Situació
Església estratègicament situada en un esperó rocallós sobre el curs de la Noguera Ribagorçana, mirant al pantà de Canelles.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Santa Quitèria és situada al cim d’una estreta llenca rocallosa que domina el curs de la Noguera Ribagorçana, davant per davant de l’església i el castell de la Pertusa, construïda en un emplaçament idèntic.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TC 1064581.
Per a anar-hi, cal prendre la pista que des de la N-230, prop del quilòmetre 74, porta a Estall. Des d’aquí cal seguir fins al poble abandonat de Montfalcó. Arribats a la plaça d’aquest poble i pel vessant nord de la muntanya, hi ha un corriol perdedor, l’antic camí medieval, que aproximadament en vint minuts porta fins a Santa Quitèria. (JAA-MLIC)
Història
El lloc de Montfalcó formà part de l’enclavament que el bisbat d’Urgell tenia en aquest sector de la riba dreta de la Noguera Ribagorçana. L’indret és conegut des de l’any 1090, en què Bellita donà al seu fill Pere unes mansions vora la roca, una tona i una vinya a la partida del Solà, que tenia dels seus parents per plantació i per altres drets, a Montfalcó. Fou, probablement, algun membre del llinatge dels Montfalcó, originaris d’aquest lloc, qui bastí l’església de Santa Quitèria, que en un primer moment degué ser la capella del castell.
L’església de Montfalcó depengué tradicionalment de la parròquia de Girbeta, com ja es consigna en la visita papal del 1372. L’any 1790 el bisbe d’Urgell li concedí l’estatut parroquial i la desvinculà de Girbeta. (JBP)
Església
Planta de l’església, de gran singularitat tipològica.
J.A. Adell
És un edifici situat, com l’església de la Mare de Déu de la Pertusa, en un lloc que podem qualificar com d’impossible edificació per les seves condicions topogràfiques, al cim d’una estreta cresta de roca. Aquestes condicions, en bona mesura, determinen la forma de l’edificació, que s’adapta a les dificultats del seu reduït emplaçament. Tanmateix, no justifiquen les pecularitats de la seva tipologia, que responen a una voluntat arquitectònica singular.
La seva estructura és d’una nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per tres arcs torals. Aquests arcs arrenquen de pilars rectangulars, amb impostes bisellades, i determinen tres trams de nau, de directriu diferent, a causa de la seva adaptació a l’estreta superfície de les roques on s’assenta. La nau és capçada a llevant per un absis rectangular, més ample que fons, que s’obre a la nau mitjançant un arc presbiteral.
En el primer tram de nau, des de llevant, s’obre l’arc que comunica amb un braç de transsepte situat al costat sud de la nau (pel nord, el mur és tallat a pic de l’espadat), aprofitant un petit replà, cobert amb volta de canó, de perfil semicircular. Aquest braç és capçat per un absis o santuari rectangular, que s’obre directament al braç del transsepte i és cobert també amb volta de canó de perfil semicircular.
La capçalera de la nau, d’absis rectangular, i la mena de transsepte, de molt reduïdes dimensions i totalment asimètric, són les principals singularitats de la tipologia de Santa Quitèria. No podem atribuir-la a les difícils condicions de la seva construcció, sinó a una clara voluntat arquitectònica, que defuig les formes més usuals del seu temps, com els absis semicirculars, que retrobem a l’església de la Mare de Déu de la Pertusa (vegeu el vol. XVII, pàgs. 151-152, d’aquesta obra), on en un emplaçament idèntic, com ja s’ha esmentat, es construí una església sense singularitats tipològiques.
D’altra banda, el reduït transsepte respon a una voluntat d’aprofitar el màxim de solar construïble, per sobre de l’ortodòxia tipològica, que hauria pogut resoldre l’ampliació lateral amb un absis o una capçalera trebolada. En canvi, s’optà per un transsepte asimètric, que reforça l’originalitat de la concepció arquitectònica d’aquesta església.
En el primer i segon tram de la nau, els murs laterals nord i sud, alternament, són perforats per arcosolis totalment arrebossats, fet que no permet escatir si corresponen a l’obra original o bé a una reforma tardana, dins el procés de remodelació que patí l’església. En el curs d’aquestes obres de remodelació es va construir un envà que tancava part del santuari principal, avançant-ne l’altar, i deixant la part posterior com una sagristia. Així mateix cal assenyalar la construcció d’un cor a ponent (on l’escala aprofita l’absència del pilar nord del segon arc toral), l’arrebossat i la redecoració general del temple en el decurs de les mateixes obres.
La porta, d’arc de mig punt, s’obre a la façana nord, a un nivell relativament alt amb relació a l’actual nivell del terreny exterior.
Finestra geminada del mur de ponent, que ha estat paredada per la banda exterior.
ECSA - J.A. Adell
L’edifici presenta finestres de doble esqueixada al mur de llevant, corresponents a cada absis (la de l’absidiola molt desfeta), d’arc de mig punt i amb llinda monolítica retallada inferiorment. Al mur sud del transsepte hi ha una finestra quadrada, de factura barroera, que no correspon a l’obra original. Al mur de ponent s’obre un ull de bou el·líptic, format per dues pedres retallades, a la part alta del mur, coincidint amb el pinyó de les cobertes, de llosa. I en un nivell inferior, es conserva una finestra geminada, paredada exteriorment, amb dos arcs emmarcats a l’interior per un arc més gran, suportats per una columna de fust cilíndric, amb acusat èntasi, sense base i amb capitell mensuliforme. Interiorment aquesta finestra és situada a uns 50 cm d’alçada. És molt desplaçada cap al costat sud per tal de salvar la roca sobre la qual s’assenta l’angle nord-oest de l’església, i que, poc o molt retallada, aflora a l’interior, on forma part del paviment, que es completa amb argamassa de calç.
L’aparell és de carreuó irregular ben escairat, disposat en filades uniformes i irregulars, amb elements lleugerament més grans i ben treballats a les cantonades i la inclusió de peces de pedra tosca en la formació d’alguns arcs.
L’interior és totalment cobert per l’arrebossat de la darrera remodelació i decoració del temple. Per sota d’aquest arrebossat es veuen fragments de l’arrebossat original, en el qual es conserven vestigis de grafits i de pintura mural de color vermell, amb diverses creus amb peu i ratlles i sanefes, de difícil identificació. Per sota d’aquest arrebossat el parament presenta juntes grasses, marcades a ferro o pintades, que imiten un carreuat fictici.
Les façanes no tenen ornamentació i només les condicions espacials i constructives permeten de considerar aquest singular edifici com una obra de la plenitud del segle XI. (JAA-MLIC)
Bibliografia
- Caresmar, 1756, doc. 69
- Chesé, 1972, doc. 140
- Moliné, 1981, vol. IV, pàgs. 387-515
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 162-165