Situació
De l’antiga església romànica queda només aquest esvelt i sencer campanar separat de l’actual parròquia.
J. M. Masagué
La vila de Sentmenat és situada al vessant d’una serra de 241 m d’altitud, al marge esquerre de la riera del mateix nom que la població. Dista 10 km de Sabadell i comunica per la carretera que enllaça Molins de Rei amb Caldes de Montbui. També creua Sentmenat la carretera que va de Polinyà a Castellar del Vallès.
Mapa: 36-15(392). Situació: 31TDG282066.
El campanar i les restes de l’església romànica de Sentmenat són al sector de migdia de la població, adossades a la rectoria. Una placeta separa aquest conjunt de l’església actual, dedicada també a sant Menna. (LIFL)
Història
Les referències que tenim de la dedicació del paratge a sant Menna són antiquíssimes: la primera correspon a la donació d’una terra feta per una tal Traseleua a l’església de Sant Miquel de Barcelona l’any 972, situada al terme de “sancti Minati”. Les citacions són abundants a partir d’aquella data i durant la resta del segle X i tot l’XI. En un document de l’any 1006 es reconeix la subjecció de la vall de Sentmenat a la seu de Barcelona per part del “seus parroquians”; és la primera referència concreta que tenim de l’existència de la parròquia.
L’any 1580 el bisbe dona llicència al rector per a construir un nou comunidor al costat de l’església i enrunar l’antic.
L’edifici romànic es feu petit i es bastí un nou temple en un terreny un xic separat de l’església antiga; la seva dedicació tingué lloc el dia 11 de febrer de 1745. (RVR)
Església
Alçat i plantes del campanar.
J. M. Masagué
Quan el 1745 es va fer l’església actual de la població, es bastí un xic separada a l’altra banda de la placeta que hi havia vers el nord-est del temple. De l’església romànica només queda el campanar, ja que les pedres de l’antiga foren aprofitades per a edificar la nova. El campanar de Sentmenat és una torre prismàtica de planta quadrada, de 5 m de costat i 21,6 m d’alçada, que era adossada al costat de tramuntana de la desapareguda església romànica de Sant Menna, a cavall entre l’absis i la nau, tot aprofitant-ne el mur. La torre és dividida en tres pisos i la planta baixa, dels quals només els dos últims tenen obertures a les quatre cares.
Avui s’accedeix a l’interior de la torre per una obertura practicada al mur de ponent i situada a la planta baixa, que no es correspon amb l’accés original, situat al mur de migdia, que comunicava el campanar directament amb el presbiteri.
A l’interior d’aquesta planta hom pot observar diverses etapes constructives. Al mur de llevant, on una ampla esquerda en trenca la continuïtat, és possible observar dos moments constructius molt clars reflectits en dos fragments: un d’ells, potser el més antic, és situat a la banda dreta de l’esquerda, i és fet amb pedra de paredar disposada en filades horitzontals no gaire regulars. Aquesta part de mur, coronada per l’arrencada d’una volta de canó seguit, ocupa unes dues terceres parts de l’amplada interior del campanar i té, centrada, una finestra d’una sola esqueixada i arc de mig punt amb un adovellat molt irregular fet amb pedres sense treballar. Aquest mur retorna pel de migdia uns 20 cm i forma una pilastra o brancal d’una porta. El mur de migdia sembla el tapiat d’una obertura; és de construcció posterior però anterior a la construcció del campanar. En aquest mur hi ha la porta original del campanar. La porta, visible actualment només per l’exterior, és una obertura rectangular, amb llinda, arc de descàrrega i timpà llis; les dovelles de l’arc són de pedra tosca treballada.
La planta baixa és coberta per una volta de canó un xic apuntada i feta amb lloses disposades en plec de llibre on encara es veu l’empremta de l’encanyissat que va facilitar-ne la construcció.
El primer pis té una finestra rectangular en el mur de migdia que va ser oberta en època posterior. El segon pis és ja el primer nivell amb obertures a les quatre cares; aquestes es componen de finestres senzilles i amples que són obertes amb un arc de mig punt. Al segon nivell, que correspon al tercer i últim pis, les finestres són geminades, amb arc de mig punt, partides per columnes cilíndriques molt senzilles, i que recullen els arcs mitjançant un capitell trapezoidal-mensuliforme. Hom substituí per finestres d’un sol arc les de llevant i de ponent, per tal de col·locar-hi les campanes; més recentment hom actuà en la finestra de llevant, amb molt poca fortuna, amb la intenció de tornar-li la forma original. En la de migdia es va substituir la columna per un pilar de carreus. Actualment només la de tramuntana és original.
El campanar és cobert amb una falsa volta de forma piramidal feta amb pedra de paredar i disposada en filades horitzontals. Hom pot observar les restes de l’església de Sant Menna en el mur de migdia del campanar i també a la part baixa, on hi ha les arrencades de la volta d’un tros de nau i de l’absis.
