Situació
Vista de l’església des de llevant amb l’absis decorat amb arcuacions i lesenes.
E. Pablo
El vessant de tramuntana de la vall de Gallifa és format per la cinglera de Sant Sadurní, continuació vers l’oest dels cingles de Bertí. En el punt més alt i agrest de la muntanya, a 951 m d’altitud, s’eleva l’ermita de Sant Sadurní, des de la qual es domina una àmplia panoràmica de bona part del país, de l’alta muntanya fins al mar.
El conjunt que estudiem és format per la nau de l’església i per una edificació de planta rectangular decapitada, que toca a la paret de migdia, entre el portal i l’absis. Conté una cisterna que serveix de pas obligat per accedir al teulat i a l’espadanya. Adossada a la paret de ponent hi ha les ruïnes de la casa que fou dels ermitans.
Mapa: L36-14(363). Situació: 31TDG271173.
Al coll de Sant Sadurní, punt obligat per arribar a l’ermita, s’arriba des del vessant de Castellterçol per Sant Julià d’Úixols (9 quilòmetres) o des de la vall de Gallifa per la masia de Sobregrau, on hi ha els propietaris de l’ermita, i en tenen la clau. (LlFL)
Història
En la delimitació de la finca del Carner de Castellterçol que Ató vengué al levita Guadamir l’any 939 consta que termenejava amb la domus de Sant Sadurní. La muntanya de Sant Sadurní figura també en la butlla del papa Benet VII de l’any 978 en què es defineixen els límits del bisbat de Vic. Té interès un document del 1063 pel qual sabem que un tal Anunci Bonfill dona a l’església dos mancusos, donatiu que permet suposar que possiblement en aquells moments devien fer-s’hi obres importants. Hi ha constància que l’any 1316 era un priorat del monestir de la Portella i que mentre en depengué hi hagué una petita comunitat i sempre hi residí almenys un capellà.
L’església s’ha conegut amb diversos noms: l’any 1065 la trobem documentada com a Sant Sadurní de la Roca; al segle XIV s’anomena també Sant Sadurní del Mont.
A la darreria del segle XVI i principi del XVII el temple estava en molt mal estat, de manera que el bisbe prohibí, l’any 1604, celebrar-hi missa si no s’arreglava convenientment. (RVR)
Església
Planta d’aquesta església lleugerament trapezial.
J. M. Masagué
La capella de Sant Sadurní és un edifici d’una sola nau amb absis. La nau té la planta en forma de trapezi i és dividida en dos sectors desiguals, separats per un arc toral. El sector de ponent, que és el més gran, és format bàsicament per la nau del temple; el de llevant, molt més petit, queda integrat dins de l’actual presbiteri i té el costat de llevant obert per unir-se amb l’absis. Aquesta unió es fa mitjançant un doble reclau en degradació, que defineix una arcada intermèdia, l’arc de la qual arrenca d’una imposta formada per una motllura en forma de bisell dret. Aquesta motllura només sobresurt pel costat del pilar que és paral·lel a l’eix de la nau. Trobem unes impostes amb les mateixes característiques a l’arc toral que separa els dos sectors de la nau.
L’absis és de planta semicircular i és cobert per una volta d’un quart d’esfera. La coberta de la nau és una volta de canó seguit. Hi ha un banc d’obra adossat a tots els murs perimetrals de l’edifici, incloent-hi l’absis.
L’interior de l’edifici és il·luminat per cinc finestres; quatre són d’arc de mig punt i doble esqueixada i la cinquena és també d’arc de mig punt, però amb els costats paral·lels i el diàmetre de l’arc més gran que la separació d’aquests. De les quatre primeres, tres són situades a l’absis i la quarta al mur de migdia; la cinquena és emplaçada al mur de ponent.
S’accedeix al temple pel mur de migdia, per una porta adovellada amb un arc de mig punt. Aquesta obertura és composta per dos arcs que formen un cap-i-alt. També hi ha una altra porta, tapiada, entre aquesta i l’absis.
L’únic element ornamental d’aquest edifici, a part les impostes dels dos arcs interiors, es troba en el parament exterior de l’absis. Aquest presenta una decoració llombarda composta d’un fris d’arcuacions cegues, delimitat superiorment per una cornisa en forma de bisell dret, que forma una faixa des de la qual arrenca la teulada de l’absis. El fris és format per set grups de dues arcuacions cada un, separats per lesenes que acaben en un sòcol. Aquest és situat a la part baixa i circumscriu exteriorment l’absis. Aquestes arcuacions cegues arrenquen de petits permòdols de pedra de gres, que tenen una senzilla decoració lineal incisa a la part alta. En l’espai definit per les arcuacions i lesenes hi ha intercalades les tres finestres de l’absis.
Detall de la finestra central de l’absis, on alterna en el seu arc de mig punt la pedra tosca i el rajol.
E. Pablo
Cal fer esment de la rara, i potser única a la nostra comarca, decoració que presenten, exteriorment, els arcs de les tres finestres de l’absis, que intercalen dovelles fetes amb pedra tosca i rajoles de ceràmica. També a la finestra del mur de migdia hi ha dues peces de rajola col·locades en la línia d’arrencada de l’arc, que fan d’imposta, sense sobresortir del parament del mur. La utilització conjunta del material petri i de la ceràmica per motius ornamentals és, en aquesta obra, fet d’una manera conscient i premeditada. La ceràmica utilitzada en aquests ornaments és material recuperat d’estructures anteriors, ja obsoletes, possiblement romanes.
Així, a Santa Helena de Rodes i Sant Joan de Palau-saverdera, hom utilitza també la ceràmica com a element ornamental, tot i que a Santa Helena no és gens clar que sigui material de recuperació.
Adossat al costat de migdia, i a tocar de l’absis, hi ha un cos de planta quadrada i dos pisos, que té l’accés a la planta baixa pel mur de ponent; per la part de llevant té les restes d’una arcada, ara tapiada, que s’obria a un cos semicircular del qual en l’actualitat només queda el basament.
L’aparell d’aquest edifici és fet amb pedra de paredar disposada en filades horitzontals força uniformes. Hom aprofità, amb aquesta finalitat, l’estructura en lloses de la pedra de la zona. La pedra és col·locada amb un simple desbastat de la cara vista; només a les cantoneres les pedres són més grosses i presenten un treball més acurat. Les dovelles de les portes són fetes amb pedra de gres convenientment escairades; només la porta tapiada del mur de migdia presenta un arc fet amb pedres sense cap tocar i posades en forma de plec de llibre.
Després d’una primera anàlisi de l’estructura d’aquest edifici podem avançar, com a hipòtesi, que és un edifici preromànic del segle X al qual fou afegit un absis llombard al final del segle XI. Del cos afegit a migdia, segurament durant el segle XII, no en podem dir gran cosa més; la seva funció no és gens clara, tot i que hom ha apuntat la possibilitat d’un ús de campanar o potser de torre de defensa. L’existència del cos semicircular, com també l’arcada de comunicació entre tots dos espais, no confirma cap de les dues possibilitats. (JMaM)
Bibliografia
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 162
- Bosch 1986, pàg. 105
- Junyent, I, 1960-61, pàg. 34
- Junyent, 1975, pàg. 199