Situació
Vista aèria de les escasses restes d’aquesta fortificació que s’alcen al cim d’un dels darrers contraforts del massís del Farell.
TAVISA-J. Todó
Les restes arquitectòniques del castell de Gallifa són situades al cim del puig de 642 m d’altitud que hi ha a ponent del poble de Gallifa, en els últims contraforts del nord-oest del massís del Farell o Montmajor. Les muralles, en alguns punts força ben conservades, encerclen un planell al cercle del qual s’alça, dalt d’un turonet, l’església fortificada de Santa Maria. Al nord-est del recinte, al costat d’una antena moderna, hi ha les restes d’una edificació coneguda com “el casalot del Castell”.
Hi ha un caminet que puja dret des de baix, per sota l’anomenat casalot, però l’accés actual al recinte es fa a través d’un camí pel costat de la torre de vigilància que hi ha a ponent del conjunt.
Mapa: L36-14(363). Situació: 31TDG260157.
Per arribar-hi des de Sant Llorenç Savall, des de Gallifa o des de Sant Feliu de Codines, cal situar-se al punt quilomètric 5,800 de la carretera que enllaça totes tres poblacions. Allà neix una pista de terra que baixa en direcció a llevant. Un cop fets 300 m cal agafar el trencall de la dreta i fer 100 m més, ara de pujada. Serem al coll del puig del castell, just sota la torre oest de la muralla, on hi ha un petit replà obert a manera d’aparcament. (LlFL)
Història
La primera menció del castell de Gallifa és del final del segle X. Apareix en un document de venda datat el 999 feta pel comte de Barcelona al vicari Bonfill. El 1017 surt documentat el castell com una de les afrontacions de l’alou de Castellar, que Senegunda i el seu fill Isnard venen als comtes de Barcelona. Possessió comtal, fou l’origen d’un llinatge cognomenat Gallifa, el qual ja apareix al segle XI. En efecte, vers el 1060 surt documentat un Ramon, fill d’Adaltrudis, vinculat a aquesta fortalesa. Aquest fou succeït pel seu fill, Bernat Ramon de Gallifa, que era també el castlà del castell de Clarà. Nomenà hereus del seu patrimoni, vers el 1115, els seus fills: Ramon Bernat, altrament dit de Maçanet, casat amb Estefania; i Rodlendis, muller de Guillem Humbert de Rocafort. Aquest darrer juntament amb Ramon Bernat es divideixen meitat per meitat el castell de Gallifa, tal i com ho manà Bernat Ramon, el pare, en el seu testament; d’aquesta manera s’establí un condomini entre les famílies Gallifa-Maçanet i els Rocafort sobre l’esmentat castell.
Els beneficiaris dels esposos Bernat i Estefania foren llurs fills: Pere de Maçanet i Bernat de Gallifa. El primogènit, Pere, transferí al comte de Barcelona el castell de Gallifa, encara que ell continuava exercint el càrrec de castlà com a feudatari del comte; com a contraprestació, Ramon Berenguer IV li donà dos masos a Vilamajor i la quantitat de cent morabatins. Aquest conveni tenia una disposició per la qual si Pere moria sense descendència, la castlania passava al seu germà Bernat. Les notícies posteriors sobre la família Gallifa són molt imprecises. Vers el 1160 la fortalesa fou infeudada a la família dels Rocafort, que també posseïen drets sobre el castell.
Rodlendis, filla de Bernat Ramon, i el seu marit Guillem Humbert de Rocafort, en fer testament el 1134, llegaren les seves possessions al seu fill Bernat de Rocafort, el qual surt documentat des de l’any 1134 fins al 1184. El fill d’aquest, Humbert, morí abans que ell, per la qual cosa quan Bernat feu testament el 1184 deixà el castell de Gallifa al seu net Guillem Humbert. Segons aquest document Bernat ja havia adquirit el ple domini de la fortalesa de Gallifa mitjançant la compra de la part que per herència tenia el seu oncle Pere.
Els Rocafort tingueren la possessió del castell fins al final del segle XIII, que Humbert de Rocafort el vengué, juntament amb una gran part dels seus béns.
