Situació
Aspecte de l’església des del costat de llevant, on s’observa l’absis amb decoració llombarda, sobrealçat en època posterior.
E. Pablo
L’església de Santa Maria del Castell és, com el seu nom indica, a l’interior del clos emmurallat del castell de Gallifa, just al cim del turó, a 642 m d’altitud. Aquest puig és situat a l’extrem sud de la vall de Gallifa.
La capella ha estat restaurada recentment respectant, en la mesura del possible, l’aspecte original. Damunt la nau hi ha un pis fortificat al qual s’accedeix per una escala de ferro volada, collada a la paret de tramuntana, des de la qual es divisa una extraordinària perspectiva de tota la vall, amb el cingle de Sant Sadurní al fons.
L’itinerari i la situació són els mateixos que hem descrit per anar al castell. (LlFL)
Història
Planta de l’església on l’eix de l’absis es troba desviat a l’esquerra respecte al de la nau.
J. M. Masagué
El primer esment que tenim d’aquesta església és de l’any 1060. En una referència de l’any 1078 consta com a parròquia.
Tenim notícia d’unes obres de restauració o reconstrucció fetes l’any 1670, en què fou beneïda de nou. En la reorganització parroquial de l’any 1868, que es crea la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor, perd el seu caràcter parroquial, i bona part de la seva feligresia s’incorpora a Sant Sebastià.
L’any 1924 l’edifici amenaçava ruïna; l’any següent es baixen a Gallifa la imatge de la Mare de Déu i diversos objectes de culte; al cap de poc es descurulla la teulada per aprofitar les teules de la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu.
L’any 1985 es procedí a la seva consolidació i restauració, que es va completar el 1987 amb la restauració total i l’obertura al culte, sota l’advocació pintoresca de la Mare de Déu de l’Ecologia. (RVR)
Església
L’església és situada a la part alta del recinte del castell junt amb altres edificis, dels quals només queda la resta dels basaments. L’últim d’aquests edificis, que era adossat a la paret de ponent de la capella, fou enderrocat durant l’última campanya de restauració, deixant així la capella totalment exempta de qualsevol edificació. La capella és un edifici senzill, d’una sola nau amb absis. La nau, de planta rectangular, és oberta per la banda de llevant on, mitjançant un doble reclau en degradació, s’uneix a l’absis. Aquest és un cos de planta semicircular, cobert per una volta de quart d’esfera. La nau és coberta per una volta de canó seguit, engendrada per un arc apuntat.
L’eix de l’absis presenta una desviació cap a la banda esquerra respecte a l’eix de la nau; aquesta, tanmateix, presenta una desviació de l’eix respecte a l’eix de ponent a llevant, cap a la dreta. Hom alçà els murs d’aquest edifici per tal de bastir-hi una fortificació, espitllerada, que en dobla l’alçada.
L’interior de l’edifici és il·luminat per tres finestres d’arc de mig punt i doble esqueixada, dues de les quals són situades a la nau: l’una al mur de migdia i l’altra al mur de ponent; la tercera és al centre de l’absis. La porta d’accés de la capella manté, malgrat haver estat totalment modificada, l’emplaçament original al mur de migdia.
Els paraments de la nau, tant els exteriors com els interiors, són llisos, sense cap ornamentació; només el parament exterior de l’absis mostra una decoració llombarda exuberant feta a base d’un fris d’arcuacions cegues. A la part superior és limitat per una cornisa, en forma de faixa esbiaixada, situada on arrencava la coberta, abans del sobrealçament dels murs. El fris és format per cinc grups de dues arcuacions cada un separats per lesenes, les quals acaben en un sòcol que circumscriu exteriorment l’absis.
A la part més oriental del mur de migdia hi ha un campanar de paret de dos ulls integrat en els murs que es van aixecar sobre l’edifici. Els murs d’aquesta construcció van ser aparellats amb pedres de mida mitjana, disposades en filades horitzontals. Les pedres presenten el treball just per deixar més o menys llis el parament de què formen part; només les pedres cantoneres presenten un treball més acurat. L’aparell de la part sobrealçada d’aquest edifici presenta unes característiques molt semblants a les de la part baixa; se’n diferencien només en la zona de l’absis, on hi ha una cornisa que ens indica on arrencava la coberta anterior al sobrealçament.
En l’anàlisi d’aquest edifici hom observa diverses etapes constructives que es posen de manifest, bàsicament, en la decoració dels paraments exteriors. Així tenim que el cos de l’absis és una obra que s’adapta plenament a les formes del romànic llombard. La nau, en canvi, nua de tot ornament, no té una datació tan precisa. Malgrat tot es fa palesa una tecnologia en l’aparell dels seus murs que no ens allunya gaire d’aquella data i que es podria situar a cavall entre els segles XI i XII. El sobrealçament dels murs, que comparteix característiques tecnològiques semblants amb la nau, podria correspondre a una ampliació feta durant el segle XII. (JMaM)
Marededeu
Referent a la Mare de Déu del castell de Gallifa no hi ha notícia que fos romànica. La imatge que, segons Vall i Rimblas (Vall, 1983, pàg. 164) i Montlló i Pujal (Montlló, 1958, pàgs. 87-89), fou conduïda el 1919 a la parròquia de Gallifa, era, segons testimonis, d’època barroca; i malgrat que s’estalvià les cremes de la guerra resta desapareguda per negligència humana.
Actualment, a la capella del castell de Gallifa i des de fa quatre anys, hi ha una nova imatge, feta per l’escultor P. Pontí, de Vic, còpia d’una imatge suposadament romànica, procedent d’un lloc indeterminat del Pirineu. No és, per tant, una imatge romànica malgrat que algú ho ha escrit. És coneguda amb la moderna denominació de Mare de Déu de l’Ecologia. (CCP)
Bibliografia
- Moreu-Rey, 1962, pàg. 112
- Bosch, 1986, pàgs. 121-122
- Montllor, 1958, pàg. 87
- Whitehill, 1973, pàg. 54
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1983, pàgs. 310-311