com el de Sant Martí de Baussitges, que per la data de la seva consagració cal situar l’any 946. També podem relacionar la porta descoberta al mur de migjorn amb les portes de Sant Joan de Bellcaire, que pertanyen a les parts més antigues d’aquell complex monument.
Per tot plegat, creiem que podem situar l’església de Sant Romà de les Arenes en una data compresa en la primera meitat del segle X, o, si no, vers el final del segle IX, dins un conjunt d’edificis empordanesos, caracteritzats per una extremada rusticitat en la seva tecnologia constructiva, tot palesant, en aquest cas, unes possibles pràctiques litúrgiques peculiars. (JAA)
Bibliografia
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Establiment Editorial d’Albert Martín, Barcelona, s. d., pàg. 619.
- Miquel Oliva i Prat: La arquitectura románica en el Ampurdán, “Anales del Instituto de Estudios Ampurdaneses”, I, Figueres 1959, pàgs. 143-162.
- Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre iglesias prerrománicas gerundenses, “Revista de Gerona”, núm. 20, Girona 1962, pàgs. 66-68.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 190-191. vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes de la segona edició, pàgs. 507-508.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 217.
- Eduard Junyent i Subirá: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàg. 84. (JBH-MLIR)