Al segle XIV el senyorejava la família Gassius, els quals en tenien el domini útil, però no el jurisdiccional, atès que l’alt domini romania en poder del rei. El 1348 n’era el senyor Bernat de Gassius, el qual en el testament el deixà al seu fill Arnau. Amb tot, el rei Pere III, el 1357, transferí l’omnímoda jurisdicció dels castells de Gallifa, Montmany i el Figueró a Ramon de Centelles.
La possessió del castell a mans dels Centelles romangué fins el 1564, encara que els Gassius en continuaren tenint la castlania. Així, el 1546, Pere Gassius donà a Jerònima, filla seva, el castell de Gallifa amb motiu del seu casament amb Francesc de Castellet. Poc temps després, el 1551, serà el mateix baró de Centelles, Ramon de Carrós, qui investirà els nous esposos com a senyors del castell de Gallifa. Tot just un dia més tard, Jerònima i el seu marit venen la fortalesa a Joan Girbau. El 1596 els Girbau traspassen el domini de Gallifa a la família Taiadella. Amb tot, al segle XVIII la propietat tornarà als Girbau.
Actualment, resten pocs vestigis del castell de Gallifa. Tan sols podem contemplar una part de l’absis de la capella del castell, dedicada a la Mare de Déu. (EPF)
Castell
Detall d’una part de la muralla del sector de ponent, perforada per llargues i estretes espitlleres.
E. Pablo
De l’estructura defensiva que configurava el castell de Gallifa només queden les restes de les muralles que, tot adaptant-se a la topografia del terreny, encerclen el cim d’un turó on hi ha situada la capella fortificada de Santa Maria del Castell junt amb restes d’altres edificacions. Una d’aquestes edificacions, situada a ponent de la capella, era una torre exempta, de planta circular, de la qual només queda la part baixa o els fonaments. L’altra, situada entre aquesta torre i la capella, era un edifici de planta rectangular que, vist l’estat ruïnós que presentava, fou enderrocat durant l’última restauració que hom hi va realitzar l’any 1985. Aquesta edificació era adossada al mur de ponent de la capella i constituïa, en els darrers temps que va ser utilitzada, la rectoria o casa de l’ermità. Tanmateix, tenint en compte les seves característiques i el seu emplaçament, cal considerar la possibilitat que aquest edifici rectangular substituís un altre edifici de construcció anterior i que conjuntament amb la capella fortificada i la torre constituïssin la part noble i residencial d’aquest conjunt fortificat. Aquesta part noble, formada pels tres edificis, és situada, per la part de tramuntana, en la cota més elevada de tot el conjunt fortificat, just a tocar dels espadats d’aquest costat.
En el sector nord-est del conjunt hi ha també, actualment mig excavades, les restes d’unes edificacions residencials, adossades a les muralles d’aquest sector, de les quals es desconeix l’extensió i la utilització concreta, extrems que s’hauran d’esbrinar en les prospeccions arqueològiques que s’hi duen a terme.
La situació d’aquest castell va obligar a la construcció de defenses artificials en els costats de llevant i de ponent; els altres costats eren defensats per la mateixa orografia natural del terreny. L’accés primitiu, segons Amàlia Bosch, devia ser a través d’un escarpat corriol, pel costat de llevant, al costat de les edificacions residencials. De fet, sembla més versemblant pensar que l’accés era situat al costat de ponent coincidint amb l’actual, ja que aquest queda resguardat per una bestorre que el controla i el defensa, i a més, és l’únic de tots dos que és practicable per les cavalleries.
La bestorre, de planta quadrada, presenta actualment dues plantes, obertes a l’interior del recinte, de les quals la baixa és coberta per una volta de mig punt feta amb pedres disposades en plec de llibre.
Els panys d’aquesta muralla són perforats per llargues i estretes espitlleres que es distribueixen regularment a tot el llarg d’aquest sector.
L’aparell dels murs d’aquesta estructura és fet amb pedra de paredar de cares aplanades, a cop de maceta, i disposades en filades horitzontals força regulars. (JMaM)
Bibliografia
- Buron, 1989, pàgs. 262-263
- Bosch, 1986, pàg. 105-112
- Els castells catalans II, 1969, pàgs. 83-92