L’aparell d’aquest edifici és fet amb pedra de paredar de mides reduïdes i disposades en filades horitzontals molt regulars. La pedra ha estat, en general, desbastada per tal de deixar la cara que ha d’anar vista més o menys llisa, i a les cantonades hom ha utilitzat carreus de mida mitjana.
El campanar no presenta cap mena d’ornamentació, a excepció de la cornisa, que és una motllura en forma de cavet, possiblement posterior, i les restes de rejuntada amb incís, en diferents punts, que imita els carreus.
Per les característiques de l’aparellat i per la tipologia de les obertures es pot considerar el campanar com una obra del final del segle XI o el principi del XII bastida sobre un absis o absidiola d’un edifici preromànic, possiblement del segle IX o X. (JMaM)
Altar
Suport d’altar situat en la planta inferior de l’actual rectoria, molt probablement en el lloc del seu emplaçament originari, corresponent al temple preromànic.
C. Peig
En una planta inferior de l’actual rectoria, semisoterrada, en la qual, sota un mateix sostre, avui s’inclouen dependències d’èpoques molt diferents, es troba el suport d’altar. L’àmbit o recinte on és situat probablement és l’original, ja que té la base completament clavada al terra. A més, per la seva situació i orientació, és gairebé segur que no pertanyia a l’església del campanar, datat al tombant dels segles XI-XII, sinó a un temple anterior al romànic.
El suport és format per un bloc de pedra de qualitat. Té forma rectangular: 76 cm d’alçada (sense la base) per 47,5 cm d’amplada, i 33 cm de profunditat. La base és, gairebé tota, escapçada i enfonsada al terra. La part dreta és la que millor es conserva; fa un sortint de 5 cm. No és segur que aquesta mida sigui l’original; la part que queda al descobert fa uns 12 cm d’alçada.
La part superior, que encaixava amb la mesa d’altar, és, potser, la més interessant d’aquest peu d’altar. En la seva superfície, de 47,5 × 33 cm, presenta una cavitat rectangular de 22 × 16 cm, i de 4 cm de profunditat. Aquestes mides es van reduint al fons de la cavitat. Tot fa preveure que aquest forat devia ser la lipsanoteca o reliquiari que quedava directament tapat per la mesa d’altar. Aquesta cavitat, en l’àrea de la superfície esmentada, queda desplaçada cap a un costat, és a dir, no està centrada. Envoltant els límits d’aquesta superfície hi ha un treball de relleu o rebaix, fet amb la intenció d’encaixar i subjectar l’ara; aquesta, a la part inferior, devia tenir l’invers d’aquest relleu per encaixar-hi. El dibuix o planta d’aquest relleu o rebaix de la superfície presenta quatre dents de forma triangular, amb costats de 4,5 cm i 9 cm, i un petit forat rodó al mig de cadascun. L’angle d’aquestes dents triangulars queda en direcció als costats llargs del rectangle de la superfície, i la seva distribució és de dos en el límit d’un costat i els altres dos, encara que cauen a l’altre costat, més cap al centre. Uneix aquests quatre triangles un rebaix en línia recta, que es tanca per un dels costats curts del rectangle i resta obert per l’altre. La distància entre triangle i triangle és de 15 o 16 cm segons el cantó.
El treball de la pedra presenta una buixardada molt regular i acurada, sobretot en el que és pròpiament el peu, ja que a la base, en estar tan escapçada, no s’aprecia cap tipus de treball. Els angles del suport presenten un acabat de buixardada, en forma d’espiga.
És difícil acotar la datació d’aquesta peça; d’una banda, perquè no hi ha estudis seriosos de suports d’altar per poder-lo comparar, i els que hi ha sobre ares no ens donen cap informació concreta que ens pugui ser útil, ja que la majoria no descriuen l’invers de les ares i el seu possible sistema de subjecció al peu. Amb tot, podríem situar el suport de Sentmenat dins un període de temps que pot anar des del final del segle VI fins al segle X.
En un racó d’una de les dependències esmentades al principi hi ha una peça que sembla que pertany al mateix tipus de pedra, i presenta una buixardada idèntica en les cares planes i en els angles. És una peça en forma de piràmide truncada que fa 74 cm de base i 19 cm de cim, i el gruix és de 18 cm. Les diagonals dels costats fan 39 cm, i s’acaben en una recta que fa 6 cm abans de fer angle amb la base. La superfície del cim presenta un forat rodó que fa 2,7 cm de diàmetre i 6 cm de profunditat. Aquesta peça probablement devia tenir alguna funció arquitectònica de subjecció d’arc o dintell, en un espai proper a l’altar. (CPeiG)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 178
- Alturo, 1985
- Moreu-Rey, 1962, pàgs. 212-213
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, II, 1983, pàg. 437
Bibliografia sobre l'altar
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 178